Immersió

  

Fa unes setmanes van arribar a Cambrils 5 exemplars d´un ànec anomenat Bec de Serra -Mergus serrator:

El bec de serra és una espècie considerada com un "hivernant, rar i molt localitzat. Només al delta de l'Ebre és un hivernant regular, malgrat ser escàs"[..] Normalment es veuen femelles, que tenen el cap marró. En aquesta ocasió hi ha hagut sort i, juntament amb quatre femelles, també hi ha un mascle que té el cap verd. Si es queden a Cambrils, els podrem gaudir fins al març, quan volin nord enllà per criar.

Text i foto extrets de Revista Cambrils. Primera curiositat/casualitat de la vida: l´autor de l´article és cosí de qui escriu aquest blog..

Tal i com llegim a Viquipèdia, el Gènere Mergus està composat per 4 espècies. Dues (Mergus merganser i M. serrator) baixen del Nord al Sud d´Europa durant l´hivern. Relativament habituals a algunes zones d´Itàlia, com al Vènet

Un tercer ocell europeu de mida (i bec) més petita, el Bec de Serra petit, havia estat durant anys inclòs al mateix gènere Mergus i posteriorment separat en un gènere Mergellus -ho veiem per exemple en aquesta ornitologia genovesa de finals del XIX. Però el gran ornitòleg Ettore Arrigoni el va retornar al gènere Mergus -de fet el va considerar l´únic exponent del gènere, i en canvi va incloure merganser i serrator dins un de nou. Pocs anys després el va rectificar un altre ornitòleg clàssic:

Genere MERGUS, LINNAEUS. Becco piccolo [..] Una sola specie Paleartica compone questo genere. 489. Mergus albellus, LINNAEUS, Pesciajola. [Mergellus albellus (L.)].

491. Merganser merganser (LINNAEUS), Smergo maggiore. [Mergus merganser, L.] [..] In Italia è uccello di comparsa autunnale ed invernale irregolare e rara [..] eccetto nelle provincie settentrionali e più che altro nel Veneto.

492. Merganser serrator (LINNAEUS), Smergo minore. [Mergus serrator, L.; Smergo].[..] frequente nel Veneto, irregolare e molto più rara quanto più discendiamo al sud, [..] Ettore Arrigoni degli Oddi; Atlante ornitologico uccelli europei (1902) 

Non comprendo il perchè scrittori recenti, alcuni autorevolissimi, adottano per questa e per la specie seguente il termine generico Merganser di Brisson. Linneo [..] pose tutti gli Smerghi a lui noti nel suo genere Mergus e non indicò in alcun modo come tipo di esso il M. albellus, alla quale specie i sullodati autorevoli lo riservano esclusivamente E.H.Giglioli; (Secondo) resoconto dei risultati della inchiesta ornithologica in Italia (1907)

Pierre Belon coneixia els dos Mergi europeus i en va parlar; l´altre Mergus (merganser) és el seu Bievre, i el nostre Bec de Serra és el seu Harle -del qual va descriure el mascle. En parlar de Merganser va destacar-ne la semblança amb el Bec de Serra i amb els pelicans:

                                        L'Histoire de la nature des oyseaux (1555)

 En un llibre poc posterior al de Belon, l´Ornitologia de Conrad Gesner, hi ha un dibuix de l´ocell que no podem evitar que ens sembli plenament actual

                                            **********

El nom Mergus

Relacionat amb el verb Mergere 'capbussar-se' o, per fer sevir un derivat seu, 'submergir-se', el trobem com a nom d´ocell a la Història de Plini:

Della Storia naturale (trad.1844)

Un interessant derivat de mergere en aquest dialecte llombard suís: Smèrsc. L´entrada inclou exemples en la parla local. Els noms d´ocells que veurem en aquesta primera part tenen gairebé tots aquest mateix origen. Diguem però que en aquest vocabulari de Cremona fan derivar un verb semblant i el nom d´un ocell aquàtic d´una altra arrel: 

