dilluns, 21 de gener del 2013

Arrambar amb tot

   Els dos significats del verb arrambar que ens proporciona el GDLC són els que fem servir habitualment. D´una banda 'apropar molt una cosa a una altra' (o en l´ús pronominal apropar-s´hi un mateix), de vegades per fer espai o per recolzar-la. El segon significat (probablement el seu significat més d´actualitat) és el de 'prendre, endur-se un d´un lloc tot el que pot': alguns polítics s´aprofiten de la seva situació per arrambar amb tot1

   El GDLC, també ens diu que el mot és un possible manlleu d´algun dialecte provençal o italià, com a terme nàutic ('acostar molt, abordar'), És probable que el dialecte en qüestió sigui el genovès. En Joan Coromines va escriure a l´entrada corresponent del seu Diccionari etimològic que és entorn de Gènova (..) on aquest mot presenta els senyals més antics i abundosos d´autoctonisme. Ja el trobem, afegeix, en rimes del s. XIII (ho veurem de seguida).

De fet, segons l´Enciclopedia Treccani la paraula va arribar a l´italià també a través d´algun "dialecte":
arrembare v.tr. [voce di origine dial., di etimo incerto; cfr.genovarrembà «appoggiare», pis.arrembà «afferrare»] (..). Assalire una nave per l´arrembagio

  En occità sembla mantenir el sentit nàutic:
arrambar (1) verbe tr. 1. s'adreiçar, aborder; 2. acostar, aborder
arrambar (2) verbe intr. aborder
arrambatge nom m. abordage; 
   compausat: a l'~ loc. à l'abordage
    http://www.panoccitan.org

    En algunes variants (però també cal dir que la variant en qüestió és la d´un poble mariner) sembla de fet que sigui un exemple paradigmàtic de verb intransitiu:
Un verbe (..) est intransitif (..) lorsque ce qu’il exprime ne s’applique qu’à son sujet, ne saurait être transmis et ne peut être circonstancié qu’avec l’entremise d’une préposition: arrambar en tarra (accoster au rivage)
  la lenga dau grau de Palavas



  També a les atestacions genoveses més antigues l´ús del verb sembla ser intransitiu (o més ben dit pronominal/reflexiu): 
   Giovanni Flechia, Annotazioni alle antiche Rime genovesi, 1882.

Exemples contemporanis2, extrets d´una preciosa versió genovesa del clàssic Le avventure di Pinocchio
Cap. 6: O l´arremba i pê bagnæ vixin ä stiva [appogiando i piedi fradici (..) sopra un caldano]
12: o l´incontra na vorpe ranga e n´gatto òrbo che se rebellavan3 avanti, arrembandose ùn contra l´ätro [incontrò per la strada una Volpe zoppa da un piede e un Gatto cieco da tutt´e due gli occhi, che se ne andavano là là, aiutandosi fra di loro]
20: poei arrembâve n´pō da na parte, tanto da lasciâme passâ? [che mi farebbe il piacere di tirarsi un pochino da una parte, tanto da lasciarmi passare?]
36: mostrandoghe n´marionetto tutto stropiòu, arrembòu a na caréga [gli accennò un grosso burattino appoggiato a una seggiola]

Ja hem vist (a la citació de G. Flechia) que el verb es troba també en piemontès; i, com era previsible, també és habitual a l´extrem ponent de la Ligúria (a Ventimiglia arrembà); però no coneixem l´extensió precisa del verb a l´Est. Sí que ens consta que al menys es troba una mica més enllà de la Ligúria, a la Lunigiana (zona amb parlars que reben influències emilianes i lígurs); exemple del dialecte de Rossano Zeri4:
 dg'ave la và' su drènt ar bügiu; pó àl pièma al purtèm arumbà kgl àtr. (..) a pi u surfr al fàg bujr (..)e r mél i kula e u g rmàna la zéra. 'allora le api vanno su dentro all'alveare; poi lo prendiamo e lo portiamo accanto agli altri; (..) prendo lo zolfo, lo faccio bollire (..) e il miele cola e ci rimane la cera'


                               *************************************

Hi ha un altre verb amb significat semblant: arramblar; segons l´Alcover-Moll
1. Endur-se'n una cosa per davant amb un impuls violent (Maestr., Cast., Val.); cast.arramblar. 
|| 2. Arramassar; aplegar i endur-se moltes coses de pressa (Cast.). Anem cap a cà Llanssola, nantes que les dònes arramblen totes aquelles llepolies, Guinot, Cap. must. 77. 
|| 3. Donar una renyada forta (Aladern Dicc.). 
|| 4. Arrambar a una banda, llevar d'enmig (Cat.); cast. arrimar. «M'he arramblat per deixar passar el carro» (Cerdanya, Empordà, Gir., Tarr., Sort, Tremp) (..)
 Etim.: del cast. arramblarmat. sign. || || 1, 2. 


