Els pronoms en savonès

  Savona i Gènova han tingut al llarg de la història diferències importants, però pel que sabem el savonès i el genovès són varietats dialectals molt semblants. Hi ha alguna diferència pel que fa a la fonètica, com per exemple el que wikipedia descriu com l'assimilazione della vocale lunga /a/ in /o/,  que afecta per exemple els infinitius que en genovès són pronunciats en a.   La morfologia i el vocabulari són en gran mesura comuns amb el genovès. (A sota trobarem, per exemple, una paraula que ja havíem vist: invexendu, molt habitual en genovès i sobre la qual un article de Wikipedia en savonès diu: A mêxima parolla a pô intende ciü significäti. U primmu de "cunfusciun", u segundu simile a "eufuria", "agitassiùn emutiva").

          Província de Savona. Al Sud-Est hi ha la d´Impèria i al Nord-Oest la de Gènova.


  Pengem aquí un text en savonès (la seva temàtica, religiosa i gairebé moralitzant, no ens interessa especialment, però està en consonància amb l´època de l´any):

Spêtàndu Natäle (..) U bizögna dä ’na man a-i nostri zueni, a truvä u vêu sensu d’a vitta (..). Inveçe semmu senpre ciü (..) invexendè, a çèrne regalli,(..).Poi gh’hemmu da ingiarmäse ben (..) E doppu duv’u se va? Insc’â neive, a scîä o luntàn, a rustise a-u sù? Hemmu pèrsu u vêu sensu d’a fèsta: andandu dré a cose che, a votte, lascian drentu tantu vöu. D’u Banbìn u nu se ne pärla squèxi ciü (..) Oua i regalli u i porta Babbu Natäle e u fa mäprù stu vegiu derenóu in gìu de nötte (..)

Esperant el Nadal. (..) Cal ajudar els nostres joves a trobar el vertader sentit de la vida (..) En canvi estem sempre més atabalats, triant regals (..) i ens hem d´engalanar (..) i aleshores on anem? A la neu a esquiar o lluny, a rostir-nos al sol? Hem perdut el veritable sentit de la festa, perseguint coses que, de vegades, deixen un buit a dins. Del Nen ja no es parla gairebé (..) Ara els regals els porta el Pare Noel i aquest vell rebentat fent voltes de nit fa venir pena (..)

   
   Parlem dels clítics del savonès. Molts dels temes que veurem havien aparegut ja a tres entrades anteriors: aquesta, aquesta i aquesta.

   En savonès i altres dialectes de la costa savonesa, contràriament al que trobem en genovès de ciutat, hi ha clítics per les terceres persones plurals; però el que més ens interessa aquí és l´ús que fa de l´expletiu u a les frases impersonals (si fa no fa l´equivalent al francès il de il pleu o il faut...): U bizögna...   En genovès només hi ha restes d´aquest expletiu davant de les formes del verb ésser que comencen per vocal: l´é ciaeo che... 'està clar que...'.  

  Quan el subjecte va posposat també es fa servir aquest pronom u, però ens sembla veure (sempre des de la distància) una certa tendència a fer concordar el clític amb el subjecte; exemples trobats tots en un mateix article de wikipedia en savonès:

i se inciantan in zóna diversi stabilimenti; 's´implanten a la zona diversos establiments'

insc'ou sö térritóiu a se tröva inn-a çenträle termuelettrica; 'al seu territori es troba (trobem) una central termoelèctrica'

A l'è in prugettu a realizaçiùn de inn-a (..) ciattafurma cuntainer 'és en projecte (hi ha el projecte de) la realització d´una plataforma contenidora'

 És una situació semblant a la que en el seu dia vam veure que es donava, per exemple, a La Spezia: allí les frases impersonals van precedides d´un expletiu la -probablement a l´origen un locatiu-, però en les intransitives amb subjecte seguint el verb es fa servir el pronom personal: i riva en fanteto/i riva ´r postin (en aquest cas i és un pronom de 3ª persona singular).
  (Com direm tot seguit aquesta opció té algun inconvenient però diguem de passada que, al menys en el cas de La Spezia, aquest sistema d´expletius sembla tenir com a consequència unes construccions totalment neutres pel que fa al marcatge de gènere, mentre que a la majoria de varietats -francès inclòs- l´expletiu coincideix amb el clític masculí) 