Smàrga Airone rosso; etimo incerto, potrebbe derivare dalla base comune ai dialetti lombardi smargiàs/smargès/smergès, che viene fatta risalire, attraverso la via di diffusione ravennate, e quindi tramite il gr. bizant., al gr. smaragéō «rumoreggio»;

Però no està clar a quin(s) ocell(s) es referia Plini, i no seria al primer cop que un nom científic basat en un de clàssic no correspongués exactament amb el que aquest designava  -de fet el nom llatí que apareix al text abans de Mergus, Gavia, designa al llibre de Plini possiblement les gavines però en la nomenclatura científica s´aplica a uns ocells capbussadors, els anomenats en francès Plongeons

Buffon va criticar Plini per haver afirmat que el mergus feia els nius als arbres

 Georges Louis : Leclerc Buffon; Œuvres complètes (1854)

però creiem que això no impossibilita l´equivalència Mergus de Plini→ Mergus actual, sinó l´equivalència Mergus de Plini→Plongeons, i els plongeons de Buffon són espècies semblants als actuals Mergi però no són els Mergi. De fet alguns mergi, pel que veiem a WP, sí que nidifiquen als arbres; Belon ja havia semblat afirmar el mateix:

Sigui com sigui, en alguna obra recent trobem la hipòtesi que el(s) mergi de Plini siguin els cormorans -ja citats per Plini i per Belon com a  constructors de nius arboris:

a more plausible identification appears to be the two larger Mediterranean Cormorants: the [European] Shag (Phalacrocorax aristotelis), a fairly common resident nesting also on Lesbos, and the [Great] Cormorant (P. carbo), less commonly resident in Greece but a common winter visitor. Both birds dive down into the sea for food, [..]  they are early nesters, the Shag sometimes even before the beginning of March, and [..] the [Great] Cormorant sometimes nests in trees" (W. Geoffrey Arnott; Birds in the Ancient world from A to Z

ja a Les Glosses de Reichenau (s. VIII) el Mergulus era el Corb marí:

Auguste Brachet; An Etymological Dictionary of the French Language (1882)

Els continuadors de Mergus en occità designen ocells cabussaires. En català no coneixem cap derivat aplicat a ocells -sí d´aplicat a altres camps, com la viticultura.

  

A Ventimiglia (Ligúria), pel que veiem en aquest llibre d´Enrico Malan, el Margun és precisament M.serrator 

ANATIDI agna, [..] cignu, garganela, margun, serreta 

Margùn Mergus serrator [..] U l’à ina cresta apissà e in becu russu longu e sutiřu cu’i bordi tagliüssai. I mascci grandi i l’àn a testa scüra cun sbarbagli verdi, colu giancu cu’u péitu cuřù rüze, schina negra cu’e parti basse gianche. E fümele grandi i l’àn a testa rüze e u corpu grixastru. I zuveni i sun cume a fümela [..] In spece, u mangia pecin pesci, ma aiscì bestiete d’aiga, gritagiu e raine.

  El fet que el nom del M.serrator sigui un continuador directe de Mergus, però, no hauria de fer pensar que els mergi de Plini siguin els actuals: de fet al mateix llibre d´E. Malan veiem aplicat un nom semblant, Magrùn, precisament al cormoran. I a altres punts del llibre el cormoran ja rep directament el nom Margún:

In invernu gh'é aiscì in dormitoriu duve ghe va a scivernà bona parte d’i ingurabagi ch’i sun in Val Nervia. Basta aspeità candu se fa nöte pe’ ve arrivà d’i Ingurabagi [..] ch’i s’azunze ai delongu ciü nümerusi Magrui (Phalacrocorax carbo).

margun Phalacrocorax carbo Falacrocoracidi cormorano

En lígur de Carloforte, Sardenya, sembla haver-hi una denominació Agùn que no sabem si és una modificació de Magrùn; o potser més aviat el mateix mot que en genovès s´aplica a peixos punxeguts -i a ocells de bec punxegut també. Ja que som a la Sardenya diguem que el corb marí en alguerès és l´Anedó -que en català també és un dels noms de l´ànec Anas querquedula

