Transleitans i Cisleitans, sempre seran germans

       De Viquipèdia

 El Compromís  Austrohongarès de febrer del 1867 va establir la monarquia dual en substitució de l'antic imperi unitari d'Àustria, existent des del 1806.^[9] Molts textos designen la part austríaca de l'imperi amb el nom de Cisleithània per situar-se a l'oest del riu Leitha, segons la perspectiva austríaca.^[4] (..). De la mateixa manera, la part hongaresa, dita Transleithània,^[5] era molt més àmplia que Hongria 

Els regnes i territoris de Cisleithània eren:

• el Regne de Bohèmia
• el Regne de Dalmàcia (..)
• el Küstenland ("El Territori de la Costa", que incloïa el comtat principesc de Gorítzia i Gradisca, la ciutat de Trieste i el margravat d'Ístria).

Els regnes i territoris de Transleithània eren:

• el Regne d'Hongria, incloent-hi Transsilvània i Vojvodina
• el Regne de Croàcia i Eslavònia
• la ciutat de Fiume.

A les nombroses revistes i diaris triestins de la segona meitat del XIX disponibles a internet (El Zavatin, El Triestin, Sandro, il corso di Trieste..) veiem que la relació centre les dues parts de l'Imperi no sempre va ser cordial. D'una revista de 1876

Hem mirat de saber si en aquestes revistes/diaris triestins hi havia interès pels (semi)compatriotes transleitans transilvans -és a dir, els parlants de llengua romànica de l'altra punta de l'Imperi, i la resposta sembla ser No: les al.lusions als transilvans son escasíssimes. En pengem una d'un diari de 1877 -on en realitat la preocupació central és la guerra dels eslaus (en aquest cas concret els montenegrins) contra els turcs. 

 

Un parèntesi al voltant de l'altre mot que hem subratllat al text: Diboto, que en triestí vol dir 'Gairebé' o 'de seguida' -pel que fa al venecià al Boerio només veiem el segon significat: 'Fra poco'.

Destacable que els triestins semblen distingir-ne el sentit del de l'expressió equivalent italiana: a la mateixa revista, poc més endavant, un text en Italia i un di botto amb sentit 'de cop', 'de sobte' -com en genovès.

De nou a la recerca de referències entre els "cosins romànics" de l'Imperi. En aquesta biblioteca virtual transilvana (hi hem aplicat el filtre del període 1870-1879) trobem un grapat d'al.lusions a Trieste, però sempre tangencials -hi tornem més avall.

 Anem de nou a Trieste. Si deixem els diaris/revistes triestins més populars i passem a publicacions més culturals, hi veiem, ara sí, un interès envers uns "romanesos" més propers geogràficament: els istroromanesos (coneguts localment -i despectiva- com a Cici). 

 Ja a finals del s.XVII el triestí Ireneo della Croce n'havia parlat -i gràcies a ell sabem que d'istroromanesos n'hi havia hagut fins i tot als afores de Trieste.

Si ens centrem en els texts escrits al llarg de XIX: a la revista Istria (editada a Trieste) de Gener 1846  apareixia un primer (i pessimista/realista) article, que començava així:

A la mateixa revista, texts de P. Kandler: un del març del mateix 1846, i uns altres el 1848 i el 1849. Encara de Kandler un text de 1863 (dins la Storia cronografica di Trieste; aquest i molts altres texts els trobem també a la web Istrianet.org)

Kandler devia ser molt conegut a Trieste. En aquest diari popular/humorístic de 1863, per exemple, el trobem citat un munt de cops. El mateix diari conté per cert comentaris (gens afalagadors) sobre els cici: però cap al.lusió a la llengua que parlaven -o havien deixt de parlar

Des de la gairebé veïna Capodistria, veiem esmentats els istroromanesos en un estudi de 1876 i en aquest article del mateix any, que insisteix en el fet que la presència geogràficament fragmentària dels istroromanesos era precisament la prova que en passat havia estat molt major. 

 D´una mica abans, el 1872, és una carta del transilvà Ioan Maiorescu, que havia visitat els pobles on es parlava o on s'estava deixant de parlar Istromanès:

Les notes romaneses de viatge de Maiorescu es van publicar el 1874, i les trobem aquí i aquí. Pengem el fragment sobre un municipi on la llengua havia estat ja quasi abandonada i només la parlaven 3-4 persones.. entre les quals -per sorpresa de Maiorescu i nostra també- un immigrant arribat de Trieste.