Per tant tenim dos verbs, un amb possible origen genovès i l`altre amb possible origen castellà, amb significats gairebé identics. Però la qüestió és que en castellà el verb arramblar no sembla tenir el significat primari que té l´arrambar català (el d´apropar (-se)). Això no tindria perquè ser estrany en principi i potser senzillament el verb manllevat del castellà s´hauria arribat a convertir en català en un quasi sinònim, en totes les seves acepcions, del ja existent arrambar. Però el que ens resulta curiós és que en alguns dialectes occitans molt allunyats geogràficament del castellà existeix el verb arramblar i a més a més hi té té el sentit “apropar”, també amb forma reflexivaD´una web sobre el dialecte de Mollières (molt a prop de la frontera italiana):
aramblar : approcher tout contre (qqch) ; s’aramblar : se mettre tout contre

  I d´una sobre l´occità alpí, una mica més al nord
*adosser(s’) (v) : s’arramblar.

Caldria conèixer les primeres atestacions a les diferents llengües per poder arribar a conclusions sobre quin va ser l´origen i la direcció de propagació dels mots en qüestió, i estem lluny de poder-ho fer. Tampoc no sabem si arrambar s´ha de poder posar en relació amb altres paraules d´arrel semblant i significat relacionat amb 'apropar': ens referim al català (ar)ran i al genovès (d´a)rente (a Ventimiglia arrente; com veurem a la nota 5, la paraula és present a moltes més llengües, com el napolità). Més improbable sembla la relació directa amb un altre mot habitual en les llengües romàniques: arrencar (que podria provenir del llatí eradicare però també d´algun fons pre-indoeuropeu, o potser estaria relacionat amb ranc -que també existeix en els dialectes lígurs, com hem vist al segon exemple de l´adaptació de Pinocchio -)5


1- Quan el verb té aquest significat el Diccionari Alcover i Moll recull només l´ús no preposicional (arrembar + OD). No és un cas únic, com podem veure aquí. El GDLC admet les dues opcions: arrambar amb alguna cosa arrambar alguna cosa

2.- El genovesista Andrea Acquarone ens va comentar un altre possible ús del verb, amb aquesta frase-exemple: "o gh'à arembou un mascon" o sigui 'li ha fotut una pallissa'
A la web d´un altre genovesista trobem una tercera acepció de la paraula, també vinculada en certa manera (com el “arrambar amb”)  amb la picaresca: la de 'encolomar, fer passar una cosa pel que no és':
ànche alôa i pescoéi t’arenbâvan di pésci no goæi fréschi. (Franco Bampi
ens recorda una mica el sentit número 3 que trobem al diccionari Alcover, donat com a típic de Mallorca, i exemplificat amb aquesta frase Y sense dar se'n vergonya | m'arramban sa seua ronya

3.- El verb rebellâ està emparentat amb l´occità rabalar, que ha passat al fancès regional.

4.- Hem penjat una frase llarga per tal de mostrar l´interessant ús dels clítics subjecte en aquesta varietat: a per les primeres persones, la i i respectivament pels femenins i els masculins de 3ª persona, i un neutre u que coincideix amb la forma que de vegades té l´article però no amb els altres dos clítics de 3ª.

