amagats sota les pedres

 Entrada/esborrany d´agost 2024, emmagatzemada aquí

 Escorpins a la riera d´Alforja, la més àrida de Cambrils

Sota les pedres els vam trobar i sota les pedres -i també sota la nostra motxilla- es van intentar amagar fins que no els vam deixar tranquils

és Buthus occitanus: Cette espèce se rencontre dans le Sud de la France et dans l'Est de l'Espagne au nord de l'Èbre1.En France, on le trouve en grand nombre sur la rive droite du Rhône, il est moins fréquent ou plus localisé sur la rive gauche.

 Aquest occitanus del nom científic (vella atestació del mot/concepte, però segurament referit al Llenguadoc) es deu a Amoureux 1789:

(a textos recents (per ex. aquí, pàg.60, o aquí,p.179 ) veiem que Amoureux tenia raó: Linné havia descrit un escorpí europaeus que en realitat era tropical i molt diferent del nostre)

  Tal i com recorda en Franco Bampi: In genovese lo scorpione si dice tancoa; la parola genovese scorpion è usata per denotare il geco, quella specie di lucertola (grîgoa) bianca che si apposta di notte sui muri delle case

el Randaccio 1894 es va fer ressò de la curiositat lígur, però el més interessant del seu text és que desconeixia l´origen del mot -tot i que aquest autor no acostumava a estalviar teories pròpies. La tarantola italiana que cita és -ho hem vist al text anterior- un llangardaix, no l´aranya verinosa.

Pel Parodi 1902, en canvi, l´origen sembla clar. El va donar en explicar l´evolució del nexe NT en lígur.

ja el 1885, en nota a peu de pàgina, havia escrit:

Potser ja el Paganini havia intuït l´etimologia del mot -en tot cas, no li va dedicar entrada pròpia i el va incloure sota la veu Scorpión -en aquest segon sentit de l´italià Tarantola 

(Les veus Scorpión i Tàncoa al Casaccia 51 76 -on veiem de nou que 'escorpí' es diu Tàncoa, pero en canvi el signe zodiacal, com bé fa notar F.Bampi, és Scorpión. I recordem -en vam parlar aquí- que el "peix escorpí", és a dir l´escórpora, és en lígur Scórpena -o rascassa-)

la primera de les traduccions de l´italià Scorpione al Diccionari Italià-Ventimiglès sembla confirmar l´etimologia -com és habitual, a Ponent han conservat formes més arcaiques:

scorpione:taràntura 2 scurpiùn 3 scurzùn,arc. 

per cert que la tercera traducció -poc actual, ens diu el text- la trobem també en català: pengem un fragment de Coromines

(en canvi a una altra localitat de ponent, Pietra lígure, el mot arcaic sembla justament Tàncoa: Scorpione = a tàncua (v.arc.). A taràntua. En una altra versió -posterior?- del vocabulari Tàncua ja no apareix. Potser més que un arcaisme era un genovesisme "infiltrat"?) 

 en aragonès trobem també l´equivalent d´Escurçó (a més dels d´Escorpí i Alacrà) per designar l´animal. Amb aquest proverbi: Escorpín, Escurzón.. Si la bíbora bedese y el escursón sentise no i abría persona umana que bibise

on escurçó sembla aplicat, en efecte, a l´escorpí -recordem però la fama d´"àspid sord" de l´escurçó en sentit 'serp', i també aquest proverbi parmigià amb una Vipra sorda:

en aquest diccionari d´una parla del Sobrarb aragonès donen per Escurzón un (poc precís) 'llangardaix'; pengem aquesta veu i la que es refereix als (veritables?) llangardaixos, amb noms (i gèneres femení i masculí) que retrobarem més avall:

E.Malan, Impariamo il ventimigliese:

Tornem a l´etimologia i vegem també aquest text sard del Guarnerio -posterior de 4 anys al del Randaccio

Un altre text del mateix autor ens permet passar a comentar breuement el fet que italià Tarantola designi l´aranya verinosa i també un llangardaix:

l´estranyesa per aquesta identificació és encara més gran al Pianigiani -que però admet que els mots per l´aranya verinosa i el llangardaix són probablement un de sol

en aquest estudi de L.L. Bonaparte veiem aquest tarantula 'llangardaix' -i també que en sicilià aquest llangardaix és un escorpí 

