dilluns, 16 de maig de 2022

Notícies des d´una regió inventada


Continuarem actualitzant aquest blog però lentament. Escriurem amb més frequència en aquests altres dos, on seguim parlant de llengües -i d´animalons:
  

 La web de la Consulta per il dialetto parmigiano -una mena d´Acadèmia de la llengua local- feia mesos que no tenia moviment... finalment hem sabut que això es deu a que l´estan renovant. La nova adreça és aquesta, i de moment hi han traslladat part dels arxius antics, com per exemple els números del Lunario Parmigiano que arriben fins a l´any passat 

A més han tingut l´amabilitat de fer-nos arribar per correu el seu darrer Lunario



 A la imatge que hem penjat trobem una referència a la via Emilia. A aquesta via i més concretament a l´antiga regió romana del mateix nom es refereix el darrer video del canal de Youtube Parler Emiliân: hi defensen la tesi del caràcter llombard de l´Emília; l´altra meitat de la regió Emilia-Romagna, la Romanya, té en canvi una història pròpia (i un dialecte una mica diferent, amb el bolonyès fent de transició entre emilià i romanyol) De tot plegat conclouen que la regió política és un invent sense més fonament que una antiga divisió romana. 

(opinió que potser no compartim, però en tot cas és interessant que vingui expressada pels propis emilians)

 A la Llombardia alguns dialectes sóm emilians -o de nou transició, en aquest cas entre emilià i llombard. Com el del raper mantovà Quel dal Formai. Un cantant que fa un ús totalment desacomplexat de la seva llengua: no només canta en mantovà, sinó que a les entrevistes, presentacions dels seus clips etc fa servir sempre la llengua local:




Anant cap a l´altra banda, a l´Oest, trobem el piacentí, que torna a tenir punts de contacte amb el llombard però també amb el lígur. Des de Piacenza duien a terme el projecte institucional de promoció del dialecte Parlumm Piasintein, però des de fa un any sembla aturat, després d´haver-ne passat dos promovent de manera intel.ligent la llengua local des de Youtube (amb una mini-sèrie dialectal inclosa) o Facebook. Però el que més ens agradava era la seva web, on trobem un recull de velles mostres de literatura popular; com aquesta:
















s´a m´inscall  'si goso, si m´atreveixo', llegim a la segona línia. El diccionari Foresti tradueix el verb com a 'arrischiarsi'. És el mateix verb que el lígur Incalâse. En aquesta web lígur (de Ventimiglia) fan derivar el mot del llatí Callere (vegeu també aquí)


dimarts, 8 de març de 2022

Els noms clàssics de molls i llisses

  Una versió molt més completa d´aquest article, aquí

   Uns molls a Cambrils creiem que són molls de fang, Mullus barbatus; l´altre mena és el moll de roca -M. surmuletus-. En vam parlar en una entrada anterior

    Aquest video trobat fa uns dies a youtube té una qualitat aclaparadorament superior als nostres

És un fet conegut que el nom Moll arriba fins al Maresme i que des d´aquí fins al Rosselló el nom català d´aquest peix (peixos) és Roger (amb alguna incursió de Moll a algun municipi, vegeu el llistat d´ictiònims municipal del llibre Ictionímia). A la costa llenguadociana i provençal trobem l´equivalent de Roger, Rouge(t), fins a Niça que ja fa servir l´ictiònim derivat del nom grec τρίγλη Trigle


A antics llistats de preus de peixos ja trobem aquesta repartició geogràfica de noms -però al tercer llistat, el de Toulon, veiem el nom Mol com a sinònim de Rogé

 Ordinacions de Balaguer, 1313, publicat per F. Carreras i Candi

Ordinacions de Roses, s. XV


llista de peixos de Toulon de 1433 i de Niça de 1445, publicades per Paul Meyer el 1909.

