dimarts, 11 d’octubre de 2022

Tocar el 2

   Mentre escrivíem aquesta entrada ens va sorgir un parell de dubtes que hauríem volgut transmetre al més important genovesista del segle XXI, Fiorenzo Toso. Ja no hi som a temps. A ell i la seva memòria va dedicat aquest text.

 Tocar el dos, segons Coromines Dos correspondria a esquena i el sentit primari de l´expressió seria 'girar l´esquena (per anar-se´n)'

 Aquí veiem la teoria de Coromines i una segona (o primera en el temps), on Dos té de nou el sentit 'esquena' ('dors'):

                                              https://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/21101984.pdf 

en favor de la teoria rebutjada per Coromines aniria una interessant expressió francesa amb la seva possible interpretació; la trobem aquí
piquer des deux vol dir ‘esperonar (piquer) [un cavall] amb els dos [esperons] (des deux [éperons])’. En francès la frase vol dir ‘esperonar un cavall amb els dos esperons per arrencar a cavalcar de pressa’ 

Ara bé, a les llengües del Nord d´Itàlia hi ha una expressió de mateix significat: Tor (o Tor su, o Ciapàr) al Duu (o el Do etc), literalment 'prendre el dos', on aquest Duu/do és el nom dialectal del nombre 2. De fet a les versions més llargues de l´expressió trobem l´afegit 'de copes' , en el que sembla una òbvia al.lusió a un joc de cartes. 

Al diccionari Boerio, per exemple, l´expressió veneciana apareix a la veu Copa:



un altre exemple vènet (més exactament trentí) -ara tret d´un article molt més recent- on l´expressió porta incorporat el ver Anar(se´n):

TOR SU ‘L DO DE COPE E NAR – Se briscola è denari il due di coppe vale ben poco. Meglio però accontentarsi anche di questa carta (..) e abbandonare il gioco.

Uns pocs exemples més: En milanès (llombard):



en piemontès (l´exemple provè d´un dialecte d´un municipi al Nord de Torí:

copi [s f] coppe (nel gioco delle carte); pijar ël dui dë copi, “prendere il due di coppe”: fig andarsene frettolosamente. 


Emilià: a Reggio

Parma

Dú, due al maschile. * ‘L an dal dú, mai. * I dú ‘d agost, i testicoli. * Tôr al dú, di chi se ne va in fretta.


a Bolonya trobem l´expressió llarga i també una forma reduïda Ciapèr só


En totes elles el sentit del verb, 'prendre', és diferent del de la nostra expressió. Ara bé, de nou Coromines en cita una de semblant -en aquest cas andalusa: Tomar el dos. Coromines en va treure la conclusió que en origen el verb de l´expressió catalana era Tombar, i no pas aquest difícilment explicable Tocar; però suposem que no és impossible que en realitat el nostre Tocar sigui una adaptació de verbs com el nord italià Tor o el castellà Tomar. Ens preguntem fins i tot si podria ser que el significat de tocar no fos aquí el transitiu, sinó més aviat l´intransitiu -on el 2 és allò que ens toca per sort -en aquest cas mala sort.


no ens consta que a la Ligúria sigui habitual una expressió semblant, però sí en niçard

Piglia lu doui de coupa e s’en courre ben leù» (Lou lioun e lou vedeù). Mi sovèni dau Majorau COMPAN que m’expliquèt qu’èron li doi cambas que si bolegàvon rapidament coma li doi lamas dei ciseus. Ma CASTELLANA dona pilhà lou doui de coupa. Li a de tota evidença un rapoart m’au juèc de cartas (..) La confirmacion vèn d’Itàlia. Una expression bolonhesa di, per s’esbinhar : tór só al dû ed cápp, qu’en occitan si revira per pilhar lo doi de copas. Perqué lo doi de copas ? Dins un juèc italian, la briscola, lo doi de copas es la carta mai bassa1 , à tau ponch que quora si vòu jugar à tres e non à quatre, coma cau levar una carta per n’en gardar 39, es lo doi de copas que si lèva. En soma, aqueu que pilha lo doi de copas si mete foara dau juèc… 

dilluns, 29 d’agost de 2022

lluç de mar, lluç de riu

  Marlùss fritt: Al va bén bombén par la sén'na äd la vgilja äd Nadäl 

     (text sobre el bacallà en dialecte de Parma)

 

Aquest peix és, creiem, un petit Espet -Sphyraena sphyraena-; trobat a Cambrils.