(també interessant que Bonaparte, seguint el Biondelli, separa Genovès de Gal.loitàlic):

el cas és que, encara que no hi hagués llangardaixos verinosos -i sí que n´hi ha- l´important és que la creença popular creiem que justifica que aquests mots d´animals efectivament verinosos vagin passar a designar també rèptils -i, tal i com veurem, també amfibis. 

un mot, Tarentola, que de fet és avui dia el nom d´un gènere de saures, com el conegut Dragó, T.mauritanica.

en fiorentí: Taràntola: Noi si chiama taràntola quella che l’è I’ geco notturno..la lucertola notturna..La salamandra l’è un’antra cosa.

Vegem més noms lígurs de llangardaixos i la possible etimologia escorpinenca:

Sgurbia en un (àrid) text de Ventimiglia: A terra a l’é sciüta cume l’esca,4 e funtane i sun ascaixi secae d’u tütu. Caiche giurnu fa òn vistu ina biscia cu’ina sgurbia 5 in buca,(5) lucertola

en aragonès, amb un suggerent Gripia:

En aquesta enquesta lexical del mateix autor (Rafael Vidaller; duta a terme durant el periode 2005-10) veiem que aquest Gripia/gripión no sembla però en relació amb Scorpio sinó amb Vipera:

Grifia: Anguis fragilis: grifia, grifión, gripia e gripión son barians deribatas de Vipera (gripia, bibora) que sirben en aragonés a moltitú de reptils e mesmo a bel amfibio. Anguis fragilis en a bal de Benás, con o animal en a man, lo he sentito clamar escursón que ye atro d’os nombres locals ta Vipera (d’o latín excurtione, serpién). A coinzidenzia de nombres ta Vipera e Anguis no ye rara. En gascón, gripo ye Vipera 

Del mateix Vidaller, una 2ª enquesta lexical -periode 2011-2021- amb un munt de noms locals interessants dels quals destaquem això:  Escorpión: Tarentola mauritanica (lap.). En o THESOC se decumentan muitas localidaz oczitanas en as que se responde escorpiu a ra pregunta “salamandre” (e a atros animalez de parexita fama);

Encara un altre text de Vidaller, i un altre -al primer d´aquests 2 trobem de nou el Dragó (salamanquesa). Al segon de nou també alguns amfibis com la salamandra (els urodels, els que tenen un aire reptilià, i que potser són més habituals que els escorpins a llocs de muntanya):

a salamanquesa..en bels puestos d’a cuanca mediterránia ye clamata tarante – parola asoziata a ra tarantula,una araina,..como en aragonés u gascón se clama escorpión a ra salamanquesa..Si te fiza ra salamanquesa, culle ra xada e fe-te ra fuesa

animals de mueso malo: escorzón (u gripia), alacrán,culebra e salamanquesa.En bella ocasión gripia sirbe tamién ta imbertebratos como l’ alacrán.En Gascón ye más común ta ra salamanquesa o nombre de escorpiu,como en os Monegros escorpión,que en as bals de Chistau e Benás s’emplega ta ro guardafuens (Euproctus asper,anfibio..acuatico)..como en o caso d’ a gripia/escorzón, 'salamanquesa/escorpión 'marcan animals periglosos con traza de urodelo,de 'sargantana blanda,sin escamas' sigan reptils u anfibios

(aquest diccionari aragonès defineix Salamanquesa només com a Chiquet animal anfibio. En tot cas un altre text de Vidaller, ara centrat en la parla de l´Oest d´Osca, confirma que en alguns indrets Salamanquesa és aplicat a anfibis)

texts que ens duen a la Gasconya: al diccionari Arnaudin no hi ha cap traducció d´Escorpí -i sí que hi trobem:

al Palay hi ha entrades més completes -i en gairebé totes salamandra i escorpí van de la mà:

de la web Gasconha.com: esgripi(que s’en tròba de cap a Tria):la vipèra e l’esgripi que balhan l’estremoncion/la vipère,le scorpion donnent l’extrêmeonction.