Potser no és descartable que l'informador eslavòfon de Maiorescu confongués triestí amb istromanès -és a dir, que en realitat hagués sentit el senyor de Trieste parlant la seva variant vèneta; però la confusió és improbable, creiem, perquè els croats -ho veurem tot sentit- acostumaven a conèixer l'istrovènet

(Sobre el mot Karavalac, que va deixar intrigat l'autor, vegeu per exemple WP)

 En aquest llibre de S. Puscariu apareixen citats més estudis de l'època; n'hi ha molts d'autors romanesos però no només (hi trobem texts del llombard Biondelli, el gorizià Ascoli, l'istrià Bartoli -que de fet és gairebé co-autor del llibre de Puscariu; i d'altres com l'eslovè Miklosich, el vienès Gartner o el francès Yriarte). 

 Al text de Puscariu trobem també alguna al.lusió a les influències que l´istroromanès va rebre de la llengua vèneta  -llengua que els informadors,  i ell també de vegades, anomenen "italià". Un d'aquests informadors va traduir un text istroromanès al vènet, i explicava així com s´havia avesat a aquesta i l'altra llengua veïna (el croat):

«mi me go vezá a Pola parlar talián; cuando ke veño in Albona, parlo o talián o slavo, come ke-l vol cualkeduno, e cuando ke semo a caſa, parlo in rumano. Novaltri parlemo rumano o rumańeje».

Una de les connections amb el venet és justament aquesta que veiem a Puscariu: 

doboto ke «aproape că , mai că» < ven.de boto, cu același sens (Bartoli)

"Amb el mateix significat (que l'expressió vèneta)", diu Puscariu. En algun exemple dels que hi ha al llibre, però, el sentit ens sembla més aviat el de 'tot just ara'; ambivalència semblant potser a la del nostre adés 'd'aquí a poc' i 'fa poc':

Ich war bereits vom Bette aufgestanden, als der Arzt eintrat

 jo n-fost diboto din pat skulat, kèna medigu nuntru verit.

Aquí -en un article de 2016- també el donen com a venetisme 

 doboto (Pu, Ko, Da) adv. Aproape. Et.: ven., cr. deboto

afegint-hi la quasi idèntica expressió croata. En aquest altre article sobre etimologies istroromaneses en trobem una de semblant, Na bot. D´origen croat, diu l´autor del text, amb el fet interessant que l´expressió istroromanesa sembla voler dir 'alhora' i 'de sobte' i la croata en canvi 'de seguida'

bot, s., în sintagma na bot cu sens adverbial ‘împreună’, ‘în acelaşi timp’, ‘dintr-odată’, ‘deodată’, înregistrată de Kovacec, R., din sud, provine din cr. na bot (< prep. na + s. bot ‘clipă’) sinonim cu cr. odmah ‘imediat, numaidecât, fără întârziere

(un altre aticle del mateix autor aquí)

Altres venetismes interessants: un el trobem a Puscariu: 

Torzjet am din ven. torziàr «andar vagando»   cf. genovès A tòrsio 

i al penùltim article enllaçat un 

Coculéi 'acaronar', del vènet Cocolar -i que en certs contextos pot ser més agradable a l´oïda -i a la imaginació- que l´equivalent dacoromanès: Dezmierda

De parlants d'istroromanès ja en queden pocs, i tal i com veiem en aquest diccionari del dialecte de Capodistria, Cici significa avui dia romeni slavizzati.

