Perfum d´etimologies

    Aspic de muntanya! Frigoleta!    (Revue catalane)

    Aquelo lengo nostro a l’óudour dóu fenoui/Lou perfum dei lavando e de la ferigoulo (http://www.parlaren-gardano.fr/448404134)

Farigola i Espígol (escarransit). Comprats, no collits al camp -de fet en una hipotètica sortida al camp no sabem si hauríem estat capaços de distingir-los d´altres plantes, urbanites com som

molt diferents l´una de l´altra; diríem que una és "quixotenca" i l´altra "sanchopanzenca")

Intentarem dir 4 coses sobre els noms dialectals d´aquestes plantes. També sobre la relació d´aquests noms amb les denominacions clàssiques -però tinguem en compte que es tracta precisament de plantes no gaire o no gens habituals a Grècia 

el text citat explica a continuació com Plini va confondre el Thymus grec amb la nostra farigola, vista per ell al Llenguadoc

La farigola en occità es diu Ferigoulo (ho escrivim en mistralenc en homenatge a la web Plantun de Prouvenço). I a la part de la Ligúria més propera a nosaltres, a Ventimiglia, Ferügura. També a Bordighera. 

Ferrugura a una frazione de Ventimiglia que té un nom aromàtic -prové de Murtra

Un munt de variants -algunes esdrüixules i d´altres planes- a la Flora popular de Rolland

Més a l´est els noms ja són derivats de Thymus -genovès Tùmou per exemple- com en el cas de l´altre nom català Timó

Timó seria, pel que veiem a l´Atles lingüístic del domini català, un diminutiu:

A Menorca el nom d´aquesta o plantes similars és Tem:

A.Sallent; Els noms de les plantes (1929)

La farigola a un diccionari piacentí i un de pavès; no tenim clar si l´accent en piacentí va a la darrera síl.laba -aquí escriuen Tìmoi:

En trentí Timo Tamo -jugant amb T´amo ´t´estimo'-. I una entranyable transformació etimològica en piemontès: Tímid -i el seu cosí germà Tímid.. salvatge

Un altre nom llenguadocià és Poto(s) 'llavi (i petó'?); 

Com que a alguns llocs la farigola es diu Pota (poto) però a d´altres en diuen Farigola, i Poto en canvi designa la medusa (un “plantanimal”!), ja tenim garantit l´equívoc:

Per ûn mau de ventre, diguet a la femna de sun pichot, la MARTEGALA, de ye fare ûna tassa de pota. Mays lus Martegaus per la pota disun “farigula” ; dau cop la pichota ye faguet ûna tisana de potas de canau… E la MARGARIDA de t’agantar ûna grussa cagagna!
En raison d’un mal de ventre, elle a dit à la femme de son fils, la Martégale, de lui préparer une tasse de thym. Mais les Martegaux pour le thym disent: “farigoule” ; du coup, la petite lui a fait une infusion de méduses de canal et MARGUERITE d’être en proie à une forte colique! La Lenga dau Grau de Palavas 

sempre al Tresor de Mistral veiem que Derrabo-Poto és qui recull farigola. A la pàgina anterior: Sansoun derrabo-ferigoulo, expressió que sembla una al.lusió a la “insignificància” física de la planta -i que podríem traduir amb 'milhòmens'?

               O.Penzig; Flore coloriée de poche du littoral Méditerranéen de Gênes à Barcelone (1902)

Aquí podem veure algunes de les propostes etimològiques al voltant de Farigola; per exemple un derivat de Filix 'falguera'

Per Coromines podria provenir de fragrare 'exhalar aire':

R. Geuljans es fa ressò d´una altra teoria: de Ferus 'ferotge':

Frigoulo «thym», vient du latin fericula un dérivé de  ferus « sauvage ». Un mot typique pour la région autour du golfe de Lion, cf.catalan frigola, et  l’ancien occitan ferigola.

