llum en la foscor

   Dedicat a Franco d´Imporzano, que ara és a la banda fosca de la muntanya

 Lùvego -amb les variants que anirem veient- és una paraula lígur que vol dir 'fosc, tètric':

 Lûvego(dizionario Casaccia 1876) o lùvego (Grafia ofiçiâ) o Luvego (grafia semplificata) (..) indica luoghi oscuri, dove non batte il sole. Ha in se però tutta una serie di ulteriori significati che la rendono unica nel suo genere. Si usa per indicare un luogo ombreggiato, cupo, tetro malinconico, scuro e umidiccio..

La paraula al diccionari de ventmigliese -dialecte de l´extrem ponent lígur- d´Enrico Malan, i a sota un exemple extret de la seva magnífica web:

 bacìo, 1 lübagu 2 übagu

 lübagu, 1 bacìo 2 luogo in posizione ombrosa

[I Rusignöi 'els rossinyols']: I se pön truvà int’i boschi ch’i perde e föglie o in buscaglie. I preferisce posti d’aiga o a lübagu. 

en aquest text en sanremasc -Sanremo és una mica a l´Est de Ventimiglia- el mot és adjectiu, i ens el tradueixen com 'humit':

intu recantu lübagu d’ina banchina / nell’angolo umido di una panchina

 aquí en Franco Bampi escriu el mot en genovès

 Cielo scuro, coperto si dice acabanòu, lùvego

 així doncs aquesta paraula pot ser tant adjectiu com substantiu; veiem primer un diccionari modern, el TIG (Traduttore italiano-genovese), i a continuació un d´antic, el d´Angelo Paganini -en alguns vocabularis actuals ja només apareix com a adjectiu:

 tetro agg (opposto di solatìo) = lùvego (..)

 bacio/2 (bacìo: dove non batte il sole) = lùvego (..)

 ombroso = onbrôzo, lùvego (..)

 cupo/2 (scuro) = scûo, lùvego (..)

en aquesta poesia que trobem a la web de Franco Bampi l´adjectiu descriu un ésser animat -un arbre
Èrxo (Quercus ilex) De lóngo sério, ànsi lùvego,inböso, scûo,

creiem que la parola no s´aplica (o no gaire) als éssers humans. Pels humans a Ventemiglia farien servir per exemple sutürnu. Aquest i un altre mot per definir el caràcter llunàtic, stondâio -relacionat possiblement amb l´alemany Stunde, i també amb el català 'estona', mereixeran alguna entrada futura. De moment el que tenim és la confirmació per part d´un nostre amic de Sestri Ponente -antic municipi i actual barri de Gènova- que a la seva zona la situació és la que acabem de comentar:  riferio a personn-a satùrno e apatornîo a Sestri no o deuviemmo, dìmmo o no parla mâi  o morción o stondâio. 

                            *****************************

Petit parèntesi musical: La nostra paraula en una cançó de Fabrizio de André, on diu (reproduim el fragment en la grafia que hem trobat a Internet): Poi te tucca un purtè lepegusu e una stansia luvega

Hem marcat en negreta Lépegusu/ôzo 'llefiscós' perquè és una altra paraula interessant: es tracta d´un adjectiu, però el substantiu corresponent lépego (a Ventimiglia també lüpegu, potser la forma més antiga) 'llefre, viscositat' també pot fer d´adjectiu. Els textos de sota provenen, un cop més, de la web d´Enrico Malan. Veiem com lépegu/a hi és definit com a substantiu però en els exemples alterna amb lepegusu fent funció d´adjectiu:
 lépegu, 1 muco 2 agglomerati di vegetali marini che rendono viscide le parti legnose

 lüpegu, muco

 lépegusu, 1 scivoloso 2 untuoso 3 viscido 

[a alguns peixos] a pele a pö aveghe e scaglie o nu aveghene e esse cuverta de lüpegu, ch’u a rende lepega. 

[dormilegues] I piglia u nome d’â sou pele lepegusa 

un exemple que ens ve de l´altre extrem del Nord d´Itàlia, del Vènet:

xe ben star ’tenti a no tocar indove che xe ’pena passà na imèga: podarìa restarve tuto el déo lìpego

Més avall veurem una altra paraula que en origen volia dir 'relliscós'. I aquí un article sobre aquestes paraules i els seus nombrosos parents a les llengües romàniques i germàniques
https://www.persee.fr/doc/onoma_0755-7752_2008_num_49_1_1496


una altra aparició musical del nostre mot, en una cançó dels Buio Pesto: o computer o l´é lùvego, ens diuen 

per cert que el mot italià buio que forma part del nom del grup és també alhora substantiu i adjectiu, 'foscor' i 'fosc'. Una altra cosa interessant al voltant de buio: pel que sembla estaria relacionat amb el grec pyrros 'de color vermell fosc' i en darrera instància amb pyr 'foc'; relacionat per tant amb l´element que de fet ens il.lumina enmig de la foscor i la fa desaparèixer.

 Alguns dialectes mantenen encara la -r originària; exemple romanyol:
 U-s fa bur d'pösta / Si fa buio completo

                          *****************************

 La nostra paraula és molt expressiva i té una sonoritat ideal pel concepte expressat; tant potser com els nostres lúgubre -derivat del llatí lugere 'plorar'- o llòbrec -de lubricus 'relliscós'. Però pel que diuen els que en saben, lùvego és l´equivalent, amb l´article enganxat, del nostre '(a l´) obac, mot que és substantiu però també adjectiu com l´opacus llatí del qual deriva -en català existeix a més a més l´adj. obegós-. 
Al diccionari de Ventimiglia ja hem vist una forma sense article übagu; i en aquest vocabulari de Didier Lanteri sobre el tendasc (Tenda és de parla lígur però a l´estat francès) trobem això:
L’adret désigne les versants d’une vallée de montagne qui bénéficient de la plus longue exposition au soleil. Le versant opposé de la vallée est l'ubac (‘übàgu’ en tendasque). 

 Carlo Randaccio ja havia establert el paral.lelisme amb ubac -però va acabar prenent en consideració una etimologia totalment diferent:

https://archive.org/details/dellidiomaedell01randgoog/page/n205

potser el va desconcertar la forta mutació fonètica del mot genovès: no només l´article incorporat a la paraula sinó el so ü en comptes de l´esperat u, el canvi de lloc de l´accent i la -e en comptes de la lletra -a (que es manté a Ponent, tal i com hem vist; la -e en genovès podria provindre de la influència de mots com precisament lépego?-) 

 Curiosament, a lùvego trobem l´article inserit dins la paraula i, en canvi, a formes catalanes com bac el que ha passat és en certa manera el contrari: en la combinació article+substantiu 'l´obac' la -o ha estat reinterpretada com a part de l´article (Vegeu la Gramàtica Històrica de Moll. I aquí totes les variants del mot). En aquest article veiem que entre les moltes variants occitanes (o potser arpitanes) hi ha luba i libac

 Giacomo Parodi va intentar explicar els motius de totes aquestes mutacions en aquest article 

 També en va parlar Giovanni Flechia en un text que partia de la forma modenesa (emiliana) del mot però que continuava amb moltes altres, com la genovesa -i la catalana:

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a1/Archivio_Glottologico_Italiano%2C_vol._II%2C_1876.pdf 

Seguim a Mòdena: l´ambient en aquest video és a estones lùvego, però la cançó és llum enmig de la foscor: un noi de menys de 20 anys que canta (t)rap en la llengua local

el nostre agraïment a Zòrzo Celoria, de Sestri Ponente, i a Alessandro Rossi, de Sanremo

"Hi havia una vegada.." un munt de traduccions dialectals de Pinocchio

  El clàssic Le avventure di Pinocchio ha estat traduït a moltes variants italianes; avui publiquem un article introductori on compararem l´original toscà amb 6 traduccions en “dialectes” del nord d´Itàlia: genovès, banditese -dialecte piemontès de transició cap el lígur-, spezzino -dialecte lígur com el genovès però amb trets que l´allunyen del de la capital de la regió- ferrarese -emilià- padovà i al venecià -aquests dos darrers, dialectes vènets.

Les traduccions són respectivament de Gian-Piero Mecciò (les dues primeres; l´autor és el curador d´aquesta web) de Pier Girgio Cavallini, d´Italo Verri, de Silvano Belloni i de Lele Brunini.

   Hem marcat amb punts negres els 7 municipis protagonistes de l´entrada

 Serem minimalistes i el fragment que intentarem analitzar és la frase incial de l´obra 'Hi havia una vegada..'. Al final del post pengem un fragment més llarg del primer capítol; en aquest fragment final no hem intentat ajustar l´amplària de les columnes i fer que els textos tinguin la mateixa llargària; el resultat no és, estèticament, l´ideal, però el que volíem era precisament veure quina llargària ocupava cada text. Deixant clar que cada traducció és un món, el resultat final d´aquest (pseudo)experiment és l´esperat: el text menys llarg és el ferrarès; és a dir, el d´una llengua gal.lo-itàlica on, tot i la presència constant d´alguns pronoms àtons subjecte (que també es dóna en vènet) les paraules i per tant les frases són habitualment més curtes degut a la desaparició de moltes vocals.

Un dels trets que es consideren característics de les llengües gal.lo-itàliques és la caiguda de les vocals -sobretot de les vocals finals llevat de a-; però aquest tret és gairebé absent en lígur, on la tendència és la contrària: la pèrdua de consonants. Potser per això Bernardino Biondelli no va incloure els dialectes lígurs al seu Saggio sui dialetti gallo-italici.

  Els dialectes lígurs sí presenten una altra de les característiques que s´acostumen a veure com a definitòries del grup gal.lo-itàlic: les vocals  germàniques ü i ö... absents en aquest cas en ferrarès. És un dels motius pels quals aquest estudiós del ferrarès no el vol incloure dins el grup -però aleshores tinguem en compte que l´absència d´aquestes vocals comença ja a Parma, i que per tant el territori exclós del grup gal.lo-itàlic seria molt més gran-

  'Hi havia una vegada..'

 -El text original comença amb un locatiu + verb ésser. A altres moments de l´obra apareix un pronom masculí/neutre al davant del verb (p. ex.: — Egli è che noi ragazzi siamo tutti così!) 

 -Sigui quin sigui l´origen de les formes verbals de l´estil gera/iera/jera, les frases padovana/veneciana i la genovesa tenen la mateixa construcció que la toscana. Lígur i vènet, en tot cas, donen tractament impersonal a aquestes frases: quan el subjecte postverbal és plural el verb segueix en singular ('hi havia nens' en comptes de 'hi havien..').

A algunes varietats lígurs hi hauria hagut un pronom o (pronunciat u) inicial. És el cas de la versió de Bandita, de fet. Aquest pronom és el clític masculí, com a les impersonals en francès (il) ;

 Per cert que el verb que fan servir els traductors al francès (com aquí o aquí) és ésser: il était une fois. Aquesta forma sembla més literària que la forma habitual en el parlat amb el verb haver: il y avait.. Potser en part tal i com la fòrmula castellana Érase una vez és preferida a Había una..

Hem mirat també per curiositat el començament de les versions gregues. En grec per 'haver-hi' es fa servir έχει -que vol dir 'té', i que manté per tant el significat de 'tenir' que el nostre verb 'haver' ha perdut amb el temps. Però les traduccions de Pinocchio comencen amb la fòrmula fixa on hi ha el verb ésser -sense cap locatiu que l´acompanyi: Μια φορά κι έναν καιρό ήταν

 -a varietats pienonteses no influenciades pel lígur, el pronom hauria estat a -que és l´habitual per les terceres persones singulars masculina i femenina. Mateix pronom a a la versió ferraresa (agh jéra 'na volta), però aquí no coincideix amb els masculí (al) ni femení (la). Sembla per tant una forma amb una certa, diguem-ne, neutralitat de gènere. Però pel que sembla aquest pronom neutre a -que trobem en un munt de dialectes emilians, vènets, lígurs etc, tindria origen en un pronom masculí

                                         Pavao Tekavčić Il non-accordo tra il predicato composto con essere ed il soggetto (1967)

La forma spezzina (La gh´ea na vòta) sí que es pot considerar neutra: és diferent del pronom masculí (i) i, tot i coincidir amb el femení (la) tindria en realitat el seu origen en el locatiu llatí illac. (la + ghe serien per tant dos locatius junts).Vegeu aquí, o el text que pengem a continuació

(..) given the tendencies observed cross-linguistically in the development of expletives, illac is, a priori, the most plausible source of Romance expletives having the form la (also found in some Alpine dialects of Occitan)

                                   http://www.deniscreissels.fr/public/Creissels-fluid_intransitivity.pdf 

Ens aturem un moment en el cas spezzino perquè sembla fascinantment complex. Abans un aclariment: el pronom de 3ª persona plural masculí i femení és i (igual que el de 3ª singular masculí); el de 1ª singular i 1ª i 2ª plural és a.

 Si veiem les dades recollides per l´Asit (Atlante Sintattico d´Italia) hi trobem:

 el subjecte darrera d´un indefinit sembla, ara sí, un pronom masculí:

	E' venuto anche qualcun altro
	I è vegnù anca quarchedun autro

	Qualcuno arriverà in ritardo
	Quarcun i riveà en retardio

tret de quan aquest pronom és 'ningú': aleshores el pronom i el verb són a la 3ª persona plural -però vegeu el quart exemple, singular

	Nessuno e` arrivato in tempo
	Nisun i eno rivà en tempo

	Nessuno mi capisce
	Nissun i me acapisso

	Non mi ha visto nessuno
	I ne m'an visto nissun

	Non è arrivato nessuno
	I n'è rivà nissun

a les impersonals de necessitat no hi ha pronom subjecte

	Bisogna partire
	Enta partie / Mia partie / Besogna partie

	Non bisogna arrivare tardi
	Ne mia (besogna) rivae tardi

amb les impersonals meteorològiques torna a ser el "neutre" la

	Piove
	La ceva

	Se non piove, venite da noi?
	Se la ne ceva, a vegnì da noi (noiaotri)?

també a altres impersonals, fins i tot quan no sembla que hi hagi subjecte postposat -com segon exemple-

	Sembra che non abbia gridato nessuno
	La paa ch'i n'agia gridà nisun

	Si dice così
	La se disa cossì

a les frases amb subjecte postposat el clític és el personal -però al tercer exemple, amb subjecte femení (o es tracta del presentatiu la?), el participi és masculí; cf. l´exemple fiorentí, on passa el mateix: L'è venuto solo la maestra -potser l´adverbi "només" contribueix a generar aquest resultat?

	Arriva un bambino
	I riva en fanteto

	Arriva il postino
	I riva 'r postin

	E` venuta solo la maestra
	L'è vegnù sortanto a maistra

però quan el verb d´aquest subjecte postposat és "haver-hi" (literalment "ésser-hi") la frase torna a rebre el tractament impersonal i hi apareix de nou la -com a la frase inicial de la traducció de Pinocchio

C'è un bambino
	La gh'è en fanteto

	Non c'è nessuno qui
	La ne gh'è nissun chì

 Com a complement d´aquests exemples, pengem un breu text d´un dels pocs autors que escriuen en aquest dialecte a Internet. El text té un to poc "acollidor" envers els nou-vinguts, però aquí ens interessa pel seu vessant lingüístic. Hem marcat en vermell la presència -o absència- de pronoms clítics