Rondelet i Gesner havien donat per aquest peix la denominació italiana Spetto, però avui dia rep el nom de Luccio di mare -el peix que es pren com a referència inicial, el Luccio, Esox lucius, és de riu. El nou nom s´hauria imposat per desconeixement del més antic


Cap sorpresa que municipis d´interior allunyat del mar segueixin el mateix esquema; per exemple al diccionari Malaspina del dialecte de Parma veiem:









pot semblar més sorprenent que al Vènet o la Ligúria, on sí que tenen una gran diversitat d´ictiònims marins propis, aquestes denominacions concretes segueixin l´esquema italià





 potser no és gaire habitual a cap de les dues ex-repúbliques marineres. De fet no el trobem citat al recull de fauna marina de Ventimiglia d´Enrico Malan. 


a Catalunya la situació és la inversa: l´espet té el seu nom propi i, a més a més, el Luccio italià és habitualment per nosaltres un lluç de riu. Com si el peix que es pren com a referència fos el de mar; i això tot i el fet que la referència inicial sembla ser el de riu

1313; del ll. lucius, peix de riu molt semblant al lluç de mar http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0083778

Referència marina en primer lloc també en grec 



la segona diferència del català és que el nostre lluç (de mar) no és l´espet sinó Merluccius merluccius, denominació (grup de denominacions) que de nou sembla un compost de lluç + mar, però amb l´ordre invers; com en francès merlu(s) per exemple, o italià merluzzo -que designa, però, el bacallà. De tot plegat ja havia parlat Belon -sense referència al nom català, i barrejant potser el lluç i el bacallà:

en italià el lluç rep el nom Nasello; però tal i com ens recorda una lectora (éphémère) al vènet alguns peixos de la família són els Moli -que recorda la forma del vell francès Mollue. Vegem Rondelet:


Algun exemple italià on el luccio di mare és el lluç aquí i aquí:



també aquí

aquí veiem un triestí Merluzzo salvatico per anomenar l´Espet:


aquí l´anglès Merluce és identificat amb el Garfish, l´agulla. Pengem un fragment llarg perquè el text cita una obra de 1598 (de l´historiador John Stowe) amb un metafòric -però de difícil interpretació- Luces of the sea: 

sigui quin sigui el luce of the sea, el luce sense afegitó és el peix de riu -el trobem a vells diccionaris; en canvi a alguns de més recents no



L´origen del mot merlu/meluzzo etc no està del tot aclarit. S´imposa en tot cas l´opció del mot compost on la primera part és Mar -ho hem vist també al text de Belon i ho veurem més avall en un de Dalbera:
    P.Avenas, H.Walter; La Fabuleuse histoire du nom des poissons (2011)


Una opció alternativa al clàssic diccionari Pianigiani:









La teoria que fa d´aquests noms uns derivats de lluç i mar va ser criticada per Charles Joret en aquest famós article. A l´article immediatament anterior intentava demostrar la derivació del mot Merlan, el "lluç del Nord", del nom d´ocell (i de peix) Merula -i aquesta derivació és acceptada pel TLF. És lògic, seguia Joret al següent article, que l´origen de Merlus sigui semblant, amb un sufix diferent aplicat al mateix mot Merula -i aquí el TLF no li dóna plenament la raó, perquè hi veu un creuament de Merlan amb Lus. 
 La qüestió és que per tal de poder sostenir aquesta segona etimologia Joret va gairebé obviar un argument en favor de la derivació composta Mar + Lluç: l´existència del simple Lluç com a nom del peix en català



un altre argument de Joret en contra de la derivació de Merlus del nom del lluç és la, afirmava, poca similitud entre els dos peixos. A sota pengem fotos -extretes de WP- del lluç de riu, l´espet i el lluç