Per més llistats vegeu el llibre de M.Duran. També el llistat que apareix al llibre d´Ordenances de Vila-real; o aquest , que arriba via twitter


 

Les denominacions derivades de τρίγλη, però, deuen d´haver tingut en el passat més difusió encara, perquè Rondelet en va donar una com a pròpia de Marsella -que tot i ser més allunyada de Niça que Toulon potser era en aquest cas concret "més italiana" (o més grega o més lígur). Rondelet va considerar el nom Roget com a llenguadocià -sobre Moil, però, no va precisar gaire 


A la seva ictiologia de Provença -que inclou Niça- J.M.F Reguis encara donava molts derivats de Trigle com a noms locals -això era el 1880-


El niçard Risso va anomenar a la seva primera Ictiologia el moll de fang, l´actual M. barbatus, Rouget. Però a la segona edició tots dos són Streglies




Els monjos niçards menjaven Streglie. Ho veiem en aquesta imatge d´un llibre de comptes monacals de 1707, publicat a la revista niçarda Lou Sourgentin (2015)


Pel que fa a Itàlia: el toscà Pierandrea Mattioli va fer notar que els italians havien abandonat el nom llatí Mullus i adoptat el grec 





No completament, però: al text de Rondelet veiem que el nom (un dels noms) vènets no deriva de Trigle: Barbone. És interessant que, tal i com diuen en aquesta web grega, els grecs van donar a gran part d´Itàlia el nom del peix però han acabat fent servir el nom vènet:
Το παράδοξο είναι ότι σήμερα  οι Ιταλοί ονομάζουν το μπαρμπούν ι  με το αρχαίο ελληνικό τρίγλη-triglia, ενώ οι Έλληνες χρησιμοπο ιούν το ιταλικό όνομα μπαρπούνι .  

ja al text de Rondelet trobem una combinació dels noms grec i vènet: striglia barboni

També Barboun a la Mar Negra. Potser també a la Mar d´Azov, per exemple a la a hores d´ara assetjada Mariúpol -on en tot cas de molls sembla que no en queden gaires 

A Ferrara (Emília) el nom és Russiol. El trobem en aquest triple fragment de versions de Pinocchio que ja hem vist en entrades anteriors




Llibre romanyol del s.XVI. L´autor (Fiordiano Malatesta) va donar els noms vernaculars Barboni/Roscioli, i el nom italià (cultisme?) Muli -amb una sola L, com el del quadrúpede

Aquest és un article sobre la pesca a Ancona amb llistes antigues del preu de peixos i presència del nom Roscioli

En aquest article (de la mateixa autora que l´anterior) sobre els molls trobem més exemples de la denominació Russiòl -i veiem que de vegades algun autor s´autocorregia i la subtituïa per Triglia. També hi trobem aquest text il.lustrat, amb els dos noms vènets: Barbone pel moll de fang, Tria pel de roca:



 Curiositat: un dels autors citats, P. Mattioli, va errar en les primeres edicions de la seva obra la sinonímia vèneta -va dir que el nom dels molls era Spari. Error rectificat a edicions posteriors:



Tornant a prop de Niça, a la Ligúria sí que les denominacions són "gregues"  

Treglia barbina, de fangu - Mullus barbatus A Tréglia barbìna a l’à u scafu cu’a furma alongà, in po’ atapìu ai lai, ch’u l’é recüvertu de scaglie de bon strepà

Treglia veràixa, de scögliu - Mullus surmuletus A Tréglia veraixa a l’à u murru alongau e in po’ de sbiecu d’â schina russa, i lai rösai cun tre o catru righe giaune pe’ longu e ina riga russuscüru. http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf 

desconeixem perquè a Ventemiglia el moll de roca, menys habitual a la Mediterrània que el seu germà, és la treglia veraixa. A altres textos veiem que el moll "vertader" és el de fang -també per Cuvier. Potser a Ventimiglia i a Niça és més comú M.surmuletus. En tot cas sembla que en català també existeix un Moll Ver, i que és de nou surmuletus 

                                A.Griera; Els noms dels peixos.(1913)