el darrer text precisa un lloc concret on hi ha escorpins, que a la Gascunya no semblen gaire freqüents: Buthus occitanus virtualment absent. L´escorpí negre i groc present -arribat però fa uns 150 anys, llegim aquí, via transport marítim. Una via que retrobarem pel dragó comú, desembarcat al Llenguadoc. Els dragons per cert serien també poc habituals a la Gascunya (vegeu més avall)

A l´estudi de Coromines sobre l´aranès, sota la veu Escorpion, una dita gairebé idèntica -i una variant Escripion que recorda el Gripión aragonès -potser amb pèrdua en aquest segon de síl.laba inicial reinterpretada com a article, vegeu el cas de sargantana més avall. 

(Coromines no va descriure l´animal designat amb el nom, ni en va donar nom científic: suposem per tant que donava per fet que la veu Escorpion i variants s´apliquen a escorpins i no a cap altre animal de "picada dolenta"?

al País Gavai, a la part Nord-Oest de la Gasconya:

In escorpion, in sourd (une salamandre) : En Pays Gabaye, grande est l'appréhension vis-à-vis de cet animal pourtant inoffensif

 aquí de nou el mot sord acompanyant el mot escorpí -que ara però designa la salamandra. Al final de l´entrada veurem una salamandra sorda a Mistral. I aquí una al text citat de Bonaparte, amb una altra versió del proverbi que anem trobant al llarg de l´entrada:

euskara, diccionari Azkue: 

Larramendi (1 i 2) on entre altres coses Arrabio sembla primer nom de l´escorpí i més tard nom genèric de llangardaixos (arrabio mota bat):

(a Bonaparte trobem les variants del mot: harrubia, arrabioa, arrobiua.. totes amb el sentit 'salamandre')

En aquest text veiem que els autors del Diccionari de l'euskera batua van tenir llargues discussions sobre el sentit del mot Arrabio, i finalment van concloure que aquest era 'salamandra': 

Arrabio hitzaren inguruan eztabaida luzeapiztu da, zein animalia izendatzeko erabiltzen den ez baitago argi, antza. Salamandra sp. erantsiko da, besterik gabe.)

el cas occità a Ronjat i Mistral:

aquest és "l´escorpí del Llenguadoc" i no podem no dir res sobre l´antiga província. Aquí els dobles usus del mot escorpí semblen afectar sobretot altres insecte. Al Llenguadoc Escorpí pot designar un centpeus. Del diccionari Sauvages:           

al diccionari d´Azaïs 'escarbat' -el lexicògraf era de Besiers però aquest ús "impropi" no està localitzat

aquest escorpí del nord del Gard (llibre publicat a Alais) que s´estima els llocs humids deu de ser l´escorpí negre (Euscorpis flavicaudis)

Per cert: Sauvages era justament d´Alès, i potser no estava gaire familiaritzat amb els escorpins perquè a la 1ª edició del seu diccionari no apareixen. Sí que hi trobem un mot semblar per designar un insecte vist més amunt. Pengem la veu d´aquest 1er diccionari -+ el mot per 'salamandra', que retrobem més avall, + l´equivalent a la primera veu a la 2ª edició, ara amb una grafia diferent:

  

a l´Aveiró, ja fora del Llenguadoc, pocs escorpins -i el nom traspassat a, de nou, altres insectes:

De nou centpeus i scolopendres molt més a l´Est, en una interessant variant vèneta, la de Capodístria: pel que veiem en aquest llibre, el dialecte d´aquest municipi del Sud-Oest d´Eslovènia fa servir el mot Pan-vènet Scarpìa per la teranyina -el mot provindria de carpere 'agafar, enxampar'; un mot homònim  designaria però els centpeus i estaria en relació amb Escorpí -que en el dialecte es diu Scarpión.