  És una opció que en certa manera redueix les possibilitats de la llengua, perquè a les varietats que fan servir també en aquest cas el pronom u o similars (en francès és de nou il), hi ha de fet la doble opció d´utilitzar-lo d´una banda quan s´introdueix per primer cop un subjecte (una frase "presentacional"), o bé de fer servir el pronom personal quan el subjecte és referencial (tenint en compte, però, que si la forma del pronom personal masculí és igual a la de l´expletiu hi pot haver ambigüitat, com en el u fa mäprù stu vegiu del text). En genovès de ciutat aquesta doble opció es manifesta amb la dicotomia Ø+verb (presentacional)/ clític+verb: vegne a Maria/a vegne a Maria.
  La primera opció (clític+verb a frases presentacionals) generalment és possible tant si el subjecte posposat és indefinit com si és definit. En francès només amb subjectes indefinits, i amb els definits ha de recórrer a construccions de l´estil il y a les filles qui arrivent. 
  En algunes varietats de català on trobem aquestes construccions "impersonals" la tendència és a abandonar-les quan el subjecte és definit: vindran els parents. Però aquesta tendència sembla que no ha arribat encara a les passives reflexes, potser precisament perquè no són interpretades com a passives i el se és reanalitzat com a subjecte: enguany es plantarà els arbres.

  Parlem ara precisament de les passives reflexes i comentem breument aquests u se va i u nu se ne parla que apareixen al text: Moltes frases amb verb transitiu i amb se poden ser considerades passives reflexes i des d´aquest punt de vista són iguals a les intransitives (es planta/en arbres funciona de manera semblant a arriba/en uns nois, amb un subjecte posposat que té en el fons propietats d´objecte directe, com la possibilitat de ser substituit sovint pel pronom feble en, o com el fet mateix de ser precedits pel verb). Però els dos exemples de què parlem no tenen verb transitiu; se podria haver estat interpretat com a subjecte i aleshores el pronom u podria semblar superflu. 
   Pel que veiem no és el cas en savonès: aquestes construccions mantenen l´expletiu u (en una de les dues frases coexistint amb el pronom feble en) com si fossin també passives. De fet ja vam veure en un article anterior que aquestes construccion són potser una "còpia" de les veritables passives reflexes, una manera alternativa de construir pseudopassives; posant un exemple italià: de la mateixa manera que si vende és l´alternativa a è venduto, si è andato ho era de l´arcaic fu andato. 
   Si és així esperaríem trobar que en les formes de perfet l´auxiliar utilitzat fos sempre el verb ésser: al Projecte Vivaldi veiem exemples presos de localitats properes a Savona (com Noli) on efectivament es fa servir l´auxiliar ser. A d´altres (com Airole) no hi ha expletiu i l´auxiliar (al menys amb verbs inergatius o transitius sense objecte directe) és haver. 
 



Som conscients que un article espès sobre clítics no era la millor manera de felicitar l´any. Per això comentarem que la mateixa associació que publica la revista de la qual hem extret el fragment citat més amunt ha publicat un preciós calendari en línia que ens serveix, ara sí, per desitjar un bon any nou.