        M. de Montoliu; Estudis etimològics (1916)

Per d´altres, en canvi, de *ferricula:

                V.Bertoldi dins Revue de linguistique romane (1926)

             Zeitschrift für romanische Philologie (1934)

Al diccionari Aprosio donen per bona la darrera teoria. També a Ventimiglia.

                                                El mapa de l´ALF -extret d´aquí

Feriguola al llibre de cuina Sent Soví:

 

Al seu lèxic de la llengua dels trobadors Raynouard va traduir el mot Farigola amb Lavande (espígol) en el que potser és un error, però en tot cas mostra que de vegades s´ha donat un apropament entre aquestes dues plantes i els respectius noms:

(aquí llegim que el timó è adoperato come disinfettante intestinale. Potser és aquesta l´acció contra el Defessi/dégoût de la cita clàssica de Raynouard, i això confirmaria que es tracta d´un error d´identificació)

De fet a la web Plantun una paraula provençal per 'espígol' és molt semblant a la que designa la farigola -i semblaria un fals mot pla, amb la darrera síl.laba suprimida?:

Lavandula angustifolia: Quouro se parlo de lavando, au nostre, se parlo de ferìgou o de devèndo.

 per l´altre espígol, L. latifolia -que en català és l´Espígol comú o el Barballó- el nom que donen és Espi

a alguns textos més antics l´accent de la denominació -que veiem que es fa servir a l´Alta Provença i el Baix Llenguadoc- sembla anar damunt la O:

        S-J Honnorat; Dictionnaire provençal-français

    Jean Astruc;  Mémoires pour l'histoire naturelle de la province de Languedoc

El creuament de noms entre les nostres dues plantes -que en aparença són força diferents- sembla habitual, i l´espígol pot ser anomenat amb derivats de Thymus:

        Atti della Società ligustica di scienze naturali e geografiche, Volum 12

R. Geuljans ens recorda que altres plantes germanes de l´espígol reben en occità el nom Espic, però comenta un fet interessant: aquest nom es feia servir inicialment per designar una altra planta aromàtica de família diferent i només amb el temps va passar a designar l´espígol o semblants:

spica ou spica nardi ne désigne pas la lavande, que le Romains connaissaient certainement¹, mais le nard indien. Pendant le haut Moyen Age le commerce avec l’Orient avait fortement diminué (fin de la globalisation!) et on a remplacé le nard par la lavande tout en gardant le nom, au masculin cette fois: espic au lieu d’espiga 1-Nous ne connaissons que le mot stoechas « variété de lavande »; le mot lavande est un emprunt à l’italien

Ja al Mattioli: Spigo era el nom del nard, no dels espígols -però a França aquests ja rebien el nom Aspic.

Pel Mattioli  i altres autors de l´època ekl nom llatí "tècnic" de l´espígol era Pseudonardus. 

Molta més informaació en aquesta Història natural de les lavandes

        

De manera que el nom provençal potser originari per designar les lavandes seria el descendent del clàssic Stoechas, Estacado -tot i que de fet a les cartes de l´ALF costa de trobar tant aquest nom com Ferìgou; vegem Mistral  (i Chantraine)

És el nom que trobem a Ventimiglia per les plantes del gènere:

Stecadò (Lavandula gen.). Cu’e sciure faite secà a l’übagu se cüra a sténta, l’agitaçiun d’i nervi, u ma’ de testa

 i a Gènova per, d´entre d´altres, el tomaní, L.stoechas:

 (una planta, el tomaní, que pel que llegim aquí va ser Sino al XII secolo l'unica specie di lavanda conosciuta in Italia (..) probabilmente introdotta dai Focesi nel 600 a.C).

                                        L.stoechas a una floristeria de Sants

Tùmou i stecadò a la poesia Màccia mediterània d´Alfredo Gismondi (extret de la web de Franco Bampi); a sota un text de la WP lígur amb timó, llorer i romaní

Tra-i arbùsti e e ciànte aromàtiche gh'è in particolâ o tùmou, l'öféuggio e o romanìn, ciànte che, insémme a âtri arbùsti, forman a sôla vegetaçión di lêughi ciù espòsti a-o vénto, creando a coscì dîta garîga, 'n tîpo de màccia mediterània caraterizòu da l'asénsa di ciànte a âto fùsto.