Segons aquest article recent el nombre de parlants que acaronen en istroromanès és inferior a 60

Armes, gats, ratolins, moixons i petons

       Entrada amb una colla de mots -moixó, moixarra, l'aragonès mincharra/occità missaro i variants-  que ens parlen d´animals d´aire, mar i terra, i que no semblen gaire presents al Nord d´Itàlia; i un peix, Diplodus cervinus, poc habitual a la Ligúria -i també fins fa poc al nostre litoral. És interessant constatar presències i absències -lingüístiques i zoològiques-  que separen diferents zones geogràfiques.

aquesta és la primera atestació lígur del peix esmentat

que de fet seguia sent l´única a la dècada dels 60 del segle passat -ho veiem en aquest llibre d´E. Tortonese de 1965:

En aquest article de 1966 veiem que els pescadors Nord-catalans no el coneixien encara:  Cette espéce est assez rare sur nos côtes. Deux vieux pêcheurs de Banyuls à qui je l'ai montrée ne la connaissaient pas. 

de fet nosaltres hem parlat recentment amb algun pescador cambrilenc i segueix sent un peix mig desconegut i sense nom. Tot i que ja es veu sovint a les nostres platges: el vam veure recentment a la platja del Somorrostro -hi vam arribar baixant per un carrer molt genovès:

                                                                ***********

  Segons wikipedia una de les denominacions occitanes (i franceses) del sard, Diplodus sargus, és mo(u)chon. Paul Barbier va escriure un interessant article on relacionava el nom amb el mot 'moixó' -que com a ictiònim en català és el nom dels joells. Tal i com veurem sembla que aquest mot és nom de sargs sobretot en Basc i tangencialment en occità (gascó)

https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19878g/f172.image

  a principis d´estiu els sards revolotegen al voltant dels banyistes, com moixonets. 

Però aquest peix de seguida es fa gran; i de fet a les Terres de l´Ebre un nom semblant, moixarra, s´aplica a l´aurada -que és un peix macís, que dificilment evoca petits ocellets

Ja Duhamel al seu Tractat sobre la pesca havia identificat el Mouchou de la Gasconya amb l´Aurada

fotos extretes de viquipèdia amb alguns dels peixos de l´entrada. El primer, un joell, és clarament més petit i molt diferent dels espàrids de les altres fotos

 

A Iparralde no sembla gaire estesa la denominació Muxar(ra) -en aquest diccionari només apareix Muxoin. Però si tornem a Duhamel, que va contactar amb pescadors basco-francesos, trobem les dues denominacions: Moucharra i Mouchogna, amb il.lustracions dels dos peixos a qui suposadament s´aplicaven. La primera semblaria correspondre més aviat a un Diplodus cervinus. La segona, el Mouchogna, sembla un sard (tot i que la forma del cap recorda una mica una aurada, i en la descripció del peix Duhamel va parlar d´una taca a l´opercle com la de S.aurata; aquí l´identifiquen amb la mabre)

     en aquest llibre recent veiem que, en efecte, un dels Muxar és el cervinus, amb la franja negra que travessa l´ull i que falta al dibuix de Duhamel; el sard n´és un altre (el muxar handia 'gran', no un Mouchogna/muxon etc):

El Muxar comú és el sard i sobretot la Variada. Aquest darrer peix té un morro allargat i quan pica el seu menjar sembla que l´estigui petonejant, però no és probable que el nom estigui relacionat amb Musu/Muxu 'llavi, petó' -de tota manera vegeu un dels textos més avall; i, com passa sovint amb els ictiònims, no creiem descartable que un mot inicial hagi estat reinterpretat per etimologia popular i apropat, en aquest cas, al concepte de 'morro punxegut'      

Més sobre aquests noms bascos en apèndix al final de l´entrada.

                                       una variada fent petons al seu menjar

        a la Barceloneta vam veure aquest D. cervinus, al costat d´un sard (i un moll). 

La qüestió es complica encara més perquè en euskera i llengües veïnes també alguns mamífers rosegadors reben noms semblants als que estem veient. Semblen d´origen diferent però veurem que alguns autors els van tractar conjuntament. 

  En aragonès per exemple: Mincharra; fet derivar aquí (text de R. Vidaller), tentativament, de mus 'ratolí'. Si la primera part fos efectivament 'mus', caldria explicar la 2ª; Vidaller de nou ens fa en el seu blog un resum d´opcions:

Charra se puede relazionar con l’oczitán garri / jarri, “zorz, rata”,(..)  Otra posibilidá ye que charra deribe de –kar, “piedra” y/u “carrasca, caxico”. (..) Allora mincharra podreba esplicar-se como “zorz de carrasca/caxico”, bien amanato a o nombre zientifico Elyomis quercinus,  

al text veiem l´extensió del mot Mincharra i variants -una extensió que no inclou el domini català: Mincharra ye a traza aragonesa de un nombre emplegato dende Burgos (ORIA de RUEDA, 1988), dica a Oczitania mediterránia, en os departamentos de Aude, Herault e Aveyron (THESOC), pasando por a Rioja, Nabarra e o País Basco: Mincharro, muxar, musharra, muserra, musiarra, micharra, muserra, micharro, missaro, mixiarra, landarra..

en canvi per 'moixó (ocell petit)' l´aragonès diu Muxón.

