Els dialectes protagonistes d'aquest post es troben en una cruïlla geogràfica i lingüística. És la zona on una part de la Llombardia, l'anomenat Oltrepò Pavese, penetra a Sud entre el Piemont -província d'Alessandria- i l'Emília -prov. Piacenza- fins gairebé tocar la Ligúria.
Imatges extretes de WP i Google maps
Voghera va ser durant un temps part del Piemont però actualment -i històrica- ha format part de la província de Pavia -amb la capital a Nord del Po. En aquest text del 1900 Pierfrancesco Nicoli en va descriure el dialecte.
Il dialetto moderno diu el títol de l´article; però com veurem, l´autor va tindre en compte els periodes anteriors dels dialectes tractats
Un resum de la primera part del seu text (amb algun afegit nostre entre claudàtors): Els dialectes de Voghera i de la veïna -però ja piemontesa- Tortona són molt semblants al de Pavia. Tots tres dialectes tenen alguna diferència important respecte als dialectes emilians -no tenen la pronúncia E oberta de les As tòniques que ja comença a Piacenza i per la qual la paraula Parma, per exemple, es pronuncia Pèrma i s´escriu Pärma-, però comparteixen trets emilians com l´afebliment i supressió de vocals àtones -un tret que també es dóna en el dialecte d´Alessandria (i en piemontès en general), però més avall veurem les diferències que fan que l´alessandrino pertanyi ja a un grup diferent.
Analitzant un text del s. XVIII Nicoli troba analogies amb el piacentí, i conclou per tant que els dialectes en qüestió (vogherès, tortonès i pavès) formen la branca occidental de l´emilià.
Dialectes emilians, per tant, però amb diferències entre ells:
-Tortona i Voghera comparteixen amb el lígur el rotacisme dels articles i el pronom masculí (o neutre) O
-L´influx piemontès arriba des d´Alessandria en forma de lèxic manllevat. L´ús dels pronoms subjecte a Tortona és semblant al de l´alessandrí. Aquest darrer dialecte, però, és clarament piemontès (entre moltes altres coses, té un locatiu I/J [semblant al del català]):
-Per la seva banda Pavia, que és més enllà del Po, rep des del Nord la influència milanesa, en forma de vocabulari però no només -la desinència -I per exemple:
Un altre tret llombard del pavès, l' ús de la partícula negativa postverbal No, és compartit pel vogherese -en canvi a Alessandria es fa servir l'adverbi piemontès Nen i a Piacenza l'emilià Mi(g)a.
L´autor matisa que la manera de construir les negatives, però, no és idèntica als tres dialectes Milanès, pavès, vogherès:
[El vogherès, per tant, sembla que fa servir la partícula negativa tal i com fa l´emilià, darrera de l´auxiliar: El n´é miga gnù '(ell) no ha vingut']
- El piacentí presenta trets absents als altres dialectes: la ja comentada pronúncia de A tònica o l´article IL pel plural del femení [com a Parma]
Aquí una revista del 1823 on els redactors mostraven el seu interès en aconseguir una grafia que pogués reflectir per escrit els sons de les vocals paveses, tanto è diverso il loro suono dalle comuni italiane e lombarde
**********
Els dialectes actuals no són com els del 1900: així, a Voghera l´article femení ja no és Ra sinó La (es manté, però a municipis dels voltants, i no només als petits); i les formes verbals es van apropant a les del milanès i allunyant de les del dialecte de Tortona.. Però Nicoli ja tenia en compte l´evolució lingüística i en part s´havia basat en estadis antics dels dialectes. Les seves conclusions, de tota manera, són matisables: ja el 1902 Carlo Salvioni va afirmar, basant-se en l´estudi de textos encara més antics i que va identificar com a pavesos, que les influències emilianes en el pavès s´havien sobreposat damunt d´una base piemontesa:
Molt més recentment Daniele Vitali ha afirmat que fins i tot molts dels trets aparentment emilians comuns a pavès i piacentí són en realitat piemontesos. La seva conclusió és, però, que en l´estat on es trobem avui dia els dialectes d´Alessandria, Pavia i Piacenza, podem sense problema incloure cadascun d´ells dins la família lingüística de la regió corresponent: Alessandrí-piemontès; pavès-llombard; piacentí-emilià
una prima osservazione, da approfondire proseguendo gli studi, è che in genere i tratti "piacentini" del pavese, quelli cioè presenti a Piacenza e a Pavia ma assenti a Milano, non sono emiliani (in genere, infatti, mancano a Parma), bensì piemontesi orientali (si trovano cioè ad Alessandria): è così per il fonema /ə/, per il dittongo ói/öi e così via (il secondo è addotto da Biondelli per giustificare l'inserimento del pavese nell'Emilia linguistica). Ci sono cioè tratti comuni fra Alessandria, Pavia e Piacenza, senza che per questo nessuna delle tre città debba essere per forza attribuita a una regione linguistica diversa da quella amministrativa.
Pel que fa al tortonès/vogherès: el mateix Vitali col.labora en una web sobre els dialectes de les valls apeníniques properes a Voghera/Tortona i inclou el dialecte de Tortona (entenem que el de Voghera també) dins del llombard occidental -aquí, per tant, es trenca l´equivalència entre les adscripcions administrativa i lingüística, perquè Tortona és al Piemont; d´altra banda és sabut que uns quants municipis del sud d´Alessandria i Piacenza són de parla lígur.
