és Buthus occitanus: Cette espèce se rencontre dans le Sud de la France et dans l'Est de l'Espagne au nord de l'Èbre1.En France, on le trouve en grand nombre sur la rive droite du Rhône, il est moins fréquent ou plus localisé sur la rive gauche. Per una descripció clàssica d´aquest escorpí i de l´altre que veurem en aquesta entrada, i llur distribució geogràfica, vegeu aquest text de l´agenès Laboulbène. A Toulouse, per exemple, no hi hauria escorpins -i en canvi a Bordeus sí que s´hi trobaria l´escorpí focs, E.flavicaudis-
En un llibre que tornarem a citar més avall (Géographie du départment de l'Hérault) veiem que a finals del s.XIX no estava clar si aquest l´escorpí occità es trobava a Itàlia. Un altre exemple, aquest llibre de P.Pavesi -pavès, ensenyant a Gènova; llibre publicat a Milà el 1875; o aquest Gli insetti de 1909 -llibre de nou editat a Milà i escrit per un altre pavès, A.Berlese. Fins fa poc -20 anys en aquest cas- encara el deien absent a la Ligúria
L´occitanus del nom científic es deu a Amoreux 1789:
es tracta d´una vella atestació del mot/concepte occità, referit al Llenguadoc: ho veiem a un segon text d´Amoreux, del mateix any: el nom occitanus es basava en la province de France où elle [l´espècie] a été jufqu'ici la plus remarquée Curiosament, tant ell com un autor que n´havia parlat anteriorment (Maupertuis 1731) van donar com a referència geogràfica concreta un punt extrem Est del Llenguadoc, ja a prop de la Provença: (a textos recents (per ex. aquí, pàg.60, o aquí,p.179 ) veiem que Amoreux tenia raó en dir que Linné 1758 no havia parlat d´occitanus, sinó que havia descrit un escorpí europaeus que en realitat era tropical i molt diferent del nostre) Tant a Catalunya com a la Ligúria trobem aquest escorpí i un altre de nom científic Euscorpius flavicaudis -el de les Maisons al text de Maupertuis. Aquest segon és més fosc de cos (però amb potes i cua grogues) i té menys ulls a cada costat del cos -en total "només" en té 6: 2 al mig del cos i 2 a cada costat. És present també a la Toscana i encara més al Sud, i Latreille el va anomenar Scorpion ordinaire o europaeus.
El gènere Buthus va ser establert per Leach el 1815, sobre la base del suposat nombre d´ulls: 8 en total, 6 d´ells als costats (3 a cada costat). Autors anteriors (DeGeer 1778) havien atribuit aquest tret a altres escorpins. De fet sembla (nosaltres no ho vam saber apreciar en directe ni a posteriori mirant les nostres fotos) que el nombre d´ulls dels Buthus és de 5 a cada costat, 12 en total (vegeu Simon 1879; aquí sembla que malinterpretat -li atribueixen l´afirmació 4 ulls a cada costat). És interessant que Amoreux va parlar dels 8 ulls d´occitanus però a continuació va fer-ne, d´aquest nombre d´ulls, un tret general de tots els escorpins. També veiem que per ell l´escorpí "comú" o "ordinari" era el fosc:
Suposem que d´aquí venen -però només en part- les imprecisions que veiem a obres posteriors; ens fixem en diccionaris italians, lígurs, i algun de parmigià: l´Olivieri, autor del primer diccionari Genovès-Italià, el 1841, parla de otto occhi, però no per tots els escorpins sinó per l´espècie més comú. En el primer Casaccia (1851) aquest tret específic passa a ser-ne un de genèric -com si tots els escorpins tinguessin 8 ulls (vegeu també aquest autor de Ponent lígur, en un diccionari albanès-italià de 1875). Al Casaccia del 1876 el passatge sobre els ulls va desaparèixer
els dos textos semblen "copiats" de Diccionaris (de la llengua italiana) anteriors:
el de l´Olivieri sembla pres d´aquest, publicat a Nàpols, on la descripció dels ulls és idèntica: des de la specie più.. fins a del petto. Al llibre napolità, però, el fragment sobre la coloració sembla correspondre a flavicaudis: è di color bruno.. con i piedi e coda di color più chiaro o gialliccio -és a dir: nombre d´ulls corresponen (aproximadament) a B. occitanus però la coloració a E.flavicaudis. La mateixa idea, amb diferent formulació, apareix a la Storia Naturale de Farini, 1833
el del Casaccia51 és idèntic al d´aquest diccionari de 1821 (ed.a Bolonya) on però no hi cap al.lusió al color. Encara al parmigià Pariset (1892) trobem el mateix text (i sense menció al color). També en aquest diccionari publicat a Pàdova el 1829, o en l´edició de de 1832 del diccionari francès-italià de Villanova -no en edicions anteriors però
el segon Casaccia, que va eliminar el pas "otto occhi.." possiblement havia llegit algun dels textos publicats entre 1851 i 1875. Aquest text -Torí, 1861, afirmava per exemple: Quella specie a cui s´applica il nome di scorpione nel senso più ristretto non hanno che soli sei occhi, gli scorpioni che ne hanno otto formano i sotto genere bathus [sic]
Veurem alguns noms de l´escorpí, i també els d´altres animals -especialment del dragonet- derivats de Scorpio. Una segona part de l´entrada estarà dedicada al dragonet: els noms als textos clàssics, i les denominacions occitanes/italianes que, ho veurem, provenen de la d´un altre aràcnid. A la tercera part alguns noms de sargantanes i llangardaixos
Tal i com recorda en Franco Bampi: In genovese lo scorpione si dice tancoa; la parola genovese scorpion è usata per denotare il geco, quella specie di lucertola (grîgoa) bianca che si apposta di notte sui muri delle case
el Randaccio 1894 es va fer ressò de la curiositat lígur, però el més interessant del seu text és que desconeixia l´origen del mot -tot i que aquest autor no acostumava a estalviar teories pròpies. La tarantola italiana que cita és -ho hem vist al text anterior- una mena de llangardaix, el nostre dragonet, no l´aranya verinosa.