 .Aquí dediquen als noms bascos del rosegador dues entrades separades per les variants que comencen amb B o M, amb un munt d´opcions etimològiques -però amb predomini, de nou, de les que relacionen els mots amb mus. Pel que fa als peixos, vinculen una forma Muxoin amb Muxar i, basant-se en Coromines, ho relacionen tot plegat, de nou, amb "moixó" -com havia fet Barbier

Curiositat: com que l´etimologia apareix en una veu derivada, el lingüista M.Morvan no la va veure ni va establir la relació entre els diferents ictiònims i la va reclamar en el seu comentari a la part final del text tot just citat: Busarra (..). Oui, certes, les var. "vascongadas" sont bien données, mais quelle est l'étymologie?

 .Al diccionari de l´Acadèmia basca separen les entrades pels mamífers i els peixos.

 .També al diccionari d´Azkue hi ha dues entrades, però la segona veu -Muṡar, la que correspon a Muxar, és un diminutiu que inclou els petits del mamífer i els petits espàrids (i també un cuc que serveix d´esquer):

 

.aquí ajunten els noms dels mamífers i els peixos en una sola entrada, els relacionen amb denominacions gregues -en darrera instància del nom grec pel ratolí- ..però al final de l´entrada reenvien a Musu 'petó, llavi'

MUXAR/BIXAR, zoologie : 1º MUXAR ARRUNTA, “lirón gris, loir”, Glis glis, de la famille des gliridés ; 

2º MUXAR, “Sar à tête noire ou Sargue”, Diplodus vulgaris, poisson ostéichthyen de la famille des sparidæ; (..)
  Probable emprunt très curieux: gr. μυωξάρια (muōxária) “petit trou de loir”, terme d’insulte (..) Le mot μυωξάρια (muōxária) « signifie “trou de souris” ».(..). Voir P(H)OZOZ et MUSU.

MUSU : 1º “visage” ; 2º “nez” ; 3º “lèvre, museau” ; 4º “baiser”. 

  Toute la famille MUSU, MUSUIKA,(..)  MUXAR/BIXAR,(..) tourne autour de l'idée de “lèvre”

(l´origen de Muxu o Musu -i de francès Museau,italià Muso- no està clar; pre-llatí segons Morvan -vegeu també aquesta llarga disquisició de Chaho-. Sense relació amb Mus 'ratolí'. En tot cas els nostres peixos poden evocar tant el concepte 'llavi, morro' com el de 'Ratolí': abans hem dit que la variada sembla petonejar el menjar, però també podríem dir potser que el rosega)

Rohlfs per la seva banda havia parlat de nou alhora dels noms dels rosegadors i els peixos -si més no el de l´aurada- però els havia fet derivar tots de moix

 però encara ens queda l´opció àrab que separaria ictiònims de rosegadors relacionant els primers amb el nom d´un arma, una llança -de fet recordem que el mot d´on prové el nom de la família, sparus, també tindria aquest significat. Llegim què ens diu Joan Veny

  També Coromines -però, estranyament en ell, amb dubtes; de fet la veu és inclosa, ho hem vist més amunt, dins l´entrada Moix (i a la veu el peix amb denominació Muxarra és petit):

 En suport de l´opció arabisme: aquí veiem que encara existeix en castellà la variant almojarra. 

 Aquest significat i etimologia que hem vist al text de Veny ja havien estat recollits per Cuvier en parlar dels noms dels sargs i dels gerrets -però el naturalista francès va semblar considerar que els noms bascos tenien un altre origen:

En aquesta Zoologia valona trobem un munt de veus interessants -hi falten només els nostres ictiònims àrabs:

Aurada -en primer pla- amb Sards (i sorells blancs, i una dormilega que li vol robar el protagonisme a l´aurada- aquest estiu 2024. A la vora hi havia també una altra aurada de grans dimensions, variades i sargs imperials, però es van mantenir tots ells en un discret segon pla.

aquest dibuix ens el regala un amic que és de les terres on de l´aurada en diuen moixarra

Un parell de coses suplementàries -i potser un pèl desordenades- sobre els mots bascos: 

en euskera, pel que veiem aquí o aquí, apliquen a algunes localitats el nom muxarra (o la variant castellana mojarra) a un altre peix de la família, la mabre.