                                                             

               O.Penzig; Flore coloriée de poche du littoral Méditerranéen de Gênes à Barcelone (1902)

El Thymus greco-llatí potser no és ben bé la farigola. Belon ja ho va posar en dubte

ara una nota a una de les traduccions de la Història de Plini

En aquest llibre, a la Flore de Rolland, i en aquest article més possibles identificacions (i més noms dialectals)

Aquí, el que sembla una confusió entre els noms Thymus i Tinus: Viburnum tinus (no thymus) és el marfull 

També un botanista clàssic, Tournefort, va veure que el Thymos dels grecs era una planta diferent -amb les flors al capdamunt, capitatus- però la va seguir situant dins un gènere Thymus com a espècie diferent del T. vulgaris:

 Il.lustració del Thymus "nostre" (a la dreta) i del Thymus de Dioscòrides -amb les flors al capdamunt (veiem que l´autor del text -J.Parkinson- va comparar aquesta disposició precisament amb la de la planta Stoechas)

   Una mica més d´etimologia i curiositats vàries: Hem vist que entre els derivats romànics de Thymus hi ha una oscil.lació d´accent: formes Timó i Tim(o). També en grec clàssic hi havia una paraula aguda, Thymós 'coratge, empenta'; segons Chantraine aquesta i la paraula plana (la planta) derivarien de dos verbs idèntics de significat diferent. De pas també veiem que el nom de la planta pot ser neutre i masculí

en canvi en aquest estudi en grec modern semblen posar en relació els mots pla i agut:

Η λέξη θύμος (thymus) σχετίζεται πιθανώς με τη λέξη θυμός, η οποία προέρχεται από τα ρήματα θύω και θυμιάω (αναδύω) (Boisacq 1938). 

aquí i aquí (Tournefort) consideren que el significat de la paraula plana és 'esprit (revitalitzador)', potser com si les dues paraules estiguessin relacionades

aquí semblen apostar per una etimologia basada en el primer verb 'llençar-se, deixar-se endur per la fúria', i recorden que a part del significat 'aromàtic' i 'coratge, empenta', el mot en té un altre de més prosaic: 'verruga' -al text de Belon n´hem vist el motiu 

Thymum deriva dal greco thýmon che significa timo, la pianta, a sua volta derivato dal verbo thýø = infuriare, agitarsi, smaniare, forse per la decantata azione afrodisiaca e antimelanconica. Ambedue i sostantivi sono neutri. Dioscoride per indicare il timo usa thýmos, maschile, ma per lo più questo vocabolo significa escrescenza, oppure quell'organo linfatico situato alla base del collo nel mediastino anteriore. Per Plinio thymus, maschile, significa verruca, che è un'escrescenza

Mattioli al comentari sobre el Dioscòrides: el thymus (planta) cura els Thymi (verrugues)

                                                               Farigola i tórtores

A profitant que han aparegut dues tórtores, ocells que s´expandeixen imparablement d´Est a Oest d´Europa, diem a manera d´epíleg dues coses sobre una planta que és en la situació contrària: ha quedat relegada al seu reducte de l´Oest de la Mediterrània europea però ha anat desapareixent (com a planta espontània) a l´Est.

Es tracta del Margalló o Bargalló, la palma europea. La podem esmentar en aquesta entrada perquè, pel que sembla, la seva denominació catalana estaria relacionada amb una de les que hem vist més a munt: Barballó . 