Pel Parodi 1902, en canvi, l´origen sembla clar. El va donar en explicar l´evolució del nexe NT en lígur.
ja el 1885, en nota a peu de pàgina, havia escrit:
La veu al Diccionari Paganini; hi veiem que el mot genovès correspon a l´italià Tarantola en el segon sentit -el de 'dragonet, gecko'
(Les veus Scorpión i Tàncoa al Casaccia 51 76 -on veiem de nou que 'escorpí' es diu Tàncoa, pero en canvi el signe zodiacal, com bé fa notar F.Bampi, és Scorpión. I recordem -en vam parlar aquí- que el "peix escorpí", és a dir l´escórpora, és en lígur Scórpena -o rascassa-)
Niça, pel que veiem al Diccionari Calvino (1903), és en aquest cas "mig lígur"
per si no n´hi hagués prou amb el cas nissard, la primera de les traduccions de l´italià Scorpione al Diccionari Italià-Ventimiglès sembla confirmar l´etimologia -com és habitual, a Ponent han conservat formes més arcaiques:
scorpione:taràntura 2 scurpiùn 3 scurzùn,arc.
per cert que la tercera traducció, scurzùn -poc actual, ens diu el text- la trobem també en català: pengem un fragment de Coromines
(en canvi a una altra localitat de ponent, Pietra lígure, el mot arcaic sembla justament Tàncoa: Scorpione = a tàncua (v.arc.). A taràntua. En una altra versió -posterior?- del vocabulari Tàncua ja no apareix. Potser més que un arcaisme era un genovesisme "infiltrat"?)
en aragonès trobem també l´equivalent d´Escurçó (a més dels d´Escorpí i Alacrà) per designar l´animal. Amb aquest proverbi: Escorpín, Escurzón.. Si la bíbora bedese y el escursón sentise no i abría persona umana que bibise
on escurçó sembla aplicat, en efecte, a l´escorpí -recordem però la fama d´"àspid sord" de l´escurçó en sentit 'serp', i també aquest proverbi parmigià amb una Vipra sorda:
en aquest diccionari d´una parla del Sobrarb aragonès donen per Escurzón un (poc precís) 'llangardaix'; pengem aquesta veu i la que es refereix als (veritables?) llangardaixos, amb noms (i gèneres femení i masculí) que retrobarem més avall: (també interessant que Bonaparte, seguint el Biondelli, separa Genovès de Gal.loitàlic):
als vocabularis d´E.Marcialis veiem que de nou en sard regional Escorpí (amb el sinònim Pistilloni, derivat de Stellio?) és un dragonet -la definició a veu Ascurpì no pot ser més eloquent, amb una pila de noms clàssics i científics del dragonet la foma del mot també sembla clara, i a Bonaparte trobem que, efectivament, aquest Ascurpí 'dragó' és catalano-alguerès.
Els mots derivats de Taràntula s´apliquen per tant en Toscà i provençal (vegeu la segona part de l´entrada) al dragonet, i en canvi dins la regió situada al mig, la Ligúria, a l´escorpí. En aquest article veiem atestacions medievals del mot Tarente i similars: en algunes el sentit és poc clar, en d´altres sembla voler dir 'taràntula'. Aquest que destaquem, però, és molt 'lígur': (Gilbert era anglès però va viure a Sicília, on molt probablement va veure dragonets/geckos.
Aquí un estudi de Doderlein -publicat a Mòdena- sobre els dragonets siscilians; segons ell, anomenats Tignusi)
sembla que en alemany regional Tarant vol dir 'escorpí'. En aquest text veiem la teoria que provingui del verb Taren 'fer mal'. Els germans Grimm, però, el van dir aus ital. taranto Aquest text publicat a Milà el 1820 parla d´un mosàic amb els signes del Zodiac a Otranto, Pulla. La figura del signe escorpí genera meravella -però no ens queda clar si l´autor, vènet, coneixia els noms locals del gecko. Pengem un fragment del text i una foto extreta de Viquipèdia:
Tornem a l´etimologia i vegem també aquest text sard del Guarnerio -posterior de 4 anys al del Randaccio
Un altre text de Guarnerio:
on veiem que la identificació scorpion-rèptil (dragonet) genera estranyesa en l´autor que, en canvi, sembla acceptar la que fa de Tarantola de nou un rèptil. A la segona part de l´entrada veurem molts casos d´oposició a aquesta identificació
en aquest article de G.Soleri més noms lígurs de llangardaixos i la possible etimologia escorpinenca:
Sgurbia en un (àrid) text de Ventimiglia: A terra a l’é sciüta cume l’esca, e funtane i sun ascaixi secae d’u tütu. Caiche giurnu fa òn vistu ina biscia cu’ina sgurbia in buca,(5) lucertola
en aragonès, amb un suggerent Gripia:
En aquesta enquesta lexical del mateix autor (Rafael Vidaller; duta a terme durant el periode 2005-10) veiem que aquest Gripia/gripión no estaria però en relació amb Scorpio sinó amb Vipera:
Grifia: Anguis fragilis: grifia, grifión, gripia e gripión son barians deribatas de Vipera (gripia, bibora) que sirben en aragonés a moltitú de reptils e mesmo a bel amfibio. Anguis fragilis en a bal de Benás, con o animal en a man, lo he sentito clamar escursón que ye atro d’os nombres locals ta Vipera (d’o latín excurtione, serpién). A coinzidenzia de nombres ta Vipera e Anguis no ye rara. En gascón, gripo ye Vipera
Per això aquí conclou: un mesmo conzeuto [és a dir, Vipera] s’aplica a ras diferens trazas d’os reptils
Suposem que no és descartable, però, que aquest Gripia/Gripión provingui d´Scorpio. De seguida veurem formes com Esgripi(ó), i en aquest llibre trobem un furlà Sgripión 'escorpí'. En aquest autor bergamasc 'L´Escorpí (animal i signe zodiacal)' és Ol Scripiò
Dins de la sèrie genovesa/piemontesa (i potser siciliana-gal.loitàlica) Sgúrbia/variants 'sargantana', Soleri (text citat) cita formes com Grivia -però sembla atribuir-la a un influsso o un incrocio di grivia 'tordella'
També Bonaparte:
Low-Latin scorpio, as Niçard estrapioun, seems to have been used not only for "gecko," but also for "lizard"
així com ho va fer més tard el Veronès Garbini: situant Strapiùn, Nizza, dins el paràgraf Scorpion (i derivats) i afegint Questo nome è forse importato dalla Liguria, dov’è comune per lo «Stellione», e passato qui alla Lucertola.