També a l´Alguer trobem l´ictiònim Trilla. Però en aquest text Rafael Caria demostra que l´ictiònim primitiu alguerès era Roger -tot i que amb una vida curta: als llistats de peixos algueresos va ser el primer en ser substituit per una denominació italiana







per cert que a nivell de terminologia científica, és el nom Trigle el que s´ha perdut: va passar a denominar no els molls -que són del gènere Mullus- sinó les lluernes, uns peixos que Rondelet havia ajuntat amb els molls sota el nom Surmulet. Ho expliquen Cuvier/Valenciennes aquí 

a la part d´dalt d´aquesta imatge hi ha les il.lustracions d´un moll i una lluerna. A sota hem penjat la que apareix a la Histoire des poissons de La Cépède. Diu representar un moll de fang, però ens sembla més aviat un híbrid moll-lluerna 


En aquest article Vinja classifica els noms del moll segons el seu origen. El croat va fer notar com els derivats del nom llatí Mullus apareixien a l´Oest i en canvi els de Trigle, paradoxalment, predominaven a Itàlia en detriment de Mullus. Ho va atribuir al conflicte que veurem tot seguit: la col.lisió del nom Mullus amb el de les llisses, Mulus i Mugil 

(el seu text és molt interessant, tot i que no veiem clar com els derivats de Mugil que són clarament diferents de Mullus -per exemple el lígur Muzao- li poden haver fet competència)

Trigle je iz grč. pučkog jezika nestala, ali je sačuvana s obje strane Jadrana i u zap. Romaniji, dok je mullus, zbog homonimijskih sukoba sa MULUS i MUGIL, nestao iz Italije (i Jadrana) i sačuvao se samo na zapadu.    
















en un altre article Vinja ens parla de l´ictiònim croat i el diu de nou derivat de l´equivalent vènet i no, com sostenen altres autors, del nom del peix de riu Barb. Al voltant de les confusions entre aquests peixos, vegeu la versió d´aquest article enllaçada més amunt


Els derivats de Mullus: l´estudi d´aquests derivats està, ho veurem, complicat per un problema afegit: a molts ictiònims, sobretot francesos, els noms dels molls i els d´uns peixos molt diferents, les llisses, s´han anat creuant  






 El moll de la dreta, vist a Cambrils, és el de roca, amb un perfil del cap menya abrupte. Potser aquests molls són els que tenen una remotíssima semblança amb les llisses (com la de l´esquerra, pescada i deixada anar per un jove cambrilenc). 


Aquest és un text de referència de P. Barbier, on l´autor va afirmar que l´únic ictiònim derivat de Mullus era el català Moll. El francès Surmulet 'moll (de roca)' seria, a l´igual que Mulet 'llissa', derivat de Mul(us) 'Mul'. Teoria molt diferent a la de Littré que havia vist en Mulet (nom de llissa i moll) un simple diinutiu de Mullus












El Tresor de la llengua francesa i la Treccani -a la veu Muletto, nom sicilià de la llissa- sí que inclouen dins l´explicació etimològica el llatí Mullus, però perquè aquest hauria passat en algun moment de designar el moll a ser el nom de la llissa (vegeu també Díez s.v. Muggine: Franz, mulet aber entspringt besser aus mullus)

Surmulet. [..] Réfection, d'apr. la prép. sur*, de l'a. fr. sor mulet, littéral. « mulet jaune brun » (de sor « jaune brun », v. saur, et mulet, n. de différents poissons) 

Mulet. [..] Dér. de mul « id. » (ca 1170, Guillaume de St-PairMont Saint-Michel, éd. P. Redlich, 469); du lat. mŭllus « id. »; suff. -et*, avec infl. phonét. de mulus (v. mulet1), l'aspect de ce poisson évoquant la lourdeur des formes du mulet.

mulétto2 s. m. [der. del lat. mullus, che indicava però la triglia; la stessa origine e trasposizione di sign. ha il fr. mulet]. – Nome livornese e siciliano di alcune specie di muggini.

la negreta és nostra: es tractaria d´una segona trasposizione di significato perquè segons lateoria clàssica (Chantraine, Meillet etc) el mullus 'moll' llatí provindria d´un ictiònim grec Myllos que no designava el moll:  


aquí l´entrada Mullet es referix a les llisses però tota l´etimologia és posada en relació amb Mullet 'moll' -nom del qual es diu, això sí, que seria un diminutiu de Mullus:
un cas semblant en algun diccionari actual

