Entrades
El títol del post es refereix al protagonista de la primera part de l´article, la saràca o salacca: peix blau -especialment provinent del Nord d´Europa- que es salava i que va arribar a constituir un dels aliments més habituals de les classes humils italianes
Salacca
(region.
saracca)
s. f. [prob. dallo scozz. sillock,
raccostato a sale].
– 1. a. Nome
pop., in varie regioni, della cheppia e
di altri pesci simili alle sardine, ma di scarso pregio, conservati e
venduti sotto sale o affumicati. b. estens.
Cibo misero, da poveri
el peix i la denominació semblen coneguts una mica arreu d´Itàlia (vegeu per exemple: aquest dialecte del Laci, aquest de Lecce o aquest d´a prop de Nàpols on per Saràca donen 'areng'; també el segon proverbi abrucès d´aquest web. Aquest web calabrès dóna un genèric 'peix salat') A gairebé tot arreu amb el mateix nom, amb petites variants, -però al lligam inicial ens parlen de sinònims vènets com cospetòn o scopetón; més avall veurem que també són presents a la Llombardia
però és al Nord on sembla assolir el caràcter "de llegenda": pel que sembla les famílies penjaven del sostre una salacca i per torns tots els membres hi sucaven la polenta -l´altre menjar mític del Nord- per tal que prengués una mica de sabor -vegeu per exemple aquí, un d´entre els molts textos on es pot trobar aquesta història (també present al sud d´Itàlia)- És per això que, afortunadament, a la xarxa es poden trobar nombrosos textos dialectals sobre aquest menjar
Textos
el primer que pengem és en dialecte llombard de Lodi; és l´exemple més llarg perquè hi hem inclòs les línies on hi ha l´explicació sobre l´origen vènet de la polenta
Zea
Mays, purtàda da le Indie de Culumbe, pö diventade Americhe,
ribatešada Gran Türch perché la gnèva da förevia, difüša
bele’n d’i primi ani del XVI° sec. in Veneto, due i àn inventad
la pulenta, ch’la gh’era bèle, ma fai cun spèlta e mèj.(..)
Anca scutenta la’ndèa šù ‘n per lé, mèj amò cundìda cun
quaicòs de saurìd, magari ‘na saràca ligàda’n fil
Zea
Mays, portata dalle Indie di Colombo, poi diventate Americhe,
ribattezzata Grano Turco perché proveniva da lontano, diffusa già
dai primi anni del XVI° secolo in Veneto, dove hanno inventato la
polenta, già nota, ma di farro e miglio (..) Anche
bollente scendeva da sola, meglio se condita, magari con una saracca
penzolante
el segon en un altre dialecte de Lodi, però en aquest cas el codognin -amb influències emilianes. Aquest text parla de malalties associades a aquesta alimentació pobre
Par
la pulénta l’èr asè dì d’avègla cumpagnàda cun la saràca -
quand la gh’èra, sed’nò cun un ôu - c’l’èra püsè fàcil
in casìna ‘vègol in quant al pulè, i paisàn, ag’l’èvun
sémpor – ma l’èra pür sémpor pulenta e insì nasèva cun
facilità la pelàgra parchè l’alimentaŝiòn l’èra puvrìna
Per
la polenta era sufficiente averla accompagnata con la saracca –
quando c’era, sennò con un uovo – che era più facile in cascina
averlo, in quanto il pollaio, i contadini l’avevano sempre – ma
era pur sempre polenta e così nasceva con facilità la pellagra
perché l’alimentazione era povera.
el peix que servia per donar sabor a la polenta era re-utilitzat (i re-re-re-utilitzat); text vènet
Ai me tempi… quatro fete de polenta brustolà e un sardeon picà via in meso o sora la tola… ma solo pociare! Parchè, finìa la polenta, la mama fasea sparire el sardeon che, co’ na scaldadina e do giosse de oio, el giovava ancora. E vanti cussì più che se podèa…
el peix que servia per donar sabor a la polenta era re-utilitzat (i re-re-re-utilitzat); text vènet
Ai me tempi… quatro fete de polenta brustolà e un sardeon picà via in meso o sora la tola… ma solo pociare! Parchè, finìa la polenta, la mama fasea sparire el sardeon che, co’ na scaldadina e do giosse de oio, el giovava ancora. E vanti cussì più che se podèa…
Exemple
emilià -de Reggio Emília-:
Cuşa
gh’ ât int la bisàca? / Trē ninsöli e na saràca./ E parchè li
tēnte lé? / Pàr magnāli dopmeşdé. Che
cos’hai nella tasca? / Tre nocciole e un’aringa./ E perché le
tieni lì? /Per mangiarle dopo mezzodì.
emilià de Carpi (Mòdena); aquí només la frase final és en dialecte
D'inverno mangiavano la polenta con la saracca, ma per farla durare di più legavano il pesce rinsecchito per aria con una corda; poi, tutti lì intorno con il loro pezzo di polenta, uno alla volta davano un colpo alla saracca per far prendere sapore.
Una volta uno dei più piccoli nel dare il colpo riuscì a staccarne un pezzettino.
E suo nonno si mise a gridare:
- Óoo! ‘Sa fèe t? Vóo t cherpèer? (Oh, cosa fai, vuoi crepare?)"