Mistral, en canvi, va relacionar el mot niçard amb el verb estripa 'gratar' i, al Tresor, amb un altre de relacionat, Estrapa 'lliscar, escapar'. Possiblement el pas de Scorpio a Estrapioun s´entén millor si s´hi inclou un creuament amb els verbs citats per Mistral.
Tornant a l´Aragó: del mateix Vidaller, una 2ª enquesta lexical -periode 2011-2021- amb un munt de noms locals interessants dels quals destaquem això: Escorpión: Tarentola mauritanica (lap.). En o THESOC se decumentan muitas localidaz oczitanas en as que se responde escorpiu a ra pregunta “salamandre” (e a atros animalez de parexita fama);
Encara un altre text de Vidaller, i un altre -al primer d´aquests 2 trobem de nou el Dragó (salamanquesa). Al segon de nou també alguns amfibis com la salamandra (els urodels, els que tenen un aire reptilià, i que potser són més habituals que els escorpins a llocs de muntanya):
a salamanquesa..en bels puestos d’a cuanca mediterránia ye clamata tarante – parola asoziata a ra tarantula,una araina,..como en aragonés u gascón se clama escorpión a ra salamanquesa..Si te fiza ra salamanquesa, culle ra xada e fe-te ra fuesa
animals de mueso malo: escorzón (u gripia), alacrán,culebra e salamanquesa.En bella ocasión gripia sirbe tamién ta imbertebratos como l’ alacrán.En Gascón ye más común ta ra salamanquesa o nombre de escorpiu,como en os Monegros escorpión,que en as bals de Chistau e Benás s’emplega ta ro guardafuens (Euproctus asper,anfibio..acuatico)..como en o caso d’ a gripia/escorzón, 'salamanquesa/escorpión 'marcan animals periglosos con traza de urodelo,de 'sargantana blanda,sin escamas' sigan reptils u anfibios
(aquest diccionari aragonès defineix Salamanquesa només com a Chiquet animal anfibio. En tot cas un altre text de Vidaller, ara centrat en la parla de l´Oest d´Osca, confirma que en alguns indrets Salamanquesa és aplicat a anfibis)
texts que ens duen a la Gasconya: al diccionari Arnaudin no hi ha cap traducció d´Escorpí -i sí que hi trobem:
al Palay hi ha entrades més completes -i en gairebé totes salamandra i escorpí van de la mà:
de la web Gasconha.com: esgripi(que s’en tròba de cap a Tria):la vipèra e l’esgripi que balhan l’estremoncion/la vipère,le scorpion donnent l’extrêmeonction.
el darrer text precisa un lloc concret on hi ha escorpins, que a la Gascunya no semblen gaire freqüents: Buthus occitanus virtualment absent. L´escorpí negre i groc present -arribat però fa uns 150 anys, llegim aquí, via transport marítim. Una via que retrobarem pel dragó comú, desembarcat al Llenguadoc. Els dragons per cert serien també poc habituals a la Gascunya (vegeu més avall)
A l´estudi de Coromines sobre l´aranès, sota la veu Escorpion, una dita gairebé idèntica -i una variant Escripion que recorda el Gripión aragonès -potser amb pèrdua en aquest segon de síl.laba inicial reinterpretada com a article; vegeu el cas de sargantana més avall.
(Coromines no va descriure l´animal designat amb el nom, ni en va donar nom científic: suposem per tant que donava per fet que la veu Escorpion i variants s´apliquen a escorpins i no a cap altre animal de "picada dolenta"?)
