"Crocevia" (actualitzat)

 El nostre blog occità, aquí:

Un Parlar Llenguadocià

 Els dialectes protagonistes d'aquest post es troben en una cruïlla geogràfica i lingüística. És la zona on una part de la Llombardia, l'anomenat Oltrepò Pavese, penetra a Sud entre el Piemont -província d'Alessandria- i l'Emília -prov. Piacenza- fins gairebé tocar la Ligúria.

Imatges extretes de WP i Google maps

Voghera va ser durant un temps part del Piemont però actualment -i històrica- ha format part de la província de Pavia -amb la capital a Nord del Po. En aquest text del 1900 Pierfrancesco Nicoli en va descriure el dialecte. 

Il dialetto moderno diu el títol de l´article; però com veurem, l´autor va tindre en compte els periodes anteriors dels dialectes tractats

Un resum de la primera part del seu text (amb algun afegit nostre entre claudàtors): Els dialectes de Voghera i de la veïna -però ja piemontesa- Tortona són molt semblants al de Pavia. Tots tres dialectes tenen alguna diferència important respecte als dialectes emilians -no tenen la pronúncia E oberta de les As tòniques que ja comença a Piacenza i per la qual la paraula Parma, per exemple, es pronuncia Pèrma i s´escriu Pärma-, però comparteixen trets emilians com l´afebliment i supressió de vocals àtones -un tret que també es dóna en el dialecte d´Alessandria (i en piemontès en general), però més avall veurem les diferències que fan que l´alessandrino pertanyi ja a un grup diferent. 

 Analitzant un text del s. XVIII Nicoli troba analogies amb el piacentí, i conclou per tant que els dialectes en qüestió (vogherès, tortonès i pavès) formen la branca occidental de l´emilià.

 Dialectes emilians, per tant, però amb diferències entre ells:

 -Tortona i Voghera comparteixen amb el lígur el rotacisme dels articles i el pronom masculí (o neutre) O

 -L´influx piemontès arriba des d´Alessandria en forma de lèxic manllevat. L´ús dels pronoms subjecte a Tortona és semblant al de l´alessandrí. Aquest darrer dialecte, però, és clarament piemontès (entre moltes altres coses, té un locatiu I/J [semblant al del català]):

 -Per la seva banda Pavia, que és més enllà del Po, rep des del Nord la influència milanesa, en forma de vocabulari però no només -la desinència -I per exemple:

Un altre tret llombard del pavès, l' ús de la partícula negativa postverbal No, és compartit pel vogherese -en canvi a Alessandria es fa servir l'adverbi piemontès Nen i a Piacenza l'emilià Mi(g)a. 

  L´autor matisa que la manera de construir les negatives, però, no és idèntica als tres dialectes Milanès, pavès, vogherès:

[El vogherès, per tant, sembla que fa servir la partícula negativa tal i com fa l´emilià, darrera de l´auxiliar: El n´é miga gnù '(ell) no ha vingut']

 - El piacentí presenta trets absents als altres dialectes: la ja comentada pronúncia de A tònica o l´article IL pel plural del femení [com a Parma]

Aquí una revista del 1823 on els redactors mostraven el seu interès en aconseguir una grafia que pogués reflectir per escrit els sons de les vocals paveses, tanto è diverso il loro suono dalle comuni italiane e lombarde

                                            **********

 Els dialectes actuals no són com els del 1900: així, a Voghera l´article femení ja no és Ra sinó La (es manté, però a municipis dels voltants, i no només als petits); i les formes verbals es van apropant a les del milanès i allunyant de les del dialecte de Tortona.. Però Nicoli ja tenia en compte l´evolució lingüística i en part s´havia basat en estadis antics dels dialectes. Les seves conclusions, de tota manera, són matisables: ja el 1902 Carlo Salvioni va afirmar, basant-se en l´estudi de textos encara més antics i que va identificar com a pavesos, que les influències emilianes en el pavès s´havien sobreposat damunt d´una base piemontesa:

Molt més recentment Daniele Vitali ha afirmat que fins i tot molts dels trets aparentment emilians comuns a pavès i piacentí són en realitat piemontesos. La seva conclusió és, però, que en l´estat on es trobem avui dia els dialectes d´Alessandria, Pavia i Piacenza, podem sense problema incloure cadascun d´ells dins la família lingüística de la regió corresponent: Alessandrí-piemontès; pavès-llombard; piacentí-emilià 

 una prima osservazione, da approfondire proseguendo gli studi, è che in genere i tratti "piacentini" del pavese, quelli cioè presenti a Piacenza e a Pavia ma assenti a Milano, non sono emiliani (in genere, infatti, mancano a Parma), bensì piemontesi orientali (si trovano cioè ad Alessandria): è così per il fonema /ə/, per il dittongo ói/öi e così via (il secondo è addotto da Biondelli per giustificare l'inserimento del pavese nell'Emilia linguistica). Ci sono cioè tratti comuni fra Alessandria, Pavia e Piacenza, senza che per questo nessuna delle tre città debba essere per forza attribuita a una regione linguistica diversa da quella amministrativa.

Pel que fa al tortonès/vogherès: el mateix Vitali col.labora en una web sobre els dialectes de les valls apeníniques properes a Voghera/Tortona i inclou el dialecte de Tortona (entenem que el de Voghera també) dins del llombard occidental -aquí, per tant, es trenca l´equivalència entre les adscripcions administrativa i lingüística, perquè Tortona és al Piemont; d´altra banda és sabut que uns quants municipis del sud d´Alessandria i Piacenza són de parla lígur.

Aquesta és la zona a la qual està consacrada la preciosa web Dove comincia l´Appennino, web farcida de textos i documents sonors que en testimonien la varietat lingüística

    

 A sota uns exemples dialectals. Ens cenyim a una petita part de la zona en qüestió: a Sud est de Tortona/Voghera, amb un centre habitat important, Varzi -el dialecte del qual és descrit a la web com di tipo pavese:

Montacuto i Fabbrica Curone són a Alessandria. Varzi i Santa Margherita di Staffora a província de Pavia -Santa Margherita a tocar de la de Piacenza

si comencem per Montacuto, el dialecte sembla poc allunyat dels de Tortona/Voghera

Setémber, setembrei, ar mez ch' u s' cava ar vei: i son tri;
utúber, cucúber, ar mez ch' u sa scrava i rúvar: i son sez;
ar mez ch' a suma, ar mez ch' anduma, ar mez pasà: i son növ...
[Settembre, settembrino, il mese in cui si stappa il vino: sono tre; ottobre, coccobre, il mese in cui si sfrondano le querce: sono sei; il mese in cui siamo, il mese prossimo, il mese scorso: sono nove...

Seguint en diagonal cap a Varzi, a Fabbrica Curone, sembla lígur. Amb un contrast interessant entre un parlant -un capellà que imaginem no és del municipi- que fa les frases negatives "a la llombarda" i un parlant del poble que les fa "a la lígur"

"Bestèmia no, neh! [Non bestemmiare, eh!]" Ma quegli obiettò: "Se nu bestèmio, i müi nu van [Se non bestemmio, i muli non vanno]". Il sacerdote risoluto insistette: "Ti t'dev no bestemià [Tu, non devi bestemmiare]". "No, no, i nu van: mi nu u fasu...

A Santa Margheritta -fent ara la diagonal en direcció Sud-Est des de Varzi, un dialecte que semblaria emilià: desaparició de vocals -però conservant-ne alguna en final de paraula com fa el lígur, incloent-hi la desinència femenina plural -E-, negació amb Mia, o el que sembla una transformació de la A en E (etri)

M'ricordo [..] alura tüt i pijev i sunadù, l'ea mia cme mo [..] ogni paízo u pijè i sunadù [..] i l'ciamevo intl'usteria peich'i vrév sentí a Marcia Reale.  [..] Peichè d'sòn, gh'n'éra tanti, ma lü l'éra un sòn diverso da i etri [..] E er done ch'u gh'è lü, n't'u sè: alura ion u vghè un sunadù, u pariva ch'l'éra un re!

                              

Tornem al text de Nicoli; si la primera part del seu estudi era introductòria, a la segona part es va centrar concretament en el dialecte de Voghera (i Tortona). Aquí potser li va faltar posar en relació alguns mots amb els d´altres dialectes; tres exemples

 .A pröe 'a prop' 

A pröe també recorda les formes lígurs, com genovès Apreu(v)o

 .'La son' ('la calor', 'la fred') 

Dos mutaments -tres, si tenim en compte la forma nord-catalana La fred- que són comuns amb el català. 

Son(n) en el sentit de 'somnolència' sembla femení a tota l´Emília. 

A Piacenza per exemple (on per cert sembla que una sola paraula designa 'la son', 'el son' i 'somni'; a la resta de l´Emília el 'somni' es diu Insonni):

Parma: 

Reggio -el text no especifica que sigui mot femení però els exemples són diàfans:

Mòdena: 

Pel bolonyès veiem exemples en masculí i femení: D´sòn i dalla sòn

No coneixem aquesta forma femenina en romanyol

tornem a Parma: des d´una revista satírica del s.XIX, aquest exemple:

.Bumbei 'molt'

L´equivalència amb Ben bene no es descartable - o si més no creuament posterior (cf. lígur Bén bén 'molt'). Però la paraula semblaria més aviat un compost de Molt (o Mond per influència amb 'món' o 'mont') + Bé, com en parmigià -vegeu també el piacentí antic-. Les tres variants de la paraula al diccionari parmigià Malaspina

en tot cas: molt interessant que aquesta paraula hagi evolucionat de manera gairebé idèntica en vogherès i parmigià 

 També en piemontès central existeix un mot semblant Motobin. En aquest diccionari en línia del dialecte d´Alessandria, però, no apareix. 

Un diccionari, per cert,  molt recomanable; i on trobem una cosa interessant sobre una paraula vista en una entrada anterior:

saràch (s. m.). salacca, pesce poco dissimile dall’aringa. 

Saraca és paraula masculina en alessandrino. Probablement per la influència de Sarg -recordem que la Saraca és un peix blau salat, però que els creuaments i les confusions amb Sarg han estat habituals en el passat. Una altra opció és, potser, que l´ús de la paraula femenina en plural -que és adesinencial en molts dialectes del nord: il sarach- hagi fet que els parlants la reinterpretessin com a masculina?

No només en alessandrino: també trobem aquest mot en forma masculina en Pavès -i més a l´est, en cremasc, una forma masculina i una de femenina

Una paraula, Saraca, que fa poc hem sabut que existeix també en castellà.. d´Amèrica del Sud

Ciència i llengua llombarda

  

El nostre nou blog llenguadocià, aquí

 La producció científica llombarda del segle XIX és relativament àmplia, impossible d´abarcar en una sola entrada. Ens centrem aquí en l´obra de dos grans ictiòlegs del s. XIX. Els autors -l´un milanès i l´altre comasc- i les seves obres són:

Filippo De Filippi Pesci finora osservati in Lombardia1844 

Maurizio Monti Ittiologia della provincia e diocesi di Como1846 i

    Pesci di Como e Sondrio e del cantone Ticino1864

i veurem què van dir sobre un peix concret: el que rep el nom italià oficial de Lasca, en llombard Strigg (o similars). L´hem triat tot i que -o més aviat precisament perquè- no l´hem vist mai i potser no l´arribarem a veure: sembla que ja ha desaparegut d´alguns rius i és en camí de fer-ho a la resta. 

intentarem veure el gran mèrit i també les limitacions d´aquests autors; limitacions que són en realitat les pròpies de l´època, degudes en gran part al fet que la fauna a banda i banda dels Alps és diferent, amb peixos norditalians absents a França o Suïssa o a l´inrevès, i amb un munt d´espècies semblants però diferents -també anant cap el Sud

Fotos extretes de WP. A l´esquerra el nostre peix; a dalt a la dreta el seu germà, de distribució padana també; a sota d´ell el cosí centreeuropeu C. nasus.  És precisament la introducció recent d´aquest darrer peix al nord d´Itàlia el que ha portat la Lasca a la vora de l´extinció. Hi ha un altre Chondrostoma francès (o més aviat occità), C. toxostoma, que tornarem a veure al final de l´entrada.

La lasca és absent al vessant Sud de la Ligúria -o més exactament només se´l troba a la Spezia, perquè ha estat introduït recentment a la veïna Toscana; ho veiem aquí: 

La lasca és més estreta que els seus parents; d´aquí li ve el nom local Strigg, tal i com veurem més avall i llegim en aquest llibre del també llombard P. Pavesi. A pàgines 14 i 15 del llibre, un llistat amb més obres ictiològiques llombardes. Algunes de caire local -de fet les del Monti també ho són-, però no per això menys interessants. Una de les obres citades és del mateix Pavesi (publicada a Lugano el 1871) i esmenta el nostre peix -tot i ser gairebé absent de la zona estudiada, el Cantó Ticino. El Pavesi és també autor d´un altre estudi sobre el dialecte de Pavia on apareix una de les primeres atestacions de l´ictiònim, aquesta:

El De Filippi en va parlar, de la lasca, com si fos ell el primer de fer-ho -amb nom científic propi

Però el peix ja havia estat descrit per Bonaparte uns pocs anys abans. En una trobada de naturalistes, recollida en aquest llibre de 1845, el mateix De Filippi va admetre la confusió i en va explicar les causes

El Monti al seu primer llibre va dedicar només 3 línies -les darreres al text que pengem- a parlar del peix. Això és degut a que és poc habitual a la zona que ell considerava i a que va incloure´n la descripció dins un paràgraf dedicat a un altre peix del mateix gènere (la savetta, anomenat a alguns llocs també Strigg; el nom científic que encapçala el text, C.nasus, és, ho hem vist més amunt, el d´una espècie que en realitat es troba més al Nord) 

En aquestes 3 línies inclou els noms científics de Bonaparte i de De Filippi, però amb el primer dels dos va cometre -ell o l´impressor- un error curiós: l´escriu Leuciscus Gesneri, quan en realitat l´espècie no era dedicada al suís Gesner sinó al també llombard G.Gené

L´error va ser rectificat al seu segon llibre -on el nom científic del peix ja és, en solitari, el de Bonaparte (i on se segueix confonent la savetta amb el Chondrostoma nasus, però apareix també el nom avui dia acceptat de l´espècie: C.soetta Bonaparte) 

Una altra questió interessant: tant al seu primer llibre com al segon el Monti va comentar l´error que havia comès un segle abans un altre ictiòleg llombard, error consistent a aplicar a la savetta, l´espècie germana de la Lasca/Strigg, el nom científic linneà d´un peix que no es troba a Itàlia, la vandoise francesa

L´error de l´Scopoli havia estat repetit per altres ictiòlegs llombards: pel mateix Monti uns anys abans de rectificar. També pel mantovà Lanfossi, que va escriure abans que Bonaparte donés el nom científic actual de l´espècie, i que de fet va fer servir 2 noms científics sinònims del de la Vandoise. Un altre autor mantovà, ara posterior a Bonaparte, ja adoptava els noms bonapartians -però en canvi va combinar el nom Lasca amb el nom científic d´un peix francès, el Gardon:

en aquest llibre de 1858 sobre Como el nom Cyprinus leuciscus ja no apareix, però abans l´error va arribar als diccionaris mantovà i milanès del Cherubini (però al segon veiem que la referència que va donar és en el fons correcta: el C.leuciscus de Scopoli -no de Linneus): 

      també a d´altres com el piacentí (emilià) Foresti -1ª i 2ª edició   

També al diccionari romanyol del Morri. On a més veiem una cosa que ja vam comentar a l´entrada sobre els noms del moll i les llisses: el barb era sovint considerat una mena de llissa -un mulus o, com en aquest text, un cefalo. De fet Berb sembla tenir la segona accepció 'bagra' 'llissa de riu' 

un cefalo també al Boerio venecià

 

Parlant de diccionaris: la traducció italiana del Dictionnaire des sciences.. de Cuvier i altres va afegir una equivalència Lasca-Cyprinus leuciscus que no hi era a l´original (on aquest nom designava, és clar, la vandoise)

Ens preguntem si el De Filippi, en donar el nom científic C. jaculum, no havia pensat, ell també, en la Vandoise. Peix que és anomenat també Dard per la manera com es llença cap endavant, i que el naturalista suís Jurine havia anomenat Cyprinus jaculus (tot i que, això sí, aquest peix que ell va anomenar Vandoise és en realitat un altre, d´aleta anal àmplia)

(el vènet De Betta havia pensat de fet que el nom jaculum del De Filippi podia provenir de la forma allungata e sottile del peix) 

al text d´un altre llombard, el brescià Bertoni, una altra possible confusió: anomenar Lasca el peix que és en realitat el cosí padà de l´ablette francesa 