La teoria té un punt enrevessat però segueix sent acceptada a textos recents. Els noms dels molls no vindrien de Mullus -i de retruc el de la llissa tampoc vindria del seu nom llatí Mugil- perquè Mullus hauria passat a donar -via creuament amb Mulus- el de la llissa. I d´aquest segon,  Mulet, vindria ara sí el nom del moll

mul(l)us, au sens de rouget-barbet, ne paraît pas avoir connu une grande fortune dans les langues romanes [..] Une première recherche sur le site Fishbase ne nous a permis de relever que l’espagnol [sic] moll. Le Nomenclator aquatilium de  Gesner [..] ne recense déjà plus qu’une désignation vernaculaire du rouget qui puisse venir du latin mullus : l’ancien. français moïl relevé par Rondelet (et il donne la forme comme largement concurrencée par de nombreuses autres appellations dans le domaine français) [..] Voir sur ce point les notices étymologiques du CNRTL L’homonymie des désignations du quadrupède et du poisson, favorisée par les fluctuations dans la notation de la géminée, aura probablement entraîné un glissement de sens du rouget au mulet pour le poisson. La notice du CNRTL consacrée au fr. mulet note que l’aspect du poisson évoque la lourdeur des formes [..] du quadrupède : or cette ressemblance vaut peut-être pour le mulet, mais certes pas pour le rouget-barbet 

Aprofitant aquesta darrera frase diguem un parell de coses sobre l´entrada Mullus ´moll' del FEW. Allà si que semblen insinuar que Mullus 'moll' hauria estat creuat amb Mulus a causa d´aquesta (improbable, creiem) comparació moll-mul. A part d´això hi trobem alguna altra afirmació discutible: diuen improbable la transferència de noms de peixos de mar a peixos de riu, i no veuen que aquest mullet de Barbier no hauria d´entrar dins la veu perquè és una llissa, un muge (de riu). I inclouen dins la veu el francès Morue i el vènet Molo (que potser té el mateix origen que Morue o potser ve de Mollis -mot del qual Isidor va derivar Moll) -tornarem a veure aquesta possible confusió més avall 



 Valenciennes va hipotitzar, però, que en el fons el nom de la llissa no era més que un derivat de Mugil -per mitjà de formes regionals com meuille (nom que es troba a l´atlàntic,p.ex. al Peiteu; cf Mejèlle a le Marche; i vegeu meuilles i meuilletz a les obres de Rabelais;)Cuvier/Valenciennes; Histoire naturelle des poissons vol 11 (1836)

En aquest llibre no descarten la teoria de Valenciennes però tampoc la influència posterior de la comparació amb el mul.

  Diccionari etimològic on també fan derivar el sicilià Muleto de Mugil


En aquest diccionari bretó el moll és de nou una llissa vermella -però si Meill pot venir, veiem al text, tant de Mugil com de Mullus, potser es pot contemplar un mot quasi idèntic per Moll derivat per la seva banda de Mullus i posteriorment desambiguat amb l´afegit de Sur

En aquest punt els comentaris de Barbier semblen molt pertinents:  el nom Surmulet sembla d´origen atlàntic, i estaria motivat no per la necessitat de distingir els dos molls -perquè barbatus és virtualment absent a l´oceà- sinó de distingir moll i lissa; i com que aquesta és més gran que el moll, Sur- no seria una referència a la mida sinó al color:






  en aquest altre diccionari bretó la veu Mulot 'mulet, mulus' 

 que va ser, tal i com llegim aquí, modificada pels copistes: Mullus, amb dues Ls


                                                        moll i sard, cara a cara

dimarts, 14 de desembre de 2021

Perfum d´etimologies

    Aspic de muntanya! Frigoleta!    (Revue catalane)

    Aquelo lengo nostro a l’óudour dóu fenoui/Lou perfum dei lavando e de la ferigoulo (http://www.parlaren-gardano.fr/448404134)


Farigola i Espígol (escarransit). Comprats, no collits al camp -de fet en una hipotètica sortida al camp no sabem si hauríem estat capaços de distingir-los d´altres plantes, urbanites com som


molt diferents l´una de l´altra; diríem que una és "quixotenca" i l´altra "sanchopanzenca")