5.-Potser podríem afegir a aquest grup de paraules l´italià a randa a randa que veurem més avall en aquesta nota. 
També el castella/català/occità ras -una dona es va apropar al ras de nosautres explica en Laurenç Revest en aquest texti el francès ras/rezpero aquests sembla que provindrien del participi llati rasus, tot i que curiosament la millor manera per definir ras es fent servir arrantallat arran diu el GDLCMés sobre rasus i derivats com fr. racaille i occ. racalha a la web de Robert Geuljans, Etymologie-occitane; potser un altre membre de la família seria el genovès racca, 'no res'; en va parlar el Randaccio al seu llibre, farcit d´etimologies no sempre fiables:

 Al voltant de la possible relació entre la parella arran i arente, mossén Alcover va escriure, ara fa un segle, això:
l’adverbi napolità renterende (..) vol dir: devoraacostatveynat (..) A nosaltres ens causa l’impressió de que es ben cosín germà del nostre ran (..). I el nostre ran d’ont surt? ¿Es de la mateixa rel que’l Rand alemany, que significa voravoreralímitrebaua,terme? Creym que si. (..)

La teoria més habitual, però, considera que ens trobem davant de dues fonts originàries diferents, el rand que comenta Alcover d´una banda, i el llatí ad haerente de l´altra; pengem aquí dos textos antics i dos de contemporanis; en el segon s´argumenta que a randa a randa vol dir 'lentament', però no creiem incompatible aquesta opció amb la més propera al català arran (vegeu el final d´aquesta entrada, on se´ns diu que andare a randa a randa vol dir 'rigirare rasente la costa') ) :

                                              Discussioni linguistiche del Cinquecento


(..) si noti quell’a randa a randa, che qui è sinonimo evidente di a poco a poco, lentamente, e spiega quel verso di Dante Inf. XIV. Quivi fermammo i passi a randa a randa. I commentatori seguendo il Gastelvetro spiegano tutti a randa, come sinonimo del lombardo arente, appresso, che il detto Castelvetro fa venire dal latino haereo, haerente. Meglio la Crusca, che (..) soggiunge l’es. del Machiav. “ Gli mise in bocca Una gocciola d'acqua a randa a randa. ,,- Dove non significa certo rasente. Nel passo adunque di Dante , il P. vuole esprimere ch’ egli si trovava fra la selva e la pianura ardente, si stretto, da non poter camminare che per l’ appunto, a mala pena, lentamente.

ARRAN: [s. XIV; de randa] RANDA: [1363; d'origen incert, sembla afí amb el germ. rand 'vora, cantell, guarnició de l'escut' i també amb el cèlt. randa 'frontera, límit', cosa que fa pensar en un possible origen comú preromà, potser indoeuropeu] GDLC

Rohlfs (1968: 234) dà come origine di rente/arente il participio haerente, del verbo latino haerere, che significava “stare attaccato a, unirsi a”, da cui l’italiano
aderire/aderente (..) Si vedano in proposito le osservazioni di Tortora (2002:1) sul significato di renti in borgomanerese: “Consider […] renti in Borgomanerese (Mendrisiotto: arent; Venetian: arente; Portuguese rente). Loosely translated: “right along the side of (practically touching)” or, “very near” (consider the idea that renti is etymologically related to English adherent (suggested to me by P. Benincà))” Nicoletta Penello; I clitici locativo e partitivo nelle varieta’ italiane settentrionali.

Pel que fa a arrencar, G. Flechia va escriure aquesta breu nota a l´article citat més amunt:

EDIT 14-9-2018: El nostre mot a Coromines:





divendres, 11 de gener del 2013

La Vaca i el Llop


 entrada ampliada a data 10-11-2021


 Aquest peix amb reflexos blaus al ventre, envoltat d´escórpores, és una vaca serrana. Ja hem dit més d´un cop que no ens agrada penjar fotos de peix mort, però en aquest cas fem una excepció per dos motius: primer perquè no creiem que arribarem a veure mai aquest peix en viu; segon, perquè aquesta foto, presa a Cambrils, és potser el màxim que ens aproparem mai a una imatge "artística" 




La denominació científica del peix és Serranus scriba -però per Linnaeus Perca scriba; més endavant parlarem del llobarro que per Linnaeus era la Perca labrax, i que per algunes pàgines de wp encara pertany a la mateixa família que els serrans-. El "germà" de la vaca és el serràSerranus cabrillaSegons Rondelet els noms dels nostres dos peixos eren perca (de mar) i serrà