És com si Margun i Magrun fossin simples variants d´un mateix nom, aplicable potser a tots els ocells capbussadors. Al diccionari genovès de Paganini Magrón és efectivament el nom de molts d´aquests ocells, com ara:

 cap dels quals, per cert, no és el nostre serrator -que ni tan sols apareix al diccionari. L´altre Mergus (merganser) sí, amb el nom Smergo -potser pres de l´italià per designar aquest ocell poc habitual a la Ligúria?:

També, per exemple, en parmigià: Mergòn designa una colla d´ocells aquàtics; sol o en composició: òch mergòn per exemple -en lígur els noms composats amb Ochìn són les gavines/gavians

Als municipis emilians potser no veuen gaires gavines -però en veuen, per exemple a Parma- i pel que sembla les anomenaven prenent com a referència altres ocells més habituals: una cosa així com "coloms de mar" 

als diccionaris més moderns ja apareix el mot Gabjàn

També a Cremona: Culumbòn de màr . En francès un palmípede septentrional rep el nom de Colombe de Gröenland (o Tourterelle de mer)  En romanès Porumbel de mare 'gavina'. També en euskara sembla que hi ha una denominació Itsas-urzo 'gavina', literalment 'colom de mar' 

De fet un nom grec clàssic d´ocell capbussador, Kolymbos -els cabussons- sembla emparentat amb el llatí Columba/us i potser amb Palumbus. La denominació comuna es referiria a un color fosc; però trobem interessant l´opció que provingui d´una arrel que vol dir 'enfonsar-se' (vegeu també aquest article recent) i que d´aquí passa a indicar una caiguda en picat -que també és la que fan els coloms quan es llancen cap avall en veure menjar. Potser també s´hauria pogut donar un pas semàntic semblant si l´origen de Columba/us fos 'cim' -és l´opció que veiem al 4rt text (que ens proporciona també l´etimologia de Palumbus)

                 P.Chantraine; Dictionnaire étymologique de la langue grecque

                 A.Ernout - A. Meillet; Dictionnaire étymologique de la langue latine

                 O. Pianigiani; Vocabolario etimologico della lingua italiana

                        X.Mata; Bestiari llatí (2015)

        

        El Cormoran en toscà i altres dialectes segons Manlio Cortelazzo:

Dues paraules sobre el mot Marangone, al voltant del qual hi ha una mena de controvèrsia lexicogràfica interessant. Designa en italià i en alguns dialectes el corb marí o cormoran; en alguns indrets -com Bolonya- sembla que coexisteixen les denominacions Mergon i Marangan. Seria el mot equivalent dels que hem vist més amunt i, en consequència, derivat de Mergus 

    Opere di Francesco Redi (1809)
 

En vènet (i no només, vegeu el cas emilià per exemple) el marangone és també el fuster (naval); aquesta segona accepció derivaria de la primera a parer dels lexicògrafs clàssics (com el Pianigiani) però també d´actuals com Francesco Benozzo (col.laborador de Mario Alinei)

        Giovanni Flechia; Archivio glottologico italiano, Volum 2

però en aquest article veiem altres opcions, que bàsicament descarten que les formes amb N (MaraNgone) puguin derivar de Mergus i també que s´hagi pogut donar un creuament amb fr. Corb Mareng (potser cal dir, però, que la paraula Mareng 'marítim' sembla existir també al Nord d´Itàlia). Marangone 'fuster' derivaria de Marra 'destral' i, en resum, hi hauria dues possibilitats: 

 -que tots els noms que designen els ocells capbussadors -smergo, mergun.. i també marangone sí que derivin de llatí Mergus -amb la qual cosa Marangone 'ocell' i Marangone 'fuster' tindrien origens diversos