Intentarem dir 4 coses sobre els noms dialectals d´aquestes plantes. També sobre la relació d´aquests noms amb les denominacions clàssiques -però tinguem en compte que es tracta precisament de plantes no gaire o no gens habituals a Grècia 


el text citat explica a continuació com Plini va confondre el Thymus grec amb la nostra farigola, vista per ell al Llenguadoc

La farigola en occità es diu Ferigoulo (ho escrivim en mistralenc en homenatge a la web Plantun de Prouvenço). I a la part de la Ligúria més propera a nosaltres, a Ventimiglia, Ferügura. També a Bordighera

Ferrugura a una frazione de Ventimiglia que té un nom aromàtic -prové de Murtra


Un munt de variants -algunes esdrüixules i d´altres planes- a la Flora popular de Rolland

Més a l´est els noms ja són derivats de Thymus -genovès Tùmou per exemple- com en el cas de l´altre nom català Timó

Timó seria, pel que veiem a l´Atles lingüístic del domini català, un diminutiu:

A Menorca el nom d´aquesta o plantes similars és Tem:
A.Sallent; Els noms de les plantes (1929)


La farigola a un diccionari piacentí i un de pavès; no tenim clar si l´accent en piacentí va a la darrera síl.laba -aquí escriuen Tìmoi:



En trentí Timo Tamo -jugant amb T´amo ´t´estimo'-. I una entranyable transformació etimològica en piemontès: Tímid -i el seu cosí germà Tímid.. salvatge


Un altre nom llenguadocià és Poto(s) 'llavi (i petó'?); 

Com que a alguns llocs la farigola es diu Pota (poto) però a d´altres en diuen Farigola, i Poto en canvi designa la medusa (un “plantanimal”!), ja tenim garantit l´equívoc:

Per ûn mau de ventre, diguet a la femna de sun pichot, la MARTEGALA, de ye fare ûna tassa de pota. Mays lus Martegaus per la pota disun “farigula” ; dau cop la pichota ye faguet ûna tisana de potas de canau… E la MARGARIDA de t’agantar ûna grussa cagagna!
En raison d’un mal de ventre, elle a dit à la femme de son fils, la Martégale, de lui préparer une tasse de thym. Mais les Martegaux pour le thym disent: “farigoule” ; du coup, la petite lui a fait une infusion de méduses de canal et MARGUERITE d’être en proie à une forte colique! La Lenga dau Grau de Palavas 


sempre al Tresor de Mistral veiem que Derrabo-Poto és qui recull farigola. A la pàgina anterior: Sansoun derrabo-ferigoulo, expressió que sembla una al.lusió a la “insignificància” física de la planta -i que podríem traduir amb 'milhòmens'?



Aquí podem veure algunes de les propostes etimològiques al voltant de Farigola; per exemple un derivat de Filix 'falguera'

Per Coromines podria provenir de fragrare 'exhalar aire':




R. Geuljans es fa ressò d´una altra teoria: de Ferus 'ferotge':

Frigoulo «thym», vient du latin fericula un dérivé de  ferus « sauvage ». Un mot typique pour la région autour du golfe de Lion, cf.catalan frigola, et  l’ancien occitan ferigola.

        M. de Montoliu; Estudis etimològics (1916)

Per d´altres, en canvi, de *ferricula:

                V.Bertoldi dins Revue de linguistique romane (1926)

             Zeitschrift für romanische Philologie (1934)

Al diccionari Aprosio donen per bona la darrera teoria. També a Ventimiglia.


                                                El mapa de l´ALF -extret d´aquí

Feriguola al llibre de cuina Sent Soví:

 

Al seu lèxic de la llengua dels trobadors Raynouard va traduir el mot Farigola amb Lavande (espígol) en el que potser és un error, però en tot cas mostra que de vegades s´ha donat un apropament entre aquestes dues plantes i els respectius noms:





(aquí llegim que el timó è adoperato come disinfettante intestinale. Potser és aquesta l´acció contra el Defessi/dégoût de la cita clàssica de Raynouard, i això confirmaria que es tracta d´un error d´identificació)