L´ictiònim francès derivat de Merula és Merle, nom de peixos làbrids. Aquí semblen confondre Merle amb Merlus: 



Cas curiós en provençal, que semblaria haver rebut una influència italiana: al llibre Pei e Pesco.. (i també al Trésor de Mistral, aquí i aquí) trobem dues entrades sobre peixos a priori diferents però que semblen totes dues l´espet, la primera sota aquest nom i la segona (que sembla descriure l´espet quan és més petit) amb el nom Luci:  

Espe. (Fr. Spet Sphyrène de la Méditerranée. Sc. Sphyrœna Mediterranensis). (..) es un pei que ven fouesso gro, a lou mourre pounchu eme la labro d'enbas que despasso aquelo de dessu, e de den fouarto que coupon coumo un dai.(..) A l'esquino brounzado e lou ventre argenta;

Luci. (Fr. Spet. Sc. Sphyraena spet). — Es un pei un paou mai loungaru que lou pei d'argen 



pel que fa al simple Lluç/luccio etc, no hi ha una etimologia unànimement acceptada. La més clàssica el fa derivar de Lux:


L´opció que provingui del grec Lykos 'llop' va ser recollida -i criticada- per Giovio al seu catàleg de peixos romans

Opció rebutjable segons ell, ho veiem, perquè el llop dels grecs era només el mamífer, no el peix. I perquè el Lucius és un peix, sempre segons Giovio, d´escàs valor. Aquest és un dels arguments d´Ausoni, que tornem a veure en aquest text -un diàleg llatí traduït i anotat des de la Universitat de Caen
-Un peu partout, même chez les érudits, j’entends employer lucius et lupus pour désigner le poisson qu’en langue vernaculaire nous nommons ein hecht41 ; et selon les grammairiens, on dit lucius pour lycius, qui vient du grec λυκός, c’est-à-dire le loup. 
- on peut voir chez Ausone que le lucius est un autre poisson que le lupus. Car Ausone écrit que le lucius est un poisson sans valeur (..) Quant au fait que le poisson lucius ne vient pas du mot λυκός, je le prouve parce que λυκός abrège sa première syllabe, tandis que chez Ausone lucius allonge l’antépénultième 44. Pour cette raison, à ce que je crois, lucius vient de lux
41. Hecht est bien le terme vernaculaire allemand pour désigner le brochet  44. L’observation prosodique est exacte : le u de lucius est long, et l’upsilon de λυκός est bref

però teoria que en temps molt més recents és encara acceptada per alguns. Vegem Dalbera:
d’autres bases (en l’occurrence, non LUPUS mais son correspondant grec lùkos ou la forme adjectivale lùkeios ) ont pu être utilisées : fçs merlu, merluche (merlucius merlucius), oc merlussa, cast, merluza « morue », cat. lluç, tosc. luccio marino, «brochet» (sphyraena sphyraena)... On se rend compte ainsi que bon nombre d’ichtyonymes très courants sont des composés dont le signifié n’est autre que «loup de mer» (MAR(E) + LUCIUS > fçs merluche, oc merlussa)

també acceptada per J.Trumper en un interessant article:

Diez offriva (..) due soluzioni etimologiche,(1) merulus+-uceus,(2) mar(is) lucius. La prima soluzione è seguita in DELI 3.745,mentre in parte FEW segue la seconda.Che ci sia come secondo elemento lucius è implicito nelle ipotesi dei francesisti (Gamillscheg608,fr.Merluche <merluce< ant. prov. merlu[t]z,’200,<merlenc X ant.fr. luce,lus,ant.prov.lutz (..).La presenza dell’elemento sembrerebbe confermata dai dati catalani, in cui lluç e llúçara indicano i referenti Gadus morrhua L.,Merlangus (.),Merluccius merluccius (..) Direi che in qualche senso il lucius> luccio (..), pesce noto per la sua voracità (..),richiama il lupo


