La paraula genovesa Coæ (pronunciada kwE:) vol dir 'ganes, desig'. De nou la fonètica genovesa és desconcertant, i potser per això trobem intents d´explicació etimològica tan curiosos com aquest:
https://archive.org/details/dellidiomaedell01randgoog/page/n193
la variant que trobem en genovès antic i en dialectes actuals de Ponent lígur, però, és cuvéa, l´equivalent del català antic cobea -i del fr. convoiter-
http://www.storiapatriagenova.it/Docs/Biblioteca_Digitale/SB/aaf535a76b222e2018bb2778067e0f7b/Estratti/678f03d250e76a56b5c6a46dfa71c68e.pdf
https://archive.org/details/archivioglottolo08fireuoft/page/342
Veiem però que en certa manera l´autor d´aquests textos, G. Flechia, va vincular també ell el nostre mot amb el desig de menjar, perquè el llatí cupedia és la gana o la golafreria. Una etimologia lleugerament diferent la que donen els estudiosos contemporanis o la que ja va donar l´Alcover-Moll pel nostre cobea:
COBEEA (i ses var. cobeesa, cobesa, cobea). f. ant. Cobdícia. (..) Per enueja ab cobea e ab engan, Llull Gentil 155.(..) Etim.:del llatí *cupĭdĭtĭa, mat.sign.
Si el nostre llatí no ens enganya, la cupiditia és un desig un pèl menys innocent. Aquest matís potser es manté en el nostre participi cobejat i sobretot en l´adjectiu cobejós. També en l´occità cobés: cobés,-esa, adj. et s. Cupide, convoiteux; envieux; avare. Dér. cobesejar, convoiter; envier, désirer vivement diu el diccionari Alibert.
(parlant de diccionaris: si algú vol saber si l´altre mot relacionat amb el nostre, cobdícia, és un cultisme, el GDLC li ho mig aclareix: [1354; forma mig sàvia del b. ll. cŭpĭdĭtĭa, del ll. cl. cupiditas, -atis, íd.]
i un munt de formes occitanes semblants, aquí: Cupiditat, Cobeitat, Cubitia, Cubiticia, Cobezeza..)
en tot cas sembla que a les parles lígurs on trobem alguna variant de la paraula, el sentit actual és mitigat: expressa el simple desig o ganes de fer o tenir alguna cosa -i adoptant una forma negativa No g´ho coæ, denota la mandra- Ja al diccionari Casaccia veiem que la coae pot ser traduida en darrera instància amb brama ('desig fort'), però que per tal d´expressar aquest desig immoderat es podia afegir un reforçatiu (matta) -vegeu de tota manera a baix de tot del post, on l´Enrico Malan dóna per cuvéa també el sentit cupidigia 'avarícia' i 'desig sexual'
més avall veurem algun exemple on coae s´apropa a significar 'desig sexual'. De moment pengem una imatge que ens va donar a conèixer fa uns dies el genovesista Fiorenzo Toso: es tracta d´una il.lustració medieval genovesa on un home, arrossegat pel desig, és a punt de perdre la recta via per desesperació de DéuNostroSenyor
i parlant d´obres antigues i de pecats -carnals o no-, aquí un text antic genovès, traducció d´un de català. La part curiosa és que on el català feia servir el verb cobejar ("cobega més"), el traductor no va utilitzar l´equivalent lígur ("donava menys..")
*********************
Exemples i comentaris (o en el cas del primer text off-topics) varis. El primer en genovès; el text descriu els primers dies d´un nou-vingut a Cornigén (Cornigliano), barri de Gènova
Aveivan pigiòu pe câxo ‘n porpo, ch’o s’êa arecoviòu in sce ‘n rappo de moscoli e êan stæti tutti d’acördo de dâmelo comme regallo de benvegnûo a Cornigen (..) Se a distansa de squèxi çinquant’anni, me vegne a coæ de contâ quello che l’è sucèsso o primmo giorno da mæ vitta inte sta delegaçion, l’è perché ò avûo ‘n mâvigioso inpatto co-a gente de chì.