De fet a la web Plantun una paraula provençal per 'espígol' és molt semblant a la que designa la farigola -i semblaria un fals mot pla, amb la darrera síl.laba suprimida?:

Lavandula angustifolia: Quouro se parlo de lavando, au nostre, se parlo de ferìgou o de devèndo.

 per l´altre espígol, L. latifolia -que en català és l´Espígol comú o el Barballó- el nom que donen és Espi

a alguns textos més antics l´accent de la denominació -que veiem que es fa servir a l´Alta Provença i el Baix Llenguadoc- sembla anar damunt la O:

        S-J Honnorat; Dictionnaire provençal-français

    Jean Astruc;  Mémoires pour l'histoire naturelle de la province de Languedoc


El creuament de noms entre les nostres dues plantes -que en aparença són força diferents- sembla habitual, i l´espígol pot ser anomenat amb derivats de Thymus:

        Atti della Società ligustica di scienze naturali e geografiche, Volum 12


R. Geuljans ens recorda que altres plantes germanes de l´espígol reben en occità el nom Espic, però comenta un fet interessant: aquest nom es feia servir inicialment per designar una altra planta aromàtica de família diferent i només amb el temps va passar a designar l´espígol o semblants:

spica ou spica nardi ne désigne pas la lavande, que le Romains connaissaient certainement1, mais le nard indien. Pendant le haut Moyen Age le commerce avec l’Orient avait fortement diminué (fin de la globalisation!) et on a remplacé le nard par la lavande tout en gardant le nom, au masculin cette fois: espic au lieu d’espiga 1-Nous ne connaissons que le mot stoechas « variété de lavande »; le mot lavande est un emprunt à l’italien

Ja al Mattioli: Spigo era el nom del nard, no dels espígols -però a França aquests ja rebien el nom Aspic.

Pel Mattioli  i altres autors de l´època ekl nom llatí "tècnic" de l´espígol era Pseudonardus. 

Molta més informaació en aquesta Història natural de les lavandes


        

De manera que el nom provençal potser originari per designar les lavandes seria el descendent del clàssic Stoechas, Estacado -tot i que de fet a les cartes de l´ALF costa de trobar tant aquest nom com Ferìgou; vegem Mistral  (i Chantraine)





És el nom que trobem a Ventimiglia per les plantes del gènere:

Stecadò (Lavandula gen.). Cu’e sciure faite secà a l’übagu se cüra a sténta, l’agitaçiun d’i nervi, u ma’ de testa

 i a Gènova per, d´entre d´altres, el tomaní, L.stoechas:


 (una planta, el tomaní, que pel que llegim aquí va ser Sino al XII secolo l'unica specie di lavanda conosciuta in Italia (..) probabilmente introdotta dai Focesi nel 600 a.C).

                                        L.stoechas a una floristeria de Sants

Tùmou i stecadò a la poesia Màccia mediteràniaAlfredo Gismondi (extret de la web de Franco Bampi); a sota un text de la WP lígur amb timó, llorer i romaní


Tra-i arbùsti e e ciànte aromàtiche gh'è in particolâ o tùmou, l'öféuggio e o romanìn, ciànte che, insémme a âtri arbùsti, forman a sôla vegetaçión di lêughi ciù espòsti a-o vénto, creando a coscì dîta garîga, 'n tîpo de màccia mediterània caraterizòu da l'asénsa di ciànte a âto fùsto.

                                                             





El Thymus greco-llatí potser no és ben bé la farigola. Belon ja ho va posar en dubte




ara una nota a una de les traduccions de la Història de Plini







En aquest llibre, a la Flore de Rolland, i en aquest article més possibles identificacions (i més noms dialectals)
Aquí, el que sembla una confusió entre els noms Thymus i Tinus: Viburnum tinus (no thymus) és el marfull 

També un botanista clàssic, Tournefort, va veure que el Thymos dels grecs era una planta diferent -amb les flors al capdamunt, capitatus- però la va seguir situant dins un gènere Thymus com a espècie diferent del T. vulgaris:

 Il.lustració del Thymus "nostre" (a la dreta) i del Thymus de Dioscòrides -amb les flors al capdamunt (veiem que l´autor del text -J.Parkinson- va comparar aquesta disposició precisament amb la de la planta Stoechas)