al seu Dicc. etimològic Coromines va esmentar la forma gascona eskripíu: també sembla ser un descendent de scorpiusAl País Gavai, a la part Nord-Oest de la Gasconya:
In escorpion, in sourd (une salamandre) : En Pays Gabaye, grande est l'appréhension vis-à-vis de cet animal pourtant inoffensif
aquí de nou el mot sord acompanyant el mot escorpí -que ara però designa la salamandra. Al final de l´entrada veurem una salamandra sorda a Mistral. I aquí una a l´article de Bonaparte citat més amunt, amb una altra versió del proverbi que anem trobant al llarg de l´entrada:
euskara, diccionari Azkue:
Larramendi (1 i 2), on entre altres coses Arrabio sembla primer nom de l´escorpí i més tard nom genèric de llangardaixos (arrabio mota bat):
(a Bonaparte trobem les variants del mot: harrubia, arrabioa, arrobiua.. totes amb el sentit 'salamandre')
En aquest text veiem que els autors del Diccionari de l'euskera batua van tenir llargues discussions sobre el sentit del mot Arrabio, i finalment van concloure que aquest era 'salamandra':
Arrabio hitzaren inguruan eztabaida luzeapiztu da, zein animalia izendatzeko erabiltzen den ez baitago argi, antza. Salamandra sp. erantsiko da, besterik gabe.)
l´escorpí que encapçala aquesta entrada és "l´escorpí del Llenguadoc" i no podem no dir res sobre l´antiga província i sobre l´occità. Aquí el mot escorpí sembla ser aplicat també a altres insectes. Al Llenguadoc pot designar un centpeus -a comparar amb el que diu l´Alcover-Moll: Vimbodí, Freginals: en aquestes localitats es diu simplement escorpí un altre animaló, que és el que els castellans anomenen ciempiés..- Del diccionari Sauvages: 
al diccionari d´Azaïs 'escarbat'. El lexicògraf era de Besiers i probablement coneixia per tant els dos escorpins reals. L´ús "impropi" -'blatte'- no està localitzat, però el seu volia ser un diccionari pan-occità i potser es referia especialment a zones "lliures d´escorpins".
aquest escorpí del nord del Gard (llibre publicat a Alais) que s´estima els llocs humids deu de ser l´escorpí negre (Euscorpis flavicaudis)Per cert: Sauvages era justament d´Alès, i potser no estava gaire familiaritzat amb els escorpins perquè a la 1ª edició del seu diccionari no apareixen. Sí que hi trobem un mot semblar per designar un insecte vist més amunt. Pengem la veu d´aquest 1er diccionari -+ el mot per 'salamandra', que retrobem més avall, + l´equivalent a la primera veu a la 2ª edició, ara amb una grafia diferent:
a l´Aveiró, ja fora del Llenguadoc, pocs escorpins -i el nom traspassat a, de nou, altres insectes: Amoreux va trobar l´escorpí occità a Souvignargues, dep. Gard. Aquest és el blasó del municipi:
De nou centpeus i scolopendres molt més a l´Est, en una interessant variant vèneta, la de Capodístria: pel que veiem en aquest llibre, el dialecte d´aquest municipi del Sud-Oest d´Eslovènia fa servir el mot Pan-vènet Scarpìa per la teranyina -el mot provindria de carpere 'agafar, enxampar'; un mot homònim designaria però els centpeus i estaria en relació amb Escorpí -que en el dialecte es diu Scarpión.
a Ronjat veiem l´ús (esporàdic) per designar la salamandra -allà on segurament no hi ha(via) dragonets
No a tota la Ligúria el dragonet és un Scorpiòn: el nom ventimiglès és labrena, relacionat amb el de la salamandra (amfibi) en occità: Alabreno -vist adés al text de Ronjat. Per Saineanu, d´un mot per 'golafre'
la salamandra a Mistral -que encara en diu rèptil- altrament dita, sourdo
en canvi a Menton, a tocar de la Ligúria, el nom significaria 'sargantana' segons Andrews1875. En la ressenya que va fer d´aquesta pionera gramàtica del mentounasc, P. Meyer va escriure en nota que la traducció li semblava dubtosa -sense més concreció:
Madarena, no sta a scorre a labrena , « A la Madeleine, ne poursuis pas le lézard gris4»
4.Cette traduction me laisse des doutes.
potser havia consultat Mistral, per qui el mot s´aplicaria a la salamandra
en canvi a la veïna Ventimiglia mateixa dita, diferent traducció:
Madařéna, nu’ sta’ a scùrre a labréna.
Luglio, mese della Maddalena, non rincorrere il geco.
Aquesta recent Gramàtica del mentounasc confirmaria (en part, perquè no tradueix 'lézard gris' sinó simplement 'lézard') que labrena hi vol dir 'sargantana'. En pocs kilòmetres per tant, potser hi ha 3 sentits, 'sargantana' 'dragó' 'salamandra'
.El dragó-taràntula
segons Ch. Bonaparte:
Als clàssics ja trobem la creença que la mossegada del dragó és molt perillosa -per Aristòtil fins i tot mortal. Ajuntem a sota els comentaris de Camus, Saint-Hilaire i Cuvier:
Vist a Montjuïc: potser és una T.mauritanica, però la foto no és prou bona i no arribem a veure amb certesa si només 2 dits de cada mà tenen ungles -és el tret que la distingeix de l´altre dragó.