Fragments d´història de la llengua

  La idea de fer aquesta entrada ens va sorgir en llegir el llibre de René Merle Visions de «l’idiome natal» à travers l’enquête impériale sur les patois (1807-1812) que l´autor ha penjat al seu blog. A ell devem tota la primera part del post.                                       

L´enquesta a què es refereix el llibre tenia motivacions (relativament) científiques (al contrari de l´enquesta Gregoire, anterior d´alguns anys, que tenia l´objectiu reconegut de anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française), i va servir entre altres coses per recopilar desenes de versions de la Paràbola del fill pròdig; però la van dur a terme els responsables polítics dels diferents punts del territori i alguns d´ells tenien més prejudicis que no pas coneixements:

    Ainsi le préfet de Montélimar écrit au Ministre dans l’enquête sur la Drôme,à propos des limites du languedocien[20]:

«au dessous de cette dernière ville[Narbonne] et depuis alors jusqu’à Perpignan et au delà l’idiome languedocien est entièrement perdu.Dans tout le ci-devant Roussillon, l’idiome vulgaire est un espagnol corrompu et tel à peu près qui est en usage dans la Catalogne». (la negreta és nostra)

  R. Merle. Cap. IX

   L´enquesta es va dur a terme en un moment històric en què França s´havia annexionat terres de parla lígur com Tenda, Briga, Mònaco o Sanremo:

    Créé en 1793 avec le Comté de Nice (enlevé à la Maison de

Savoie), et la principauté de Monaco, ce département [el Departament Alpes-Maritimes, fronterer amb la Ligúria] s’agrandit

en 1805 de la partie occidentale de la République Ligurienne.

(..) On conçoit que le préfet n’a pas la partie facile. Il s’en tiendra à quatre traductions[6]:

«dialecte de la ville et arrondissement de Puget-Théniers et de la partie ouest du département», «dialecte de la ville de Nice et des communes environnantes», «dialecte de la Briga et des communes du Nord du département», «dialecte de San Remo et des communes de l’Est du département».

  R. Merle. Cap V-1

   Per cert que els dialectes de Tenda i Briga, avui considerats de manera gairebé unànime com a lígurs, sempre han estat de difícil classificació: al llibre de Merle aprenem que en l´època van ser considerats pels informadors com a provençals però influits pel... piemontès: «un dialecte particulier qui tient dans le fond du provençal, mais qui se ressent beaucoup du commerce que ces pays font avec les habitans des montagnes voisines du Piémont».(R. Merle. Cap V-1)

                                ******************************
 
 Briga, Tenda, Mònaco i Sanremo (i Niça) deixarien de ser franceses al cap de pocs anys de l´enquesta (en el cas de Briga i Tenda, per tornar-ho a ser a partir del 1947 -Niça havia tornat a França el 1860-). Per aquest motiu en alguns volums recopilatoris de les versions de la Paràbola, com aquest, no apareixen les d´aquestes localitats. Sí que hi trobem, però, la versió en el dialecte lígur anomenat figun, ja desaparegut1, de Mons i Escragnolles, dues poblacions provençals que van ser repoblades als segles XIII i XV per lígurs i que no han deixat de formar part de l´Estat francès (al voltant d´aquestes poblacions i de la denominació figun consulteu l´entrada de Wikipèdia i sobretot la bibliografia a peu de l´entrada). Aquest fet, el pertànyer a la Provença històrica (mentres que a l´altra banda del riu Var ja hi ha Niça) fa que aquestes localitats siguin citades però no reivindicades pels irredentistes italians.   

Departament dels Alps Marítims i un mapa del 1897 amb les llengües que s´hi parlaven (font Wikipèdia). A baix a l´esquerra, a l´oest de Niça i del riu Var, veiem la zona de parles figuns.

   Oferim aquí un fragment de la versió de Mons/Escragnolles, i al costat les versions en francès i en espagnol corrompu de Perpinyà (aquí ja anomenat langue catalane). 

26. Ou chama douca un dri seui valleti, é ou gué demanda ce qu'era tutou aco. 27. Rou valletou gué diché:Le que vostrou frai é vignuou, é vostrou par a tuaou rou veder grassou parce qu'où la vistou en sanitaé.

26. Il appela donc un des serviteurs, et lui demanda ce que c'était. 27. Le serviteur lui répondit : c'est que voire frère est revenu ; et votre père a tué le veau gras, parce qu'il le revoit en santé.

26. Y crida un mosso, y li demana que cosa se passava 27.Y lo mosso li digue:lo teu germa es vingut y lo teu pare a degollat lo vedell engreixat per aver lo rebut en salut.

              (Versions patoises de la Parabole de l´enfant prodigue, pàgs. 151-153; 2-3; 83-85)


  Ce/parce que sembla llengua d´Oïl, aco llengua d´oc; gairebé tota la resta és lígur.

  La mateixa sensació tenim llegint un text recollit a la segona meitat del segle XIX a Biòt, una altra localitat repoblada per lígurs de ponent:

 Nostrou pa qui sei aou tzé,qu'où vostrou nomé ou ségué santifiaou, qu'aou vostrou rouyaïmé ou né végué,qué a vostra volountai a ségué fatcha chu a terra couma drentou au tzé.Daï en ancuéi ou nostrou pan dé cada di è pardounaï né è nostré aüffentzé couma naoutril a pardounamou an échi qui n'an auffenzaou,è né non latcha2 pa catzé drentou a tentatzioné,ma délivraï né d'aou ma. Qué couchi ségué.

A vé saludo,Maria,tchéna dé grazia;ou Signou ou l'é émé vouï (..)

  (Paul Sénequier, "Les patois de Biot, Vallauris, Mons et Escragnolles", Annales de la Société des lettres, sciences et arts des Alpes-Maritimes, VI, 1879, p.359)

De nou alguns provençalismes (fatcha, emé) però un text de base fonamentalment lígur, amb un ús totalment sistemàtic del pronom clític de 3ª persona. El de 1ª sembla ser a, tal i com és habitual en parlars de la zona d´Oneglia, d´on se suposa que van arribar els repobladors3.



1- Segons Fiorenzo Toso aquestes parles no només han desaparegut sinó que ho van fer sense deixar emprempta; de fet Toso considera que actualment aquestes localitats són algunes de les que parlen un provençal més pur. Toso és també autor de l´estudi més ampli sobre els parlars figuns, estudi que no hem pogut consultar de moment.

2-Aquest né non latcha, si és correcte, sembla un cas de marcador negatiu postposat al pronom (ne és el pronom Objecte de 1ª persona plural). Aquest tipus de negació és típic de les parles de la Val Bormida i ha estat estudiat per la gal.lesa Mair Parry (il.lustrant-lo amb un exemple extret d´un dels seus articles: la frase no t´he entès, en genovès no t´ò capïo, es diu en piemontès i l´hai nen capite, i en cairese, dialecte de la capital de la Val, a tìn´eu nen capite -amb doble negació, com en estadis antics del piemontès-). Però la Val Bormida és relativament lluny de la vall d´Oneglia, d´on provenien els repobladors/es de Biòt.

Com que en un text successiu al que citem, en dialecte figun de Mons, llegim né nous lacha pas (..) é nous délivra de tutou ma.., sembla que el ne non del text de Biòt pot correspondre en realitat a la sequència ne marcador negatiu + non pronom. Seria interessant saber si la confusió entre el ne OD i el ne negatiu (en piemontès nen) pot ser a la base d´aquesta mena de construccions amb la partícula negativa seguint el pronom.
3- Aquest pronom, (molt habitual a molts dialectes del Nord d´Itàlia i que de fet sovint és un pronom indiferenciat que es fa servir per diferents persones gramaticals i com a subjecte de frases impersonals) deixa d´aparèixer a Gènova i pobles més a llevant, i el tornem a trobar a l´extrem Est, a La Spezia. Ho veiem per exemple als resultats de l´enquesta del Projecte Vivaldi.
  D´altra banda cal dir que participis amb forma facha/facho es troben no només en parlars propers geogràficament al territori provençal sinó també a zones de Savona com Calizzano o Sassello. Escolteu per exemple com hi pronuncien el participi fet. Als dialectes piemontesos una mica més al nord (dialectes de la zona del Monferrato que han rebut influències lombardes) trobem la forma fach (o fač)

armes, gats, ratolins, moixons i petons

   

 (text no definitiu: hi estem treballant al llarg del 2022)