A part del fet desconcertant que Rondelet consideri que el peix té una boca petita, la descripció i el dibuix semblen correspondre clarament a una vaca serrana -que acaba de fer un bon àpat i té una panxa boteruda, això sí. Fins i tot l´aleta caudal és un reflex de la del peix real 
(destacable el fet que Armand Camus, el magnífic traductor d´Aristòtil, consideri pendent de comprovació el fet de saber si l´aleta del peix té o no aquesta forma; ell mateix admet que caldria tindre al davant l´animal.. Certament altres temps, on l´impossibilitat de tenir davant dels ulls el peix no es podia solucionar amb una cerca fotogràfica a Internet)

Molts autors són d´aquesta opinió -és a dir, consideren que la perche de mer de Rondelet és la vaca. Vegem per exemple Lleonart


   (però vegeu els dubtes de Duran, que sembla considerar que tant aquesta perche de Rondelet com el peix que la segueix a l´obra del montpellerenc són el serrà, Serranus cabrilla)

 El que no està tan clar és que la perca dels clàssics grecs i llatins sigui també la nostra vaca. En parlem -i de més noms clàssics de serrans i llobarros- al final de l´entrada

Alguns noms regionals.
Hem vist que per Rondelet Serranus scriba -la nostra vaca- era la perca de mar, i el Serranus cabrilla -el nostre serrà- era el serran. Una equivalència semblant existeix a molts dialectes italians. Pengem a sota les denominacions que va recollir Pietro Doderlein: veiem que la vaca rep sobretot denominacions derivades de perca; també hi trobem la nostra vaca, el lígur barchetto/a,el toscà boccaccia i, aplicat sobretot al serrà, el lígur bolaxo













 Veient el llistat sembla que a Occitània en canvi els noms serrà i perca s´apliquen indistintament a un o altre dels dos serrans-. Alguns autors de fet només contemplen un sol serrà. Ho veiem al llibre Pei e pesco, o aquí -on la nota corrigeix el text inicial i recorda que Rondelet (mal escrit al text) ja havia distingit dos serrans: 



abans de parlar dels noms regionals italians comentem una cosa curiosa al voltant de les denominacions oficials; si llegim Bonaparte (dels textos de sota el primer a l´esquerra) comprovem que les equivalències són les que hem vist: S.scriba és la perca i S.cabrilla el serrà; també en algun article més recent. Al text de sota del seu, de Doderlein, sembla que totes dues espècies són anomenades serrà. Als textos de la dreta, de Wikipedia, veiem la situació inversa: ara és S.scriba qui rep el nom serrà i cabrilla és anomenat perca.


La situació és tan confusa que en aquesta interessant web l´autor va parlar de noms dialectals i d´equivalències italianes i un lector li va fer notar que, tal i com estan o semblen establertes aquestes equivalències a l´actualitat, les havia errades 
Francesco ha detto:29/09/2015(..) Ciao, volevo segnalarvi delle inesattezze riguardo questo bell’articolo.(..) quella che noi in dialetto chiamiamo perchia è in realtà lo sciarrano (Serranus scriba), mentre in nostro fannu è quella che in italiano è chiamata perchia (Serranus cabrilla). 

.Vaca
la denominació apareix ja en textos catalans antics; exemples del DCVBLa liura dels serrans, marbre, sarch, variada, vaques, I ss. IIII drs., doc. a. 1361 (Rotger Hist. Pollensa, I, ap. xxix). Pobres vaques y esparrays, Roq. 41. ¿Ne voleu, de jadrioles..., de tords, de vaques serranes?, Ruyra Pinya, i, 26

  a l´exemple de Ruyra, més recent, veiem el nostre peix aparellat a làbrids (juriola, tord) tal i com ja va fer Rondelet en el text de més amunt (ell els anomenava rochaus). A Niça Vacchetta és el nom de tots els petits dels làbrids, llegim aquí. Al Vènet i costa vèneto-adriàtica els noms semblen ser també els mateixos que els d´alguns làbrids:

 G.Faber; The fisheries of the Adriatic (1883)


a la web Elgraisan, tristament desapareguda, consideren el peix directament un làbrid: Perga, sf: sciarrano comune; (Serranus scriba; labride con il corpo tigrato ed una estesa macchia azzurra sull’addome);

(pel que diuen aquí, el nom Donzela, típic de làbrids, també es fa servir a la Ligúria aplicat a la vaca)

a la foto, presa a Cambrils, un làbrid -creiem que aquest-. Quan l´hi vam mostrar a un pescador del poble va identificar el peix, en un primer moment, com "un serranet"  

a la web d´ictiònims andalusos Ictioterm vaca i vaqueta (amb aquesta desinència -eta catalana) i altres variants (i també serrano) són aplicats molt esporàdicament a làbrids; el més interessant aquí són dues coses: que aquests noms semblen designar més sovint Serranus cabrilla


i que els autors diuen desconèixer el motiu de l´atribució del nom vaca a aquests peixos: vaquita, vaquilla, vaqueta, vaca, vaqueta rojavaca serrana, vaquilla serrana, (.) Desconocemos aquí el origen de la asociación del nombre de un animal terrestre (vaca) a otro marino.http://www.ictioterm.es/nombre_cientifico.php?nc=72 

a altres textos semblen apuntar a l´aspecte físic del boví i, especialment, a les seves taques -recordem que els serrans en tenen de ben visibles-

(..)  une troisième représentation, celle d’animal tacheté ou bigarré, pourrait être véhiculée par l’image de ce bovin 


Barbier havia pensat més aviat en la relació entre els sorolls que emeten tant el boví com el peix:

 Passem a la denominació lígur Barchetta, però abans veiem un text on semblen confondre-la amb la que acabem de veure -a no ser que s´estiguin referint a la denominació sardo-catalana

o a no ser que les dues denominacions -Vaca i la que veurem a continuació- no siguin més que variacions per etimologia popular d´un mateix mot originari

 .Barchetta. Nom lígur de la nostra vaca serrana -que hauria arribat al català de l´Alguer-; el del serrà és bolaxo

Barchéta - Serranellus scriba A Barchéta a l’à d’i cuřui incunfundibili: növe righe brün-russe pe’ longu e tre giaune pe’ dritu. A testa a l’à d’ê righe purtegalu de traversu.(..) A l’é in caciavù agrüau
Bulàixu - Serranellus cabrilla Candu u Bulàixu u ven tirau föra da l’aiga, ghe sciorte d’â buca a vesciga pe’ nüà. http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf

en aquest llibre asseguren que el nom ve de la comparació amb una barca tradicional:

Dialettologia, geolinguistica, sociolinguistica, 1998)


l´explicació de Pierre Belon -que va aplicar el nom a l´altre serrà- és molt diferent i ens fa retornar a un originari perca:
Porto Venere es troba gairebé a l´extrem Est de la Ligúria; per tant sembla que el nom barquetta és present d´una banda a l´altra de la regió, però a Spezia, municipi amb qui ja acaba la Ligúria, l´ictiònim que trobem pel nostre peix és...Vacca

 .Bolaxo i múltiples variants (Cetti va parlar d´un 'mulasso'
Aquí el caos és ja absolut. I més tenint en compte que hem vist més amunt un ictiònim boccaccia que, aplicat a la vaca, pot conviure a la Toscana amb bolagio, aplicat al serrà. Potser de nou som davant d´adaptacions i reinterpretacions locals d´un o dos ictiònims originaris    

Aquest darrer ictiònim podria estar relacionat (vegeu el text final de Barbier) amb els noms sicilians del mateix peix però també amb noms sicilians similars aplicats al llobarro pigallat i a les cries del llobarro -que també tenen pigues-. Vegem de nou Doderlein amb alguns noms del llobarro pigallat (esquerra) i del llobarro (part dreta):



La primera proposta etimològica faria derivar algun d´aquests ictiònims dels serrans de boca, en referència a la boca gran i badada dels serrans -el text el treiem de l´article de Duran citat més a munt-. 

Bocaccio (..) looks like an equivalent of hanna or hiaticula, i. e. ‘the gaper’.6

 per Barbier també el maltès burkax tindria el mateix origen i seria una referència a la boca badada -com veurem de seguida Barbier va escriure un altre text amb una interpretació diferent sobre les  denominacions de l´estil  borragio, vurraccia



Les formes Buddaci/bolaxo (al primer text aplicades a la nostra vaca) derivarien segons alguns del grec i l´àrab : 

buddaci (Biundi, Traina M a, fu, m) m. sorta di pesce; cfr. cal. buddaci, vuddaci, guddaci ‘sciarrano3, Serranus scriba. Lo stesso pesce in Liguria si chiama bolaxo, in Toscana bolàgio, bolàscio. - Di incerta origine: fu attribuito al greco(v. LGr 88) e all’arabo (v. Pellegrini 197) http://publikationen.badw.de/de/003584244.pdf