Un altre Gecko -ara el dragonet rosat, Hemidactylus turcicus, el que té ungles a tots els dits?; uns segons després que l´haguessim emprenyat, va tornar sota la seva pedra/amagatall:
els puntets pel cos li donen un aire estelat; estariem temptats de dir que d´aquí ve el nom clàssic Stellio -tal i com diuen a la web BiodivÓccitanie, les verrues hémisphériques blanchâtres qui parsèment la quasi-totalité du corps d’H. turcicus (tronc, arrière du crâne, pattes et partie basale de la queue) lui confèrent un aspect perlé très différent de l’aspect quasiment épineux de T. mauritanica . Potser aleshores les lentiggine del text del Paganini i del de Plini (vegeu més avall) descriuen no T. mauritanica sinó H. turcicus? Però Cuvier -text més amunt- i altres com Duméril- van atribuir el nom només a T.mauritanica. També a textos recents veiem que es manté la identificació Stellio-T.mauritanica -en aquest, per exemple, comenten que aquesta espècie rep a Sicília el nom Stellione (però el nom d´una podia per extensió haver estat aplicat també a l´altra, a mauritanica?) . En aquest atles de rèptils toscans la foto de T.mauritanica (pàgina 253) si que té un aire estelat
(un tercer dragonet, aquest, té també aquest aire estelat. Fins fa poc se´l considerava present només a illes mediterrànies, però és present a la Toscana i la Ligúria, i sembla ser-ne indígena, vegeu aquí, p.15) Tot plegat fa doblement interessant aquest fragment de Plini -el pengem en traducció anglesa- on parlant del Stellio grec va afirmar: Stellio: The Greeks give the name of "colotes" to this lizard, as also "ascalabotes," and "galeotes:" it is never159 found in Italy, and is covered with small spots, utters a shrill, piercing noise, and lives on food; characteristics, all of them, foreign to the stellio of Italy. la nota159 del traductor diu This is probably an error; si no es tracta d´un error, potser Plini, en parlar de l´Stellio grec, es referia, com dit més amunt, al dragonet rosat -menys freqüent a Itàlia que mauritanica: mauritanica és el gecko dei muri o comune -i en canvi a Grècia té una distribució més limitada i el gecko "comú" és el turcicus: Η ταρέντολα,Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758)..λίγο μεγαλύτερο από το κοινό σαμιαμίδι.. Στην Ελλάδα, συναντάται σε Δυτική Πελοπόννησο, Στερεά Ελλάδα, Κρήτη και νησιά του Ιονίου.
(l´article grec sobre turcicus, molt més llarg)
o, potser més probablement, es referia a un stellio/dragonet present a Grècia però no a Itàlia (ni França, ni Catalunya..), com aquest, Laudakia/Agama/Stellio stellio, el κροκοδειλάκι. Vegeu per exemple aquest text herpetològic de 1990 (p.45):
on potser hauria d´haver dit és l´Stellio dels antics autors grecs
Cuvier va distingir clarament el Stellio grec o du Levant, el krokodilaki, del dels llatins, l´actual mauritanica, i va acusar Belon de no haver fet la distinció -si entenem bé el text de Belon, el seu (petit) error va consistir en fer servir el nom Stellion d´una manera genèrica -tal i com havia fet Plini. En el segon dels fragments que pengem, de fet, Stellion sembla aplicat a un altre llangardaix (el Scincus propablement):
le foir lon voit vn..petit Lezard..le long des murailles,les Grecs l'ont appelle Samiamitos,les Italiens tarentola..les Stellions que les Grecs nomment colotis, font moult frequents autour des Pyramides.Ils feroient femblables aux tarentes qui frequentent aux maifons n'eftoit qu'ils ont la teste groffe..Nous trouuions auffi des ftellions,defquelz les Arabes recueillent les excrements..nommez en Grec Crocodilea
Il y a vne maniere de Lezarts noirs nommez Stellions, quafi außi gros qu'eft vne petite belette. Leur Ventre fort enflé,defquelsle pays de Indée&Syrie eft bien garny.
De nou Cuvier va fer notar algunes incoherències de Plini, que de vegades sembla atribuir a l´stellio característiques d´altres animals.
aquest stellio del Llevant té un doble interès lingüístic: d´una banda, del nom que li donaven els jonis deriva el del cocodrils; de l´altra, és el rèptil que els àrabs anomenaven Hardun, i aquest mot àrab seria l´origen d´un de català i aragonès pels llangardaixos. No tots els autors fan aquesta identificació Stellio de Llevant-Hardun, però potser les opinions més fonamentades són precisament les d´autors àrabs, com aquest:
i ja Hasselquist havia dit
i els traductors medievals àrabs d´Aristòtil, veiem aquí, havien fet servir Hardon com a nom del gecko grec. Vegeu també el text de Schuchardt citat més avall. De nou el mot Hardun -sota una forma molt genovesa- en l´obra de 1857 del savonès G.Sapeto -en viatge "evangèlic-colonitzador" per Abissínia-. Pengem també un segon fragment del seu text que ens sembla interessant: no ens queda clar si tarantola per ell hauria de ser el nom de l´aranya o de l´escorpí:
Aquest interessant i recent article ens parla de geckos i clàssics. Veiem que el Stellio grec -el krokodilaki que va donar el nom als cocodrils del Nil- és més gran que els nostres dragonets; el stellio dels llatins -el que una nit va deixar anar els seus excrements a la boca badada de Sòcrates- més petit i nocturn. L´autora en conclou: Pline se trompe quand il dit (XXIX, 90) du stellio appelé en grec colotes, ascalabotes et galeotes : « Il n’en existe pas de cette espèce en Italie. -però potser, repetim, Plini es referia precisament al primer, al que en un altre passatge anomena "transmarí" -sobre el qual en aquesta traducció diuen en nota a l´original:
XVIII..transmarinus.Relativement à Rome.C´est..le stellion du Levant .