   Entrada poc lígur: hi trobem una família de mots que no sembla gaire present al Nord d´Itàlia; i un peix, Diplodus cervinus, poc habitual a la Ligúria -i també fins fa poc al nostre litoral 

aquesta n´és la primera atestació

que de fet seguia sent l´única a la dècada dels 60 del segle passat -ho veiem en aquest llibre d´E. Tortonese de 1965:

En aquest article de 1966 veiem que els pescadors Nord-catalans no el coneixien encara:  Cette espéce est assez rare sur nos côtes. Deux vieux pêcheurs de Banyuls à qui je l'ai montrée ne la connaissaient pas. 

de fet nosaltres hem parlat recentment amb algun pescador cambrilenc i segueix sent un peix migdeconegut i sense nom. Tot i que ja es veu sovint a les nostres platges: el vam veure recentment a la platja del Somorrostro -hi vam arribar baixant per un carrer molt genovès:

                                                          ***********

  Segons wikipedia una de les denominacions occitanes (i franceses) del sard, Diplodus sargus, és mo(u)chon. Paul Barbier va escriure un interessant article on relacionava el nom amb el mot 'moixó' -que com a ictiònim en català és el nom dels joells. Pel que veurem sembla que com a nom de sargs és sobretot Basc i tangencialment occità (gascó)

https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19878g/f172.image

    a principis d´estiu els sards revolotegen al voltant dels banyistes, com moixonets. 

Però aquest peix de seguida es fa gran; i de fet a les Terres de l´Ebre un nom semblant, moixarra, s´aplica a l´aurada -que és un peix macís, que dificilment evoca petits ocellets

Ja Duhamel al seu Tractat sobre la pesca havia identificat el Mouchou de la Gasconya amb l´Aurada

pengem fotos extretes de viquipèdia; són alguns dels peixos de l´entrada. El primer, un joell, és clarament més petit i molt diferent dels espàrids de les altres fotos -una mabre, una aurada i una càntera:

 

en euskera, pel que veiem aquí o aquí, apliquen a algunes localitats el nom muxarra (o la variant castellana mojarra) a un altre peix de la família, la mabre. Més habitual que designi el sard i la Variada. Aquest darrer peix té un morro allargat i quan pica el seu menjar sembla que l´estigui petonejant, però no és probable que el nom estigui relacionat amb Musu/Muxu 'llavi,petó' -de tota manera vegeu un dels textos més avall; i, com passa sovint amb els ictiònims, no creiem descartable que un mot inicial hagi estat reinterpretat per etimologia popular i apropat, en aquest cas, al concepte de 'morro punxegut'

                                                 una variada fent petons al seu menjar

Sense ser peixos gaire habituals, els nostres sargs -sard i variada per exemple- es troben “des de sempre” al litoral basc i gascó. En aquest estudi, a pàg.68, llegim que a Hondarribia hi ha restes fòssils de Diplodus sargus, Muxar handia

A Iparralde no sembla gaire estesa la denominació Muxar(ra) -en aquest diccionari només apareix Muxoin. Però si tornem a Duhamel, que va contactar amb pescadors basco-francesos, trobem les dues denominacions: Moucharra i Mouchogna, amb il.lustracions dels dos peixos a qui suposadament s´aplicaven. La primera semblaria correspondre més aviat a un Diplodus cervinus. La segona, el Mouchogna sembla un sard (tot i que la forma del cap recorda una mica una aurada, i en la descripció del peix Duhamel va parlar d´una taca a l´opercle com la de S.aurata; aquí l´identifiquen amb la mabre)

     en aquest llibre recent veiem, en efecte, que un dels Muxar és el cervinus, amb la franja negra que travessa l´ull i que falta al dibuix de Duhamel; el sard n´és un altre (el muxar handia 'gran', no un Mouchogna/muxon etc):

 

Per Cuvier la moucharra de Duhamel seria un sarg atlàntic (però al final de l´entrada veiem un altre text seu -de Cuvier- on aplica el nom al sard; també Guichenot va identificar el Moucharra de Duhamel amb el sard ); no és incompatible amb que es tracti de cervinus -que s´ha fet comú a la Mediterrània només a les darreres dècades

de fet Cuvier no podia identificar amb precisió el peix de la il.lustració de Duhamel perquè no coneixia D. cervinus: Cervinus no apareix a la seva Histoire des poissons -sí a la posterior història dels peixos de les Canàries de Valenciennes; abans l´havia descrit Lowe aquí; aquí un resum de les primeres atestacions d´aquest peix (que fins el 1893 no va ser vist a Gènova). 