 I amighi do sito “Made in La Spezia” (che la n’è ch’i sea ‘n nome tanto spezin, ma a sto mondo [∅] ne se pè aveghe tüto!) i m’han envità a scrive quarcò en spezin (..) Ho lèto tüto quer ch’i è sta scrito ‘n spezin e ho cognossü i mèi poèti spezin de quei tenpi (..)
 s’a ne gh’éimo noi o dialèto spezin i ea ‘nzà bèlo che ‘ndà. Aomai o dialèto spezin [∅] gh’en è ciü pòghi ch’i ‘r parlo (..) Cos’a voré, [∅] ne gh’è ciü gnente da fae.(..) aoa i dizo che a Spèza l’è na sità “mürtiètnica e mürticürtüàle”, ch’en fenita la vè die che la gh’è cen de forèsti (prima a die a veità a i ciamàvimo gabibi) e i dizo ch’i eno na “risòrsa” e aloa me la me paa che dee “risòrse” a gh’en avemo dee bèle!.

                                   *****************

A sota pengem el fragment anunciat, però abans: 

 -aquí una traducció ladina de Pinocchio -on per cert la frase inicial és L´ea na ota

 -si voleu conèixer millor la llengua fiorentina que va fer servir Collodi -que inclou de vegades l´ús de pronoms subjecte absents de l´italià- podeu llegir aquest article. En aquest blog, escrit des d´un municipi proper a Florència, comenten que l´ús del pronom a construccions impersonals no és gaire hanitual al dialecte local -a diferència del que passa en el fiorentí de Collodi:

 gli,pron.,“con uso” impersonale nell’area fiorentina, mentre è raro da noi, per es., nella frase: “Gliè vero!”: è vero (“con valore pleonastico ed enfatico”, nota giustamente De Mauro, secondo cui è derivato da “egli”

 -més traduccions dialectals aquí -però només d´un parell de capítols, per això no les hem fet servir de moment-

 -aquí una traducció "diferent": Pinocchio.. en emoji

 Ara sí, el fragment. N´hem hagut de deixar fora les versions genoveses i banditesa perquè no són traduccions mot a mot sinó adaptacions abreujades de l´original

Toscà	Spezzino	Ferrarese	Padovà	Venecià
— C’era una volta... — Un re! — diranno subito i miei piccoli lettori. — No, ragazzi, avete sbagliato. C’era una volta un pezzo di legno. Non era un legno di lusso, ma un semplice pezzo da catasta, di quelli che d’inverno si mettono nelle stufe e nei caminetti per accendere il fuoco e per riscaldare le stanze. Non so come andasse, ma il fatto gli è che un bel giorno questo pezzo di legno capitò nella bottega di un vecchio falegname, il quale aveva nome mastr’Antonio	—La gh’ea na vòta…—En rè! — i dian d’asbrivà i me letoi pecenin. — No, fanti, a ve se sbagià. La gh’ea na vòta ‘n tòco de legno. I n’ea miga ‘n legno ‘legante, ma ‘n tòco de legno üsüàle, de quei che se üsa d’envèrno pe’ brüzàe ‘nt’a stüfa e ‘nt’er fossigiao da fae ‘r fègo pe’ scaodae e stànsie. A ne sò come l’è ‘ndà, ma ‘n bèo giorno quelo tòco de legno i è capedà ‘nt’a bütéga d’en vècio bancaà, ch’i se ciamava Tògno,	Agh jéra ‘na volta … —Un re! - i dirà sùbit i mjé pìcul lètùr. Eh no, ragazzìtt, avì sbaglià. Agh jéra ‘na volta un pèzz ad légn. Al‘n jéra brisa un légn ad lusso, al jéra sól un zzòcch ad quéi    che d’invèran iss métt int la stua o su l’aròla par impizzàr al fógh o scaldar ill càmar. An sò brisa cóm l’è andada, al fatt l’è che un bèll dì stal zzòcch al va a fnir int la butega d’un vècc falegnam che ad nóm al faseva mastr’Anton	Ghe gera na volta ... - Un re! - i dirà i me pìcoli letori. Nò, tosi, ve gavì sbalià. Ghe gèra na volta un tòco de legno. No 'l gèra un legno de lusso, ma un pòro legno da catasta, de quei che de inverno se usa métare dentro le stue o ne i camineti par inpissare el fogo e scaldare le càmare. No sò come che sia stà, ma 'l fato xe che un bel giorno sto tòco de legno xe capità ne la botegheta de un vecio marangon1, de nome mastro Toneti	Ghe gera na volta… —Un re!, dirà subito i puteli che xe drìo lèserme. Eh nò, cari i me tosi, gavè sbaglià. Ghe gera na volta un toco de legno. No ‘l gera un legno de lusso, ma un toco da bruso, de queli che d’inverno se usa méterli ne le stùe e ne i fogheri pa’ impissar el fogo e par scaldar le càmare. Desso, mi no so come che la sia ‘ndada; fato stà che un serto zorno sto toco de legno el xe capità ne la botega de un vecio marangon che se ciamava Toni