Heldreich,Faune de Grèce,1878 (el text de Tournefort citat en aquest fragment és aquest; el de De Betta és el que hem enllaçat més a munt):
Tournefort, 1727. En aquest passatge i al llibre en general no hem trobat cap referència al cosí germà d´aquest kokodrilos, el Tarento. Nascut a Aix-en-Provence -Bouches du Rhône, però no ben bé al litoral- i havent viscut gran part de la seva vida a fora de la Provença potser Tournefort no en va veure mai?
en aquest article, els nostres dos dragonets l´un al costat de l´altre:
Ens aturem un moment al Llenguadoc perquè a la literatura científica recent veiem també que mauritanica és potser invasiu i per tant recent a part de la costa occitana. En aquest text de 1822 del montpellerenc Marcel de Serres llegim:
Semblaria com si la presència dels dragonets s´aturés d´una banda a Catalunya, de l´altra s´estengués des d´Itàlia a la Provença (i via transport marítim o d´una altra mena arribés una mica a tot arreu); vegeu p.ex.aquí, on parlant de la distribució francesa de mauritanica diuen La répartition en habitat naturel semble se limiter au littoral de la Corse, à la Provence méditerrenéenne depuis la frontière italienne jusqu´aux environs de Marseille (Alpes-Maritimes, Var, Bouches-du-Rhône) et aux Pyrénées-Orientales
Una consulta als vells diccionaris occitans ens ho confirma:
Al diccionari llenguadocià de Sauvages el(s) dragonet(s) no sembla present; i el besierenc Azaïs, per la seva part, semblava no conèixer gaire l´animal, i per dir-lo present a la Provença: es va basar en el diccionari d´Honnorat : d´après Honnorat le gecko fasciculaire,qu´il appelle gecko des murailles,se trouverait dans les Alpes-Maritimes
En un altre diccionari llenguadocià del s.XVIII (Bonet, text manuscrit) apareix el mot Taranto però en el sentit originari 'taràntula' -és a dir: de nou ni rastre del dragonet a Oest de la Provença: 
No hem trobat la paraula als vells diccionaris francesos. La que sí que hi apareix és Tarentule -sense sentit 'Escorpí', amb el sentit 2 'lézard de Provence'; dues mostres: Dictionaire critique de la langue française T.3: 1787 TARENTULE, s.f.[L' Académie disait dabord Tarantole, et se contentait d' ajouter que quelques-uns disaient tarantule. RICHELET dit que les plus habiles dans la Langue disent et écrivent, Tarentule. L' Académie, dans la dernière édition ne met que celui-ci.] Espèce de grôsse araignée, qui se troûve aux environs de Tarente..On apèle tarentisme,la maladie ocasionée par la piqûre de la Tarentule. = Tarentule est aussi le nom qu' on done à un petit lézard qu'on apèle en Provence, Tarente.
Dictionnaire de la langue française (Littré).Tome4,1873 TARENTULE ta-ran-tu-l' s. f. Nom vulgaire et spécifique de la lycose tarentule (aranéides), dont le venin n'est dangereux que pour les insectes qui lui servent de nourriture, et qui n'a produit le tarentisme que dans des circonstances toutes particulières. Fig. Piqué de la tarentule, animé par quelque vive passion..
-Nom donné, sur les bords de la Méditerranée, au gecko des murailles, espèce de reptiles sauriens, appelé en italien tarentola ou terrentola. XVe s...de Tarento, Tarente.
(curiositat: en el mapa de distribució de T. mauritanica d´alguna Wikipedia -com la catalana- el dragó sembla absent a tota la costa est occitana, inclosa la Provença)
Qui escriu aquest blog té mitja família a Cessenon, departament Erau (Llenguadoc). Un blogaire del poble va escriure fa uns anys aquest article, on penjava una foto d´un dragonet confonent-lo amb una sargantana. Potser encara hi són poc coneguts -tot i que nosaltres n´hem vist durant les nostres estades al municipi. Afegia tot de noms per aquest animal, que són en realitat inicialment els de la sargantana (un d´ells, el que l´autor del blog feia servir durant la seva infantesa, és Claveto o Clé de Saint Georges; a la veu Lézard del Thesoc veiem que els noms relacionats amb Clau són habituals a l´Herault) Tal i com feia notar un lector del blog (2ª resposta), això -el fet d´aplicar al dragonet noms de sargantana- pot no ser un error però, en tot cas, demostra un cop més que el gecko és recent a la zona i ha "pres en prèstec" els noms:
que le gecko soit appelé «anglore» là où il s'est introduit, c'est possible. Mais primitivement l'anglore désignait et désigne encore le lézard gris, à Nîmes notamment. Le lézard gris porte bien d'autres nom. A Siran, c'était la clé de Saint Pierre. Au début du siècle (le mien, le XXe), dans l'Hérault, le gecko n'était signalé qu'à Sète, débarqué sur le port, venu d'outre-méditerranée.
des de la Provença, text de 2024 -el provençal encara sembla ben viu, si més no a la xarxa- amb animals de tota mena. Un d´ells és la Lagramuso, i la part més interessant és que els autors -de la Vaucluse, interior de la Provença- semblen traspassar, ells també, el nom de la sargantana al dragó:
En el cas d´Itàlia, en tot cas, sembla que les poblacions de T.mauritanica són més antigues. Els autors de la primera meitat del XIX -Bonaparte i Cuvier per exemple- consideraven tots dos dragonets comuns a la Mediterrània, incloent-hi Itàlia (Bonaparte només cita la central i meridional; a autors posteriors com el vènet De Betta veiem que "Itàlia central" inclou el Genovesato) i Provença. També al Llenguadoc segons el naturalista francès -però la seva afirmació va precedida d´un "Il parait".
-una polèmica tarantina
Traducció italiana de Plini,1560, on Stellio és traduït tarantola -el traductor era piacentí; 3 segles més tard el també piacentí Foresti, ho veiem més avall, donava el nom a la salamandra-. A l´edició de 1840, apareix més sovint Ramarro ('llangardaix'). Afegim també els dos fragments en la traducció de Littré -que com veiem és vacilant.