Textos d´Enrico Malan des de Ventimiglia; aquí saràca designa un peix blau concret -la nostra alatxa-; en segona instància, el peix blau salat en general, la salacca
Sardinella
aurita A Saràca a l’assemeglia assai â sardena, ma a gh’à in
ciü ina riga mediana dourà, ch’à dividea schina blö-verdastra
da i lai argentai.
saraca,
1 sardina dorata 2 salacca
En realitat sí que hi pot haver relació entre els dos mots: tal i com llegim en aquest lèxic zoològic cremonès que ja hem citat a entrades anteriors, saràca 'imprecació seria un adattamento eufemistico di sacrāre “consacrare”, -una mica com el nostre ostres! seria eufemisme per hòstia, vegeu també aquí; i amb cuspatón passaria el cas invers: d´un sens originari bestemmia s´hauria passat, establint un paral.lelisme amb el doble sentit de saràca, al sentit 'peix salat'
aquest exemple ve de Piacenza (emilià amb influència del llombard) al biassàva una cicca 'd tuscan / ga scappava una quàica saracca
aquest ve de Brendola, -Vicenza, Vènet-
Ghe xe dele vecie che beve e tabaca e le consa i discorsi co qualche saràca / Ci sono delle vecchiette che bevono, aspirano il tabacco e parlando dicono delle parolacce
aquest rapper de Reggio Emília llença un advertiment a la portada del seu disc: conté sarachi "amagades"
Saràca
també vol dir -a gairebé tot el Nord (pel cap baix fins a Sondrio; però creiem que no a la Ligúria) bestemmia 'imprecació'; també d´aquest ús trobem textos
dialectals. Comencem per un de vènet on, tot i que consideren que
els dos mots -el que vol dir imprecació' i el que designa el peix salat- són diferents, aprofiten per penjar imatges tretes de diccionaris amb
exemples interessants dels dos sentits del mot
łe
saràke (sardełe) no łe xe łe saràke (łagnanse-bastieme-ostie),
łe xe do parołe co storie e senso difarente anca se łe par la mema
paroła e łe se someja par fora
En realitat sí que hi pot haver relació entre els dos mots: tal i com llegim en aquest lèxic zoològic cremonès que ja hem citat a entrades anteriors, saràca 'imprecació seria un adattamento eufemistico di sacrāre “consacrare”, -una mica com el nostre ostres! seria eufemisme per hòstia, vegeu també aquí; i amb cuspatón passaria el cas invers: d´un sens originari bestemmia s´hauria passat, establint un paral.lelisme amb el doble sentit de saràca, al sentit 'peix salat'
aquest exemple ve de Piacenza (emilià amb influència del llombard) al biassàva una cicca 'd tuscan / ga scappava una quàica saracca
aquest ve de Brendola, -Vicenza, Vènet-
Ghe xe dele vecie che beve e tabaca e le consa i discorsi co qualche saràca / Ci sono delle vecchiette che bevono, aspirano il tabacco e parlando dicono delle parolacce
aquest rapper de Reggio Emília llença un advertiment a la portada del seu disc: conté sarachi "amagades"
Etimologia
L´etimologia clàssica el feia derivar directament de sal
Però tal i com hem vist a la cita inicial, avui dia predomina la teoria segons la qual saracca provindria de l´escocès Sillock; creuat, això sí, amb sal.
Podria semblar que la forma en "r" saracca tindria origen lígur -en aquesta llengua la "l" tendeix a transformar-se en "r"- però els vocabularis clàssics genovesos escriuen el mot amb "l": el Casaccia i el Paganini. Al text de sota ens diuen que la forma en "r" provindria en realitat d´un altre dialecte o de l´encreuament de salacca amb noms de peixos com sardina:
Però tal i com hem vist a la cita inicial, avui dia predomina la teoria segons la qual saracca provindria de l´escocès Sillock; creuat, això sí, amb sal.
Podria semblar que la forma en "r" saracca tindria origen lígur -en aquesta llengua la "l" tendeix a transformar-se en "r"- però els vocabularis clàssics genovesos escriuen el mot amb "l": el Casaccia i el Paganini. Al text de sota ens diuen que la forma en "r" provindria en realitat d´un altre dialecte o de l´encreuament de salacca amb noms de peixos com sardina:
La cita prové del Dizionario etimologico della Lingua Italiana della Zanichelli. La imatge ens la va fer arribar amablement l´Enrico Malan, de Ventemiglia. El genovesista Fiorenzo Toso (gràcies a ell també) ens confirma que les formes en "l" són les habituals a la part central de la Ligúria, i que el mot, en definitiva, no és d´origen lígur Penso che in ligure sia un italianismo, il genovese ha addirittura la forma italiana salacca(almeno dal 1857)
En aquest article romanyol afegeixen a la llista de noms de peixos possiblement creuats amb sale, 'sarago' -el nostre sard, de la família dels spàrids-
L ’etimo più accettabile è quello suggerito dal diz. Cortelazzo-Zolli: «dallo scozzese sillock (proveniente da una lingua dell’Europa settentrionale), deformato per accostamento paretimologico a sale»1 . È una variante di salacca anche la forma dialettale saracca, indotta dall’affinità fonetica tra l ed r, del tipo ramera ‘lamiera’, che avviene per attrazione da una serie di nomi di pesci nostrani come sardòn, sèrda ‘sarda’, ‘sarago’, saraghina
L ’etimo più accettabile è quello suggerito dal diz. Cortelazzo-Zolli: «dallo scozzese sillock (proveniente da una lingua dell’Europa settentrionale), deformato per accostamento paretimologico a sale»1 . È una variante di salacca anche la forma dialettale saracca, indotta dall’affinità fonetica tra l ed r, del tipo ramera ‘lamiera’, che avviene per attrazione da una serie di nomi di pesci nostrani come sardòn, sèrda ‘sarda’, ‘sarago’, saraghina
(en
el cas de saraghina ens preguntem si, en comptes de ser a la base de
la formació de saraca,
no en podria ser un diminutiu i per tant un derivat -que hauria
acabat designant un peix blau concret, la nostra meleta. Recordem que
a l´article de wikipedia enllaçat a l´inici ens diuen que
In
Toscana si distingueva tra salacca
e
salacchino,
a seconda delle dimensioni del pesce. El diccionari genovès de Paganini, per cert, dóna un nom semblant, Saracina, a un altre spàrid, la castanyola)
Al Bollettino dell´Atlante Linguistico Mediterraneo (1966) prioritzen de fet l´opció de l´encreuament amb sárago
Aquí semblen dir que el nostre mot prové directament de sarg
salacca 'Maifisch' hat nichts mit sal zu tun. (..), sondern gehört mit siz.saracu, saraca 'sargo' zu saragus « sargus)
Vegeu també aquí o aquí:
(o aquí, on diuen que el nom romanyol -vegeu també aquí- d´un ganivet, saràcca, prové de sarago, per la comparació amb la forma del nostre peix)
Això ens porta a un tema interessant: veiem que el nom salacca s´hauria pogut creuar amb el d´aquest peix tan diferent del peix blau, el sard. I aquest creuament de paraules (que no trobem encara als diccionaris italians antics) sembla haver provocat, tal i com intuim al text del Bollettino acabat de veure, una confusió: per alguns diccionaris clàssics la salacca consistiria directament en sards salats. El diccionari venecià de Boerio (1829), per exemple, diu que Cospetón és un areng, i reenvia a la veu saràca, però un cop allà llegim:
es podria pensar que el que el Boerio ens diu és que inicialment la conserva es feia amb sards i amb el temps va passar a ser feta amb peix blau, però en realitat sí que sembla obvi que hi ha una confusió: la descripció inicial que fa del sard és correcta però a les següents línies el fa similar a l´areng
Vegeu també aquí o aquí:
(o aquí, on diuen que el nom romanyol -vegeu també aquí- d´un ganivet, saràcca, prové de sarago, per la comparació amb la forma del nostre peix)
Això ens porta a un tema interessant: veiem que el nom salacca s´hauria pogut creuar amb el d´aquest peix tan diferent del peix blau, el sard. I aquest creuament de paraules (que no trobem encara als diccionaris italians antics) sembla haver provocat, tal i com intuim al text del Bollettino acabat de veure, una confusió: per alguns diccionaris clàssics la salacca consistiria directament en sards salats. El diccionari venecià de Boerio (1829), per exemple, diu que Cospetón és un areng, i reenvia a la veu saràca, però un cop allà llegim:
es podria pensar que el que el Boerio ens diu és que inicialment la conserva es feia amb sards i amb el temps va passar a ser feta amb peix blau, però en realitat sí que sembla obvi que hi ha una confusió: la descripció inicial que fa del sard és correcta però a les següents línies el fa similar a l´areng
Aquests dos llocs comuns van ser criticats pel segon traductor francès de Plini -que fa al.lusió al primer traductor (Dupinet)
Les dues crítiques són matisables: Dupinet va traduir, efectivament, scarus amb sargo; però va mostrar dubtes sobre la identificació del peix -sembla dir que es tracta del déntol. Pel que fa a l´autor clàsic Festus, en realitat el que va dir és que el sard comercialitzat provenia sobretot -no exclusivament- d´Egipte
cosa més que probable si veiem com Pierre Belon va parlar dels sards del Sinaí:
(d´altres atribueixen l´afirmació que el sard es pesca a Egipte a Plini; no hem sabut trobar el text on l´autor hauria dit això)
en tot cas tots els 3 llocs comuns (identificació amb saràca, amb scarus, i procedència egípcia) van tenir èxit i els trobem a un munt de textos antics i no tan antics:
un altre text venecià
també en aquest recent -i interessant- article quan, en nota a peu de pàgina, identifiquen la saracca, peix de riu d´Egipte, amb Sparus sargus
al diccionari piemontès de Del Pozzotrobem un altre fet sorprenent: va anomenar els sargs "triglie" ('molls')
També el famós diccionari etimològic de Panigiani reté en part aquesta herència i descriu el sard un 'peix de la mar d´Egipte; definició semblant a la d´altres diccionaris
en un recent viatge al Museu de Ciències Naturals de Sóller vam veure aquest panell: hi trobem un peix de la família del sard i un de la de l´Scarus
*******************
Segona part de l´entrada, llarga com un dia sense saràca
El sarg -a Cambrils i, a partir d´ara, a la resta del text, sard- i la variada: els noms científics són respectivament Diplodus sargus i Diplodus vulgaris. Són dos peixos comuníssims que qualsevol banyista que s´apropi a zones rocalloses trobarà de seguida. També són molt semblants però, alhora, facilment distingibles
aquests dos són dels primers joves de l´any -el video és de molt abans de l´estiu. Són exemplars petits però s´hi aprecia clarament les diferències: la variada -peix de l´esquerra- té dues franges molt visibles al cap i la cua; el sarg en té per tot el cos, més fines
una variada a la portada del llibre d´en Miquel Duran
En occità existeix la denominació veirado equivalent al català variada -en alguns textos trobem aquesta forma veirado alternant amb la forma 'afrancesada' veirade; veirade sembla una denominació francesa habitual, però que no trobem als diccionaris, ni actuals ni antics.
Veurem més avall, però, que el cas occità no és potser tan clar com podria semblar, i que els noms per la nostra variada poden ser altres.
***********************
Aquests dos peixos són tan habituals i al mateix temps tan distingibles l´un de l´altre -tots dos amb una taca a la cua però el sard amb franges primes i la variada amb una de gruixuda abans del cap- que sorprèn que els grans ictiòlegs del Renaixement i alguns de posteriors -fins i tot de finals del segle XVIII- només parlessin d´un d´ells. Pengem a sota un text de Cuvier que comenta aquest fet -i al seu costat el sarg de Rondelet, el nostre sard
aquest oblit potser és degut, tal i com insinua Cuvier, a que els grecs havien semblat confondre les dues menes sota el nom sargos. Diem "semblat" perquè en realitat hi ha diferents teories -en parlem a la part final- sobre possibles denominacions de la variada; una de les més recents la vincula amb l´ictiònim Chromis -un peix que Ovidi va qualificar d´immund
Immund no diríem que ho és, però és clar que si enmig d´un grup de sards i variades apareix de sobte el peix més maco de la Mediterrània, els nostres dos sargs semblen "descolorits"
el Fadrí del primer video és un mascle; el que veiem ara -i ella també ens veu perquè al segon 14 mira a la càmera- és una femella:
també semblen mirar a la càmera aquest sard i aquesta variada -amb ulls tristos: heu vist què maco el fadrí i què poca cosa nosaltres?
però, Justícia divina, si els fadrins van robar el protagonisme als sargs, un germà d´aquests el va recuperar; un sarg difícil de trobar a una platja -no debades duu el nom de Sarg Imperial
Pel que fa als llatins, també Plini va parlar d´un sargus -que se suposa que al.ludeix als nostres dos peixos- i d´un sparus -un tercer peix, l´esparrall.
