Entrades
Direi che [transmetre als fills el propi dialecte] è molto importante e infatti a me spiace [que] i miei genitori e i miei zii non l'abbiano fatto con noi figli.
E' vero che siamo a Torino e le origini sono calabresi però quello che io e i miei cugini sappiamo dire in dialetto (pronuncia pessima anche se capiamo tutto) lo abbiamo imparato "sul campo" e cioè andando in vacanza lì (..).
Concordo con te però sull'importanza che i bambini sappiano parlare (e scrivere!!) innanzitutto in italiano e poi in dialetto.
Questa è una pecca che ad esempio nel paese calabrese dei miei ho riscontrato in molti dei miei amici (..) e cioè il non saper parlare in italiano.
Es tracta d´una persona que veu amb simpatia els "dialectes" però al seu text trobem dos dels llocs més comuns sobre el tema: d´una banda, la consideració que aprendre o inclús trobar-se exposat al dialecte pot ser nociu per l´aprenentatge de l´italià (la versió extrema d´aquesta opinió arriba a l´equiparació italià=parlar correctament; dialecte=parla corrumpuda). D´altra banda destaquem que l´autor del text, piemontès fill d´immigrants del Sud d´Itàlia, ni tan sols es planteja que el seu dialecte sigui el piemontès sinó el que li ve per la banda familiar.
Pel que fa a aquest segon punt, i tot i que evidentment molts immigrants sí han après el dialecte del lloc on viuen (i en Fabrizio de André, a qui vam dedicar un post, n´és un exemple il.lustre1), és cert que aquesta visió "tancada" del paper dels dialectes sembla bastant estesa. Vegem el que escriu un altre piemontès que viu, en aquest cas, a Catalunya:
faró un esempio. Io sono piemontese. Se domani andassi a vivere a Venezia e provassi a parlare in dialetto mi riderebbero in faccia. Mi discriminerebbero e sfotterebbero, non riconoscendo il mio sforzo per parlare una lingua non mia, e comunicare. E fin qui, diciamo, nulla di atipico. Ma io, sempre piemontese, che parlo catalano in catalunya vengo aiutato, apprezzato, con poche parole magari pronunciate male, mi chiedono se voglio che mi aiutino a prlare meglio, etc. Da una parte c’e’ l’esclusione per non essere appartenente per cultura a una regione, dall’altra c’è il desiderio di inclusione su base solidaria.
el seu testimoni és interessantíssim (i entre els comentaris que hi ha al fòrum que comentarem a continuació n´hi ha uns quants que li donen plenament raó, com el d´una genovesa orgullosa del dialecte -però a qui no agrada sentir-lo de la boca dels nens- que considera que parlar el dialecte serveix per "marcar diferències" respecte als forasters), però matisarem que no coincidim 100% en la conclusió: el que per ell és la prova que a llocs d´Itàlia hi ha un nacionalisme excloent, per nosaltres és consequència també de la poca consideració i dels complexes (fomentats pel centralisme italià) envers la pròpia llengua.
Això ens porta de nou al primer punt. Vegem per exemple els comentaris escrits fa ja uns anys en aquest fòrum: n´hi ha que veuen el dialecte com una parla vulgar, nociva; que consideren que els pares i els avis dialectòfons faran un favor als nens si els parlen en italià...
Al costat d´aquests comentaris n´hi ha també uns quants que lloen el bi o el trilingüisme. Un d´ells, per exemple, és el d´un ciutadà de la regió Friül-Venècia Júlia que declara que la seva filla està exposada (i assimila positivament) al triestí (dialecte vènet), l´italià, l´eslové i l´alemany. La conversa acaba quan una mare sarda, a qui no van parlar en la llengua familiar perquè totalment desacreditada fa uns anys, explica que el seu fill parla sense problemes català, castellà i italià.
*********
Destaquem també, però, que el participant triestí confessa que els seus pares friulanòfons van parlar en friulà amb el primer fill però amb ell ho van fer en vèneto/triestí (potser, això sí, perquè eren immigrants de zona friulanòfona residents a Trieste, actualment de parla vèneta). La wikipèdia ens recorda que és un cas habitual:
Da
notare inoltre un fenomeno relativamente recente e tuttora in atto,e
cioè che il veneto tende a predominare sulle parlate alloglotte
No es tracta aquí del fet (ja comentat vàries vegades en aquest blog) que una variant d´una llengua s´imposi com a estàndard pel damunt d´una altra variant de la mateixa llengua, sinó que una llengua minoritària ocupi el lloc d´una de més minoritària encara. El peix gros es menja el petit i el petit el més petit. En paraules d´un altre internauta friulià:
Io
sono uno dei pochi che sappiano ancora esprimersi in friulano
concordiese, parlato da tutti fino a pochi decenni fa nell'estremo
sud ovest del Friuli e nel nordest della provincia di Venezia, molto vicino a
quello usato da Pasolini, per intenderci. Poco studiato e un po'
snobbato dagli studiosi, tutti concentrati a Udine,(lo chiamano con
disprezzo furlan meneghel) è soppiantato dal... veneto, giudicato
più "smart" e, naturalmente, dall'italiano.
************************************
Són unes poques opinions obtingudes "a distància" gràcies a Google i que tampoc no haurien de servir per generalitzar (ni per idealitzar la situació catalana).
Però sí ens han servit per presentar una paraula interessant: segons l´autor del text que encapçala aquesta entrada, ser dialectòfon i no dominar l´italià és una pecca, un defecte (gairebé podríem dir un pecat venial).
Segons els diccionaris etimològics la paraula deriva de l´occità peca (i recordem que l´hem vist usada per un resident al Piemont, regió fronterera amb terres occitanes i a més amb minoria de llengua d´oc), de la mateixa manera que la coneguda interjecció peccato (genovès peccòu), 'llàstima', ho fa del provençal pecaire
En castellà la paraula hauria pogut adquirir el significat secundari de 'taca a la pell' (italià lentiggine; comp. amb català lentigen). L´Alcover-Moll ens recorda que el català piga tindria un altre origen:
La
forma cast. peca ha estat relacionada amb pecar (..);però la forma
catalana amb i sembla oposar-se a aquesta explicació. Segons Cor.
DECast,iii,707, cal considerar piga com a pertanyent a la família del
verb picar.
Il suo nome deriva dal termine dialettale “pigau” oppure “pigou” che significa piga cioè la piccola macchia di color ruggine, che compare sugli acini maturi.(Riviera24)
1- Destaquem de totes maneres que, pel que sembla, un genovès ara mundialment conegut, en Beppe Grillo, li deia a De André guarda
che tu il genovese non lo sai