Tornem als rèptils (i amfibis): en aquest text de R.Geuljans podem veure més noms com occità Langrola i lígur Lagheu -designant el primer la sargantana grisa, el segon L.viridis, el llangardaix gran i verd; derivats probablement d´un mot que trobem a Plini -en parlem més avall. En aquest clàssic estudi de G.Bertoni veiem altres propostes etimològiques -com la que diu que aquests noms derivarien de aboculus 'el cec'

El niçard Lagramua, que per Rolland designava el dragonet, seria en realitat de nou nom de sargantana -en parlen en aquest recent article:

Lei diccionaris niçards de Toselli (1864), Pellegrini (1894), Calvino (1903), donan per “lagramua” lo sens just de “lézard gris et plat“.Pellegrini ajusta un autre sens “sorte de gecko“. Sembla lo rebat d’una confusion dins leis apelacions populàrias que lei diccionaris seguents an pas clarificada.. En realitat nòstra espècia de “gecko” si ditz a la gròssa d’en pertot e dins un fube de lengas a pauc près coma l’occitan “taranta” (tarentola mauritanica).

 Pel que fa al dragonet (rèptil), el nom ventimiglès és labrena, relacionat amb el de la salamandra (amfibi) en occità: Alabreno -vist més amunt al text de Ronjat. Per Saineanu, d´un mot per 'golafre'

la salamandra a Mistral -que encara en diu rèptil- altrament dita, sourdo

en canvi a Menton, a tocar de la Ligúria, el nom significaria 'sargantana' segons Andrews1875. En la ressenya que va fer d´aquesta pionera gramàtica del mentounasc, P. Meyer va escriure en nota que la traducció li semblava dubtosa -sense més concreció: 

Madarena, no sta a scorre a labrena , « A la Madeleine, ne poursuis pas le lézard gris4»   

4.Cette traduction me laisse des doutes.

 a Ventimiglia mateixa dita, diferent traducció: 

Madařéna, nu’ sta’ a scùrre a labréna.

Luglio, mese della Maddalena, non rincorrere il geco.

El "gecko" -'dragó'- segons Bonaparte:

Als clàssics ja trobem la creença que la mossegada del dragó és molt perillosa -per Aristòtil fins i tot mortal. Ajuntem a sota els comentaris de Camus, Saint-Hilaire i Cuvier:

Vist a Montjuïc: potser és una T.mauritanica, però la foto no és prou bona i no arribem a veure amb certesa si només 2 dits de cada mà tenen ungles -és el tret que la distingeix de l´altre dragó. 

Un altre Gecko -ara el dragonet rosat, Hemidactylus turcicus, el que té ungles a tots els dits?; uns segons després que l´haguessim emprenyat,  va tornar sota la seva pedra/amagatall:

els puntets pel cos li donen un aire estelat; estariem temptats de dir que d´aquí ve el nom clàssic Stellio. Potser les lentiggine del text del Paganini i del de Plini (vegeu més avall) descriuen no T. mauritanica sinó H. turcicus? Però Cuvier -text més amunt- i altres com Duméril- van atribuir el nom només a T.mauritanica . També a textos recents veiem que es manté la identificació Stellio-T.mauritanica -en aquest, per exemple, comenten que aquesta espècie rep a Sicília el nom Stellione  (però el nom d´una podia per  extensió haver estat aplicat també a l´altra, a mauritanica?) 

(un tercer dragonet, aquest, té també un aire estelat. Fins fa poc se´l considerava present només a illes mediterrànies, però és present a la Toscana i la Ligúria, i sembla ser-ne indígena, vegeu aquí, p.15)   

en aquest article, els nostres dos dragonets l´un al costat de l´altre:

 

 

 Ens aturem un moment al Llenguadoc perquè a la literatura científica recent veiem també que mauritanica és potser invasiu i per tant recent a part de la costa occitana. En aquest text de 1822 del montpellerenc Marcel de Serres llegim:

 Més Montpeller: Dugès 1829 (article important per altra banda perquè hi va descriure per primer cop una sargantana catalana-occitana)

En aquest text de finals del XIX la diuen introduïda a l´Hérault -però en canvi comú al Rosselló i a la Provença. 

 a Montpeller, llegim aquí, mauritanica no va ser detectada fins als anys 60 del segle passat. A Tolosa fins els 80 -recentment a llocs d´alta muntanya. A la seva Fauna Populaire Rolland va passar de puntetes pel gènere Gecko, citant només una espècie concreta (que a més a més és bàsicament grega). 