Segons  Doderlein per la banda atlàntica només arribava fins a Portugal -però pel que veiem sembla que els bascos ja el coneixien de molt abans; i probablement Duhamel va ser el primer a fer-lo dibuixar.

Al text de Doderlein, per cert, hi ha el que suposem un (divertit) error tipogràfic, per mitjà del qual el nom castellà de cervinus, mojarra, es transforma en això 

Acabem aquest parèntesi dient que per d´altres autors el Moucharra basc és l´esparrall. Veiem en aquest darrer text enllaçat (també a Cuvier) que el nom va ser traspassat per Bloch i Lacépède a un peix americà

aquests són els noms -francesos, científics i bascos- d´alguns sargs en aquest vell llibre de la Societat de ciències de Baiona. Musonia és clarament el mot Mouchogna de Duhamel, amb una grafia diferent

el pas de Mouchon a Bouchon -el nom francès del sard- és fàcil. Desconeixem però si el camí podria haver estat el contrari, i si hi ha alguna opció que tots aquests noms siguin d´origen romànic i derivin senzillament de 'boca'. Aquí veiem que una variant basca del nom del sard és Buzoin

 El text genera altres dubtes:  el Sargus Salviani -la variada- rep el nom basc Erla, que és més aviat el de la mabre. El nom francès al text és Sargue rosé, que també sembla ser una denominació de la mabre. Sembla per tant que al text hi podria haver confusió entre els dos peixos

Erla té etimologia poc clara; ho veiem aquí -on apareix una estranya sinonímia merula/sarg- i aquí: 

Segurament està relacionat amb el nom càntabre Perla -que sí que descriu bé l´aire marmori d´aquest peix- però desconeixem quin dels dos ictiònims, erla o perla, és anterior (un dels dos deu d´haver estat una reinterpretació de l´altre):

 Tornem a Muxar, perquè tot i que aquests noms bascos probablement deriven del castellà (i tirant més enrera de l´àrab, com veurem), tenen un gran interès. Es podria pensar que el duet Muxar-muxoi tenen origens diferents i que les formes muxoi sí que estan relacionades amb Muscio 'moixó', per designar peixos petits i primets com els aterínids; però el cas és que designen majoritàriament espàrids (a Iparralde per exemple) i a més a més s´aplica als de major mida -I muxar, com veurem més avall al diccionari Azkue, sembla un diminutiu. I malgrat això, els joells acaben apareixent també enmig de la nomenclatura dels sargs -amb noms que potser són diminutius del diminutiu? :

   Aquí (léxic d´Ondarroa) hi ha dues entrades: Muxar pels sargs, i una altra pel peix semblant al joell.

múxar//muxárra (Diplodus sp.) mutxárri//mutxarríxe; arraiñe, abixoi; (sin sangre) "mutxarriak baino odol gitxiago, ezegaitik kezkatu edo miñik artzen ez dauanagaitik"

qui rondina per no res és comparat amb un mutxárri, ens diu la part del text entre cometes..