   Una mica més d´etimologia i curiositats vàries: Hem vist que entre els derivats romànics de Thymus hi ha una oscil.lació d´accent: formes Timó i Tim(o). També en grec clàssic hi havia una paraula aguda, Thymós 'coratge, empenta'; segons Chantraine aquesta i la paraula plana (la planta) derivarien de dos verbs idèntics de significat diferent. De pas també veiem que el nom de la planta pot ser neutre i masculí






en canvi en aquest estudi en grec modern semblen posar en relació els mots pla i agut:

Η λέξη θύμος (thymus) σχετίζεται πιθανώς με τη λέξη θυμός, η οποία προέρχεται από τα ρήματα θύω και θυμιάω (αναδύω) (Boisacq 1938). 

aquí i aquí (Tournefort) consideren que el significat de la paraula plana és 'esprit (revitalitzador)', potser com si les dues paraules estiguessin relacionades


aquí semblen apostar per una etimologia basada en el primer verb 'llençar-se, deixar-se endur per la fúria', i recorden que a part del significat 'aromàtic' i 'coratge, empenta', el mot en té un altre de més prosaic: 'verruga' -al text de Belon n´hem vist el motiu 

Thymum deriva dal greco thýmon che significa timo, la pianta, a sua volta derivato dal verbo thýø = infuriare, agitarsi, smaniare, forse per la decantata azione afrodisiaca e antimelanconica. Ambedue i sostantivi sono neutri. Dioscoride per indicare il timo usa thýmos, maschile, ma per lo più questo vocabolo significa escrescenza, oppure quell'organo linfatico situato alla base del collo nel mediastino anteriore. Per Plinio thymus, maschile, significa verruca, che è un'escrescenza


Mattioli al comentari sobre el Dioscòrides: el thymus (planta) cura els Thymi (verrugues)



                                                               Farigola i tórtores



A profitant que han aparegut dues tórtores, ocells que s´expandeixen imparablement d´Est a Oest d´Europa, diem a manera d´epíleg dues coses sobre una planta que és en la situació contrària: ha quedat relegada al seu reducte de l´Oest de la Mediterrània europea però ha anat desapareixent (com a planta espontània) a l´Est.

Es tracta del Margalló o Bargalló, la palma europea. La podem esmentar en aquesta entrada perquè, pel que sembla, la seva denominació catalana estaria relacionada amb una de les que hem vist més a munt: Barballó


La que tenim al balcó l´hem de podar sovint (no té prou espai per fer-se gran) i sempre torna a brotar:

és una veritable supervivent. I tot i que a la Provença i a Niça i Menton sembla haver desaparegut com a planta espontània, uns pocs exemplars lígurs resisteixen a Portofino:


                                    a Cambrils aquest estiu, envoltat de fonoll marí



De retorn a Barcelona, la tórtora sembla voler fer com el margalló, i desplega les sever ales-fulles

Per acabar: una altra de les moltes plantes que a un lloc o altre tenen noms que semblen derivats de Barba: l´escurçonera -sobre la qual la Viqupèdia catalana té un bon article-  És una planta semblant als salsifis o Barbes de Cabra; i en reggià és la Bêrba ed prēt. En general però rep un nom molt més català:


Per alguns l´etimologia d´escurçonera (planta) seria diferent: provindria d´scorza + nera -i el salsifí seria la Scorzabianca. Aquí tenim F.Mistral fent-se ressò de les dues opcions:

Error curiós: un gairebé contemporani de Mistral, el botànic A. de Candolle, va descartar l´origen català del mot basant-se.. en el nom castellà


                        Alphonse de Candolle; Origine des plantes cultivées (1886)



En aquest fil genovès veiem que a Gènova i voltants la Scorsonëa de vegades es confosa amb el salsifí però també amb una altra planta, la Xicòria, que precisament rep a molts llocs d´Itàlia el nom Catalogna:
a scorsonëa a l'è 'na radiccia sottî mentre a catalogna a l'è un costo de feuggie che se mangian boggie, Ma chì ê ciamman pægio.