En tot cas està clar que grecs antics i romans coneixien la variada i la distingien del sard: vegeu aquest plat de peix per exemple. I en aquest mosaic pompeià que pengem a sota hi apareixen tots dos, si ens atenem a les identificacions fetes pels experts (vegeu per exemple aquí o aquí; les identificacions no ens semblen 100% clares: el peix identificat com a variada, per exemple, no té el morro punxegut)
el sard seria el peix d´adalt de tot a la dreta i la variada el d´abaix de tot a l´esquerra. Afegim també la (suposada) identificació de l´esparrall i la de l´aurada: en aquest darrer cas ens sembla interessant que l´autor de l´article hagi corregit el nom científic del peix, de Sparus aurata a auratus. D´aquest nom "hermafrodita" vam parlar aquí
***********************
Però hi ha altres denominacions a part de les que tenen relació amb el grec sargos; ara veurem aquesta que ja ha anat apareixent i que és la més habitual per designar en català el nostre segon peix, Variada
A dos textos dels que hem penjat fins ara apareix la denominació meridional italiana varriale. Aquí en veiem una de semblant
https://lingcal.files.wordpress.com/2016/11/trumperesperienzaeculturamaregenova.pdf
deixant de banda l´explicació etimològica que veiem al text (la més habitual és molt diferent i fa derivar variada del mot equivalent llatí) veiem que de nou aquí l´ictiònim s´aplica a la nostra variada -i també a un peix semblant al nostre verat
El cas provençal complica les coses, tot i que per alguns autors la situació seria semblant a la del català i la variada seria la veirado:
https://archive.org/details/annalesdumused04mus/page/n96
Però diem que la situació és més complexa perquè veient Mistral o el llibre Pei e pesco (o algun text penjat més amunt) sembla que Sar(g) sigui aplicable als nostres dos peixos (i a l´esparrall), i veirado sigui el nom d´un altre, també ratllat -el sargus vetula/sargue vieille que en realitat avui dia és considerat un sinònim del sard
(de fet fins i tot en francès sembla que la denominació d´origen occità barade és un dels noms del sard)
en aquest text marsellès trobem una altra denominació per la variada: sarguet négré
Veiem ara el cas sard (sard de la Sardenya; de fet la denominació sard pel nostre peix prové de la reinterpretació del nom sarg com a 'sard, originari de Sardenya'): en aquest text veiem que les denominacions Feriada o veirada s´apliquen al sard (ara sí, el peix)
(En aquest diccionari més actual al sard li apliquen en segon lloc aquest nom 'feriada'; en primer lloc l´anomenen sàragu i ispareddu)
També en algun llibre italià trobem que el sarg variat és el nostre sard -sota el sinònim Sargus raucus. O que un altre sinònim científic del nostre peix és Sargus variegatus
https://archive.org/details/bub_gb_KOKm6npamj8C/page/n52
Per tant de vegades ens trobem davant de denominacions gairebé invertides respecte al català: el nostre sard, que és qui té més ratlles al cos, és qui rep el nom variada o similars.
Diem "gairebé" no només perquè sembla que també rep el nom sarach i variants, o perquè l´existència de la tercera espècie fictícia (Sargus vetula) pot haver contribuit embolicar la troca de les denominacions, sinó perquè, tal i com veiem a Wikipedia, també en català el sard rep en principi noms com vidriada o verada.
No semblen habituals, però: llegint el llistat final que trobem al llibre Ictionímia, veiem que els noms del sard a Catalunya semblen ser sempre sarg o sard. Per la variada són al nord verada, a partir del Maresme variada -amb aparicions de vidriada- i a partir de Sant Carles de la Ràpita tots dos peixos reben el nom sarg. D´aquesta manera les terres de l´Ebre sembla que tornin a ser una mena de parèntesi perquè, pel que ens diuen en aquest fil (o aquí) vidriada per la variada sembla habitual a terres valencianes-
Aristòtil va parlar d´un altre sargos, un peix semblant a les llisses... potser per això el nom va acabar designant també un peix d´aigua dolça. Com aquest, vist durant el nostre viatge a Mallorca. El vam veure a la Fundació Miró i l´hem batejat com a Menja-nous
*************************
.Els noms grecs.
Comencem per les possibles etimologies de sargos, però abans diguem que un altre nom clàssic, sparos, designaria l´esparrall -sense descartar que en realitat sigui el nom d´un dels dos peixos que veiem avui, i que en derivés el diminutiu que designa l´esparrall; en vam parlar aquí-
en aquest text en veiem dues de possibles -que el relaciones amb el grec per 'carn' i l´àrab per 'llum, esclar':
al voltant de la teoria que el fa derivar del grec per 'carn' vegeu Rondelet o aquest altre autor antic. Pel que fa a la segona vegeu aquí o aquí.
Aquí fan derivar el nom de l´arrel Saras 'mar'. A d´altres llocs la consideren senzillament 'preindoeuropea'.