Són dues entrades separades però a la veu corresponent als joells hi ha una cita que fa referència als sargs:  Ondarroan muxarrari sarbaista be deitzen doutse 'A ondarroa anomenen el muxar també sarbaista' (un altre nom en aquest i altres lèxics és Sarbu, que sembla un creuament entre Sarg i el nom d´un peix de riu, Zarbu, el Chabot francès)

encara una tercera veu Mujoi, tot i que el mot sembla residual a Ondarroa (i el parèntesi (erd.) al.ludeix a erdara 'llengua no basca' i indica que la paraula és d´origen forana. O potser més concretament que no existia a Ondarroa?):

mújoi // mujói (erd.)(Diplodus sargus) 

 Al Diccionari de l´Acadèmia basca inclouen el mot Mutxárri dins la veu Muxar -citen aquest text, on Mutxárri és una veu independent-; Muxar resulta així en la seva entrada tant un spàrid com en darrera instància també a un peix que respon a la descripció del joell/moixó: Pez sin sangre, pequeñito y débil.. Sota la veu Muxoi situen un altre spàrid, la xopa

 aquí veiem més variants semblants al cat. moixó; l´interrogant darrera de sargo expressa dubtes sobre la identificació, però la descripció ('semblant al múxar') indica de nou un spàrid:

de fet sembla que Muxoí no només no designa un peix petit, sinó que dins dels spàrids s´aplica al(s) més gran(s) que el muxar -o el mateix muxar un cop crescut:

muxar (..)  Diplodus vulgaris”. M-d: muxoaren kumea izatea legez baina ez da muxoa. Beti da txikia.  

muxoi (..) Def.: iz. “G. sargo”. Mundakakoa muxue dela dirudi, hala ere batzuetan muxoye esaten du Dimasek. M-d: muxarra baino haziagoa,

 'el muxar sembla la cria del moxó, sempre és petit.. el muxó està més desenvolupat que l muxar' diuen els textos -extrets d´aquí. On veiem encara una forma "híbrida" de mida intermitja entre el muxar i el muxoi muxo-muxar muxarra baino haziagoa, baina muxoa baino txikiagoa

            a la Barceloneta vam veure aquest D. cervinus, al costat d´un sard (i un moll). 

la qüestió es complica encara més perquè en euskera i llengües veïnes també alguns mamífers rosegadors reben noms semblants. Semblen de fet d´origen diferent però veurem que alguns autors les van tractar conjuntament 

en aragonès per exemple, Mincharra; fet derivar aquí (text de R. Vidaller), tentativament, de mus 'ratolí'. Si la primera part fos efectivament 'mus', caldria explicar la 2ª; Vidaller de nou ens fa en el seu blog un resum d´opcions:

Charra se puede relazionar con l’oczitán garri / jarri, “zorz, rata”,(..)  Otra posibilidá ye que charra deribe de –kar, “piedra” y/u “carrasca, caxico”. (..) Allora mincharra podreba esplicar-se como “zorz de carrasca/caxico”, bien amanato a o nombre zientifico Elyomis quercinus,  

en canvi per 'moixó/ocell' l´aragonès diu Muxón-

aquí dediquen al rosegador dues entrades separades -per les variants que comencen amb B o M, amb un munt d´opcions etimològiques. Pel que fa als peixos, vinculen una forma Muxoin amb Muxar i, basant-se en Coromines, ho relacionen tot plegat, de nou, amb "moixó" -com havia fet Barbier

Curiositat: com que l´etimologia apareix en una veu derivada, M.Morvan no la va veure ni va establir la relació entre els diferents ictiònims i la va reclamar en el seu comentari a la part final del text que acabem de citar: Busarra (..). Oui, certes, les var. "vascongadas" sont bien données, mais quelle est l'étymologie?

al diccionari de l´Acadèmia basca separen les entrades pels mamífers i 

els peixos.

 Al diccionari d´Azkue hi ha dues entrades, però perquè la segona veu -Muṡar, que és de fet la que correspon a Muxar, és un diminutiu que inclou els petits del mamífer i els petits espàrids (i també un cuc que serveix d´esquer):

 al llarg de tot el diccionari Azkue, la identificació de noms com muxar o mujarra o mujarrilla no és gaire clara i sembla aplicar-se a molts peixos; en aquest cas a un peix descrit amb "una taca vermella a prop de les brànquies". Una descripció semblant a la que trobem a Duhamel d´un peix anomenat pels bascos Tablarina. Aquest mot designa per alguns l´aurada: vegeu aquí o aquí (on Lafitte escriu: Taularin, daurade,ne pas confondre avec dorade. Al seu diccionari Azkue havia escrit Dorade) Per d´altres és la Salpa: aquí o aquí (al segon text no apareix enlloc l´aurada). 