Semblaria com si la presència dels dragonets s´aturés d´una banda a Catalunya, de l´altra s´estengués des d´Itàlia a la Provença (i via transport marítim o d´una altra mena arribés una mica a tot arreu); vegeu p.ex.aquí, on parlant de la distribució francesa de mauritanica diuen La répartition en habitat naturel semble se limiter au littoral de la Corse, à la Provence méditerrenéenne depuis la frontière italienne jusqu´aux environs de Marseille (Alpes-Maritimes, Var, Bouches-du-Rhône) et aux Pyrénées-Orientales 

Una consulta als vells diccionaris occitans ens ho confirma:

 Al diccionari llenguadocià de Sauvages el(s) dragonet(s) no sembla present; i el besierenc Azaïs, per la seva part, semblava no conèixer gaire l´animal, i per dir-lo present a la Provença: es va basar en el diccionari d´Honnorat : d´après Honnorat le gecko fasciculaire,qu´il appelle gecko des murailles,se trouverait dans les Alpes-Maritimes

el text del provençal Honnorat:

Boucoiran,1875 -des de Nimes, al Llenguadoc gairebé provençal:

dues entrades ben diferenciades pels dos mots germans ja en un lèxic provençal anterior, Diccionari Achard de 1785: 

En un altre diccionari llenguadocià del s.XVIII  (Bonet, text manuscrit) apareix el mot Taranto però en el sentit originari 'taràntula' -és a dir: de nou ni rastre del dragonet a Oest de la Provença:

Qui escriu aquest blog té mitja família a Cessenon, departament Erau (Llenguadoc). Un blogaire del poble va escriure fa uns anys aquest  article, on penjava una foto d´un dragonet confonent-lo amb una sargantana. Potser encara hi són poc coneguts -tot i que nosaltres n´hem vist durant les nostres estades al municipi. Afegia tot de noms per aquest animal, que són en realitat inicialment els de la sargantana. Tal i com feia notar un lector a la resposta, això -aplicar al dragonet noms de sargantana- pot no ser un error però, en tot cas, demostra un cop més que el gecko és recent a la zona i ha "pres en prèstec" els noms:

que le gecko soit appelé «anglore» là où il s'est introduit, c'est possible. Mais primitivement l'anglore désignait et désigne encore le lézard gris, à Nîmes notamment. Le lézard gris porte bien d'autres nom. A Siran, c'était la clé de Saint Pierre. Au début du siècle (le mien, le XXe), dans l'Hérault, le gecko n'était signalé qu'à Sète, débarqué sur le port, venu d'outre-méditerranée. 

En el cas d´Itàlia, en tot cas, sembla que les poblacions de T.mauritanica són més antigues. Els autors de la primera meitat del XIX -Bonaparte i Cuvier per exemple- consideraven tots dos dragonets comuns a la Mediterrània, incloent-hi Itàlia (Bonaparte només cita la central i meridional; a autors posteriors veiem que "Itàlia central" inclou el Genovesato) i Provença. També al Llenguadoc segons el naturalista francès -però la seva afirmació va precedida d´un "Il parait". 

Tot plegat fa doblement interessant aquest fragment de Plini -el pengem en traducció anglesa- on parlant del Stellio grec va afirmar: Stellio:  The Greeks give the name of "colotes" to this lizard, as also "ascalabotes," and "galeotes:" it is never¹⁵⁹ found in Italy, and is covered with small spots, utters a shrill, piercing noise, and lives on food; characteristics, all of them, foreign to the stellio of Italy.   

la nota159 del traductor diu  This is probably an error;  

si no es tracta d´un error, potser Plini, en parlar de l´Stellio grec, es referia, com dit més amunt, al dragonet rosat -menys freqüent a Itàlia que mauritanica: mauritanica és el gecko dei muri o comune -i en canvi a Grècia té una distribució més limitada i el gecko "comú" és el turcicus:  

Η ταρέντολα,Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758)..λίγο μεγαλύτερο από το κοινό σαμιαμίδι.. Στην Ελλάδα, συναντάται σε Δυτική Πελοπόννησο, Στερεά Ελλάδα, Κρήτη και νησιά του Ιονίου.