 -que els dos Marangone ('fuster' i 'ocell') provinguin de Marra, de la mateixa manera que el nom Pelicà prové del mot grec per 'destral', πέλεκυς. En aquest cas el nom originari seria el que designa el fuster i el nom de l´ocell en derivaria. Però les formes Smergo, mergun, magrun etc sí que provindrien, per la seva banda, de Mergus

 Tenint en compte aquesta teoria que fa entrar en joc el mot Marra semblaria que hi podria haver, en efecte, dos orígens diferents, amb influència del nom Marangone 'fuster' sobre algunes formes locals del nom de l´ocell. Però el cas és que en un vell text lígur el mot Margon(us) -avui dia Magròn- ja sembla designar l´ofici de fuster naval:

Diccionari Aprosio (això sí: amb dues entrades diferents):

amb la qual cosa potser sí que alguns d´aquests noms del treballador aquàtic deriven de mergus -a no ser que ho facin de Marra però l´etimologia popular els hagi apropat als noms dels ocells capbussadors?

En canvi al seu article, citat més amunt Benozzo es basa en una distribució geogràficament limitada (tot i que força àmplia: inclou gran part de l´Emília situada al llarg del Po) del mot Marangone pel fuster "normal" ; no sembla tenir en compte, per tant, la variant lígur antiga pel treballador aquàtic -variant que encara perdura: al petit vocabulari del Randaccio de finals del XIX encara apareix Magrun en el sentit 'marangone, palombaro', als actuals també; el fuster sense més,el no aquàtic, és el Bancâ

Curiositat: al mapa veiem que Milà queda fora de la zona on es fa servir Marangon(e). Consultant un vocabulari dialectal comprovem que, en efecte,  pel fuster "de secà" sí que hi ha, òbviament, denominació dialectal, però pel Marangone/Palombaro s´ha de recórrer a una perífrasi:

 Per cert que l´italià Palombaro, que vol dir´bus' i que per tant és proper semànticament a 'fuster naval', també sembla derivat d´un altre nom d´ocell, Palumbus, vist més amunt

Cormorans al moll de Cambrils, a l´hivern. Els veiem de massa lluny, però el video paga la pena per la veu cambrilenca de fons: Pep, has vist qui estil tenen quan s´encabossen?

gavines -que suren damunt l´aigua- i cormorans -mig submergits- al moll de Cambrils

Altres noms dialectals del nostre ànec (un llistat molt complet a l´obra de Giglioli):

Relacionat amb el nom Herle estaria el piemontès Èrlou. Al llibre enllaçat en aquest darrer lligam fan derivar aquests noms de la denominació islandesa de l´ocell; al TLFi consideren Herle un mot d´etimologia poc clara. L´ocell deu de ser relativament frequent al Piemont perquè ha donat origen fins i tot a frases fetes: Fè l´erlo 'aixecar la cresta, fer el gallet' (però aquí veiem una altra possible etimologia, on l´ocell no és citat i relacionen l´expressió amb herus ´senyor, patró')

A Parma Gavètta; a Pavia Gaver/Gavron. A la província de Cremona noms similars designen altres ànecs -un d´ells Mergellus albellus: ho veiem al completíssim Lessico zoologico popolare della provincia di Cremona, on els fan derivar -amb reserves- d´un *Gaba/*Gava que seria també a la base de Gavina:

gàer [..] gàver [..]: alzavola (Anas crecca) la denominazione dial.[..] potrebbe dipendere dalla base prelatina *gaba/*gava “corso d’acqua, letto di fiume, rivo” gàvera pusadùra (cr.): pesciaiola (Mergellus albellus). gabià (cs.); gabiàn (cr., ost., cl.): gabbiano comune (Larus ridibundus). [..] Come per l’italiano, si tratta di una derivazione del lat. gavia [..] attribuibile alla base prelatina *gaba/*gava “corso d’acqua, letto di fiume” (cfr. DEI, III, 1744)