No tenim clar quin seria aquest peix de taca vermella; la xopa -un spàrid molt semblant a la salpa i també a uns peixos que apareixen al final de l´entrada, els gerrets? O potser un pagell? -hauríem apostat per aquest, una de les mojarras andaluses.. si no fos perquè fins fa 5 anys no havia estat detectat al Pais Basc:

en aquesta guia del Golf de Bizkaia publicada fa 15 anys ni tan sols apareix..

en aquest document sonor un vell pescador d´Hondarribia parla de la muxarra; ens sembla entendre que s´hi refereix, de nou, com a un peix amb una taca vermella (gorrixka) a prop del cap. Fa servir el mot Muxarra, clarament, com a nom del peix en un dels 3 estadis de creixement -a mesura que es fa més gran passa a ser anomenat Xartobikoa (o xartomikoa?) primer, Doala més tard: Arrain klase bati tamainaren arabera 3 izen ematen omen dizkiote: "muxarra", "xartobikoa" eta "doala".  

Potser hem d´entendre que el darrer nom és una modificació de Dorada? per cert que la taca al cap de la dorada més famosa, l´aurada, és habitualment descrita com a negra, però com veiem en aquesta foto de WP, tendeix al vermell:

aquí ajunten els noms dels mamífers i els peixos en una sola entrada, els relacionen amb denominacions gregues -en darrera instància del nom grec pel ratolí-..però al final de l´entrada reenvien a Musu 'petó, llavi'

MUXAR/BIXAR, zoologie : 1º MUXAR ARRUNTA, “lirón gris, loir”, Glis glis, de la famille des gliridés ; 

2º MUXAR, “Sar à tête noire ou Sargue”, Diplodus vulgaris, poisson ostéichthyen de la famille des sparidæ; (..)
  Probable emprunt très curieux : gr. μυωξάρια (muōxária) “petit trou de loir”, terme d’insulte (..) Le mot μυωξάρια (muōxária) « signifie “trou de souris” ».(..). Voir P(H)OZOZ et MUSU.

MUSU : 1º “visage” ; 2º “nez” ; 3º “lèvre, museau” ; 4º “baiser”. 

  Toute la famille MUSU, MUSUIKA,(..)  MUXAR/BIXAR,(..) tourne autour de l'idée de “lèvre”

(l´origen de Muxu o Musu -i de francès Museau,italià Muso- no està clar; pre-llatí segons Morvan -vegeu també aquesta llarga disquisició de Chaho-. Sense relació amb Mus 'ratolí'. En tot cas els nostres peixos poden evocar tant el concepte 'llavi, morro' com el de 'Ratolí': abans hem dit que la variada sembla petonejar el menjar, però també podríem dir potser que el rosega)

Rohlfs també havia parlat alhora dels noms dels rosegadors i els peixos -si més no el de l´aurada- i els havia fet derivar tots de moix

 però encara ens queda l´opció àrab que relacionaria els nostres peixos amb el nom d´un arma, una llança -de fet recordem que el mot d´on prové el nom de la família, sparus, també tindria aquest significat. Llegim què ens diu Joan Veny

  De fet aquí veiem que encara existeix en castellà la variant almojarra. Aquest significat i etimologia que hem vist al text de Veny ja havien estat recollits per Cuvier en parlar dels noms dels sargs i dels gerrets -però el naturalista francès va semblar considerar que els noms bascos tenien un altre origen:

 Tot plegat molt complex i complicat, però també semblava complicat aconseguir que les moixarres mengessin de la mà dels humans, i aquests italians ho han aconseguit

aquest dibuix ens el regala un amic que és de les terres on de l´aurada en diuen moixarra

Entrada relacionada: Or.