(l´article grec sobre turcicus, molt més llarg)

o, potser més probablement, es referia a un stellio/dragonet  present a Grècia però no a Itàlia (ni França, ni Catalunya..), com aquest. Vegeu per exemple aquest text herpetològic de 1990 (p.45):

resta el fet que aquest nom llatí tan descriptiu tingués el seu origen en un gecko que sembla -o ens sembla a nosaltres- ser precisament el menys estelat.. Per complicar potser encara més l´assumpte, veiem a l´obra de Lacépéde (1788) aquest text sobre els llangardaixos verds:

foto de WP de L.viridis, el llangardaix verd -i ben "estelat" que es troba a Itàlia. El nostre Fardatxo (Timon lepidus) només arriba a la Ligúria

(curiositat: en el mapa de distribució de T. mauritanica d´alguna Wikipedia -com la catalana- el dragó sembla absent a tota la costa est occitana, inclosa la Provença) 

Taràntula al Diccionari de Pere Torra, 1640, amb l´equivalència amb el clàssic Stellio (grec.askalabotes) però el significat 'aranya verinosa':

    Pel que sembla, el viatge d´aquests dragons continua: article recent romanès on veiem que T.mauritanica va ser detectada a prop de la frontera amb Hungria, el 2019. 20 anys abans, el dragó rosat havia estat vist per primer cop, ara pel litoral del país.

A Euskadi també la consideren espècie exòtica; hi arriba amb el transport de llegums i altres aliments: Mediterraneotik iristen da barazki-kutxetan, eta Getxo edo Donostia bezalako kostaldeetan finkatu daTarántula definit com a llangardaix (dragonet) en un vell diccionari castellà-francès. Desconeixem si aquest ús del mot té arrelament en castellà -on actualment per 'dragó' sembla fer-se servir Salamanquesa

Sargantanes i llangardaixos 

Maluquer 1916:

Un text pioner de la zoologia aragonesa -De Asso, 1784. Sargantana seria, com en català, nom dels llangardaixos petits. Fardacho el dels grans -més avall veiem que en parlars aragonesos hi ha també l´equivalent del nostre llangardaix 

 Aquí l'entrada Sargantana al Diccionari Coromines -per qui lacerta s´hauria creaut amb mots com basc Suge 'serp'. 

Aquí la traducció aragonesa d'un interessant article sobre les denominacions dels llangardaixos -Sargantana seria derivat del llatí Lacerta amb reinterpretació de la síl.laba inicial com a article i canvi a article salat. El text és tot ell interessant -impossible citar-lo sencer, en resumim una part: molts noms aragonesos de llangardaixos petits tenen un sufix diminutiu, i a més són femenins; els dels més grans són masculins i incorporen un augmentatiu -per exemple -acho. A la topada entre el fet que aquests darrers són masculins d'una banda però llur primera síl.laba era interpretada com a femenina es deu el fet que l'hagin perduda -la primera- o modificada.

  Llegint la versió aragonesa del text, una cosa interessant: els traductors fan servir Fardacho i Gardacho com a mots genèrics per traduir l'anglès Lezard. És a dir, podrien ser augmentatius (vegeu el text de De Asso més a munt) però també són mots generals. De fet de nou en català Fardatxo pot ser l'equivalent local de 'llangardaix' en sentit general i a més designar-ne un de concret i gran -que en euskara rep el nom Gardatxo. Aquest mot Fardatxo, per cert, tindria un origen diferent  -com ja deixa intuir el text anglès que estem citant. Vegeu per exemple el Petit Atles lingüístic del domini català o el Diccionari Coromines. També aquest altre text de Coromines, on veiem aquesta hipòtesi tan internacional sobre l´origen del mot: FARDACHO, ‘lagarto’, arag., del mismo origen que el cat. merid. fardatxo: cruce del ár. Ʌardûn ‘lagarto’ con el preislámico valenciano de origen bizantino sarvacho.

A l´Alcover, el sentit invers: sarvatxo seria posterior:

Sarvatxo:  de fardatxo, amb la f- canviada en s

També al PADLC -on ens sembla però percebre una etimologia circular?