Passem ara sí als noms grecs dels nostres peixos. Pel que ens diuen en aquest text, hi ha o hi havia una tendència a fer els noms sargos i sparos (i skaros, nom que hem vist a la primera part de l´article) intercanviables i aplicables tant al sard com a la variada -o l´esparrall:
un altre text on ens diuen que el nom de la variada és sargos:
per això segons alguns autors la variada sí que hauria rebut a alguns textos clàssics un nom propi: charax. Ho veiem en aquest estudi del 1840 que diu, entre d´altres coses
. Que autors clàssics com Oppià havien parlat d´un peix Charax, que semblava un dels espàrids (la família dels sargs i companyia)
. Que el nom va ser aplicat per error pel naturalista suís Gesner a un peix de riu que té un nom germànic semblant, Karausche [vegeu per exemple aquest traductor francès d´Oppià]
.Segons l´autor del text, Charax designa la variada, Sargus Salviani (act. Diplodus vulgaris); per arribar a aquesta conclusió no només es basa en la descripció, sinó sobretot en el fet que avui dia a zones de Grècia aquest peix rep el nom Charakida [Vegeu també aquí]
. a altres llocs de Grècia, en canvi, no distingeixen sard de variada i els donen a tots dos el nom Sarg. Mateixa confusió que van fer els ictiòlegs previs a Cuvier
. en alguns autors grecs apareix una segona denominació que podria ser un altre dels noms de la variada; es tracta d´una mena de diminutiu de Sargos, Sarguinos
Iōannēs Buros; Peri triōn ichthyōn tōn archaiōn syngrapheōn (1840)
Breu apunt sobre aquest nom Sarguinos, derivat de sarg; segons alguns ni tan sols existiria i seria només error de transcripció per Sardinos; per d´altres seria la llissa -i quan Aristòtil feia un ús ambigu de Sargos s´estava referint en realitat al sarguinos. En aquest altre text grec semi-modern (1814) trobem la teoria més estesa (vegeu també aquí per exemple): Sarguinos designa peixos fins com l´agulla o l´espet, actualment anomenats en grec Sarganas
ens agrada aquesta teoria, i aquest joc terminològic per designar dos peixos tan diferents -el sard, peix de cos alt, i les agulles finets com el nom indica- hauria estat gairebé un cop d´humor. Aquest és un espet
i aquí el veiem al costat d´un sard: "El gordo y el flaco"..
En tot cas a Aristòtil sembla clar que no hi ha distinció entre sard i variada; les descripcions que va donar del comportament del seu sargos es poden aplicar tant a un com a l´altre; com per exemple quan va dir que el sargos s´aprofita del menjar que treu de sota la sorra el peix moll:
aquí un sard seguint dissimuladament els moviments d´uns molls..
..i aquí una variada..
Per cert que el gran traductor i comentarista d´Aristòtil Armand Camus va fer una interpretació errònia del fragment del sargos i els molls: va interpretar que el sargos menja el moll -error repetit al segon volum de l´obra, el que conté els comentaris al primer
error doblement estrany si tenim en compte que Camus tenia a la seva disposició l´obra de Rondelet i les primeres traduccións de Plini -que havia seguit la descripció Aristòtil:
traducció anglesa:
francesa
toscana
darrer apunt: el text toscà vist tot just ara conté aquest interesssant mot belletta. Un mot de bella ressonància per definir un cosa no gaire bella -el fang
segons la Treccani, tenim una etimologia gairebé circular: belletta vindria de melletta i aquesta, al seu torn, de belletta..
Segona part de l´entrada, llarga com un dia sense saràca
El sarg -a Cambrils i, a partir d´ara, a la resta del text, sard- i la variada: els noms científics són respectivament Diplodus sargus i Diplodus vulgaris. Són dos peixos comuníssims que qualsevol banyista que s´apropi a zones rocalloses trobarà de seguida. També són molt semblants però, alhora, facilment distingibles
aquests dos són dels primers joves de l´any -el video és de molt abans de l´estiu. Són exemplars petits però s´hi aprecia clarament les diferències: la variada -peix de l´esquerra- té dues franges molt visibles al cap i la cua; el sarg en té per tot el cos, més fines
En occità existeix la denominació veirado equivalent al català variada -en alguns textos trobem aquesta forma veirado alternant amb la forma 'afrancesada' veirade; veirade sembla una denominació francesa habitual, però que no trobem als diccionaris, ni actuals ni antics.
Veurem més avall, però, que el cas occità no és potser tan clar com podria semblar, i que els noms per la nostra variada poden ser altres.
En un article d´aquest llibre citen una forma occitada masculina, vairat, i consideren que tant aquesta com les nombroses variants del sud d´Itàlia són d´origen català:
dal catalano variada (< lat. variatus), provengono il provenz. vairat, il sardo veriada, il sic. varàtulu, vaeratu e il calabr. varàtulu
***********************
Aquests dos peixos són tan habituals i al mateix temps tan distingibles l´un de l´altre -tots dos amb una taca a la cua però el sard amb franges primes i la variada amb una de gruixuda abans del cap- que sorprèn que els grans ictiòlegs del Renaixement i alguns de posteriors -fins i tot de finals del segle XVIII- només parlessin d´un d´ells. Pengem a sota un text de Cuvier que comenta aquest fet -i al seu costat el sarg de Rondelet, el nostre sard
en aquest llibre anglès que ja és del 1828 segueixen sense citar la variada. Diguem per cert, com a curiositat, que els nostres peixos només es troben a la Mediterrània i en teoria no arriben a l´Atlàntic.. però segons aquest article l´escalfament de la mar està provocant que alguns sards es facin veure per l´oceà
En tot cas en alguns llibres anglosaxons els sards i peixos semblants -gairebé inexistents, repetim, fora de la Mediterrènia-, deuen rebre noms genèrics de l´estil sea-bream ('besucs'), tal i com com veiem a la traducció castellana d´aquest llibre que ens ha regalat recentment un amic
En tot cas en alguns llibres anglosaxons els sards i peixos semblants -gairebé inexistents, repetim, fora de la Mediterrènia-, deuen rebre noms genèrics de l´estil sea-bream ('besucs'), tal i com com veiem a la traducció castellana d´aquest llibre que ens ha regalat recentment un amic
aquest oblit potser és degut, tal i com insinua Cuvier, a que els grecs havien semblat confondre les dues menes sota el nom sargos. Diem "semblat" perquè en realitat hi ha diferents teories -en parlem a la part final- sobre possibles denominacions de la variada; una de les més recents la vincula amb l´ictiònim Chromis -un peix que Ovidi va qualificar d´immund
Immund no diríem que ho és, però és clar que si enmig d´un grup de sards i variades apareix de sobte el peix més maco de la Mediterrània, els nostres dos sargs semblen "descolorits"
el Fadrí del primer video és un mascle; el que veiem ara -i ella també ens veu perquè al segon 14 mira a la càmera- és una femella:
també semblen mirar a la càmera aquest sard i aquesta variada -amb ulls tristos: heu vist què maco el fadrí i què poca cosa nosaltres?
però, Justícia divina, si els fadrins van robar el protagonisme als sargs, un germà d´aquests el va recuperar; un sarg difícil de trobar a una platja -no debades duu el nom de Sarg Imperial
Pel que fa als llatins, també Plini va parlar d´un sargus -que se suposa que al.ludeix als nostres dos peixos- i d´un sparus -un tercer peix, l´esparrall.