La localitat protagonista del fragment, Cornigén va ser municipi independent fins a la seva annexió a "la Gran Gènova". La pèrdua de la independència en va provocar una altra: els seus habitants van veure tallat l´accés al mar -un cas semblant al d´altres dos barris, en vam parlar aquí i aquí- . També van veure desaparèixer part del patrimoni arquitectònic local
L´altra cosa que destaquem d´aquest primer text és la paraula móscoli, els nostres 'musclos'. Derivaria de mus 'ratolí' -etimologia no totalment demostrada-, però aquí ens interessa perquè fa un temps va ser protagonista d´un incident que mostra la fragilitat institucional en què viuen les llengües minoritzades. Se´n va fer ressò genovesistes com l´Andrea Acquarone: Moscoli e lengoe i fins i tot l´Acadèmia de la llengua italiana: In Liguria le cozze scalzano i muscoli
exemples en Sanremascu i ventimigliusu. El primer parla d´una trobada semi-clandestina entre un home i una dona. El segon és part d´una faula on un gos avariciós confon el seu reflex a l´aigua amb un altre gos, i li vol robar (es vol robar per tant) l´os que duu:
la variant que trobem en genovès antic i en dialectes actuals de Ponent lígur, però, és cuvéa, l´equivalent del català antic cobea -i del fr. convoiter-
http://www.storiapatriagenova.it/Docs/Biblioteca_Digitale/SB/aaf535a76b222e2018bb2778067e0f7b/Estratti/678f03d250e76a56b5c6a46dfa71c68e.pdf
https://archive.org/details/archivioglottolo08fireuoft/page/342
Veiem però que en certa manera l´autor d´aquests textos, G. Flechia, va vincular també ell el nostre mot amb el desig de menjar, perquè el llatí cupedia és la gana o la golafreria. Una etimologia lleugerament diferent la que donen els estudiosos contemporanis o la que ja va donar l´Alcover-Moll pel nostre cobea:
COBEEA (i ses var. cobeesa, cobesa, cobea). f. ant. Cobdícia. (..) Per enueja ab cobea e ab engan, Llull Gentil 155.(..) Etim.:del llatí *cupĭdĭtĭa, mat.sign.
Si el nostre llatí no ens enganya, la cupiditia és un desig un pèl menys innocent. Aquest matís potser es manté en el nostre participi cobejat i sobretot en l´adjectiu cobejós. També en l´occità cobés: cobés,-esa, adj. et s. Cupide, convoiteux; envieux; avare. Dér. cobesejar, convoiter; envier, désirer vivement diu el diccionari Alibert.
(parlant de diccionaris: si algú vol saber si l´altre mot relacionat amb el nostre, cobdícia, és un cultisme, el GDLC li ho mig aclareix: [1354; forma mig sàvia del b. ll. cŭpĭdĭtĭa, del ll. cl. cupiditas, -atis, íd.]
i un munt de formes occitanes semblants, aquí: Cupiditat, Cobeitat, Cubitia, Cubiticia, Cobezeza..)
en tot cas sembla que a les parles lígurs on trobem alguna variant de la paraula, el sentit actual és mitigat: expressa el simple desig o ganes de fer o tenir alguna cosa -i adoptant una forma negativa No g´ho coæ, denota la mandra- Ja al diccionari Casaccia veiem que la coae pot ser traduida en darrera instància amb brama ('desig fort'), però que per tal d´expressar aquest desig immoderat es podia afegir un reforçatiu (matta) -vegeu de tota manera a baix de tot del post, on l´Enrico Malan dóna per cuvéa també el sentit cupidigia 'avarícia' i 'desig sexual'
 |
| https://archive.org/details/dizionariogenove00casauoft/page/233 |
més avall veurem algun exemple on coae s´apropa a significar 'desig sexual'. De moment pengem una imatge que ens va donar a conèixer fa uns dies el genovesista Fiorenzo Toso: es tracta d´una il.lustració medieval genovesa on un home, arrossegat pel desig, és a punt de perdre la recta via per desesperació de DéuNostroSenyor
i parlant d´obres antigues i de pecats -carnals o no-, aquí un text antic genovès, traducció d´un de català. La part curiosa és que on el català feia servir el verb cobejar ("cobega més"), el traductor no va utilitzar l´equivalent lígur ("donava menys..")
*********************
Exemples i comentaris (o en el cas del primer text off-topics) varis. El primer en genovès; el text descriu els primers dies d´un nou-vingut a Cornigén (Cornigliano), barri de Gènova
Aveivan pigiòu pe câxo ‘n porpo, ch’o s’êa arecoviòu in sce ‘n rappo de moscoli e êan stæti tutti d’acördo de dâmelo comme regallo de benvegnûo a Cornigen (..) Se a distansa de squèxi çinquant’anni, me vegne a coæ de contâ quello che l’è sucèsso o primmo giorno da mæ vitta inte sta delegaçion, l’è perché ò avûo ‘n mâvigioso inpatto co-a gente de chì.
La localitat protagonista del fragment, Cornigén va ser municipi independent fins a la seva annexió a "la Gran Gènova". La pèrdua de la independència en va provocar una altra: els seus habitants van veure tallat l´accés al mar -un cas semblant al d´altres dos barris, en vam parlar aquí i aquí- . També van veure desaparèixer part del patrimoni arquitectònic local
L´altra cosa que destaquem d´aquest primer text és la paraula móscoli, els nostres 'musclos'. Derivaria de mus 'ratolí' -etimologia no totalment demostrada-, però aquí ens interessa perquè fa un temps va ser protagonista d´un incident que mostra la fragilitat institucional en què viuen les llengües minoritzades. Se´n va fer ressò genovesistes com l´Andrea Acquarone: Moscoli e lengoe i fins i tot l´Acadèmia de la llengua italiana: In Liguria le cozze scalzano i muscoli
-Sta
brava dona, ch’a se ciama “Maria Cristina” mentre a l’éirimu
in sce-a machina, piài da l’asciamu e da-a cuvéa de finì bèn a
seirana pe’ passà magara da l’amicissia a caicousa...a
caicousa..(..) -A l’ho acapiu... aa cuvéa de fatene carà
ina.. pata
https://www.facebook.com/groups/61086464812/permalink/10156881271134813/
https://www.facebook.com/groups/61086464812/permalink/10156881271134813/
Sensa
pensaghe tantu u se gh’asbriva adossu
Asciamau
d’â cuvea de purtaghe via l’ossu.
Ma
u can ch’u l’àva vistu, a l’eira a sou sciumbria
che, ciumbandu inte l’aiga, aviau a l’è sparia:
che, ciumbandu inte l’aiga, aviau a l’è sparia:
http://www.cumpagniadiventemigliusi.it/vecchiosito/Ventemigliusu/Barma.htm
Al segon exemple trobem aquest aviàu 'aviat' o, potser millor 'de seguida' sobre el qual vam parlar aquí.
I en tots dos exemples apareix associat a cuvea asciamu 'excitació' També hi ha un verb asciamà i, força habituals als textos dialectals, els participis asciamàu/à/ai..
Giovanni Soleri, parlant d´un dialecte ponentí i autor d´articles com aquest, ens comenta això al voltant de la paraula: asciàmu significa, dalle mie parti (lig. occ.), ansia, affanno, quindi direi anche angoscia. L'etimo potrebbe essere: deverbale da exa(ni)mare.
Ens sembla sugestiu pensar en una altra possible opció: que el verb i els corresponents participis provinguin de sciamu 'eixam'; el moviment constant i taquicàrdic de les abelles en un eixam sembla una bona metàfora de l´excitació causada per un desig fort. Al text de sota veiem que aquesta opció ha estat presa en compte -i de pas en veiem una altra: que asciamu provingui de 'flama'
Al segon exemple trobem aquest aviàu 'aviat' o, potser millor 'de seguida' sobre el qual vam parlar aquí.
I en tots dos exemples apareix associat a cuvea asciamu 'excitació' També hi ha un verb asciamà i, força habituals als textos dialectals, els participis asciamàu/à/ai..
Giovanni Soleri, parlant d´un dialecte ponentí i autor d´articles com aquest, ens comenta això al voltant de la paraula: asciàmu significa, dalle mie parti (lig. occ.), ansia, affanno, quindi direi anche angoscia. L'etimo potrebbe essere: deverbale da exa(ni)mare.
Ens sembla sugestiu pensar en una altra possible opció: que el verb i els corresponents participis provinguin de sciamu 'eixam'; el moviment constant i taquicàrdic de les abelles en un eixam sembla una bona metàfora de l´excitació causada per un desig fort. Al text de sota veiem que aquesta opció ha estat presa en compte -i de pas en veiem una altra: que asciamu provingui de 'flama'
al diccionari d´Enrico Malan sí trobem sciamu i la resta de les paraules citades -però sense proposta etimològica.
asciamà, affollare
asciamàsse,
1 affannarsi 2 darsi da fare3 preoccuparsi
asciamàu,
1 affollato 2 affannato 3 ansioso
asciàmu,1 affanno 2 ambascia 3 angoscia 4 batticuore 5 apprensione
sciama, fiamma
sciamà, fiammata
sciamu, sciame
més textos des de Sanremo i Ventimiglia:
ina cuvéa de vive vurenté u l’ha sentiu növa, e… inveza de cantà! / una voglia di vivere ha sentito nuova, e… desiderio di cantare! http://upaise.blogspot.com/2015/11/cuvea-de-vive-di-aldo-bottini.html
A
l´igual que en l´exemple lul.lià de més a munt (Per
enueja ab cobea e ab engan)
en aquest text acabem de veure cuvea associat
a inveza.
De nou el mot català -en aquest cas l´actual- sembla tenir una
connotació més negativa, i en canvi el mot lígur seria semblant al
fr. envie.
Per cert que l´enveja catalana pot designar una Taca inesborrable que es té a qualsevol part del cos, i que, segons la gent vulgar, és conseqüència d'un desig insatisfet de la mare durant l'embaràs. Al diccionari d´Enrico Malan sobre la parla de Ventemiglia trobem que aquest concepte és designat precisament amb cuvéa:
cuvéa, 1 desiderio 2 fregola 3 voglia
cuvéa, cupidigia
cuvéa, voglia, angioma cutaneo di colore rosso vinoso originato, secondo la credenza popolare,da una voglia insoddisfatta della madre incinta
Hem acabat la primera part amb una imatge. Ara una de menys històrica, però molt descriptiva del que és el desig... de no fer res
http://www.sergiomarini.it/voglia-lavorare_001.jpg
(aquest article és una revisió d´aquest. Mantenim l´original i no l´esborrem del blog perquè conté comentaris varis d´un lector -l´Andrea Acquarone precisament)