 Edit 22-3. La lectora vèneta Éphémère ens fa arribar, amb la seva amabilitat -i competència lingüística- habitual la seva traducció d´aquest primer fragment. El seu dialecte del Poléxine és dels que fan servir el pronom "a" tant a les impersonals com a diferents persones verbals:

 Na 'olta a ghe jèra on... - Rè! - i dirà subito i putìni che i è drio a  lèzarme.
Nò, putèi, a ve sbaliè. Na 'olta a ghe jèra on zòco .
El jèra mia on zòco de nogàra , el jèra  zòca da zocàra, bòna da métare inte le stùe e i fogolàri pa inpizàre el fògo e scaldare le càmare.
No se sà el parché, ma on bel dì sto tòco de legno l'è finìo inte la botéga de on vècio marangon, che i ghe dixéa el Mèstro Tòni.


Potser us interessarà també

http://elpetitespolit.blogspot.com/2014/09/concordanca_18.html

https://llengualigur.blogspot.com/2014/03/a.html

Del Prato, de Parma

 Esborrany de juliol del 2024

 Alberto del Prato, naturalista parmigià. A part d'estudis exòtics -com aquest sobre fauna d' Eritrea; des de la Ligúria se'n van fer ressò - en va fer sobre la local: col.laborador parmigià a la Inchiesta ornitologica d'Enrico Giglioli, va formar la seva pròpia col.lecció ornitològica i zoològica , i va publicar també un grapat d'estudis propis que seran el tema d'aquesta entrada: un d'ornitologia, de 1881; un any més tard un sobre peixos (que no hem localitzat); un sobre rèptils el 87, i un recopilatori/ampliació dels tres anteriors, de 1899 (d'aquest conservem el fitxer, no el lligam).

De la comparació de les primeres monografies (ocells i rèptils; la dels peixos, tal i com hem dit, no l'hem poguda trobar) amb el recull final en surten coses que ens han semblat interessants (ajuntarem en una imatge text antic -a dalt- i el del 1899 a sota):

 .Natrix maura/Tropidonotus viperinus a Parma? La vam veure fa poc, la serp d'aigua amb un límit oriental a Ponent lígur i, una mica més al Nord, al riu Trebbia a Piacenza. Del Prato va afirmar haver-la trobada encara més a l'Est,  a sud de Parma -això sí, la va dir poc habitual

El text més recent deixa clar que Del Prato coneixia la varietat "ratllada" d'aquesta serp -i per tant també l´altra, la més habitual. Suposem que això fa menys probable un error d´identificació; potser sí que va veure la nostra serp tant a l'Est.

a la dreta, la zona aproximada on Del Prato va veure la viperina; més a orient del Trebbia -que desemboca al Po a Piacenza. A sota, la maura que vam veure recentment a Vallvidrera menjant barbs. 