(el stellio transmarí que apareix dos cops a Plini XXX, però, va ser traduït a les dues edicions italianes com a Ramarro 'llangardaix' -i el Lacerta viridis que ve a continuació com a Lucertola verde. De fet també la traducció francesa on en nota de Cuvier es deixa clar que es tracta del krokodilaki, L.stellio, la traducció però diu Lezard..)
els dubtes del Mattioli, 300 anys abans: Ramarro? o més aviat Terrantola? en tot cas, aquest darrer nom és per ell el d´una mena de llangardaix, no el de la taràntula -Phalangi fono..quei ragni,che in Toſcana chiamiamo TARANTOLE
pel napolità Francesco Imperato, 1628, és obvi que l´Stellio de Plini i dels autors posteriors és el dragonet. Un fragment de Plini on apareix l´Stellio i a continuació una Lacerda viridis li serveix per descartar la traducció 'ramarro'. Tarantola Terrantola són per ell els noms de l´aranya (amb dos origens diferents, Taranto ciutat el primer, el fet de viure sota terra el segon; aquest segon origen descarta que Terrantola sigui el dragonet, afegeix. Va criticar Belon pel seu ús massa ampli del mot Stellion (l´hem vist al segon paràgraf de l´autor francès) i, el més important ara, va triar el nom napolità de (lucertola) Verminara pel dragó Curiosament el seu pare, Ferrante Imperato, va situar en la seva Història natural el dragonet i aranya verinosa un darrera l´altre, i no va tindre problema en dir que el primer era per alguns la Tarantola, la segona per ells, napolitans..la Tarantola
però a la veu Stellio (el nom propi), la traducció és Ramarro, 'llangardaix' Sigui quina sigui la traducció de Stellio, veiem en tot cas un ús habitual del mot Tarantola per designar el dragonet o, si més no, alguna mena de llangardaix.
Tornem a l´equivalència Tarantola-gecko/dragonet: efectivament, en fiorentí -i encara a dia d´avui: Taràntola: Noi si chiama taràntola quella che l’è I’ geco notturno..la lucertola notturna..La salamandra l’è un’antra cosa.
el Pianigiani va mostrar la seva sorpresa davant de l´aplicació del nom tarantola al dragonet -i els va dedicar dues veus, admetent però que els mots per l´aranya verinosa i el llangardaix són en el fons un de sol
però Stellione sembla designar la T.mauritanica, i aquí el Pianigianino va tenir més remei que donar-hi la sinonímia que a la veu corresponent -Taràntola- havia criticat
el pistoiès Carradori va publicar el 1650 un diccionari turc. En aquesta llengua, pel que veiem a internet, el dragonet es diu bir tür kertenkele, literalment 'una mena de langardaix'; a la veu cıdankeler probablement pensava en el gecko perquè va donar la sinonímia 'taràntola' -per sorpresa del curador del text -i ara es tracta d´un autor actual: cıdankeler ‘tarantola’ ..Non sappiamo spiegarci come la voce sia passata a designare la tarantola, che è un animale ben diverso dalla lucertola.
Ja que som a l´Est, diguem que en els vells diccionaris romanesos el nom llatí del dragó -segurament absent del país a l´època- és traduït com a Guster 'llangardaix' o Sopirla 'sargantana'. En el Diccionari de 1801 del ragusenc (de Dubrovnik) Joachim Stulli Ascalabotes -que de fet és grec, 'dragó'- ve traduït com a Tarantola, sense que estiguem segurs del sentit que li volia donar l´autor. Stellione és en italià i croat 'llangardaix', però en aquesta segona llengua hi trobem un afegit que potser vol dir 'aranya (pauk) sota terra'?
Però el significat 'dragó' apareix als diccionaris, ja des dels primers de la Crusca. El recorregut dels nostres mots és interessant: a la 1ªedició del Vocabolario, 1612, a la veu Tarantola llegim la definició que esdevindrà un lloc comú: Serpentello, fimile alla lucertola, di color bianchiccio, chiazzato, quafi come di lentiggine. Lat.Stellio A la 2ª edició,1623, amb l´afegitó altrimenti Lucertola verminaria -que confirma encara més que es tracta d´un rèptil. El canvi més arriva en l´edició de 1691: una nova veu Stellione 'Tarantola', i una nova veu Tarantolato.. 'picat per la tarantola/llangardaix' però amb un referiment a la Puglia -d´on ve la Tarantola/aranya:
amb el Diccionari d´un altre autor toscà, G.Rigutini, 1874 arribem a un punt extrem de defensa de tarentola com a nom del rèptil. Com que no hi ha refrències a la Puglia de fet fins i tot els derivats referits en realitat a la picada de l´aranya deixen de ser-ho:
el més actual diccionari Treccani accepta Tarantola, en segona accepció, com a nom del Geco (i Stellione és en primer lloc el dragó grec, el "cocodril" -i la veu reenvia a Geco-: In zoologia, nome comune del rettile agamide Agama stellio, diffuso in Africa settentr. e in alcune aree aride del Vicino e Medio Oriente, introdotto nella Grecia continentale e insulare..)