Pel que fa a la qüestió del nom dialectal: el De Filippi -ho hem vist al primer text de l´entrada- no només va donar el nom local de la Lasca sinó que va fer un breu intent d´etimologia. Al primer text del Monti hem vist que l´autor comenta que el nom Savetta és d´origen llombard però també que el naturalista semblava més interessat per l´aparició dels ictiònims en autors clàssics. Al segon llibre, en canvi, va donar la mateixa importància a la discussió sobre noms locals  (el text que pengem a continuació és ampliació de la meitat dreta del text penjat més amunt)  i va comentar per exemple que el nom Savetta es feia servir també més enllà de la Llombardia

i recordem (ho vam veure aquí) que en aquest segon llibre, publicat ja en plena Itàlia unitària, el Monti no va estalviar les mostres de la consciència llombarda/cèltica

en un altre text llombard -ara actual- una explicació sobre el nom Stigg:

la forma del corpo, più compressa lateralm.(ossia “stretta”), affusolata e slanciata rispetto a quella della savetta sta alla base del nome dialettale. ¶ Dial. strèt/strèc “stretto”

Tal i com veiem a la Treccani l´adjectiu italià Lasco vol dir 'allargat'. Estaríem temptats de veure-hi una motivació semblant a la del nom llombard: la referència al cos estirat del peix. Però sembla que l´origen és un altre -i és normal que així sigui: el nostre peix allargassat de fet no és autòcton a la Toscana, i el nom que ara el designa s´ha aplicat a altres peixos no tan subtils (Ja Belon i Rondelet el van considerar nom italià del rodanxó gardon francès; el peix és absent a Itàlia, però probablement els dos ictiòlegs van veure aplicar el nom a algun peix semblant). Veiem per exemple l´entrada del diccionari etimològic Pianigiani -al final de la qual torna a aparèixer el nom científic que no toca- i la de la Treccani --que ens condueix a una altra consideració ictiològica que ens sembla interessant

[dal longob.aska «temolo» (ted.mod.Äsche), con agglutinazione dell’articolo; fu prob. chiamato così per il colore cenerognolo della pelle (ted.Asche  «cenere»)]. – 1. Nome di diverse specie di pesci d’acqua dolce della famiglia ciprinidi, poco apprezzati come alimento: oltre alla comune lasca (Chondrostoma toxostoma), indica a Roma e in alcune località del Lazio il triotto (Rutilus rutilus).

la Treccani, ho veiem, parla de toxostoma com a peix italià, quan en realitat només es troba a la part Sud-Est de les terres d´òc. Sembla un error de la Treccani, a no ser que segueixin una classificació (relativament) antiga que considera toxostoma i genei (i també la madrilla catalana) una sola espècie. Vegeu aquí:

en aquest interessant article (pp.58-61 del PDF) sobre els noms aragonesos dels peixos de riu, tornem a trobar aquesta identificació -en aquest cas entre l´espècie occitana i´aragonesa-catalana: 

-Chondrostoma miegii Steindachner. A madrilla ye un pex endemico d’a cuanca de l’Ebro y a redolada. Ye bien conoxita. Catalán y castellano madrilla, basco loina txikia. Un sinonimo zientifico ye Chondrostoma toxostoma Steindachner.

 

per tant, potser en el fons hi ha alguna opció que arribem a veure el nostre peix -però no al Nord Itàlia sinó a casa nostra o al Llenguadoc.

Un petit apèndix llenguadocià per acabar: aquest peix, el toxostoma, va ser descrit per Vallot només un parell d´anys abans que Bonaparte donés a conèixer la lasca. Pengem un fragment del seu text i, al costat, fragments de Rondelet -algun dels quals citat per Vallot:

(tal i com va dir Vallot, a la figura 1 de Rondelet veiem, en efecte, el que sembla un chevesne. Té per exemple l´aleta anal convexa, mentre que toxostoma i vandoise la tenen còncava -vegeu aquí per exemple-)

els noms llenguadocians i en general occitans són molt interessants i d´etimologia en general poc clara. -vegeu per l´Aude aquí per exemple, o pel Tarn aquí i aquí, dos textos on intercanvien totalment els noms d´aquests peixos tan semblants com toxostoma i vandoise: 

Prenem per exemple Sièjo 'vandoise o similar'. Mistral en va donar una derivació que potser, indirectament, seria també una explicació del llombard Saeta (que però aquí fan derivar d´un estri de sabaters, i Barbier va creure equivalent a it.ciabatta) 

Opció criticada per Thomas:

La comparació entre la vandoise i la "sagitta", en tot cas, ja apareix a Aldrovandi:

Creiem que això és una vandoise, vista a Cessenon. No té un aire punxegut però sí que es llença cap endavant com una fletxa