A la web del Museu Del Prato veiem una de les (suposades) N. maura que el parmigià va recollir. La veritat és que ampliant la imatge potser sembla intuir-se les línies en ziga-zaga característiques d´aquesta serp

 de fet alguns estudis recents no citen Del Prato però situen la serp exactament on ell la va localitzar. Vegeu per exemple aquí o aquí -al segon text veiem que en canvi algunes (no totes) suposades localitzacions de la serp a Nord del Po són dubtoses. Seria en certa manera el cas contrari de l´escurçó (ara sí, perillós) nord-italià, V. berus, que no baixa a Sud del Po. Del Prato al seu estudi del 99 el va dir -erròniament doncs- a Parma, però pel que sembla considerava les dues Viperes (aspis i berus) com a varietats d'una de sola:

(en canvi sembla que sí que es poden descartar amb tota certesa algunes suposades identificacions de la maura encara més a l´Est o al Sud. Per posar dos exemples d´autors pioners: Metaxà -1823- va afirmar haver vist la maura/viperina a Roma, Bendiscioli -1826- a Mantova. La descripció de la serp romana és poc mauresca -serp gran i poc aquàtica- i la identificació amb N.maura ja va ser descartada per De Filippi el 1840: en realitat es tractava segurament, va dir, d´una variant de N.natrix -i en textos recents ho veiem confirmat: una variant apennínica en concret. Pel que fa a la suposada maura mantovana, gairebé tots els autors citats a l´entrada que vam dedicar a la serp atribueixen l´error a una confusió amb la Natrix oriental, la tessellata; vegeu per exemple Gené,1839)

i aquí els texts de Del Prato sobre els barbs de Parma

textos ictiològics, aquests de Del Prato, breus i sense sinonímia científica. Vegeu en canvi la riquesa informativa d´aquest catàleg de peixos de la (quasi)veïna Mòdena, escrit dècades abans.

més rèptils: un breu comentari per dir que a l´obra del 99 del Prato semblava tenir clars els llangardaixos que hi havia a la zona -més que a l´obra anterior del 87, on només n´hi ha 2; probablement perquè no distingia la sargantana italiana (L.serpa, actualment P. sicula) de P.muralis. Sigui com sigui, el que ens interessa és que al diccionari parmigià del Malaspina la sinonímia sembla incorrecta: el mot local Arsintèla es fa correspondre amb una sargantana que només es troba als Alps (i als Pirineus) i que a més a més anomena Lucerta:

 .Observació directa i ocells poc freqüents. Vegem el cas dels Columbidae: al primer text només en va citar un.

No és tan sorprenent però: a la breu introducció al primer tractat Del Prato deixava clar que només citaria els ocells que hagués vist ell personalment. Sembla clar que tudons i coloms salvatges no eren gaire habituals -però a la seva col.lecció ja n´apareixen 2, de tudons. Potser més estrany el fet que no cités el colom domèstic o "mig domèstic". En tot cas en aquest llistat dels ocells de la veïna Piacenza -de 1897; amb referiments al primer catàleg de Del Prato- els Colúmbids es redueixen, de nou, a la tórtora de bosc.

el camí invers: l´estudi piacentí va ser citat per Del Prato el 1899; per exemple en parlar d´aquesta merla que no apareixia al catàleg del 1881:

 .Zoologia i cultura popular.

Pengem els textos sobre els pardals (acompanyat de la imatge d´un dels pardals de la col.lecció de Del Prato) i la graula 

Destacable que la fitxa de la web anomeni l´ocell Passer domesticus: el pardal comú italià és una altra espècie, P. italiae; i tant als seus textos com a la placa de l´au Del Prato hi va posar el nom correcte 

A part del fet interessant que al text més recent els pardals siguin inclosos, segons la vella classificació, dins la família Fringillidae (probablement perquè, tal i com ens diu a l'inici de l'estudi, del Prato va seguir en el seu darrer tractat la nomenclatura del Giglioli) una altra cosa crida l'atenció: el text recent està farcit de frases en la llengua local. A la introducció el motiu dels afegits: li venia de gust fer-ho

Articles relacionats:

https://llengualigur.blogspot.com/2023/10/el-monstre-de-vallvidrera.html 

https://llengualigur.blogspot.com/2023/01/barb-barcelona-goujon-cessenon.html