El monstre de Vallvidrera

 Fa uns dies vam anar a la riera de Vallvidrera a fer fotos i a veure els barbs menjar.

Ho fan -menjar- projectant cap enfora la boca (boca protràctil)

Però hi va haver un inesperat -i angoixant- gir de guió: quan feia una estona que filmàvem ens va passar per entre les cames -totes dues dins l'aigua- una serp; després d'uns segons on semblava desinteressada en el que tenia al voltant, de sobte es va llençar cap a un dels peixos i va començar el llarg procès d'empassar-se'l. Durant uns segons vam pensar en ajudar el peix amb el braç lliure, però no teníem res a mà -a part de la mà en si-; i al cap i a la fi també els barbs mengen éssers vius.

En directe i també veient els filmats el que més ens va sobtar va ser la reacció dels altres peixos: s'apropaven a la parella i semblaven voler -i no poder- entendre què estava passant. 

Creiem que la serp protagonista de l´entrada (entrada que en un primer moment havíem pensat de titular "Mort en directe") és aquesta, Natrix maura (Latreille 1802). No verinosa. Poc estesa a Itàlia però que justament es troba a la Ligúria.

especialment, veiem aquí, a la part occidental de la regió. També tangencialment a l´altra banda dels Apenins -part del Piemont, Llombardia, Piacenza-. Curiosament Bonaparte només la deia present a Sardenya -a més de a la Península ibèrica i meitat Sud de França 

  Les descripcions de l´espècie -Latreille- i les varietats -Gervais- són aquí i aquí. Un dels textos on s´afirmava que aquesta serp es trovaba al Nord d´Itàlia, en concret a Màntova, però confonent-la segurament amb una altra, és aquest. A autors posteriors es va anar definint progressivament la veritable distribució geogràfica de la serp -vegeu per exemple el llombard De Filippi, els piemontesos Lessona i Camerano o el vènet De Betta. Aquest darrer l´any 1865 deia la nostra serp absent al Nord d´Itàlia; el 74 es feia ressò de l´obra de Fatio que l´havia trobada als cantons meridionals i occidentals de Suïssa; el 79, seguint Lessona, ja la deia piemontesa i per tant nord-italiana; i el 82 es feia ressò d´un text del 76 amb la troballa d´exemplars lígurs.   

 En canvi en aquest text de 1883, en francès però publicat a Gènova, s´afirmava encara que la serp no arrivaba més enllà dels Alps (a l´Est) -i per tant no era italiana. 

Vegeu també l´estudi clàssic de Boulenger, The Snakes of Europe, 1913, que defineix perfectament la distribució d´aquesta i altres serps -com per exemple Natrix tessellata, l´extensió de la qual acaba de nou a la Ligúria, però provinent en aquest cas de l´Est. Posterior de 4 anys l´estudi de Maluquer Les serps de Catalunya -amb referència a Suïssa però no al Nord d´Itàlia com a zona amb presència de la serp. Fragments d´aquests 2 llibres:

 El text de Fatio citat pel De Betta i el Lessona, del 72, és aquest. A part de la nostra serp, hi trobem moltes d´altres, com una víbora terrestre temuda per la gent i que als Grisons era anomenada Aspice

  

En aquest estudi savonès veiem que un dels noms dialectals d´aquesta serp és Aspisurdu; però també veiem que aquesta és una denominació aplicada a més serps, algunes de verinoses. Gens estrany per tant que al Casaccia (i abans que ell a la segona edició de l'Olivieri) veiem aplicat el nom a una serp verinosa; però el que més ens interessa del seu text és que semblava tenir clara la relació entre la primera part del mot genovès i la paraula Aspis -el llatí i grec per 'Serp':

a l´Archivio glottologico van donar una explicació de l´existència d´aquest cultisme en lígur i llengües veïnes: provindria dels Bestiaris medievals. 

I suposem que en darrera instància el mot composat prové de la Bíblia: l´àspic sord, una mena de monstre de la mentida i potser de la mort -gens comparable però als apocalíptics coets o míssils d´avui dia-. Aquí una traducció catalana d´un pas bíblic

Els malvats, en néixer, ja es desvien,
els mentiders s’extravien de petits,
     porten un verí com el verí de les serps.
Són com l’àspid sord que es tapa l’orella 

Vegeu també l´áspid sordo castellà -i l´àspic d´eau a la Faune populaire de Rolland

en aquest text d´un diari spezzino recent erren, per tant, en afirmar que la primera part del mot vol dir 'aspre'. El text però és interessant i ens fa saber d´una banda que el mot Aspeosordo es fa servir encara per designar un monstre imaginari, de l´altra ens ofereix textos dialectals com aquest: 

i biasèi i credevu che l'aspeusurdu per andae adaré ae persune i se meteva a cua 'n buca per fae 'n zerciu e regüaghe ciü ṣvèrtu adaré. Insomma, si mordeva la coda per far di sé un cerchio e rotolare a mo' di ruota dietro al malcapitato datosi evidentemente ad una fuga precipitosa

aquesta etimologia popular -que existeix també en napolità: Aspro surdo- sembla antiga: del Lessico Etimologico Italiano: 

aquest barb (a la Revue des sciences appliquées, 1894) no és "dels nostres", però la situació és la mateixa  -amb la diferència que aquí trobem també una mena d´"Àngel venjador":

De fet la nostra serp no sembla tindre una vida fàcil, i sovint acaba morta també a mans de l´home. Ho veiem en aquesta revista provençal -on descriuen totes les serps presents a la regió: la serp la mai sagatado pèr lis agarrido dirèito de l’ome, es de-segur la Coulobro viperino (Natrix viperinus).. Es pas dangeirouso, passo gaire un mètre, mai es malourousamen counfoundudo emé la vipèro e es tuado.

quan tot acabava ja, els barbs van semblar perdre interès en la desgràcia del seu company, i van seguir fent la seva a uns pocs centímetres del monstruós aspeosordo

aquest exemplar gran semblava voler parlar amb nosaltres i justificar-se: Era un dels meus 200 fills; el trobaré a faltar però encara me´n queden 199..

Més coses sobre serps i Natrix maura en aquesta i aquesta entrada en preparació