La que tenim al balcó l´hem de podar sovint (no té prou espai per fer-se gran) i sempre torna a brotar:

és una veritable supervivent. I tot i que a la Provença i a Niça i Menton sembla haver desaparegut com a planta espontània, uns pocs exemplars lígurs resisteixen a Portofino:

                                    a Cambrils aquest estiu, envoltat de fonoll marí

De retorn a Barcelona, la tórtora sembla voler fer com el margalló, i desplega les sever ales-fulles

Per acabar: una altra de les moltes plantes que a un lloc o altre tenen noms que semblen derivats de Barba: l´escurçonera -sobre la qual la Viqupèdia catalana té un bon article-  És una planta semblant als salsifis o Barbes de Cabra; i en reggià és la Bêrba ed prēt. En general però rep un nom molt més català:

Per alguns l´etimologia d´escurçonera (planta) seria diferent: provindria d´scorza + nera -i el salsifí seria la Scorzabianca. Aquí tenim F.Mistral fent-se ressò de les dues opcions:

Error curiós: un gairebé contemporani de Mistral, el botànic A. de Candolle, va descartar l´origen català del mot basant-se.. en el nom castellà

                        Alphonse de Candolle; Origine des plantes cultivées (1886)

En aquest fil genovès veiem que a Gènova i voltants la Scorsonëa de vegades es confosa amb el salsifí però també amb una altra planta, la Xicòria, que precisament rep a molts llocs d´Itàlia el nom Catalogna:

a scorsonëa a l'è 'na radiccia sottî mentre a catalogna a l'è un costo de feuggie che se mangian boggie, Ma chì ê ciamman pægio.

"Crocevia"

 Els dialectes protagonistes d'aquest post es troben en una cruïlla geogràfica i lingüística. És la zona on una part de la Llombardia, l'anomenat Oltrepò Pavese, penetra a Sud entre el Piemont -província d'Alessandria- i l'Emília -prov. Piacenza- fins gairebé tocar la Ligúria.

Imatges extretes de WP i Google maps

Voghera va ser durant un temps part del Piemont però actualment -i històrica- ha format part de la província de Pavia -amb la capital a Nord del Po. En aquest text del 1900 Pierfrancesco Nicoli en va descriure el dialecte. 

Il dialetto moderno diu el títol de l´article; però com veurem, l´autor va tindre en compte els periodes anteriors dels dialectes tractats

Un resum de la primera part del seu text (amb algun afegit nostre entre claudàtors): Els dialectes de Voghera i de la veïna -però ja piemontesa- Tortona són molt semblants al de Pavia. Tots tres dialectes tenen alguna diferència important respecte als dialectes emilians -no tenen la pronúncia E oberta de les As tòniques que ja comença a Piacenza i per la qual la paraula Parma, per exemple, es pronuncia Pèrma i s´escriu Pärma-, però comparteixen trets emilians com l´afebliment i supressió de vocals àtones -un tret que també es dóna en el dialecte d´Alessandria (i en piemontès en general), però més avall veurem les diferències que fan que l´alessandrino pertanyi ja a un grup diferent. 

 Analitzant un text del s. XVIII Nicoli troba analogies amb el piacentí, i conclou per tant que els dialectes en qüestió (vogherès, tortonès i pavès) formen la branca occidental de l´emilià.

 Dialectes emilians, per tant, però amb diferències entre ells:

 -Tortona i Voghera comparteixen amb el lígur el rotacisme dels articles i el pronom masculí (o neutre) O

 -L´influx piemontès arriba des d´Alessandria en forma de lèxic manllevat. L´ús dels pronoms subjecte a Tortona és semblant al de l´alessandrí. Aquest darrer dialecte, però, és clarament piemontès (entre moltes altres coses, té un locatiu I/J [semblant al del català]):

 -Per la seva banda Pavia, que és més enllà del Po, rep des del Nord la influència milanesa, en forma de vocabulari però no només -la desinència -I per exemple:

Un altre tret llombard del pavès, l' ús de la partícula negativa postverbal No, és compartit pel vogherese -en canvi a Alessandria es fa servir l'adverbi piemontès Nen i a Piacenza l'emilià Mi(g)a. 

  L´autor matisa que la manera de construir les negatives, però, no és idèntica als tres dialectes Milanès, pavès, vogherès:

[El vogherès, per tant, sembla que fa servir la partícula negativa tal i com fa l´emilià, darrera de l´auxiliar: El n´é miga gnù '(ell) no ha vingut']

 - El piacentí presenta trets absents als altres dialectes: la ja comentada pronúncia de A tònica o l´article IL pel plural del femení [com a Parma]

Aquí una revista del 1823 on els redactors mostraven el seu interès en aconseguir una grafia que pogués reflectir per escrit els sons de les vocals paveses, tanto è diverso il loro suono dalle comuni italiane e lombarde

                                            **********

 Els dialectes actuals no són com els del 1900: així, a Voghera l´article femení ja no és Ra sinó La (es manté, però a municipis dels voltants, i no només als petits); i les formes verbals es van apropant a les del milanès i allunyant de les del dialecte de Tortona.. Però Nicoli ja tenia en compte l´evolució lingüística i en part s´havia basat en estadis antics dels dialectes. Les seves conclusions, de tota manera, són matisables: ja el 1902 Carlo Salvioni va afirmar, basant-se en l´estudi de textos encara més antics i que va identificar com a pavesos, que les influències emilianes en el pavès s´havien sobreposat damunt d´una base piemontesa:

Molt més recentment Daniele Vitali ha afirmat que fins i tot molts dels trets aparentment emilians comuns a pavès i piacentí són en realitat piemontesos. La seva conclusió és, però, que en l´estat on es trobem avui dia els dialectes d´Alessandria, Pavia i Piacenza, podem sense problema incloure cadascun d´ells dins la família lingüística de la regió corresponent: Alessandrí-piemontès; pavès-llombard; piacentí-emilià 

 una prima osservazione, da approfondire proseguendo gli studi, è che in genere i tratti "piacentini" del pavese, quelli cioè presenti a Piacenza e a Pavia ma assenti a Milano, non sono emiliani (in genere, infatti, mancano a Parma), bensì piemontesi orientali (si trovano cioè ad Alessandria): è così per il fonema /ə/, per il dittongo ói/öi e così via (il secondo è addotto da Biondelli per giustificare l'inserimento del pavese nell'Emilia linguistica). Ci sono cioè tratti comuni fra Alessandria, Pavia e Piacenza, senza che per questo nessuna delle tre città debba essere per forza attribuita a una regione linguistica diversa da quella amministrativa.

Pel que fa al tortonès/vogherès: el mateix Vitali col.labora en una web sobre els dialectes de les valls apeníniques properes a Voghera/Tortona i inclou el dialecte de Tortona (entenem que el de Voghera també) dins del llombard occidental -aquí, per tant, es trenca l´equivalència entre les adscripcions administrativa i lingüística, perquè Tortona és al Piemont; d´altra banda és sabut que uns quants municipis del sud d´Alessandria i Piacenza són de parla lígur.

Aquesta és la zona a la qual està consacrada la preciosa web Dove comincia l´Appennino, web farcida de textos i documents sonors que en testimonien la varietat lingüística

    

 A sota uns exemples dialectals. Ens cenyim a una petita part de la zona en qüestió: a Sud est de Tortona/Voghera, amb un centre habitat important, Varzi -el dialecte del qual és descrit a la web com di tipo pavese:

Montacuto i Fabbrica Curone són a Alessandria. Varzi i Santa Margherita di Staffora a província de Pavia -Santa Margherita a tocar de la de Piacenza

si comencem per Montacuto, el dialecte sembla poc allunyat dels de Tortona/Voghera

Setémber, setembrei, ar mez ch' u s' cava ar vei: i son tri;
utúber, cucúber, ar mez ch' u sa scrava i rúvar: i son sez;
ar mez ch' a suma, ar mez ch' anduma, ar mez pasà: i son növ...
[Settembre, settembrino, il mese in cui si stappa il vino: sono tre; ottobre, coccobre, il mese in cui si sfrondano le querce: sono sei; il mese in cui siamo, il mese prossimo, il mese scorso: sono nove...