En tot cas està clar que grecs antics i romans coneixien la variada i la distingien del sard: vegeu aquest plat de peix per exemple. I en aquest mosaic pompeià que pengem a sota hi apareixen tots dos, si ens atenem a les identificacions fetes pels experts (vegeu per exemple aquí o aquí; les identificacions no ens semblen 100% clares: el peix identificat com a variada, per exemple, no té el morro punxegut)
el sard seria el peix d´adalt de tot a la dreta i la variada el d´abaix de tot a l´esquerra. Afegim també la (suposada) identificació de l´esparrall i la de l´aurada: en aquest darrer cas ens sembla interessant que l´autor de l´article hagi corregit el nom científic del peix, de Sparus aurata a auratus. D´aquest nom "hermafrodita" vam parlar aquí
***********************
Potser el primer a distingir clarament els dos peixos va ser Adanson.
Si entrem al lligam, però, veurem que ni tan sols va descriure el seu variato: va passar de la descripció del sargo a la de la càntera. I en tot cas el seu text, del 1772, no va ser publicat fins el 1845. Probablement per això Cuvier va considerar que Delaroche, autor d´un catàleg dels peixos de les Balears, havia estat el primer a distingir les dues espècies
tot i que suposem que aquest var que acompanya el nom científic (sargus var) no s´està referint al nom Variada sinó que indica que per ell el peix no és més que una varietat del sard, no una espècie clarament distingible..
El niçard Risso sí va semblar donar-li el rang d´espècie, però barrejant la seva descripció i denominació amb la d´un tercer sarg, la morruda
De nou el panell vist en el nostre recent viatge a l´illa de Mallorca, rere les passes de Delaroche. A la foto, una morruda i un representant del gènere Scarus
*************************************
Amb tot el que hem vist, no és estrany que el nom dels dos peixos que estem veient sigui a moltes llengües i varietats un genèric "sarg", sovint amb algun afegit. O, en menor mesura, que sigui un derivat de l´altre nom clàsic, sparus. A sota posem alguns noms de sard i variada respectivament:
Provençal: sar o sarg/idem:
Niçard: sargou / sargou rascàs
a Ventimiglia (Ligúria):
Francès: sar commun / sar à tête noire
(els noms sar(gue), en tot cas, són d´origen provençal; vegeu aquest article de P.Barbier)
Italià: Sarago maggiore / sarago fasciato o sarago testa nera o sarago comune (en canvi hem vist que el 'sarg comú' en francès és el sard)
més noms dialectals, extrets d´aquí -hem modificat les taules per tal que les denominacions dels dos peixos a diferents municipis apareguin a la mateixa alçada-
Veiem a la darrera línia que en triestí és la variada la que rep el nom sargo, i en canvi el sard és l´spareto. Aquest diccionari clàssic triestí sembla confirmar aquesta situació -és a dir: al sard se li aplica aquest diminutiu, i en canvi a l´esparrall, més petit que el sard, se l´anomena sparo.
Veiem al llistat que a alguns llocs els dos peixos són anoments senzillament sarago. A algunes webs italianes semblen considerar que el 'sarago' per excel.lència és en concret la variada -en parlem de nou més a baix-; vegeu aquí per exemple, aquí o aquí:
Pel que fa al català, a la seva llista de noms de peixos Antoni Griera va semblar dir també que la denominació Sard era la de tots dos peixos -fent-hi constar també per Diplodus vulgaris el sinònim variada-, i que s´aplicava en primer lloc a la variada. Però la descripció que en fa és estranya -"ratllat de faixes negres" i sembla correspondre més aviat al sard. També va aplicar el nom a un tercer sarg -en realitat sinònim del sard, com veurem més avall:
https://archive.org/details/boletndedialec1113instuoft/page/n80
********************
Si entrem al lligam, però, veurem que ni tan sols va descriure el seu variato: va passar de la descripció del sargo a la de la càntera. I en tot cas el seu text, del 1772, no va ser publicat fins el 1845. Probablement per això Cuvier va considerar que Delaroche, autor d´un catàleg dels peixos de les Balears, havia estat el primer a distingir les dues espècies
Annales du Muséum national d'histoire naturelle, Volum 13
tot i que suposem que aquest var que acompanya el nom científic (sargus var) no s´està referint al nom Variada sinó que indica que per ell el peix no és més que una varietat del sard, no una espècie clarament distingible..
El niçard Risso sí va semblar donar-li el rang d´espècie, però barrejant la seva descripció i denominació amb la d´un tercer sarg, la morruda
De nou el panell vist en el nostre recent viatge a l´illa de Mallorca, rere les passes de Delaroche. A la foto, una morruda i un representant del gènere Scarus
*************************************
Amb tot el que hem vist, no és estrany que el nom dels dos peixos que estem veient sigui a moltes llengües i varietats un genèric "sarg", sovint amb algun afegit. O, en menor mesura, que sigui un derivat de l´altre nom clàsic, sparus. A sota posem alguns noms de sard i variada respectivament:
Provençal: sar o sarg/idem:
| Sar, sarg, sargoutoun | Sar, poisson très commun de nos côtes, gris argenté, au corps rayé verticalement (..). Le sar commun, ou sargue (Diplodus sargus, Diplodus vulgaris) atteint 20-30 cm. Le petit sar, ou sparaillon, ou pataclet (Diplodus annularis) n'atteint que 12-15 cm. |
Niçard: sargou / sargou rascàs
a Ventimiglia (Ligúria):
Sargus sargus U Sàragu cùa négra u l’à (..) ina grossa macia negra insci’u truncu d’â cua. Da’u dorsu i cařa sete o ötu righe brüne insc’i lai grixu-argentu.
Sargus vulgaris U Sàragu tésta négra (..) D’â cupeta d’a testa parte, ciaira, ina particulare banda scüra ch’a cařa fina a l’autessa d’i zàfi, ch’u l’é u segnu ch’u marca e diferense da i autri saraghi.
Francès: sar commun / sar à tête noire
(els noms sar(gue), en tot cas, són d´origen provençal; vegeu aquest article de P.Barbier)
Italià: Sarago maggiore / sarago fasciato o sarago testa nera o sarago comune (en canvi hem vist que el 'sarg comú' en francès és el sard)
més noms dialectals, extrets d´aquí -hem modificat les taules per tal que les denominacions dels dos peixos a diferents municipis apareguin a la mateixa alçada-
Veiem a la darrera línia que en triestí és la variada la que rep el nom sargo, i en canvi el sard és l´spareto. Aquest diccionari clàssic triestí sembla confirmar aquesta situació -és a dir: al sard se li aplica aquest diminutiu, i en canvi a l´esparrall, més petit que el sard, se l´anomena sparo.
Veiem al llistat que a alguns llocs els dos peixos són anoments senzillament sarago. A algunes webs italianes semblen considerar que el 'sarago' per excel.lència és en concret la variada -en parlem de nou més a baix-; vegeu aquí per exemple, aquí o aquí:
SARAGO Diplodus vulgaris (E. Geoffr.) Ingl.: Common two-banded seabream. Franc.: Sar à tête noire. Spagn.: Sargo mojarra. NOMI DIALETTALI Il Sarago è anche conosciuto con il nome di Sargo. I nomi dialettali in letteratura sono: Saraco (Abruzzo); Sàricu (Calabria); Saraco-varriale, Varriale (Campania)(..):
Pel que fa al català, a la seva llista de noms de peixos Antoni Griera va semblar dir també que la denominació Sard era la de tots dos peixos -fent-hi constar també per Diplodus vulgaris el sinònim variada-, i que s´aplicava en primer lloc a la variada. Però la descripció que en fa és estranya -"ratllat de faixes negres" i sembla correspondre més aviat al sard. També va aplicar el nom a un tercer sarg -en realitat sinònim del sard, com veurem més avall:
un altre aspecte estrany de la descripció de Griera és que consideri la variada un peix "d´ulls petits". En aquest video podem comprovar que la situació és la contrària -de fet ja hem vist a un llistat de més a munt i veiem aquí que a punts del Vènet el nom del peix sembla al.lusiu a la grandària dels seus ulls.
Al video també veiem un sard -amb prou feines se li veuen les ratlles del cos però creiem que ho és
********************
Però hi ha altres denominacions a part de les que tenen relació amb el grec sargos; ara veurem aquesta que ja ha anat apareixent i que és la més habitual per designar en català el nostre segon peix, Variada
A dos textos dels que hem penjat fins ara apareix la denominació meridional italiana varriale. Aquí en veiem una de semblant
https://lingcal.files.wordpress.com/2016/11/trumperesperienzaeculturamaregenova.pdf
deixant de banda l´explicació etimològica que veiem al text (la més habitual és molt diferent i fa derivar variada del mot equivalent llatí) veiem que de nou aquí l´ictiònim s´aplica a la nostra variada -i també a un peix semblant al nostre verat
Una denominació semblant -barajo- en vènet; també a les llengües eslaves veïnes. I en toscà:
El cas provençal complica les coses, tot i que per alguns autors la situació seria semblant a la del català i la variada seria la veirado:
Sargue vulgaire; Sargue de Salviani. —Provençal: Veirade. — Bastiais : Cullarinu. — Cette espèce est, comme forme, assez semblable à la précédente ; elle a cependant le museau un peu plus pointu https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k5726302z/texteBrut
no ens podem estar de penjar les precioses imatges del llibre que acabem de citar -de l´any 1902. Són, d´esquerra a dreta, la variada, l´esparrall i el sard; aquí i aquí podeu veure-les a mida original:
Però diem que la situació és més complexa perquè veient Mistral o el llibre Pei e pesco (o algun text penjat més amunt) sembla que Sar(g) sigui aplicable als nostres dos peixos (i a l´esparrall), i veirado sigui el nom d´un altre, també ratllat -el sargus vetula/sargue vieille que en realitat avui dia és considerat un sinònim del sard
en aquest text marsellès trobem una altra denominació per la variada: sarguet négré
Veiem ara el cas sard (sard de la Sardenya; de fet la denominació sard pel nostre peix prové de la reinterpretació del nom sarg com a 'sard, originari de Sardenya'): en aquest text veiem que les denominacions Feriada o veirada s´apliquen al sard (ara sí, el peix)
També en algun llibre italià trobem que el sarg variat és el nostre sard -sota el sinònim Sargus raucus. O que un altre sinònim científic del nostre peix és Sargus variegatus
Per tant de vegades ens trobem davant de denominacions gairebé invertides respecte al català: el nostre sard, que és qui té més ratlles al cos, és qui rep el nom variada o similars.
Diem "gairebé" no només perquè sembla que també rep el nom sarach i variants, o perquè l´existència de la tercera espècie fictícia (Sargus vetula) pot haver contribuit embolicar la troca de les denominacions, sinó perquè, tal i com veiem a Wikipedia, també en català el sard rep en principi noms com vidriada o verada.
No semblen habituals, però: llegint el llistat final que trobem al llibre Ictionímia, veiem que els noms del sard a Catalunya semblen ser sempre sarg o sard. Per la variada són al nord verada, a partir del Maresme variada -amb aparicions de vidriada- i a partir de Sant Carles de la Ràpita tots dos peixos reben el nom sarg. D´aquesta manera les terres de l´Ebre sembla que tornin a ser una mena de parèntesi perquè, pel que ens diuen en aquest fil (o aquí) vidriada per la variada sembla habitual a terres valencianes-
Aristòtil va parlar d´un altre sargos, un peix semblant a les llisses... potser per això el nom va acabar designant també un peix d´aigua dolça. Com aquest, vist durant el nostre viatge a Mallorca. El vam veure a la Fundació Miró i l´hem batejat com a Menja-nous
*************************
.Els noms grecs.
Comencem per les possibles etimologies de sargos, però abans diguem que un altre nom clàssic, sparos, designaria l´esparrall -sense descartar que en realitat sigui el nom d´un dels dos peixos que veiem avui, i que en derivés el diminutiu que designa l´esparrall; en vam parlar aquí-
en aquest text en veiem dues de possibles -que el relaciones amb el grec per 'carn' i l´àrab per 'llum, esclar':
al voltant de la teoria que el fa derivar del grec per 'carn' vegeu Rondelet o aquest altre autor antic. Pel que fa a la segona vegeu aquí o aquí.
Aquí fan derivar el nom de l´arrel Saras 'mar'. A d´altres llocs la consideren senzillament 'preindoeuropea'.
Passem ara sí als noms grecs dels nostres peixos. Pel que ens diuen en aquest text, hi ha o hi havia una tendència a fer els noms sargos i sparos (i skaros, nom que hem vist a la primera part de l´article) intercanviables i aplicables tant al sard com a la variada -o l´esparrall:
un altre text on ens diuen que el nom de la variada és sargos:
S.vulgaris, M.G. Σαργός, χαρακίδα at Siphnas; S. Rondeletii, M.G. σπάρος; http://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Oppian/Halieutica/1*.html
però als dos textos veiem que un nom actual de la variada (de fet en té molts, pel que veiem aquí, tot i que de vegades es confonen variada i sarg sota un mateix nom, fins i tot científic) és Charakida: d´un fòrum de pesca
φίλε iron από που είσαι? γιατί και εμείς από εδώ (κρήτη λασίθι) τον κακαρέλο χαρακιδα τον leme ('.. a Creta anomenem el kakarelo Charakida')
però als dos textos veiem que un nom actual de la variada (de fet en té molts, pel que veiem aquí, tot i que de vegades es confonen variada i sarg sota un mateix nom, fins i tot científic) és Charakida: d´un fòrum de pesca
φίλε iron από που είσαι? γιατί και εμείς από εδώ (κρήτη λασίθι) τον κακαρέλο χαρακιδα τον leme ('.. a Creta anomenem el kakarelo Charakida')
. Que autors clàssics com Oppià havien parlat d´un peix Charax, que semblava un dels espàrids (la família dels sargs i companyia)
. Que el nom va ser aplicat per error pel naturalista suís Gesner a un peix de riu que té un nom germànic semblant, Karausche [vegeu per exemple aquest traductor francès d´Oppià]
.Segons l´autor del text, Charax designa la variada, Sargus Salviani (act. Diplodus vulgaris); per arribar a aquesta conclusió no només es basa en la descripció, sinó sobretot en el fet que avui dia a zones de Grècia aquest peix rep el nom Charakida [Vegeu també aquí]
. a altres llocs de Grècia, en canvi, no distingeixen sard de variada i els donen a tots dos el nom Sarg. Mateixa confusió que van fer els ictiòlegs previs a Cuvier
. en alguns autors grecs apareix una segona denominació que podria ser un altre dels noms de la variada; es tracta d´una mena de diminutiu de Sargos, Sarguinos
Iōannēs Buros; Peri triōn ichthyōn tōn archaiōn syngrapheōn (1840)
Alguns
traductors dels textos clàssics donen per bona aquesta teoria i
d´altres, en canvi, deixen el nom com a l´original,
sarginus; vegem per exemple aquestes dues traduccions d´un mateix
passatge d´Ateneu (aquesta i aquesta, on de fet semblen considerar que sarginos és sinònim de sard)
| Ὡς διαφόρους δὲ τοὺς σαργίνους ἐν τοῖσδε καταλέγει· Ἦν δὲ σαργῖνοί 〈τε〉 μελάνουροί | But the Sargini he lists in the following lines as something different: "There were gar-fish and black-tails too | But he speaks of the sarginus, or sargus, as an excellent fish, in the following lines – There the sarginus was, the melanurus.. |
ens agrada aquesta teoria, i aquest joc terminològic per designar dos peixos tan diferents -el sard, peix de cos alt, i les agulles finets com el nom indica- hauria estat gairebé un cop d´humor. Aquest és un espet
i aquí el veiem al costat d´un sard: "El gordo y el flaco"..
En tot cas a Aristòtil sembla clar que no hi ha distinció entre sard i variada; les descripcions que va donar del comportament del seu sargos es poden aplicar tant a un com a l´altre; com per exemple quan va dir que el sargos s´aprofita del menjar que treu de sota la sorra el peix moll:
aquí un sard seguint dissimuladament els moviments d´uns molls..
Per cert que el gran traductor i comentarista d´Aristòtil Armand Camus va fer una interpretació errònia del fragment del sargos i els molls: va interpretar que el sargos menja el moll -error repetit al segon volum de l´obra, el que conté els comentaris al primer
error doblement estrany si tenim en compte que Camus tenia a la seva disposició l´obra de Rondelet i les primeres traduccións de Plini -que havia seguit la descripció Aristòtil:
traducció anglesa:
francesa
toscana
darrer apunt: el text toscà vist tot just ara conté aquest interesssant mot belletta. Un mot de bella ressonància per definir un cosa no gaire bella -el fang
i
que, tal i com vam veure, potser té relació amb l´ictiònim
meleta, que serveix per designar peixos petits, i subtils, com el
polsim, i un de no tant petit
segons la Treccani, tenim una etimologia gairebé circular: belletta vindria de melletta i aquesta, al seu torn, de belletta..