El Brochet, amb un sinònim grec que el relaciona amb el llobarro, Labrax 

vella equivalència -criticada també per Belon-, però que es manté en grec modern: 
Ο λούτσος (Esox lucius) ο οποίος ονομάζεται αλλιώς και καρχαρίας του γλυκού νερού ή τούρνα ή λαυράκι των ποταμών
  Le brochet est un poisson qu’on appelle aussi loup de rivière33Selon Thomas de Cantimpré le brochet s’appelle aussi loup de rivière (lupus aquaticus). Chez Pline, cependant, le lupus n’est pas le brochet, mais le bar, aussi appelé loup. https://www.unicaen.fr/puc/sources/depiscibus/consult/hortus_fr/FR.hs.4.53  


Els dos noms Luz i Brochet apareixen l´un darrera l´altre (seguits pel llobarro) en una vella enumeració francesa de peixos de riu; segons P.Barbier un mateix peix en dos estadis de desenvolupament 


Aquí veiem que en català del Rosselló Llucet conserva un sentit "lumínic" i és equivalent de 'llamp/llampec" Consultant el diccionari Nord-català d´edicions Trabucaire trobem els ictiònims (tots dos femenins, seguint una tradició que podríem anomenar molt occitana)  Lluça, referit a un altre peix de la família, la Maire; i Merluça, el bacallà. 





Vell mosaic grec trobat a Kos. Aquest peix que és a punt de ser travessat pel pescador és un espet, "una mica" més gran que la cria que vam filmar. 

(extret de la pàgina d´Alexandra Kankeleit)

dimecres, 6 de juliol de 2022

Cargol treu potes

  Entrada que pretén unir mar i terra, i que inclou dos intents d´homenatge


 Unes cornes (Stramonita haemastoma) a Barcelona i Cambrils. La primera recoberta de glans de mar. La segona de glans i algues.





En morir el mol.lusc molt sovint segueix la vida a l'interior de la closca: l'ermità que en fa d'okupa. En part mol.lusc en part crustaci per Aristòtil:



És probablement el Bucinum de Plini -els seus "cosins" Murex trunculus i Bolinus brandaris serien els clàssics Murex i Purpura 




A casa, enmig d´aquesta constel.lació d´estrelles i de glans, tenim alguna closca de M.trunculus i B.brandaris. El segon anomenat en vènet Bulo maschio, en el que potser és una referència fàl.lica -que té origen en un dels seus trets més característics, el seu llarg canal; curiosament sembla que a Chioggia les denominacions són a l' inversa, i el cargol sense canal llarg és el "mascle"


  En occità el nom Biòu i variants serveix per designar uns quants d'aquests  cargols marins, en el que seria una comparació amb l´animal terrestre, el bou. Als textos de sota veiem que a alguns llocs no coincideixen del tot les denominacions pels cargols i pel bou (fins al punt que alguns autors consideren que aquests mots no tenen relació).

                                   Louis Boucoiran; Dictionnaire (..) des idiomes méridionnaux  (1898)

Biòu Bigorneau, ou autre espèce de mollusque gastéropode (buccin, triton, troque, etc.). Dans la rade de Toulon, le  biòu désigne plutôt le «bigourneau» du genre Murex, particulièrement le Murex trunculus (..) Le Biòu clavelan, ou Clavelan, ou Droite Épine, dont le canal siphonal est plus long que l'ouverture, correspond au Murex brandaris. Un biòu-arpu (du prov. arpu, qui a des griffes) désigne une coquille habitée par un bernard-l'ermite - qui laisse paraître ses pattes (cf. piade). [Dans d'autres régions, biòu désigne le bœuf, que nous appelons ici  buou].(negreta nostra)

a Palavas, per exemple, biou designa el bou i un peix, però el nom del mol.lusc és un altre -amb un origen, en tot cas, semblant al de l´altre mot:

  BIOU (..) n. m. lat. bos, bovis : Bœuf ; taureau ; V. taureu, brau ; biou de mar : uranoscope, poisson de roche qui a sa place dans une bonne bouillabaisse.

