"Hi havia una vegada.." un munt de traduccions dialectals de Pinocchio

  El clàssic Le avventure di Pinocchio ha estat traduït a moltes variants italianes; avui publiquem un article introductori on compararem l´original toscà amb 6 traduccions en “dialectes” del nord d´Itàlia: genovès, banditese -dialecte piemontès de transició cap el lígur-, spezzino -dialecte lígur com el genovès però amb trets que l´allunyen del de la capital de la regió- ferrarese -emilià- padovà i al venecià -aquests dos darrers, dialectes vènets.

Les traduccions són respectivament de Gian-Piero Mecciò (les dues primeres; l´autor és el curador d´aquesta web) de Pier Girgio Cavallini, d´Italo Verri, de Silvano Belloni i de Lele Brunini.

   Hem marcat amb punts negres els 7 municipis protagonistes de l´entrada

 Serem minimalistes i el fragment que intentarem analitzar és la frase incial de l´obra 'Hi havia una vegada..'. Al final del post pengem un fragment més llarg del primer capítol; en aquest fragment final no hem intentat ajustar l´amplària de les columnes i fer que els textos tinguin la mateixa llargària; el resultat no és, estèticament, l´ideal, però el que volíem era precisament veure quina llargària ocupava cada text. Deixant clar que cada traducció és un món, el resultat final d´aquest (pseudo)experiment és l´esperat: el text menys llarg és el ferrarès; és a dir, el d´una llengua gal.lo-itàlica on, tot i la presència constant d´alguns pronoms àtons subjecte (que també es dóna en vènet) les paraules i per tant les frases són habitualment més curtes degut a la desaparició de moltes vocals.

Un dels trets que es consideren característics de les llengües gal.lo-itàliques és la caiguda de les vocals -sobretot de les vocals finals llevat de a-; però aquest tret és gairebé absent en lígur, on la tendència és la contrària: la pèrdua de consonants. Potser per això Bernardino Biondelli no va incloure els dialectes lígurs al seu Saggio sui dialetti gallo-italici.

  Els dialectes lígurs sí presenten una altra de les característiques que s´acostumen a veure com a definitòries del grup gal.lo-itàlic: les vocals  germàniques ü i ö... absents en aquest cas en ferrarès. És un dels motius pels quals aquest estudiós del ferrarès no el vol incloure dins el grup -però aleshores tinguem en compte que l´absència d´aquestes vocals comença ja a Parma, i que per tant el territori exclós del grup gal.lo-itàlic seria molt més gran-

  'Hi havia una vegada..'

 -El text original comença amb un locatiu + verb ésser. A altres moments de l´obra apareix un pronom masculí/neutre al davant del verb (p. ex.: — Egli è che noi ragazzi siamo tutti così!) 

 -Sigui quin sigui l´origen de les formes verbals de l´estil gera/iera/jera, les frases padovana/veneciana i la genovesa tenen la mateixa construcció que la toscana. Lígur i vènet, en tot cas, donen tractament impersonal a aquestes frases: quan el subjecte postverbal és plural el verb segueix en singular ('hi havia nens' en comptes de 'hi havien..').

A algunes varietats lígurs hi hauria hagut un pronom o (pronunciat u) inicial. És el cas de la versió de Bandita, de fet. Aquest pronom és el clític masculí, com a les impersonals en francès (il) ;

 Per cert que el verb que fan servir els traductors al francès (com aquí o aquí) és ésser: il était une fois. Aquesta forma sembla més literària que la forma habitual en el parlat amb el verb haver: il y avait.. Potser en part tal i com la fòrmula castellana Érase una vez és preferida a Había una..

Hem mirat també per curiositat el començament de les versions gregues. En grec per 'haver-hi' es fa servir έχει -que vol dir 'té', i que manté per tant el significat de 'tenir' que el nostre verb 'haver' ha perdut amb el temps. Però les traduccions de Pinocchio comencen amb la fòrmula fixa on hi ha el verb ésser -sense cap locatiu que l´acompanyi: Μια φορά κι έναν καιρό ήταν

 -a varietats pienonteses no influenciades pel lígur, el pronom hauria estat a -que és l´habitual per les terceres persones singulars masculina i femenina. Mateix pronom a a la versió ferraresa (agh jéra 'na volta), però aquí no coincideix amb els masculí (al) ni femení (la). Sembla per tant una forma amb una certa, diguem-ne, neutralitat de gènere. Però pel que sembla aquest pronom neutre a -que trobem en un munt de dialectes emilians, vènets, lígurs etc, tindria origen en un pronom masculí

                                         Pavao Tekavčić Il non-accordo tra il predicato composto con essere ed il soggetto (1967)