Il termine Buddaci (dall’arabo muddag tipo di pesce di mare’, cfr. Pellegrini 1972), o buddaciaru, come dicono soprattutto in alcune località del catanese, è utilizzato nelle località limitrofe o in altre città siciliane, per indicare, in senso dispregiativo, i messinesi http://www.messinareligiosa.it/?p=4505

però en aquest text, on separen de nou una forma buddaci de la maltesa/siciliana burkax(ia), atorguen a aquesta darrera un origen àrab, sí, però reconduïble de nou en última instància a perca:

nel caso del nome di un piccolo pesce, lo sciarrano (..), troviamo in Sicilia il latinismo prècchia, l’iberismo sirrània, il bizantinismo buddaci, mentre l’arabismo bircàçia, bircàçiu (..) si arresta nelle isole di Malta (burkax), pantelleria e lampedusa. l’origine tunisina (berkashke) potrebbe a sua volta avere una matrice greco-latina pérke/PERCA https://core.ac.uk/download/pdf/53301219.pdf 

la forma buddacci en canvi és derivada en aquests dos textos del llatí bulla; el primer text ens ve de Ventimiglia; el segon és sicilià i relaciona aquest bulla amb les bombolles que sortirien de la boca badada del peix (no podria haver-hi també una al.lusió a les pigues del peix, en cas que el nom hagués estat aplicat originàriament al llobarro pigallat?)

Lu buddaci è nu pisci di mari ca ci havi na testa grossa e na vucca granni cu la quali pò fari buddi grossi, dunca stu sustantivu sicilianu veni forsi di la palora siciliana "budda". Stu sustantivu sicilianu veni prubbabbirmenti di lu latinu aquivalenti "bulla". https://scn.wiktionary.org/wiki/buddaci

en aquest text de Barbier veiem una etimologia proposada per Schuchardt -que fa derivar alguns dels noms sicilians del llobarro de labrax, nom grec d´aquest peix- i la rèplica del mateix Barbier -que relaciona aquestes denominacions amb les formes borragio i veu en totes elles un derivat del mot sicilià per 'ampolla de vi'  


(posats a enbolicar la troca, proposem -sense cap raonament històrico-fonètic al darrera- una altra opció: una possible derivació del llatí vorax)

Un altre nom del llobarro que pel que veiem al segon text de vegades és aplicat també als serrans:
Carrousso. (Fr. Perche de mer. Sc. Perca cabrilla). — Es lou noum qu'en caouqneis endre si douno aou sarrau


                              ****************************


Els noms clàssics
 La majoria d´autors semblen considerar que la perca de grecs i llatins era la nostra vaca serrana -vegeu per exemple el text de Doderlein més amunt- però per Cuvier la perca de mar era el llobarro -i el nom clàssic de la vaca era erythrinus:




vegeu també J.Mondéjar, que aprofita per donar una possible etimologia del mot grec: 

J.Mondéjar; Robalo y Lubina (1989)  

També molts autors anglosaxons donen al llobarro el nom de sea perch (vegeu per exemple aquí o aquí; però per exemple aquest traductor d´Ateneu va anomenar sea-perch l´anfós assignant al llobarro la denominació sea-bass). I com que el nom més habitual per aquest peix, bass, també pot tenir una accepció més general, en part paral.lela a la del mot perch (vegeu també el nom alemany dels serrans: Sägebarschen), ja tornem a tenir el camp adobat per possibles confusions o ambiguïtats. En aquest text grec, extret d´un interessant fòrum, en van parlar -gairebé com dient La nostra perca té diferents significats, però això de bass és fer-ne un gra massa, eh?:
-Τα περισσότερα λεξικά δεν έχουν καταλάβει ότι υπάρχουν δύο πέρκες. Υπάρχει η πέρκα του γλυκού νερού και η πέρκα της θάλασσας. (..) -και στα γαλλικά υπάρχει μπέρδεμα (..). -Αν εννοείς το serran écriture / perche de mer, ναι. (..)  το bass έχει κάνει μεγάλη ζημιά και σ' αρκετούς μεταφραστές, οι οποίοι ανοίγουν το λεξικό, βλέπουν «πέρκα», και βάζουν άκριτα πέρκα παντού  'La majoria de diccionaris no han entès que hi ha dues perques. Existeix la perca d´aigua dolça i la de mar. -També en francès hi ha confusió (..) -Si et refereixes a serran écriture/perche de mer, sí (..) El mot bass ha fet molt de mal a molts traductors també: obren el diccionari, hi veuen "perca", i posen sense criteri perca per tot arreu' 