BÛ/L/U n. m. lat. pop. bulus (bulot): Frédéric MISTRAL l’écrit ‘bieu’, autre forme de biou (bœuf), parce que les pâtres utilisaient ces cornets comme trompe (?)Escargot de mer (bolinus, murex brandaris)(..) La Lenga dau Grau de Palavas (1991; nova ed. 2019)


Una altra curiositat: sembla que el nom bou aplicat a una barca i una tècnica de pesca no provindria del nom del remugant, sinó del mot grec per 'llençar'. Ens ho diuen l´Alcover-Moll (a l´accepció 2 del mot) i el blogaire R.Geuljans
Etim.: del llatí bŏlus, acte de tirar xarxes’, amb contaminació de bou art. 1 (cfr. el nom de banyes  aplicat a una de les parts de l'ormeig,i el de vaca que es dóna a un ormeig semblant estirat d'una sola barca).

La forme bòu du latin bovis «boeuf» est très, très rare en occitan, et même inconnue en languedocien où on dit biou  (Voir le Thesoc).   Bòu, bol signifie «coup de filet» et vient en effet du grec βολος (..)  A un moment quelqu’un, un estranger?, a confondu le bòu et le biou (..) ce qui a abouti au chalut-boeuf, et la vache.   
   

  
    Hi ha dues altres coses interessant, que ja hem vist al segon text: el nom biòu -o variants- + l´adjectiu arpu (a Rondelet cambu) designa el cranc ermità que ocupa la closca buida -i per tant designa un crustaci a la closca d´un mol.lusc. I a part hi ha un nom per l´ermità fora de la closca: Piada (nom que segons veiem en aquest llibre ha passat també al francès):



  BIOU (OU BIGOURNEAU) BIOU (OU BIGOURNEAU) : Vocable provençal désignant non pas le vulgaire bigorneau que les bretons nomment Littorine mais les divers genres de Murex.  BIOU ARPU : Etymologiquement: Bigourneau à griffes. En réalité c’est une ancienne coquille de biou squattée par une piade (Bernard l’ermite) http://www.apvf.org/poissons%20malcor/B.pdf 


 Piade : C’est le Bernard l’ermite qui vient occuper  toutes les coquilles vides des gastéropodes.   http://www.apvf.org/poissons%20malcor/P.pdf  


 Bieou. (Fr. Coquillage univalve tourné en cône, buccin). — De bieou, su nouestre maraji coumo aou larje, si n'en peso de touto meno, (..) 1° Bieou arpu. (Fr. Bernard l'ermite. Sc. Pagurus bernhardus). — Aqueou bieou si rabaiho din leis arresenso que n'en fagon uno pesco especialo, e serve per pesca souto lou noum de piado

En aquest fragment de Pei e pesco.. l´autor va citar junts Piado i Bieu arpu, i semblaria que no fossin ben bé el mateix. Segurament els citava l´un a continuació de l´altre com a sinònims.

L'estieou, su la plajo, que va dispareisse per la navigacien daou canaou daou Rose que si fa aou moumen que pareisse moun libre, su la plajo, dieou, si li pesco de bouen mescladis de pei, pataclé, roucaou, girelo, gobi, mume de rascasso, e si li fa d'esco, de piado e de bieou arpu





                 http://www.lexilogos.com/tresor_felibrige.htm




en venet una denominació que sembla força coneguda a nivell italià: bulo col granzo. A L´ístria un doble nom, com en occità: un pel conjunt closca+cranc i l´altre pel cranc:


La denominació de l´ermità (+closca) en lígur de Ventimiglia ens condueix a la segona part de l´entrada: el nom és aquest 

Au “paguro” se ghe dixe: lümassa cu’a grita,  

on grita és 'cranc' i lümassa vol dir 'cargol', tot i que seria l´equivalent del nostre 'llimac'; és a dir, s´aplica a l´animal que té closca visible. Passem de la mar a la terra per veure breument aquest ús dialectal dels equivalents del nostre Llimac 

abans una curiositat: el text citat (d´E.Malan dona un altre nom ventemiglenc de l´ermità: can gregu; i també sembla donar una curiosa explicació etimològica on la primera part del mot correspondria a 'gos, ca':

ma gh'é aiscì in’autru nome aduverau dai marinai d’i barchi a véra ch’i l’andava in Spagna e i pescavui de mesté, ch’i l’eira staiti marinai. Sti chi i l’aduverava a parola “can grégu” ch’u muntava a gardia insci’â porta d’a cunchiglia, pe’ fa in modu che nisciün gh’intresse.