La forma spezzina (La gh´ea na vòta) sí que es pot considerar neutra: és diferent del pronom masculí (i) i, tot i coincidir amb el femení (la) tindria en realitat el seu origen en el locatiu llatí illac. (la + ghe serien per tant dos locatius junts).Vegeu aquí, o el text que pengem a continuació

(..) given the tendencies observed cross-linguistically in the development of expletives, illac is, a priori, the most plausible source of Romance expletives having the form la (also found in some Alpine dialects of Occitan)

                                   http://www.deniscreissels.fr/public/Creissels-fluid_intransitivity.pdf 

Ens aturem un moment en el cas spezzino perquè sembla fascinantment complex. Abans un aclariment: el pronom de 3ª persona plural masculí i femení és i (igual que el de 3ª singular masculí); el de 1ª singular i 1ª i 2ª plural és a.

 Si veiem les dades recollides per l´Asit (Atlante Sintattico d´Italia) hi trobem:

 el subjecte darrera d´un indefinit sembla, ara sí, un pronom masculí:

	E' venuto anche qualcun altro
	I è vegnù anca quarchedun autro

	Qualcuno arriverà in ritardo
	Quarcun i riveà en retardio

tret de quan aquest pronom és 'ningú': aleshores el pronom i el verb són a la 3ª persona plural -però vegeu el quart exemple, singular

	Nessuno e` arrivato in tempo
	Nisun i eno rivà en tempo

	Nessuno mi capisce
	Nissun i me acapisso

	Non mi ha visto nessuno
	I ne m'an visto nissun

	Non è arrivato nessuno
	I n'è rivà nissun

a les impersonals de necessitat no hi ha pronom subjecte

	Bisogna partire
	Enta partie / Mia partie / Besogna partie

	Non bisogna arrivare tardi
	Ne mia (besogna) rivae tardi

amb les impersonals meteorològiques torna a ser el "neutre" la

	Piove
	La ceva

	Se non piove, venite da noi?
	Se la ne ceva, a vegnì da noi (noiaotri)?

també a altres impersonals, fins i tot quan no sembla que hi hagi subjecte postposat -com segon exemple-

	Sembra che non abbia gridato nessuno
	La paa ch'i n'agia gridà nisun

	Si dice così
	La se disa cossì

a les frases amb subjecte postposat el clític és el personal -però al tercer exemple, amb subjecte femení (o es tracta del presentatiu la?), el participi és masculí; cf. l´exemple fiorentí, on passa el mateix: L'è venuto solo la maestra -potser l´adverbi "només" contribueix a generar aquest resultat?

	Arriva un bambino
	I riva en fanteto

	Arriva il postino
	I riva 'r postin

	E` venuta solo la maestra
	L'è vegnù sortanto a maistra

però quan el verb d´aquest subjecte postposat és "haver-hi" (literalment "ésser-hi") la frase torna a rebre el tractament impersonal i hi apareix de nou la -com a la frase inicial de la traducció de Pinocchio

C'è un bambino
	La gh'è en fanteto

	Non c'è nessuno qui
	La ne gh'è nissun chì

 Com a complement d´aquests exemples, pengem un breu text d´un dels pocs autors que escriuen en aquest dialecte a Internet. El text té un to poc "acollidor" envers els nou-vinguts, però aquí ens interessa pel seu vessant lingüístic. Hem marcat en vermell la presència -o absència- de pronoms clítics

 I amighi do sito “Made in La Spezia” (che la n’è ch’i sea ‘n nome tanto spezin, ma a sto mondo [∅] ne se pè aveghe tüto!) i m’han envità a scrive quarcò en spezin (..) Ho lèto tüto quer ch’i è sta scrito ‘n spezin e ho cognossü i mèi poèti spezin de quei tenpi (..)
 s’a ne gh’éimo noi o dialèto spezin i ea ‘nzà bèlo che ‘ndà. Aomai o dialèto spezin [∅] gh’en è ciü pòghi ch’i ‘r parlo (..) Cos’a voré, [∅] ne gh’è ciü gnente da fae.(..) aoa i dizo che a Spèza l’è na sità “mürtiètnica e mürticürtüàle”, ch’en fenita la vè die che la gh’è cen de forèsti (prima a die a veità a i ciamàvimo gabibi) e i dizo ch’i eno na “risòrsa” e aloa me la me paa che dee “risòrse” a gh’en avemo dee bèle!.