Per altres autors l´Erythrinus ('vermell') dels clàssics havia de ser un peix d´un roig més evident, com per exemple la forcadella (peix de la família dels serrans). Això torna a deixar oberta l´opció que la perca sigui la vaca



com que en algun pas clàssic l´erythrinus és associat al pagre, un doble significat del mot és possible ἐρυθρῖνος hermaphrodite fish,prob.ASerranus anthias,Arist.HA538a20 2.a sea-fish,prob.Pagellus erythrinus, Speus.ap.Ath.7

La realitat sobre la identificació de la perca dels antics és potser en un punt intermig: perca designava la vaca però també altres peixos -no només el de riu sinó també altres de mar, com algun làbrid; ho veiem en aquest passatge d´Aristòtil comentat en aquest llibre -i ja hem vist més amunt més conexions entre la vaca i aquests peixos de roca (els rochaus de Rondelet)  



el nom grec clàssic del llobarro és Labrax (i en llatí Lupus). Hi ha una altra denominació,  ἀχάρνας (i variants) que per alguns (P. Barbier per exemple) designava peixos com el Mero o del Dot (parent pròxim dels serrans el primer, fins fa poc considerat un serrànid el segon) que reben denominacions probablement relacionades amb el mot grec o el llatí Acernia: Gerna-Xerna, per exemple, són altres denominacions catalanes del mero i el dot. Possiblement també el lígur Luxerna pertany a la mateixa família de mots:
Epinephelus A Lüxerna de scögliu u l’é in pesciu de mesüre impurtanti e d’â tucia macissa

També hi ha la teoria, però, que Acharnas fos un altre nom pel llobarro. A favor d´aquesta hipòtesi el fet que algun autor clàsic va semblar fer una equivalència Acharnas-Labrax. I segon, el fet que la descripció aristotèlica dels hàbits de l´Acharnas (peix que sovinteja la vora dels rius a la cerca de llisses) fa pensar en el llobarro, no pas en el mero. En parla l´especialista dàlmata Sime Županović en aquest text 

el grec ἀχάρνας hauria estat el llobarro (potser també el llatí Acarne; potser per això al seu llistat final de peixos Plini va citar un acarne però no el lupus?), però els mots com català Xerna/Gerna mantindrien el significat originari d´un vell ictiònim mediterrani que es troba des d´Ibèria fins la Dalmàcia, i que designava el Dot i/o el Mero 

 El nom grec clàssic -i actual- de l´anfós o mero sembla que era Orphós. Ens preguntem si Anfós (denominació que arriba fins a punts de la a Ligúria: Anfouson, diuen aquí) no podria ser una derivació, per etimologia populat, del mot grec. Moll va pensar en una cosa semblant però a partir d´un mot àrab.

            Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana XVI p. 109

en tot cas hi ha un altre exemple de possible creuament de noms entre el llobarro i el dot o el mero:  tal i com veiem al mateix text croat penjat més amunt, un dels noms dàlmates del llobarro és Dut: probablement relacionat amb el nostre Dot. 
El també croat Vinja ja havia fet notar aquesta possible relació (i els va considerar tots dos, Dut i Dot, derivats de grec Odús, 'dent'; Veny, en canvi, fa derivar el nom de Doctus -d´on provindrien també alguns noms sud-italians de serranids)

Tant el Dut com el Dot, (i en certa mesura els serrans) són peixos amb fama de ferotges. La part divertida és que un error  (un dels pocs) de Rondelet a l´hora d´identificar els peixos dels clàssics va fer que el nom Acharnas acabés associat a un peix inofensiu i gens ferotge, el besuguet. En parla Cuvier 











        Un Dot (foto VP) i uns besuguets -o són salpes?- vistos a Cambrils

L´anfós s´ha fet molt rar i el seu preu als mercats de peixos molt elevat. A la foto una llista d´una barca cambrilenca: el preu del kilo de mero -columna del mig- duplica el del llobarro