                                                                     **************************


En italià standard el cargol és la Chiocciola; però ja en en italià popular trobem usos de Lumaca en el sentit 'Cargol'. En tot cas sembla que en general no existeixen en toscà -i en canvi ja sí als territoris de llengua romanyola actualment o en el passat administrats per la Toscana (la Romanya toscana)




Aquí un parlant del dialecte fiorentí comenta que el cargol per ells és la Chiocciola.. però que també a la Toscana es troben sovint amb qui fa servir el nom Lumaca:

La lumaca pe noi l’è senza guscio. Quella co i’ guscio l’è la chiòcciola. Però le chiaman lumache. Un si chiaman chiocciole. Pecché se te tu vai a mangialle a i’ ristorante, le chiocciole, le si chiaman, e’ c’è scritto: lumache, no mica: chiocciole.


en aquest text cremonès  (Llombardia a tocar de l´Emília) veiem de nou la tònica habitual d´aquestes denominacions: Lumàga és el cargol, i per denominar el llimac es fa servir una variant del mot -amb sufuix a algun determinant-

lümàga (cr., cs., cs.): chiocciola (Helix spp.). Con questo termine si individuano, in modo generico, tutti i molluschi gasteropodi muniti di nicchio. 

lümagòn, lümagòt (cr.); lümagón, lümagòt (cl.) lümagù (cs.): limaccia (Arion spp.; Limax spp.). Si tratta dei comuni molluschi terrestri dal corpo nudo e allungato



Sembla una situació diferent de la del francès actual i semblant en canvi a la de l´occità (vegeu aquí el contrast entre català Cargol i occità Limaça).  

el francès actual, diem, perquè pel que fa a l´antic:

    Alain Rey; Dictionnaire Historique de la langue française

 El sufix -on occità seria en aquest cas un diminutiu -cosa que no sembla clara en el cas de les llengües nord-italianes. 

En tot cas en francès una limace de mer és això, i un limaçon de mer això.  Veiem els diccionaris Honnorat i Mistral (on sembla que tant Limaço com Limaçoun poden designar animal amb i sense closca) i a sota dos llibres francesos, aquest i aquest 







(Al lèxic occità de Palavas citat més a munt, en canvi, el Llimac és la Limaça i el cargol la Murgueta o la Cacaraula (i els seus diminutius)
 
És a dir que també entre occità i francès s´estableix aquesta relació simètrica:
Xavier de Fourvières; Lou Pichot Tresor (2020)

Amb el possible matís que Limaçoun -recordem, un diminutiu- designa bàsicament els cargolins, en el que és una situació semblant a la que hem vist més amunt referida al francès antic:
si l’on vous parle des limaçons, sachez que ce ne sont pas des limaces, mais des petits escargots blancs https://tableaux-provence.com/blog/vie-pratique-provence/limacons-de-provence 

Particularita dóu parla d’Aigo-Morto: cagarauleto = pichot cagaraulo (cacalaus), à Marsiho: limaçoun. https://biblio.cieldoc.com/presso/integral/pres0127.pdf 

Pèr coumença «lou caragòu», aquéu es lou plus gros que poudèn trouva. (..) Après avèn la «limaço» plus pichouno e griso que va si manja à la suçarello vo en sauço e sian bèn d'acord qu'aquelo bèsti a un cruvèu. Avèn puei lei «limaçoun» que rabaian sus lei fenou e que fèn à l'aigo-sau pèr l'aperitiéu (.) Oubliden pas lei tout pichinet que sèmblon de biéu (..) e óubliden pas tambèn la limaço sènso cruvèu que si tirasso sus vouéstrei salado https://www.pennes-mirabeau.org/images/pdf/revue/17-10.pdf  