Per Cuvier la moucharra de Duhamel seria un sarg atlàntic (però més amunt hem vist un altre text seu -de Cuvier- on aplica el nom al sard; també Guichenot va identificar el Moucharra de Duhamel amb el sard); podria doncs tractar-se de cervinus -que s´ha fet comú a la Mediterrània només a les darreres dècades

de fet Cuvier no podia identificar amb precisió el peix de la il.lustració de Duhamel perquè no coneixia D. cervinus: Cervinus no apareix a la seva Histoire des poissons -sí a la posterior història dels peixos de les Canàries de Valenciennes; abans l´havia descrit Lowe aquí; aquí un resum de les primeres atestacions d´aquest peix (que fins el 1893 no va ser vist a Gènova). 

Segons  Doderlein per la banda atlàntica només arribava fins a Portugal -però pel que veiem sembla que els bascos ja el coneixien de molt abans; i probablement Duhamel va ser el primer a fer-lo dibuixar.

Al text de Doderlein, per cert, hi ha el que suposem un (divertit) error tipogràfic, per mitjà del qual el nom castellà de cervinus, mojarra, es transforma en això 

Per d´altres autors el Moucharra basc és l´esparrall. Veiem en aquest darrer text enllaçat (també a Cuvier) que el nom va ser traspassat per Bloch i Lacépède a un peix americà

aquests són els noms -francesos, científics i bascos- d´alguns sargs en aquest vell llibre de la Societat de ciències de Baiona. Musonia és clarament el mot Mouchogna de Duhamel, amb una grafia diferent

el pas de Mouchon a Bouchon -el nom francès del sard- és fàcil. Desconeixem però si el camí podria haver estat el contrari, i si hi ha alguna opció que tots aquests noms siguin d´origen romànic i derivin senzillament de 'boca'. Aquí veiem que una variant basca del nom del sard és Buzoin

 El text genera altres dubtes:  el Sargus Salviani -la variada- rep el nom basc Erla, que és més aviat el de la mabre. El nom francès al text és Sargue rosé, que també sembla ser una denominació de la mabre. Sembla per tant que al text hi podria haver confusió entre els dos peixos

Erla té etimologia poc clara; ho veiem aquí -on apareix una estranya sinonímia merula/sarg- i aquí: 

Segurament està relacionat amb el nom càntabre Perla -que sí que descriu bé l´aire marmori d´aquest peix- però desconeixem quin dels dos ictiònims, erla o perla, és anterior (un dels dos deu d´haver estat una reinterpretació de l´altre):

Muxar i variants probablement deriven del castellà (i tirant més enrera de l´àrab, com hem vist), però tenen un gran interès. Es podria pensar que el duet Muxar-muxoi tenen origens diferents i que les formes muxoi sí que estan relacionades amb Muscio 'moixó', per designar peixos petits i primets com els aterínids; però el cas és que designen majoritàriament espàrids (a Iparralde per exemple) i a més a més s´aplica als de major mida -muxar en canvi, tal i com hem vist al diccionari Azkue, sembla un diminutiu. Sigui com sigui, els joells acaben apareixent també enmig de la nomenclatura dels sargs -amb noms que potser són diminutius del diminutiu?.

 Aquí (léxic d´Ondarroa) hi ha dues entrades: Muxar pels sargs, i una altra pel peix semblant al joell.

múxar//muxárra (Diplodus sp.) mutxárri//mutxarríxe; arraiñe, abixoi; (sin sangre) "mutxarriak baino odol gitxiago, ezegaitik kezkatu edo miñik artzen ez dauanagaitik"

qui rondina per no res és comparat amb un mutxárri, ens diu la part del text entre cometes..