En tot cas l´etimologia de Gavia -mot que hem vist al fragment de Plini- no n´està clara: relacionat amb els cursos d´aigua, o potser mot expressiu  (al.lusiu al crit), o derivat d´un mot que descriu la forma forcuda de potes o bec; més opcions aquí o en aquest article de Dauzat

Probablement al.lusius al bec serrat de l´animal, el lígur Seghéta (o en versió més "provençal" Serreta; però al text d´E. Malan vist més amunt la Serreta és un altre anàtid, Anas querquedula). Al Vènet hi ha la denominació Sèrola/Sèrula -segons Brisson aquest seria, però, el nom de la femella. A la Llombardia (fins a Como i segurament més a munt) sembla molt extès el mot Rasegott i similars, aplicat a diferents menes d´ànec

Al ja citat lèxic de Cremona trobem aquesta denominació Rasegott aplicada al nostre ànec i efectivament explicada en base al bec serrat; però per un nom similar Reseghèt la motivació etimològica que se´ns dóna és diferent. Potser seria més "econòmic" suposar-ne una només en el primer cas -i que Reseghèt fos una variant del mot originari aplicada a altres espècies

resegòt, rasegòt (cr.): smergo minore (Mergus serrator) o maggiore (M. merganser). Anatre tuffatrici dal becco lungo e stretto con i margini seghettati [..]. Da questo particolare dipende l’appellativo dial., formato da un derivato di rèsega/ràsega “sega” [..]. Vd. anche → geròn. [a la veu Geròn veiem que aquesta altra denominació de l´ànec és probablement l´equivalent del Vènet Sèrola]

reseghèt (cr., cs.): marzaiola (Anas querquedula). ¶ La denominazione dial. in esame di questa piccola anatra, da noi presente soprattutto tra febbraio e aprile-maggio, prende spunto dal richiamo del maschio emesso anche in volo,[..], che potrebbe ricordare un russare leggero. Dal vb. dial. resegà “segare”, ma anche “russare” (cfr. Geroldi 281; DDCr. 259).

 Ja som a la primavera i quan tornem a Cambrils segurament haurem fet tard i no podrem veure ni filmar els Becs de Serra. O sigui que ens haurem de conformar amb penjar els videos que vam fer d´altres ànecs (d´aigua dolça, collverds bàsicament)

                     intercanvi d´opinions entre mascles collverds

           una femella aconsellant a una polla d´aigua que no s´apropi als seus nens

enmig de tanta violència una mica de tendresa: una cria cau rodolant i s´estampa, i les altres cries surten corrents a ajudar-lo: germanet!

Per acabar una mena d´apèndix, per intentar mostrar les dificultats d´interpretació dels textos clàssics: en un altre passatge de Plini tornen a aparèixer els mergi. Plini comenta que s´aprofiten del menjar que altres ocells deixen anar, i partint d´aquesta descripció Cuvier va intentar identificar l´ocell plinià

Histoire naturelle de Caius Plinius (1830

El reddunt plinià és a les traduccions franceses Rendent. A l´italiana ributtano fuori; però en nota aquesta darrera traducció dóna a entendre que es tracta d´excrements, i això serveix per rebutjar la identificació feta per Cuvier

Della Storia naturale di Plinio (1844)

a la primera traducció francesa hi ha un intent d´explicació del verb llatí

sigui com sigui, l´ocell senyalat per Cuvier sembla -en treiem informació d´aquest llibre- que efectivament s´aprofita del menjar que cerquen els altres 

Fa uns anys un vessament de petroli va afectar els ocells -i els peixos- del riu Polcevera a Genova. Els cormorans no podien ni tan sols emprendre el vol

Un Gavià argentat a Barcelona. Les tórtores no van semblar apreciar gaire la seva presència

Ens costa distingir les diferents gavines. Aquesta la vam veure a una platja de Cambrils i creiem que és la corsa, però ens ho ha hagut de confirmar.. el nostre cosí.

El nostre agraïment cap a ell, i també pel genovès Zòrzo Celoria, que ens ha encomanat la seva passió pels ocells