Limaçoun, cargolins a un camp de fonoll (aquest estiu a Prats de Lluçanès)

A la ja superurbanitzada Cambrils encara se´n pot trobar algun a les rieres que donen a alguna platja.. i a l´antiga estació de tren abandonada 







El cas del való (i probablement els d´altres llengües d´oïl) seria també semblant al de l´occità. Vegem aquest diccionari -l´autor, però, no dona cap valor especial al sufix -on



Més exemples nord-italians: des de Parma, el vell diccionari Malaspina i un de recent (el Capacchi, diccionari italià-parmigià)







genovès (on lumàssa co-existeix amb Câgòllo per designar el cargol), diccionari Casaccia, primera i segona edicions; a la 2ª ja no tradueix Lumassa amb 'chiocciola i Lumaca sinó només amb el primer. Veiem també que la 2ª ha corregit la vella creença (que ja hem trobat en un text francès de més amunt) que els cargols fossin insectes





Si tornem a Parma, diccionari Peschieri 2ª edició, veiem de nou la classificació "insetto". Però a més a la primera veiem un ús poc coherent dels mots italians (i dialectals?) per 'cargol' i 'llimac': sembla donar com a nom italià del cargol (el que 'duu la casa al damunt”) Lumaca. Però a la veu Lumàga especifica que si l´animal té closca el nom italià és Chiocciola 



                                                                          http://impariamoilventimigliese.altervista.org/bibliutecadeunostruparla.html 

les entrades de les wikipèdies emiliana i llombarda sobre els cargols 

Lumèga - Lümaga

i els llimacs:  Lumagòt - Lümagù


en canvi per traduir la chiocciola italiana amb el sentit 'arroba' (@) a Gènova sembla que s´han estimat més l´equivalent de Cargol: Câgòllo


ara alguna excepció: en aquesta web sobre parles nord-llombardes veiem algun cas on és l´equivalent dialectal del cargol qui porta un determinant ('llimac de la closca?) i la Lümeia sense determinant és el llimac

mèia - Chiocciola, Helix pomatia (..) o simili. Airolo: lümèa. - (lümeia)

Lümèión = lumacone, limaccia (senza conchiglia)(..) Airolo lumèón, sin. dial. TI: nèrç (v.) Sull'AIS trovo per Osco lümèia = lumaca nuda (limaccia) e lümèia dal cünc = chiocciola, dove cünc è il guscio  


També en vènet, on el cargol acostuma a rebre altres noms -alguns derivats de Bovus








Pel que veiem en aquest diccionari, el cas de l´istriot -si més no el de Rovinj- és semblant:



Però en aquest article recent de diari els llimacs són Lumache senza guscio

Al Dioscòrides del Mattioli Chiocciola sembla un nom erudit. Al capítol així denominat hi apareixen també els llimacs i els cargols marins. 
Als primers dos dibuixos de sota (de l´edició pirata de 1549la primera il.lustrada però sense consentiment de l´autor) veiem cargols terrestres, marins, i un llimac. Al tercer dibuix (el de les edicions oficials) no hi surt cap llimac però sí un M.brandaris


A les edicions franceses els noms que ja coneixem -escargots i limaçons pels cargols, Limace pels llimacs:




   Hem passat de la mar a la terra i ara, seguint el Mattioli,  ajuntarem els dos medis:


Existeix una denominació catalana equivalent de l´occità Piada/o? De moment un nom semblant, Pada, s´aplica a un cargol marí que en occità, al menys a Palavas, rep el nom Cornet-

                           E. Ballesteros i T. Lobet; Fauna i flora de la mar Mediterrània (2015)

                                AAVV; Guia pràctica per conèixer la natura de catalunya (2014)