(suposem que aquesta concepció "animal que guarda" no serveix per explicar també la forma Gardacho -que senzillament deu de ser un equivalent de (llan)gardaix. En tot cas, un altre exemple d´aquesta visió del llangardaix com a protector contra les serps, en aquest text cremonès, pp.62-3)

per cert que el text de Coromines -sobre fardacho- tot just citat acaba així: 

Imposible fonética y semánticamente es el étimo ár. fírȓiȟ ‘alacrán’

També interessant i potser desconcertant el fet que la denominació aragonesa Sargantana no es troba a les zones en contacte amb el català -zones on, això sí, fan servir equivalents del nostre Llangardaix. Potser això aniria en favor de la tesi de Coromines.

  Uns quants vocabularis en línia de parles aragoneses ribagorçanes: de Nord a Sud Lierp, Graus, Fonz (aquest darrer municipi ja a la comarca del Cinca Mitjà):

un mapa molt complert, que trobem en aquesta pàgina del Consello d´a Fabla Aragonesa:

una sargantana a Montjuïc; la segona a Vallvidrera -inicialment sota una pedra, es va deixar gairebé tocar, semblava una cria malferida o malalta. Creiem que totes dues són exemplars de la "sargantana catalana" Podarcis liolepis: 

(Descrita per Boulenger el 1905. Taxonòmicament és una espècie recent: llegint autors més recents veiem com fins fa poques dècades era encara vista com a varietat de Podarcis (Lacerta) hispanica. Avui dia considerada espècie, amb una varietat occitana anomenada cebennensis que ha estat trobada fa poc a l´Est del Rhône  -la varietat catalana ha arrivat fins als voltants de Tolosa. En aquest Atles de rèptils de la (ex)regió Migdia-Pirineus trobem així expressats els darrers canvis i descobertes: les Lézards «hispaniques» de France sont en fait des Lézards catalans )

L´altra sargantana que veiem sovint a Montjuïc és Psammodromus algirus. Per la mida de cos -petit- una veritable sargantana. Però amb una cua extraordinàriament llarga -probablement per això a punts de l´Aragó la diuen intermitja entre llangardaix i sargantana. Veiem de nou Vidaller, enquestes de lèxic natural citades més amunt, i un altre text seu (hem perdut el compte de tots els seus articles citats en aquesta entrada):

Gripia: Anguis fragilis (aso., barbe., bs.); Psammodormus algirus? “Un día en o poyo de casa o lolo mío bido una gripia debaxo y dizió que ye mala y fiza; yo pienso que yera una sagardiana larga” 

els noms occitans de la sargantana a Mistral -text llarg del qual només hem escurçat el final, per tal que aquí acabi amb una referència catalana:

Mistral va semblar situar Engrolo i variants dins la "família" del mot Grisolo sense oferir-ne etimologia -potser donant per suposat que vindrien de 'Gris' o potser intuia que en realitat l´ordre seria l´invers: Grisolo variant d´Engrolo. En un diccionari llenguadocià publicat el 1879 (Aimé Vayssier, aveironès) veiem donar a tots aquests mots el significat 'gris':

  Caix 1878 va proposar l´etimologia vista més amunt (sense citar el mot lígur Lagueu, que suposem que s´inclou dins la mateixa família):

etimologia ampliada per Dauzat 1921, que va aclarir que a l´espai occità aquests mots designaven el "lézard gris" (les sargantanes) -i que va afegir-ne una altra, d´etimologia, diferent a la de Mistral,  pel provençal Lagramuso; pengem aquest darrer fragment:

En canvi Flechia,1878, i Schuchardt,1884, van fer de Lacerta la font de la majoria de noms vernaculars -Schuchardt ampliant la llista a noms com Gratamuro o, indirectament, Sernalho. També al nostre Sargantana -tot i que la referència sembla una mica vaga. Va rectificar així les teories de Bonaparte,1882 (text citat més amunt) al voltant de la no-derivació de Lacerta d´alguns noms. Destaquem però un fragment important de Bonaparte sobre un dels noms occitans de la (les) sargantanes:

Low-Latin scorpio, as Niçard estrapioun, seems to have been used not only for "gecko," but also for "lizard"

hem vist més amunt que Mistral el derivava d´estripa 'gratar' 