Són dues entrades separades però a la veu corresponent als joells hi ha una cita que fa referència als sargs:  Ondarroan muxarrari sarbaista be deitzen doutse 'A ondarroa anomenen el muxar també sarbaista' (un altre nom en aquest i altres lèxics és Sarbu, que sembla un creuament entre Sarg i el nom d´un peix de riu, Zarbu, el Chabot francès)

encara una tercera veu Mujoi, tot i que el mot sembla residual a Ondarroa (i el parèntesi (erd.) al.ludeix a erdara 'llengua no basca' i indica que la paraula és d´origen forana. O potser més concretament que no existia a Ondarroa?):

mújoi // mujói (erd.)(Diplodus sargus) 

 Al Diccionari de l´Acadèmia basca inclouen el mot Mutxárri dins la veu Muxar -ho fan citant aquest text, on Mutxárri és una veu independent-; Muxar resulta així en la seva entrada tant un spàrid com en darrera instància també a un peix que respon a la descripció del joell/moixó: Pez sin sangre, pequeñito y débil.. Sota la veu Muxoi situen un altre spàrid, la xopa

 aquí veiem més variants semblants al cat. moixó; l´interrogant darrera de sargo expressa dubtes sobre la identificació, però la descripció ('semblant al múxar') indica de nou un spàrid:

de fet sembla que Muxoí no només no designa un peix petit, sinó que dins dels spàrids s´aplica al(s) més gran(s) que el muxar -o el mateix muxar un cop crescut:

muxar (..)  Diplodus vulgaris”. M-d: muxoaren kumea izatea legez baina ez da muxoa. Beti da txikia.  

muxoi (..) Def.: iz. “G. sargo”. Mundakakoa muxue dela dirudi, hala ere batzuetan muxoye esaten du Dimasek. M-d: muxarra baino haziagoa,

 'el muxar sembla la cria del moxó, sempre és petit.. el muxó està més desenvolupat que l muxar' diuen els textos -extrets d´aquí. On veiem encara una forma "híbrida" de mida intermitja entre el muxar i el muxoi muxo-muxar muxarra baino haziagoa, baina muxoa baino txikiagoa

al llarg de tot el diccionari Azkue, la identificació de noms com muxar o mujarra o mujarrilla no és gaire clara i sembla aplicar-se a molts peixos; en aquest cas a un peix descrit amb "una taca vermella a prop de les brànquies". Una descripció semblant a la que trobem a Duhamel d´un peix anomenat pels bascos Tablarina. Aquest mot designa per alguns l´aurada: vegeu aquí o aquí (on Lafitte escriu: Taularin, daurade,ne pas confondre avec dorade. Al seu diccionari Azkue havia escrit Dorade) Per d´altres és la Salpa: aquí o aquí (al segon text no apareix enlloc l´aurada). 

No tenim clar quin seria aquest peix de taca vermella; la xopa -un spàrid molt semblant a la salpa i també a uns peixos que apareixen al final de l´entrada, els gerrets? O potser un pagell? -hauríem apostat per aquest, una de les mojarras andaluses.. si no fos perquè fins fa 5 anys no havia estat detectat al Pais Basc:

en aquesta guia del Golf de Bizkaia publicada fa 15 anys ni tan sols apareix..

en aquest document sonor un vell pescador d´Hondarribia parla de la muxarra; ens sembla entendre que s´hi refereix, de nou, com a un peix amb una taca vermella (gorrixka) a prop del cap. Fa servir el mot Muxarra, clarament, com a nom del peix en un dels 3 estadis de creixement -a mesura que es fa més gran passa a ser anomenat Xartobikoa (o xartomikoa?) primer, Doala més tard: Arrain klase bati tamainaren arabera 3 izen ematen omen dizkiote: "muxarra", "xartobikoa" eta "doala".  

Potser hem d´entendre que el darrer nom és una modificació de Dorada? per cert que la taca al cap de la dorada més famosa, l´aurada, és habitualment descrita com a negra, però com veiem en aquesta foto de WP, tendeix al vermell:

Sense ser peixos gaire habituals, els nostres sargs -sard i variada per exemple- es troben “des de sempre” al litoral basc i gascó. En aquest estudi, a pàg.68, llegim que a Hondarribia hi ha restes fòssils de Diplodus sargus, Muxar handia

Entrada relacionada: Or.