Pel que fa a aquesta i altres denominacions en castellà, vegeu aquí. La wikipedia francesa també dóna pada com a nom espanyol de C. vulgatum. En aquesta imatge els autors -balears- semblen aplicar el nom pada a un cargol menys allargassat 
                                                                       https://es.slideshare.net/catifel/bivalves-33974868 


al 1er text de sota veiem que, tot i que el nom continua referint-se al mol.lusc, se´ns parla ja de l´ermità que en pot habitar la closca; i a la resta de textos la referència ja és directament al crustaci


 http://www.menorcaweb.net/aguasch/11biodiv/especies/animals/inverteb/moluscos/pada.htm

 pada f Crustaci decàpode abans molt utilitzat en la pesca de peix roquer amb canya. (..) La pada és una espècie de cranc ermità de mida petita   Govern de les Illes Balears; Diccionari de pesca (2011)


Els crustacis són també molt comuns a la platja de Torredembarra. (..) L’espècie més comuna a la zona és la pada o ermità, Clibanarius erithropus Pere Abelló i Sala; Els peixos de la platja de Torredembarra (2006)

Pel que sembla en altres llengües també s´arriba a aplicar una mateixa denominació tant al cargol com al cranc que n´ocupa la closca (és a dir, o a un o a l´altre) ; el mot vènet scardòbola, per exemple, designa segons alguns el mol.lusc i per altres en canvi és el crustaci

Existeix en català una forma amb “i”, piada? A viquipèdia (text a sota) veiem que sí: aquest nom i pada designen dos ermitans -i en el cas de pada també un mol.lusc terrestre-; el dcvb no té entrada 'piada' però a la veu 'pada' fa aquesta mateixa distinció: mol.lusc en cas d´animal terrestre, crustaci quan és marí; en canvi el mot no és present al DIEC-:



«Pada» té aquests significats:


Si premem el link 'piada' no arribem on hauríem d´arribar però en tot cas està clar que estem parlant d´un cranc, d´un ermità, anomenat piada no només en català:

                                    http://www.asturnatura.com/especie/clibanarius-erythropus.html


veiem per tant dues denominacions amb aplicacions semblants però no idèntiques, pada i piada, la segona igual a l' occitana -però en occità amb la pronúncia en -o dels femenins. I sobretot veiem que, si es confirma que són la mateixa paraula i que la denominació piada fa referència a les potes del crustaci de mar que ocupa una closca, el nom marí sembla haver-se estès no només a mol.luscs marins sinó també a algun de terrestre.



                                          


la closca que té forma allargada correspon a Cerithium vulgatum, i ja hem vist que quan conté un mol.lusc pot rebre el nom de pada, i quan conté un ermità.. també

Aquest ermità aparta sense contemplacions la dormilega que té al davant. Ermità i esquerp

per acabar, dos homenatges: el primer a Parma, perquè d´aquí a pocs dies farà 100 anys dels Fets de Parma, on la població dels barris populars -com l´Oltretorrente- van foragitar els "camises negres" que intentaven ocupar la ciutat. Vegeu aquest articleaquest altre a WP, aquest text publicat per la UB o, en parmigià, aquest video




Segon: en aquests dos darrers videos veiem més cargolins de terra cambrilencs; al final apareix l´antiga estació de tren de Cambrils; es tracta del darrer cop que vam veure aquest edifici que ja no existeix: ha estat enderrocat recentment; a continuació vindrà la desaparició de les vies, i suposem que també la de tots els cargolins que hi havia pels voltants  



la Revista Cambrils, un reportatge sobre la història de l´Estació i del traçat del ferrocarril

Edit. 27-7: precisament a Cambrils vam veure fa uns dies aquest bidó dut per les onades -a Gènova en dirien stracoòu-. Era ple de peus de cabres, un animaló que durant segles va ser considerat un mol.lusc però en realitat és un crustaci; una mena de tellerina que duu a dins un petit cranc. Per més informació sobre aquesta petxina que treu les potes consulteu aquest article de WP escrit recentment.
                                        peus de cabra i el peu del nostre nebodet