Aquesta és la zona a la qual està consacrada la preciosa web Dove comincia l´Appennino, web farcida de textos i documents sonors que en testimonien la varietat lingüística
A sota uns exemples dialectals. Ens cenyim a una petita part de la zona en qüestió: a Sud est de Tortona/Voghera, amb un centre habitat important, Varzi -el dialecte del qual és descrit a la web com di tipo pavese:
Montacuto i Fabbrica Curone són a Alessandria. Varzi i Santa Margherita di Staffora a província de Pavia -Santa Margherita a tocar de la de Piacenza
si comencem per Montacuto, el dialecte sembla poc allunyat dels de Tortona/Voghera
Setémber, setembrei, ar mez ch' u s' cava ar vei: i son tri;
utúber, cucúber, ar mez ch' u sa scrava i rúvar: i son sez;
ar mez ch' a suma, ar mez ch' anduma, ar mez pasà: i son növ...
[Settembre, settembrino, il mese in cui si stappa il vino: sono tre; ottobre, coccobre, il mese in cui si sfrondano le querce: sono sei; il mese in cui siamo, il mese prossimo, il mese scorso: sono nove...
utúber, cucúber, ar mez ch' u sa scrava i rúvar: i son sez;
ar mez ch' a suma, ar mez ch' anduma, ar mez pasà: i son növ...
[Settembre, settembrino, il mese in cui si stappa il vino: sono tre; ottobre, coccobre, il mese in cui si sfrondano le querce: sono sei; il mese in cui siamo, il mese prossimo, il mese scorso: sono nove...
Seguint en diagonal cap a Varzi, a Fabbrica Curone, sembla lígur. Amb un contrast interessant entre un parlant -un capellà que imaginem no és del municipi- que fa les frases negatives "a la llombarda" i un parlant del poble que les fa "a la lígur"
"Bestèmia no, neh! [Non bestemmiare, eh!]" Ma quegli obiettò: "Se nu bestèmio, i müi nu van [Se non bestemmio, i muli non vanno]". Il sacerdote risoluto insistette: "Ti t'dev no bestemià [Tu, non devi bestemmiare]". "No, no, i nu van: mi nu u fasu...
A Santa Margheritta -fent ara la diagonal en direcció Sud-Est des de Varzi, un dialecte que semblaria emilià: desaparició de vocals -però conservant-ne alguna en final de paraula com fa el lígur, incloent-hi la desinència femenina plural -E-, negació amb Mia, o el que sembla una transformació de la A en E (etri)
M'ricordo [..] alura tüt i pijev i sunadù, l'ea mia cme mo [..] ogni paízo u pijè i sunadù [..] i l'ciamevo intl'usteria peich'i vrév sentí a Marcia Reale. [..] Peichè d'sòn, gh'n'éra tanti, ma lü l'éra un sòn diverso da i etri [..] E er done ch'u gh'è lü, n't'u sè: alura ion u vghè un sunadù, u pariva ch'l'éra un re!
*********
Tornem al text de Nicoli; si la primera part del seu estudi era introductòria, a la segona part es va centrar concretament en el dialecte de Voghera (i Tortona). Aquí potser li va faltar posar en relació alguns mots amb els d´altres dialectes; tres exemples
.A pröe 'a prop'
A pröe també recorda les formes lígurs, com genovès Apreu(v)o
.'La son' ('la calor', 'la fred')
Dos mutaments -tres, si tenim en compte la forma nord-catalana La fred- que són comuns amb el català.
Son(n) en el sentit de 'somnolència' sembla femení a tota l´Emília.
A Piacenza per exemple (on per cert sembla que una sola paraula designa 'la son', 'el son' i 'somni'; a la resta de l´Emília el 'somni' es diu Insonni):
Reggio -el text no especifica que sigui mot femení però els exemples són diàfans:
Pel bolonyès veiem exemples en masculí i femení: D´sòn i dalla sòn
.Bumbei 'molt'
L´equivalència amb Ben bene no es descartable - o si més no creuament posterior (cf. lígur Bén bén 'molt'). Però la paraula semblaria més aviat un compost de Molt (o Mond per influència amb 'món' o 'mont') + Bé, com en parmigià -vegeu també el piacentí antic-. Les tres variants de la paraula al diccionari parmigià Malaspina
en tot cas: molt interessant que aquesta paraula hagi evolucionat de manera gairebé idèntica en vogherès i parmigià
També en piemontès central existeix un mot semblant Motobin. En aquest diccionari en línia del dialecte d´Alessandria, però, no apareix.
Un diccionari, per cert, molt recomanable; i on trobem una cosa interessant sobre una paraula vista en una entrada anterior:
saràch (s. m.). salacca, pesce poco dissimile dall’aringa.
Saraca és paraula masculina en alessandrino. Probablement per la influència de Sarg -recordem que la Saraca és un peix blau salat, però que els creuaments i les confusions amb Sarg han estat habituals en el passat. Una altra opció és, potser, que l´ús de la paraula femenina en plural -que és adesinencial en molts dialectes del nord: il sarach- hagi fet que els parlants la reinterpretessin com a masculina?
No només en alessandrino: també trobem aquest mot en forma masculina en Pavès -i més a l´est, en cremasc, una forma masculina i una de femenina
Una paraula, Saraca, que fa poc hem sabut que existeix també en castellà.. d´Amèrica del Sud
Potser us pot interessar: