dilluns, 24 de maig de 2021

"Crocevia"

 Els dialectes protagonistes d'aquest post es troben en una cruïlla geogràfica i lingüística. És la zona on una part de la Llombardia, l'anomenat Oltrepò Pavese, penetra a Sud entre el Piemont -província d'Alessandria- i l'Emília -prov. Piacenza- fins gairebé tocar la Ligúria.



Imatges extretes de WP i Google maps


Voghera va ser durant un temps part del Piemont però actualment -i històrica- ha format part de la província de Pavia -amb la capital a Nord del Po. En aquest text del 1900 Pierfrancesco Nicoli en va descriure el dialecte. 



Il dialetto moderno diu el títol de l´article; però com veurem, l´autor va tindre en compte els periodes anteriors dels dialectes tractats

Un resum de la primera part del seu text (amb algun afegit nostre entre claudàtors): Els dialectes de Voghera i de la veïna -però ja piemontesa- Tortona són molt semblants al de Pavia. Tots tres dialectes tenen alguna diferència important respecte als dialectes emilians -no tenen la pronúncia E oberta de les As tòniques que ja comença a Piacenza i per la qual la paraula Parma, per exemple, es pronuncia Pèrma i s´escriu Pärma-, però comparteixen trets emilians com l´afebliment i supressió de vocals àtones -un tret que també es dóna en el dialecte d´Alessandria (i en piemontès en general), però més avall veurem les diferències que fan que l´alessandrino pertanyi ja a un grup diferent. 
 Analitzant un text del s. XVIII Nicoli troba analogies amb el piacentí, i conclou per tant que els dialectes en qüestió (vogherès, tortonès i pavès) formen la branca occidental de l´emilià.
 Dialectes emilians, per tant, però amb diferències entre ells:

 -Tortona i Voghera comparteixen amb el lígur el rotacisme dels articles i el pronom masculí (o neutre) O

 -L´influx piemontès arriba des d´Alessandria en forma de lèxic manllevat. L´ús dels pronoms subjecte a Tortona és semblant al de l´alessandrí. Aquest darrer dialecte, però, és clarament piemontès (entre moltes altres coses, té un locatiu I/J [semblant al del català]):
















 -Per la seva banda Pavia, que és més enllà del Po, rep des del Nord la influència milanesa, en forma de vocabulari però no només -la desinència -I per exemple:



Un altre tret llombard del pavès, l' ús de la partícula negativa postverbal No, és compartit pel vogherese -en canvi a Alessandria es fa servir l'adverbi piemontès Nen i a Piacenza l'emilià Mi(g)a. 
  L´autor matisa que la manera de construir les negatives, però, no és idèntica als tres dialectes Milanès, pavès, vogherès:

[El vogherès, per tant, sembla que fa servir la partícula negativa tal i com fa l´emilià, darrera de l´auxiliar: El n´é miga gnù '(ell) no ha vingut']



 - El piacentí presenta trets absents als altres dialectes: la ja comentada pronúncia de A tònica o l´article IL pel plural del femení [com a Parma]

Aquí una revista del 1823 on els redactors mostraven el seu interès en aconseguir una grafia que pogués reflectir per escrit els sons de les vocals paveses, tanto è diverso il loro suono dalle comuni italiane e lombarde


                                            **********

 Els dialectes actuals no són com els del 1900: així, a Voghera l´article femení ja no és Ra sinó La (es manté, però a municipis dels voltants, i no només als petits); i les formes verbals es van apropant a les del milanès i allunyant de les del dialecte de Tortona.. Però Nicoli ja tenia en compte l´evolució lingüística i en part s´havia basat en estadis antics dels dialectes. Les seves conclusions, de tota manera, són matisables: ja el 1902 Carlo Salvioni va afirmar, basant-se en l´estudi de textos encara més antics i que va identificar com a pavesos, que les influències emilianes en el pavès s´havien sobreposat damunt d´una base piemontesa:



Molt més recentment Daniele Vitali ha afirmat que fins i tot molts dels trets aparentment emilians comuns a pavès i piacentí són en realitat piemontesos. La seva conclusió és, però, que en l´estat on es trobem avui dia els dialectes d´Alessandria, Pavia i Piacenza, podem sense problema incloure cadascun d´ells dins la família lingüística de la regió corresponent: Alessandrí-piemontès; pavès-llombard; piacentí-emilià 
 una prima osservazione, da approfondire proseguendo gli studi, è che in genere i tratti "piacentini" del pavese, quelli cioè presenti a Piacenza e a Pavia ma assenti a Milano, non sono emiliani (in genere, infatti, mancano a Parma), bensì piemontesi orientali (si trovano cioè ad Alessandria): è così per il fonema /ə/, per il dittongo ói/öi e così via (il secondo è addotto da Biondelli per giustificare l'inserimento del pavese nell'Emilia linguistica). Ci sono cioè tratti comuni fra Alessandria, Pavia e Piacenza, senza che per questo nessuna delle tre città debba essere per forza attribuita a una regione linguistica diversa da quella amministrativa.

Pel que fa al tortonès/vogherès: el mateix Vitali col.labora en una web sobre els dialectes de les valls apeníniques properes a Voghera/Tortona i inclou el dialecte de Tortona (entenem que el de Voghera també) dins del llombard occidental -aquí, per tant, es trenca l´equivalència entre les adscripcions administrativa i lingüística, perquè Tortona és al Piemont; d´altra banda és sabut que uns quants municipis del sud d´Alessandria i Piacenza són de parla lígur.

Aquesta és la zona a la qual està consacrada la preciosa web Dove comincia l´Appennino, web farcida de textos i documents sonors que en testimonien la varietat lingüística

    

 A sota uns exemples dialectals. Ens cenyim a una petita part de la zona en qüestió: a Sud est de Tortona/Voghera, amb un centre habitat important, Varzi -el dialecte del qual és descrit a la web com di tipo pavese:




Montacuto i Fabbrica Curone són a Alessandria. Varzi i Santa Margherita di Staffora a província de Pavia -Santa Margherita a tocar de la de Piacenza












si comencem per Montacuto, el dialecte sembla poc allunyat dels de Tortona/Voghera

Setémber, setembrei, ar mez ch' u s' cava ar vei: i son tri;
utúber, cucúber, ar mez ch' u sa scrava i rúvar: i son sez;
ar mez ch' a suma, ar mez ch' anduma, ar mez pasà: i son növ...
[Settembre, settembrino, il mese in cui si stappa il vino: sono tre; ottobre, coccobre, il mese in cui si sfrondano le querce: sono sei; il mese in cui siamo, il mese prossimo, il mese scorso: sono nove...

Seguint en diagonal cap a Varzi, a Fabbrica Curone, sembla lígur. Amb un contrast interessant entre un parlant -un capellà que imaginem no és del municipi- que fa les frases negatives "a la llombarda" i un parlant del poble que les fa "a la lígur"
"Bestèmia no, neh! [Non bestemmiare, eh!]" Ma quegli obiettò: "Se nu bestèmio, i müi nu van [Se non bestemmio, i muli non vanno]". Il sacerdote risoluto insistette: "Ti t'dev no bestemià [Tu, non devi bestemmiare]". "No, no, i nu van: mi nu u fasu...

A Santa Margheritta -fent ara la diagonal en direcció Sud-Est des de Varzi, un dialecte que semblaria emilià: desaparició de vocals -però conservant-ne alguna en final de paraula com fa el lígur, incloent-hi la desinència femenina plural -E-, negació amb Mia, o el que sembla una transformació de la A en E (etri)

M'ricordo [..] alura tüt i pijev i sunadù, l'ea mia cme mo [..] ogni paízo u pijè i sunadù [..] i l'ciamevo intl'usteria peich'i vrév sentí a Marcia Reale.  [..] Peichè d'sòn, gh'n'éra tanti, ma lü l'éra un sòn diverso da i etri [..] E er done ch'u gh'è lü, n't'u sè: alura ion u vghè un sunadù, u pariva ch'l'éra un re!

                                *********

Tornem al text de Nicoli; si la primera part del seu estudi era introductòria, a la segona part es va centrar concretament en el dialecte de Voghera (i Tortona). Aquí potser li va faltar posar en relació alguns mots amb els d´altres dialectes; tres exemples


 .A pröe 'a prop'



A pröe també recorda les formes lígurs, com genovès Apreu(v)o


 .'La son' ('la calor', 'la fred')




Dos mutaments -tres, si tenim en compte la forma nord-catalana La fred- que són comuns amb el català. 
Son(n) en el sentit de 'somnolència' sembla femení a tota l´Emília. 
Piacenza per exemple (on per cert sembla que una sola paraula designa 'la son', 'el son' i 'somni'; a la resta de l´Emília el 'somni' es diu Insonni):








Reggio -el text no especifica que sigui mot femení però els exemples són diàfans:




Pel bolonyès veiem exemples en masculí i femení: D´sòn i dalla sòn



No coneixem aquesta forma femenina en romanyol


.Bumbei 'molt'





L´equivalència amb Ben bene no es descartable - o si més no creuament posterior (cf. lígur Bén bén 'molt'). Però la paraula semblaria més aviat un compost de Molt (o Mond per influència amb 'món' o 'mont') + Bé, com en parmigià -vegeu també el piacentí antic-. Les tres variants de la paraula al diccionari parmigià Malaspina

en tot cas: molt interessant que aquesta paraula hagi evolucionat de manera gairebé idèntica en vogherès i parmigià 

 També en piemontès central existeix un mot semblant Motobin. En aquest diccionari en línia del dialecte d´Alessandria, però, no apareix. 


Un diccionari, per cert,  molt recomanable; i on trobem una cosa interessant sobre una paraula vista en una entrada anterior:

saràch (s. m.). salacca, pesce poco dissimile dall’aringa. 

Saraca és paraula masculina en alessandrino. Probablement per la influència de Sarg -recordem que la Saraca és un peix blau salat, però que els creuaments i les confusions amb Sarg han estat habituals en el passat. Una altra opció és, potser, que l´ús de la paraula femenina en plural -que és adesinencial en molts dialectes del nord: il sarach- hagi fet que els parlants la reinterpretessin com a masculina?

No només en alessandrino: també trobem aquest mot en forma masculina en Pavès -i més a l´est, en cremasc, una forma masculina i una de femenina


Una paraula, Saraca, que fa poc hem sabut que existeix també en castellà.. d´Amèrica del Sud



Potser us pot interessar:


dilluns, 12 d’abril de 2021

Immersió

  

Fa unes setmanes van arribar a Cambrils 5 exemplars d´un ànec anomenat Bec de Serra -Mergus serrator:

El bec de serra és una espècie considerada com un "hivernant, rar i molt localitzat. Només al delta de l'Ebre és un hivernant regular, malgrat ser escàs"[..] Normalment es veuen femelles, que tenen el cap marró. En aquesta ocasió hi ha hagut sort i, juntament amb quatre femelles, també hi ha un mascle que té el cap verd. Si es queden a Cambrils, els podrem gaudir fins al març, quan volin nord enllà per criar.








Text i foto extrets de Revista CambrilsPrimera curiositat/casualitat de la vida: l´autor de l´article és cosí de qui escriu aquest blog..


Tal i com llegim a Viquipèdia, el Gènere Mergus està composat per 4 espècies. Dues (Mergus merganser i M. serrator) baixen del Nord al Sud d´Europa durant l´hivern. Relativament habituals a algunes zones d´Itàlia, com al Vènet


Un tercer ocell europeu de mida (i bec) més petita, el Bec de Serra petit, havia estat durant anys inclòs al mateix gènere Mergus i posteriorment separat en un gènere Mergellus -ho veiem per exemple en aquesta ornitologia genovesa de finals del XIX. Però el gran ornitòleg Ettore Arrigoni el va retornar al gènere Mergus -de fet el va considerar l´únic exponent del gènere, i en canvi va incloure merganser i serrator dins un de nou. Pocs anys després el va rectificar un altre ornitòleg clàssic:

Genere MERGUS, LINNAEUS. Becco piccolo [..] Una sola specie Paleartica compone questo genere. 489. Mergus albellus, LINNAEUS, Pesciajola. [Mergellus albellus (L.)].

491. Merganser merganser (LINNAEUS), Smergo maggiore. [Mergus merganser, L.] [..] In Italia è uccello di comparsa autunnale ed invernale irregolare e rara [..] eccetto nelle provincie settentrionali e più che altro nel Veneto.

492. Merganser serrator (LINNAEUS), Smergo minore. [Mergus serrator, L.; Smergo].[..] frequente nel Veneto, irregolare e molto più rara quanto più discendiamo al sud, [..] Ettore Arrigoni degli Oddi; Atlante ornitologico uccelli europei (1902) 


Non comprendo il perchè scrittori recenti, alcuni autorevolissimi, adottano per questa e per la specie seguente il termine generico Merganser di Brisson. Linneo [..] pose tutti gli Smerghi a lui noti nel suo genere Mergus e non indicò in alcun modo come tipo di esso il M. albellus, alla quale specie i sullodati autorevoli lo riservano esclusivamente E.H.Giglioli; (Secondo) resoconto dei risultati della inchiesta ornithologica in Italia (1907)


Pierre Belon coneixia els dos Mergi europeus i en va parlar; l´altre Mergus (merganser) és el seu Bievre, i el nostre Bec de Serra és el seu Harle -del qual va descriure el mascle. En parlar de Merganser va destacar-ne la semblança amb el Bec de Serra i amb els pelicans:


 En un llibre poc posterior al de Belon, l´Ornitologia de Conrad Gesner, hi ha un dibuix de l´ocell que no podem evitar que ens sembli plenament actual


                                            **********

El nom Mergus

Relacionat amb el verb Mergere 'capbussar-se' o, per fer sevir un derivat seu, 'submergir-se', el trobem com a nom d´ocell a la Història de Plini:



Della Storia naturale (trad.1844)

Un interessant derivat de mergere en aquest dialecte llombard suís: Smèrsc. L´entrada inclou exemples en la parla local. Els noms d´ocells que veurem en aquesta primera part tenen gairebé tots aquest mateix origen. Diguem però que en aquest vocabulari de Cremona fan derivar un verb semblant i el nom d´un ocell aquàtic d´una altra arrel: 

Smàrga Airone rosso; etimo incerto, potrebbe derivare dalla base comune ai dialetti lombardi smargiàs/smargès/smergès, che viene fatta risalire, attraverso la via di diffusione ravennate, e quindi tramite il gr. bizant., al gr. smaragéō «rumoreggio»;


Però no està clar a quin(s) ocell(s) es referia Plini, i no seria al primer cop que un nom científic basat en un de clàssic no correspongués exactament amb el que aquest designava  -de fet el nom llatí que apareix al text abans de Mergus, Gavia, designa al llibre de Plini possiblement les gavines però en la nomenclatura científica s´aplica a uns ocells capbussadorsels anomenats en francès Plongeons


Buffon va criticar Plini per haver afirmat que el mergus feia els nius als arbres

 Georges Louis : Leclerc Buffon; Œuvres complètes (1854)


però creiem que això no impossibilita l´equivalència Mergus de Plini→ Mergus actual, sinó l´equivalència Mergus de Plini→Plongeons, i els plongeons de Buffon són espècies semblants als actuals Mergi però no són els Mergi. De fet alguns mergi, pel que veiem a WP, sí que nidifiquen als arbres; Belon ja havia semblat afirmar el mateix:




Sigui com sigui, en alguna obra recent trobem la hipòtesi que el(s) mergi de Plini siguin els cormorans -ja citats per Plini i per Belon com a  constructors de nius arboris:

a more plausible identification appears to be the two larger Mediterranean Cormorants: the [European] Shag (Phalacrocorax aristotelis), a fairly common resident nesting also on Lesbos, and the [Great] Cormorant (P. carbo), less commonly resident in Greece but a common winter visitor. Both birds dive down into the sea for food, [..]  they are early nesters, the Shag sometimes even before the beginning of March, and [..] the [Great] Cormorant sometimes nests in trees" (W. Geoffrey Arnott; Birds in the Ancient world from A to Z

ja a Les Glosses de Reichenau (s. VIII) el Mergulus era el Corb marí:


Auguste Brachet; An Etymological Dictionary of the French Language (1882)


Els continuadors de Mergus en occità designen ocells cabussaires. En català no coneixem cap derivat aplicat a ocells -sí d´aplicat a altres camps, com la viticultura.

  

Ventimiglia (Ligúria), pel que veiem en aquest llibre d´Enrico Malanel Margun és precisament M.serrator 

ANATIDI agna, [..] cignu, garganela, margun, serreta 

Margùn Mergus serrator [..] U l’à ina cresta apissà e in becu russu longu e sutiřu cu’i bordi tagliüssai. I mascci grandi i l’àn a testa scüra cun sbarbagli verdi, colu giancu cu’u péitu cuřù rüze, schina negra cu’e parti basse gianche. E fümele grandi i l’àn a testa rüze e u corpu grixastru. I zuveni i sun cume a fümela [..] In spece, u mangia pecin pesci, ma aiscì bestiete d’aiga, gritagiu e raine.


  El fet que el nom del M.serrator sigui un continuador directe de Mergus, però, no hauria de fer pensar que els mergi de Plini siguin els actuals: de fet al mateix llibre d´E. Malan veiem aplicat un nom semblant, Magrùn, precisament al cormoran. I a altres punts del llibre el cormoran ja rep directament el nom Margún:

In invernu gh'é aiscì in dormitoriu duve ghe va a scivernà bona parte d’i ingurabagi ch’i sun in Val Nervia. Basta aspeità candu se fa nöte pe’ ve arrivà d’i Ingurabagi [..] ch’i s’azunze ai delongu ciü nümerusi Magrui (Phalacrocorax carbo).

margun Phalacrocorax carbo Falacrocoracidi cormorano

En lígur de Carloforte, Sardenya, sembla haver-hi una denominació Agùn que no sabem si és una modificació de Magrùn; o potser més aviat el mateix mot que en genovès s´aplica a peixos punxeguts -i a ocells de bec punxegut també. Ja que som a la Sardenya diguem que el corb marí en alguerès és l´Anedó -que en català també és un dels noms de l´ànec Anas querquedula


És com si Margun i Magrun fossin simples variants d´un mateix nom, aplicable potser a tots els ocells capbussadors. Al diccionari genovès de Paganini Magrón és efectivament el nom de molts d´aquests ocells, com ara:






 cap dels quals, per cert, no és el nostre serrator -que ni tan sols apareix al diccionari. L´altre Mergus (merganser) sí, amb el nom Smergo -potser pres de l´italià per designar aquest ocell poc habitual a la Ligúria?:




També, per exemple, en parmigià: Mergòn designa una colla d´ocells aquàtics; sol o en composició: òch mergòn per exemple -en lígur els noms composats amb Ochìn són les gavines/gavians

Als municipis emilians potser no veuen gaires gavines -però en veuen, per exemple a Parma- i pel que sembla les anomenaven prenent com a referència altres ocells més habituals: una cosa així com "coloms de mar" 

als diccionaris més moderns ja apareix el mot Gabjàn

També a CremonaCulumbòn de màr . En francès un palmípede septentrional rep el nom de Colombe de Gröenland (o Tourterelle de mer) 

De fet un nom grec clàssic d´ocell capbussador, Kolymbos -els cabussons- sembla emparentat amb el llatí Columba/us i potser amb Palumbus. La denominació comuna es referiria a un color fosc; però trobem interessant l´opció que provingui d´una arrel que vol dir 'enfonsar-se' (vegeu també aquest article recent) i que d´aquí passa a indicar una caiguda en picat -que també és la que fan els coloms quan es llancen cap avall en veure menjar. Potser també s´hauria pogut donar un pas semàntic semblant si l´origen de Columba/us fos 'cim' -és l´opció que veiem al 4rt text (que ens proporciona també l´etimologia de Palumbus)

                 P.Chantraine; Dictionnaire étymologique de la langue grecque

                 A.Ernout - A. Meillet; Dictionnaire étymologique de la langue latine


                 O. Pianigiani; Vocabolario etimologico della lingua italiana

                        X.Mata; Bestiari llatí (2015)

        
        El Cormoran en toscà i altres dialectes segons Manlio Cortelazzo:



Dues paraules sobre el mot Marangone, al voltant del qual hi ha una mena de controvèrsia lexicogràfica interessant. Designa en italià i en alguns dialectes el corb marí o cormoran; en alguns indrets -com Bolonya- sembla que coexisteixen les denominacions Mergon i Marangan. Seria el mot equivalent dels que hem vist més amunt i, en consequència, derivat de Mergus 
    Opere di Francesco Redi (1809)
 

En vènet (i no només, vegeu el cas emilià per exemple) el marangone és també el fuster (naval); aquesta segona accepció derivaria de la primera a parer dels lexicògrafs clàssics (com el Pianigiani) però també d´actuals com Francesco Benozzo (col.laborador de Mario Alinei)

        Giovanni Flechia; Archivio glottologico italiano, Volum 2


però en aquest article veiem altres opcions, que bàsicament descarten que les formes amb N (MaraNgone) puguin derivar de Mergus i també que s´hagi pogut donar un creuament amb fr. Corb Mareng (potser cal dir, però, que la paraula Mareng 'marítim' sembla existir també al Nord d´Itàlia). Marangone 'fuster' derivaria de Marra 'destral' i, en resum, hi hauria dues possibilitats: 

 -que tots els noms que designen els ocells capbussadors -smergo, mergun.. i també marangone sí que derivin de llatí Mergus -amb la qual cosa Marangone 'ocell' i Marangone 'fuster' tindrien origens diversos

 -que els dos Marangone ('fuster' i 'ocell') provinguin de Marra, de la mateixa manera que el nom Pelicà prové del mot grec per 'destral', πέλεκυς. En aquest cas el nom originari seria el que designa el fuster i el nom de l´ocell en derivaria. Però les formes Smergo, mergun, magrun etc sí que provindrien, per la seva banda, de Mergus


 Tenint en compte aquesta teoria que fa entrar en joc el mot Marra semblaria que hi podria haver, en efecte, dos orígens diferents, amb influència del nom Marangone 'fuster' sobre algunes formes locals del nom de l´ocell. Però el cas és que en un vell text lígur el mot Margon(us) -avui dia Magròn- ja sembla designar l´ofici de fuster naval:



Diccionari Aprosio (això sí: amb dues entrades diferents):




amb la qual cosa potser sí que alguns d´aquests noms del treballador aquàtic deriven de mergus -a no ser que ho facin de Marra però l´etimologia popular els hagi apropat als noms dels ocells capbussadors?

En canvi al seu article, citat més amunt Benozzo es basa en una distribució geogràficament limitada (tot i que força àmplia: inclou gran part de l´Emília situada al llarg del Po) del mot Marangone pel fuster "normal" ; no sembla tenir en compte, per tant, la variant lígur antiga pel treballador aquàtic -variant que encara perdura: al petit vocabulari del Randaccio de finals del XIX encara apareix Magrun en el sentit 'marangone, palombaro', als actuals també; el fuster sense més,el no aquàtic, és el Bancâ


Curiositat: al mapa veiem que Milà queda fora de la zona on es fa servir Marangon(e). Consultant un vocabulari dialectal comprovem que, en efecte,  pel fuster "de secà" sí que hi ha, òbviament, denominació dialectal, però pel Marangone/Palombaro s´ha de recórrer a una perífrasi:


 Per cert que l´italià Palombaro, que vol dir´bus' i que per tant és proper semànticament a 'fuster naval', també sembla derivat d´un altre nom d´ocell, Palumbus, vist més amunt


Cormorans al moll de Cambrils, a l´hivern. Els veiem de massa lluny, però el video paga la pena per la veu cambrilenca de fons: Pep, has vist qui estil tenen quan s´encabossen?


gavines -que suren damunt l´aigua- i cormorans -mig submergits- al moll de Cambrils



Altres noms dialectals del nostre ànec (un llistat molt complet a l´obra de Giglioli):

Relacionat amb el nom Herle estaria el piemontès ÈrlouAl llibre enllaçat en aquest darrer lligam fan derivar aquests noms de la denominació islandesa de l´ocell; al TLFi consideren Herle un mot d´etimologia poc claraL´ocell deu de ser relativament frequent al Piemont perquè ha donat origen fins i tot a frases fetes: Fè l´erlo 'aixecar la cresta, fer el gallet' (però aquí veiem una altra possible etimologia, on l´ocell no és citat i relacionen l´expressió amb herus ´senyor, patró')

A Parma Gavètta; a Pavia Gaver/Gavron. A la província de Cremona noms similars designen altres ànecs -un d´ells Mergellus albellus: ho veiem al completíssim Lessico zoologico popolare della provincia di Cremona, on els fan derivar -amb reserves- d´un *Gaba/*Gava que seria també a la base de Gavina:

gàer [..] gàver [..]: alzavola (Anas crecca) la denominazione dial.[..] potrebbe dipendere dalla base prelatina *gaba/*gava “corso d’acqua, letto di fiume, rivo” gàvera pusadùra (cr.): pesciaiola (Mergellus albellus). gabià (cs.); gabiàn (cr., ost., cl.): gabbiano comune (Larus ridibundus). [..] Come per l’italiano, si tratta di una derivazione del lat. gavia [..] attribuibile alla base prelatina *gaba/*gava “corso d’acqua, letto di fiume” (cfr. DEI, III, 1744)

En tot cas l´etimologia de Gavia -mot que hem vist al fragment de Plini- no n´està clara: relacionat amb els cursos d´aigua, o potser mot expressiu  (al.lusiu al crit), o derivat d´un mot que descriu la forma forcuda de potes o bec; més opcions aquí o en aquest article de Dauzat


Probablement al.lusius al bec serrat de l´animal, el lígur Seghéta (o en versió més "provençal" Serreta; però al text d´E. Malan vist més amunt la Serreta és un altre anàtid, Anas querquedula). Al Vènet hi ha la denominació Sèrola/Sèrula -segons Brisson aquest seria, però, el nom de la femella. A la Llombardia (fins a Como i segurament més a munt) sembla molt extès el mot Rasegott i similars, aplicat a diferents menes d´ànec

Al ja citat lèxic de Cremona trobem aquesta denominació Rasegott aplicada al nostre ànec i efectivament explicada en base al bec serrat; però per un nom similar Reseghèt la motivació etimològica que se´ns dóna és diferent. Potser seria més "econòmic" suposar-ne una només en el primer cas -i que Reseghèt fos una variant del mot originari aplicada a altres espècies

resegòt, rasegòt (cr.): smergo minore (Mergus serrator) o maggiore (M. merganser). Anatre tuffatrici dal becco lungo e stretto con i margini seghettati [..]. Da questo particolare dipende l’appellativo dial., formato da un derivato di rèsega/ràsega “sega” [..]. Vd. anche → geròn. [a la veu Geròn veiem que aquesta altra denominació de l´ànec és probablement l´equivalent del Vènet Sèrola]

reseghèt (cr., cs.): marzaiola (Anas querquedula). ¶ La denominazione dial. in esame di questa piccola anatra, da noi presente soprattutto tra febbraio e aprile-maggio, prende spunto dal richiamo del maschio emesso anche in volo,[..], che potrebbe ricordare un russare leggero. Dal vb. dial. resegà “segare”, ma anche “russare” (cfr. Geroldi 281; DDCr. 259).


 Ja som a la primavera i quan tornem a Cambrils segurament haurem fet tard i no podrem veure ni filmar els Becs de Serra. O sigui que ens haurem de conformar amb penjar els videos que vam fer d´altres ànecs (d´aigua dolça, collverds bàsicament)


                     intercanvi d´opinions entre mascles collverds



           una femella aconsellant a una polla d´aigua que no s´apropi als seus nens



enmig de tanta violència una mica de tendresa: una cria cau rodolant i s´estampa, i les altres cries surten corrents a ajudar-lo: germanet!



Per acabar una mena d´apèndix, per intentar mostrar les dificultats d´interpretació dels textos clàssics: en un altre passatge de Plini tornen a aparèixer els mergi. Plini comenta que s´aprofiten del menjar que altres ocells deixen anar, i partint d´aquesta descripció Cuvier va intentar identificar l´ocell plinià



El reddunt plinià és a les traduccions franceses Rendent. A l´italiana ributtano fuori; però en nota aquesta darrera traducció dóna a entendre que es tracta d´excrements, i això serveix per rebutjar la identificació feta per Cuvier





a la primera traducció francesa hi ha un intent d´explicació del verb llatí


sigui com sigui, l´ocell senyalat per Cuvier sembla -en treiem informació d´aquest llibre- que efectivament s´aprofita del menjar que cerquen els altres 



Fa uns anys un vessament de petroli va afectar els ocells -i els peixos- del riu Polcevera a Genova. Els cormorans no podien ni tan sols emprendre el vol


Un Gavià argentat a Barcelona. Les tórtores no van semblar apreciar gaire la seva presència



Ens costa distingir les diferents gavines. Aquesta la vam veure a una platja de Cambrils i creiem que és la corsa, però ens ho ha hagut de confirmar.. el nostre cosí.


El nostre agraïment cap a ell, i també pel genovès Zòrzo Celoria, que ens ha encomanat la seva passió pels ocells