Seguint en diagonal cap a Varzi, a Fabbrica Curone, sembla lígur. Amb un contrast interessant entre un parlant -un capellà que imaginem no és del municipi- que fa les frases negatives "a la llombarda" i un parlant del poble que les fa "a la lígur"

"Bestèmia no, neh! [Non bestemmiare, eh!]" Ma quegli obiettò: "Se nu bestèmio, i müi nu van [Se non bestemmio, i muli non vanno]". Il sacerdote risoluto insistette: "Ti t'dev no bestemià [Tu, non devi bestemmiare]". "No, no, i nu van: mi nu u fasu...

A Santa Margheritta -fent ara la diagonal en direcció Sud-Est des de Varzi, un dialecte que semblaria emilià: desaparició de vocals -però conservant-ne alguna en final de paraula com fa el lígur, incloent-hi la desinència femenina plural -E-, negació amb Mia, o el que sembla una transformació de la A en E (etri)

M'ricordo [..] alura tüt i pijev i sunadù, l'ea mia cme mo [..] ogni paízo u pijè i sunadù [..] i l'ciamevo intl'usteria peich'i vrév sentí a Marcia Reale.  [..] Peichè d'sòn, gh'n'éra tanti, ma lü l'éra un sòn diverso da i etri [..] E er done ch'u gh'è lü, n't'u sè: alura ion u vghè un sunadù, u pariva ch'l'éra un re!

                                *********

Tornem al text de Nicoli; si la primera part del seu estudi era introductòria, a la segona part es va centrar concretament en el dialecte de Voghera (i Tortona). Aquí potser li va faltar posar en relació alguns mots amb els d´altres dialectes; tres exemples

 .A pröe 'a prop'

A pröe també recorda les formes lígurs, com genovès Apreu(v)o

 .'La son' ('la calor', 'la fred')

Dos mutaments -tres, si tenim en compte la forma nord-catalana La fred- que són comuns amb el català. 

Son(n) en el sentit de 'somnolència' sembla femení a tota l´Emília. 

A Piacenza per exemple (on per cert sembla que una sola paraula designa 'la son', 'el son' i 'somni'; a la resta de l´Emília el 'somni' es diu Insonni):

Parma:

Reggio -el text no especifica que sigui mot femení però els exemples són diàfans:

Mòdena:

Pel bolonyès veiem exemples en masculí i femení: D´sòn i dalla sòn

No coneixem aquesta forma femenina en romanyol

.Bumbei 'molt'

L´equivalència amb Ben bene no es descartable - o si més no creuament posterior (cf. lígur Bén bén 'molt'). Però la paraula semblaria més aviat un compost de Molt (o Mond per influència amb 'món' o 'mont') + Bé, com en parmigià -vegeu també el piacentí antic-. Les tres variants de la paraula al diccionari parmigià Malaspina

en tot cas: molt interessant que aquesta paraula hagi evolucionat de manera gairebé idèntica en vogherès i parmigià 

 També en piemontès central existeix un mot semblant Motobin. En aquest diccionari en línia del dialecte d´Alessandria, però, no apareix. 

Un diccionari, per cert,  molt recomanable; i on trobem una cosa interessant sobre una paraula vista en una entrada anterior:

saràch (s. m.). salacca, pesce poco dissimile dall’aringa. 

Saraca és paraula masculina en alessandrino. Probablement per la influència de Sarg -recordem que la Saraca és un peix blau salat, però que els creuaments i les confusions amb Sarg han estat habituals en el passat. Una altra opció és, potser, que l´ús de la paraula femenina en plural -que és adesinencial en molts dialectes del nord: il sarach- hagi fet que els parlants la reinterpretessin com a masculina?

No només en alessandrino: també trobem aquest mot en forma masculina en Pavès -i més a l´est, en cremasc, una forma masculina i una de femenina

Una paraula, Saraca, que fa poc hem sabut que existeix també en castellà.. d´Amèrica del Sud

Potser us pot interessar:

https://llengualigur.blogspot.com/2019/07/llegendariament-miserable.html 

https://llengualigur.blogspot.com/2020/05/al-bell-mig-de-lextrem.html