Part del text de Schuchardt:

Entrada Angrolo als diccionaris Azaïs (llenguadocià, 1863; general occità 1878); al primer llibre el mot és masculí -error corregit al segon:

 

(la identificació que veiem al text amb Lacerta agilis (sargantana no tan habitual com L.muralis) és motivada segurament pel fet que, tal i com veiem a Cuvier, Linné havia fet de L.agilis una mena de nom receptor de totes les espècies de sargantana -i de llangardaix. De fet el genovès Paganini sembla errar en identificar el llangardaix amb la L.agilis Daudin -aquest autor havia deixat clar que aquest nom científic no podia englobar diferents espècies, i encara menys les de mida gran. Pengem un text seu i el del Paganini:

l´error del Paganini potser prové d´aquest llibre 10 anys anterior -on en canvi sí que van escriure correctament el nom Podarcis. A sota pengem altres sinonímies de llangardaix i sargantana a 3 importants diccionaris de Boerio1829,venecià; Morri1840,romanyol; i Malaspina1856,parmigià -a d´altres, com el Casaccia, no n´hi ha de sinonímia. Pengem també les entrades Llangardaix-Sargantana del Dic.Labèrnia, de 1840 -sense noms científics però amb una interessant assignació de noms: pel llangardaix, més gran, el llatí Lacertus; per la Sargantana, Lacerta (a priori els 2 noms llatins són perfectament sinònims)

Tornem a l´occità: entre els 2 diccionaris Azaïs hi ha el del gardenc Boucoiran, 1875:

A tots aquests diccionaris és absent el mot Rapièto, que per alguns designa de nou les sargantanes -v. per exemple R.Geuljans. El mot es troba a territoris no occitans com al Poitou o al veí Indre. Saineanu el va donar (pàg.77 d´aquest llibre), efectivament, com a poiteví. Al seu text veiem també etimologies sobre els noms occitans de la sargantana, moltes de les quals coincideixen amb les que hem vist al text de Mistral. 

 ja que hem citat Şăineanu: al seu Diccionari una dita romanesa sobre la soparla (llangardaix/sargantana)

  

aquí ens n´aclareixen el sentit: posa en relleu que les sargantanes i llangardaixos són inofensius -contrariament a les (algunes) serps: cine e mușcat de șarpe se teme și de șopârlă cel care a avut de suferit o dată se ferește și de lucruri inofensive

variant bolonyesa de la dita: Chi é stè musghè da la béssa, ha pôra anch dla lusèrta = Chi è stato morso da una biscia, ha paura anche della lucertola. La stessa cosa: Al can stà scutè da l’aqua chèlda, ha pôra anch dla fradda = Il cane  che è stato scottato dall’acqua calda, ha paura anche della fredda.

Diccionari Azkue: sargantanes i serps surten malparats en dues versions d´una dita popular:

un altre text provençal -amb llangardaixos compartint protagonisme amb serps i escorpins; i el mot per aquest llangardaix a Mistral:

Serps sordes i cegues als clàssics: The snake mentioned last by Aelian is the Typhlops, with two synonyms, viz. – Typhline – Cophias, these names meaning blind and deaf.

passatge de la Bíblia: Ell t’ha conduït per aquest desert gran i terrible, infestat de serps verinoses i d’escorpins;  en aquesta terra eixuta i sense aigua, ell ha fet brollar per a tu un doll d’aigua

navegant pels cercadors trobem més fragments bíblics amb llangardaixos, per exemple aquest -amb un nom d´animal que els acompanya i que genera un interessant misteri lingüístic: per alguns seria una musaranya, per d´altres un (repugnant) gecko. Una discussió sobre el tema, aquí. També aquí i en el llibre clàssic de Tristam sobre la Història natural de la Bíblia.

Plini, una mica abans del text citat més amunt: The stellio is said to have the greatest antipathy to the scorpion

segurament amb aquesta darrera frase n´hi hauria hagut prou per evitar que alguns veiessin en el Stellio l´escorpí, però el cas és que aquesta identificació es va donar -vegeu aquí

Entrada relacionada:

https://llengualigur.blogspot.com/2023/10/el-monstre-de-vallvidrera.html