                                   *****************

A sota pengem el fragment anunciat, però abans: 

 -aquí una traducció ladina de Pinocchio -on per cert la frase inicial és L´ea na ota

 -si voleu conèixer millor la llengua fiorentina que va fer servir Collodi -que inclou de vegades l´ús de pronoms subjecte absents de l´italià- podeu llegir aquest article. En aquest blog, escrit des d´un municipi proper a Florència, comenten que l´ús del pronom a construccions impersonals no és gaire hanitual al dialecte local -a diferència del que passa en el fiorentí de Collodi:

 gli,pron.,“con uso” impersonale nell’area fiorentina, mentre è raro da noi, per es., nella frase: “Gliè vero!”: è vero (“con valore pleonastico ed enfatico”, nota giustamente De Mauro, secondo cui è derivato da “egli”

 -més traduccions dialectals aquí -però només d´un parell de capítols, per això no les hem fet servir de moment-

 -aquí una traducció "diferent": Pinocchio.. en emoji

 Ara sí, el fragment. N´hem hagut de deixar fora les versions genoveses i banditesa perquè no són traduccions mot a mot sinó adaptacions abreujades de l´original

Toscà	Spezzino	Ferrarese	Padovà	Venecià
— C’era una volta... — Un re! — diranno subito i miei piccoli lettori. — No, ragazzi, avete sbagliato. C’era una volta un pezzo di legno. Non era un legno di lusso, ma un semplice pezzo da catasta, di quelli che d’inverno si mettono nelle stufe e nei caminetti per accendere il fuoco e per riscaldare le stanze. Non so come andasse, ma il fatto gli è che un bel giorno questo pezzo di legno capitò nella bottega di un vecchio falegname, il quale aveva nome mastr’Antonio	—La gh’ea na vòta…—En rè! — i dian d’asbrivà i me letoi pecenin. — No, fanti, a ve se sbagià. La gh’ea na vòta ‘n tòco de legno. I n’ea miga ‘n legno ‘legante, ma ‘n tòco de legno üsüàle, de quei che se üsa d’envèrno pe’ brüzàe ‘nt’a stüfa e ‘nt’er fossigiao da fae ‘r fègo pe’ scaodae e stànsie. A ne sò come l’è ‘ndà, ma ‘n bèo giorno quelo tòco de legno i è capedà ‘nt’a bütéga d’en vècio bancaà, ch’i se ciamava Tògno,	Agh jéra ‘na volta … —Un re! - i dirà sùbit i mjé pìcul lètùr. Eh no, ragazzìtt, avì sbaglià. Agh jéra ‘na volta un pèzz ad légn. Al‘n jéra brisa un légn ad lusso, al jéra sól un zzòcch ad quéi    che d’invèran iss métt int la stua o su l’aròla par impizzàr al fógh o scaldar ill càmar. An sò brisa cóm l’è andada, al fatt l’è che un bèll dì stal zzòcch al va a fnir int la butega d’un vècc falegnam che ad nóm al faseva mastr’Anton	Ghe gera na volta ... - Un re! - i dirà i me pìcoli letori. Nò, tosi, ve gavì sbalià. Ghe gèra na volta un tòco de legno. No 'l gèra un legno de lusso, ma un pòro legno da catasta, de quei che de inverno se usa métare dentro le stue o ne i camineti par inpissare el fogo e scaldare le càmare. No sò come che sia stà, ma 'l fato xe che un bel giorno sto tòco de legno xe capità ne la botegheta de un vecio marangon1, de nome mastro Toneti	Ghe gera na volta… —Un re!, dirà subito i puteli che xe drìo lèserme. Eh nò, cari i me tosi, gavè sbaglià. Ghe gera na volta un toco de legno. No ‘l gera un legno de lusso, ma un toco da bruso, de queli che d’inverno se usa méterli ne le stùe e ne i fogheri pa’ impissar el fogo e par scaldar le càmare. Desso, mi no so come che la sia ‘ndada; fato stà che un serto zorno sto toco de legno el xe capità ne la botega de un vecio marangon che se ciamava Toni

 Edit 22-3. La lectora vèneta Éphémère ens fa arribar, amb la seva amabilitat -i competència lingüística- habitual la seva traducció d´aquest primer fragment. El seu dialecte del Poléxine és dels que fan servir el pronom "a" tant a les impersonals com a diferents persones verbals:

 Na 'olta a ghe jèra on... - Rè! - i dirà subito i putìni che i è drio a  lèzarme.
Nò, putèi, a ve sbaliè. Na 'olta a ghe jèra on zòco .
El jèra mia on zòco de nogàra , el jèra  zòca da zocàra, bòna da métare inte le stùe e i fogolàri pa inpizàre el fògo e scaldare le càmare.
No se sà el parché, ma on bel dì sto tòco de legno l'è finìo inte la botéga de on vècio marangon, che i ghe dixéa el Mèstro Tòni.


Potser us interessarà també

http://elpetitespolit.blogspot.com/2014/09/concordanca_18.html

https://llengualigur.blogspot.com/2014/03/a.html