La llengua sense nom

   Hem dit mai que la web Cumpagnia d´i ventimigliusi és una meravella? Doncs ara ho repetim: una meravella.

  A continuació pengem la segona part d´un text que hi hem trobat. El va escriure el ventimigliès Alessandro Varaldo l´any 1935.
   A la primera part ens explica com, de petit, li van regalar un llibre escrit en francès (i en alguna cosa més, com veurem). Ell desconeixia la llengua perquè tot i ser Ventimiglia a tocar de França no calia saber francès, amb alguna paraula de mentonasc o de niçard n´hi havia prou per fer-se entendre a l´altra banda de la frontera: basta mesccià caiche parola mentunasca o nissarda au ventemigliusu pe’ fàse capì da l’autra parte d’a frunteira. Però malgrat no saber-lo llegir sortia a voltar amb el llibre en mà per fer-se l´interessant davant els seus amics pescadors (que per cert veiem que el tractaven de 'vostè')

Cun aria d’impurtança tiru föra u mei libru e fassu zirà e pagine cume u prevostu d’u Cuventu u l’avereva zirau chele d’u sou breviariu, che següramente u saveva a memoria.      - I sun puesie.      - Puesie?  Scià ne leze caicüna.      - Ma i sun in françese.      - E ben, fa’ ninte. Scià e leze u mèiximu.         (..)  Sun ciapau int'a mei ciàpura. Cume l’è che me l’arrangiu ?  Vieva za’ a facia stunà de Giuà e Piè mirame cun in faturisu de compasciun. Me fassu curagiu e drövu u libru. Digu:      - Da ina parte gh’è u françese e da l’autra u dialetu.      - Scià leze u dialetu, alura !       Int'a sou ingenuità i pensava forsci ch’u fusse ventemigliusu. Ma mi’, int'a mei ingenuità  - cun tütu che duvesse regordàme d’i versi che Dante int'u Pürgatöriu u fa’ dì a Arnaldo Daniello  - pensava ch’u fusse in parlà difiçile, da nu’ acapine ren ...  E ben, facile nu’, a prima vista, e mancu semplice, (..) ma chì e la sautava föra de parole che i mei amighi pescavui i capiva, ch’i l’eira nostre, ascàixi ventemigliuse o munegasche.       - (...) paire, maire, aigo, gaire .....     - Cume i ghe ciama a sta puesia ?  - u me dumanda Giuà.      - Mireio ...

Amb aires de persona important trec el meu llibre i faig voltar les pàgines com el prebost del Cuventu hauria fet voltar les del seu breviari, que segur que es sabia de memòria.    -Són poesies    -Poesies? Llegeixi´n una    -Però són en francès.    -Tant se val, llegeixi-les igualment. (...) He caigut a la meva trampa. Com me´n surto? Veig ja la cara sorpresa del Giuà i del Piè mirant-me amb un somriure compassiu. Prenc coratge i obro el llibre. Dic:    -A una banda hi ha el francès i a l´altra el dialecte.    -Llegeixi en dialecte, doncs! En la seva ingenuïtat potser es pensaven que era dialecte de Ventimiglia. Però jo, en la meva d´ingenuïtat -tot i que recordava els versos que Dante fa dir en el Purgatori a Arnaut Daniel- em pensava que era una parla difícil, que no hi entendria res... Bé, fàcil no, a primera vista, ni tampoc simple (...) però per aquí i per allà saltaven paraules que els meus amics pescadors entenien, que eren nostres, gairebé de Ventimiglia o de Mònaco.    -(...) Paire, maire, aigo, gaire....    -Com es diu aquesta poesia? -em demana en Giuà.    Mireio...

Abans d´ahir dia 5-7 es va presentar a Barcelona la restauració del monument a Frederic Mistral