Acceptat, malgrat les crítiques: vegem Antonio Vallisnieri (mort el 1730), des de la Garfagnana, avui dia a la regió Toscana, històricament emiliana -o com diria l´autor, baix-llombarda:
la veu Stellione conté també aquest fragment sobre la no-presència del gecko fora de la Ligúria i la Toscana:
en canvi el Cherubini, a l´introducció del seu Diccionari milanès de 1839, sembla partidari de l´ús de Tarantola com a denominació toscana del dragonet:
Mauro Granata, l´autor del Dizionario dantesco (1855, publicat a Nàpols) va fer gala d´una mica d´autoodi sicilià: acceptant sense problemes el mot Tarantola i en canvi criticant les opcions del seu "dialecte": RAMARRO lucertolone ; non è da credere qui indicato lo stellione, ossia la tarantola , come piacerebbe ad alcuni ; dacchè la tarantola è un animale ben diverso dalla lucertola; è quello che i Siciliani tortamente chiamano Scorpione , mentre lo scorpione è altro animaletto , quello cioè biforcuto negli estremi. E per crescersi confusione in nostro dialetto, diciamo tarantola volgarmente il ragno ch'è tutt' altra cosa.
Des de Nàpols aquest llibre de Francesco Serao,1742, ens resumeix la situació. Es llibre, farcit de referències als clàssics i als renaixentistes (per exemple a aquest text de Gesner, o al que hem citat més amunt del Mattoli) tracta sobre la taràntula -aranya- i es fa ressò de l´aplicació del nom al dragonet/stellione. Serao deixa clar que l´equivalència Stellione-Tarantula no es dóna a Nàpols, i afegeix vàries interessants teories, com ara la que diu que el creuament tindria origen en el nom grec asterios -equivalent del llatí stellio- que designava una aranya verinosa:
Diccionari grec de Bailly: els arguments de Serao no semblen impecables -no està clar perquè no és possible una derivació del nom de la ciutat, Tarant, ni perquè l´aproximació del dragonet a l´aranya, per mitjà d´aquesta qualche somiglianza del seu text adés vist, només funcionaria en el cas d´una altra etimologia per Taràntula. Però ens quedem amb aquest fragment on, tot citant Vallisnieri, sembla defensar la validesa de les denominacions populars -una defensa amb finalitats menys normatives que en el cas del Cherubini
en aquest llibre (1817), justament a continuació d´haver esmentat le lezioni magistrali del dotto Serao.. afegeixen La Lucertoletta, o specie di Salamandra, detta impropriamente Tarantola , e frequentissima in Roma
Un cas curiós: aquest llibre de 1771; l´autor, Paolo Paoli, era toscà, però el llibre va ser editat a Nàpols, i Paoli va prendre partit per la denominació napolitana: després d´esmentar l´ús que feia la Crusca del mot Tarantola per designar el dragonet, va citar Vallisnieri per descartar-lo -de la mateixa manera que va descartar que la Terrantola del Mattioli, animal que s´amaga sota terra, pogués ser el gecko- i va concloure
Tornem al Nord, on no hi ha dragonets: Diccionari piemontès Sant´Albino 1859 -just abans de la unificació italiana-. No sabem fins a quin punt es podia fer servir al Piemont (una altra cosa seria a les províncies del Sud del Regne Piemont-Sardenya) un mot per designar dos animals no presents a la regió això sí: a la veu Piovan-a, mot amb clara al.lusió a la pluja i la humitat, l´autor va traduir com a Salamandra; i en canvi a un diccionari piemontès anterior (Zalli1830) tant la veu Tarantola com Piovaña significaven gecko -la primera també 'aranya verinosa..':
en canvi a la veïna Piacenza veiem com una llengua es pot adaptar a les circumstàncies: en aquesta ciutat -la Baixa Llombardia del Vallnisnieri- no hi deu (o devia) haver dragonets, però sí altres Taràntoles -la salamandra justament:
com que mai no plou a gust de tothom, aquesta adaptabilitat no va ser vista amb bons ulls per Charles Bonaparte -possiblement més rígid que el seu germà filòleg: Pere Labèrnia, 2 segles més tard: Taràntula és l´aranya; però a la veu Atarantat es torna a colar el llatí Stellione: l´Alcover Moll també dóna un resultat interessant: no només perquè a la veu Taràntula encara hi fa constar una equivalència heretada errònia -Stellio, el nom del dragonet- sinó perquè a la veu sinònima Taranta apareix un exemple mallorquí que semblaria referit al rèptil:
Tarántula definit com a dragonet en un vell diccionari castellà-francès. Desconeixem si aquest ús del mot té arrelament en castellà -on actualment per 'dragó' sembla fer-se servir Salamanquesa
En un dialecte croat, veiem aquí, Tarantula és un dragonet -un macaklin, 'gecko' que es troba a les cases: Tarȁntula – gušter kućni macaklin (Hemidactylus turcicus) (Tarantule moreš večer vidit oko kuće)
El creador del gènere Tarentola va ser Gray el 1825, segurament inspirant-se en la ("polèmica") denominació toscana
Pel que sembla, el viatge d´aquests dragons continua: article recent romanès on veiem que T.mauritanica va ser detectada a prop de la frontera amb Hungria, el 2019. 20 anys abans, el dragó rosat havia estat vist per primer cop, ara pel litoral del país. A Euskadi també la consideren espècie exòtica; hi arriba amb el transport de llegums i altres aliments: Mediterraneotik iristen da barazki-kutxetan, eta Getxo edo Donostia bezalako kostaldeetan finkatu da A la Charente ha assolit recentment el seu límit a Nord-Oest -en alguns casos arribat via transport des de Catalunya.
Acabem l´apartat Dragonet amb Lacépéde (1788) i aquest text sobre els llangardaixos (verds), els ramarri italians, que segons ell rebien el nom que hem destacat en vermell:
foto de WP de L.viridis, el llangardaix verd -i ben "estelat" que es troba a Itàlia. El nostre Fardatxo (Timon lepidus) només arriba a la Ligúria
.Sargantanes i llangardaixos
Maluquer 1916:
Un text pioner de la zoologia aragonesa -De Asso, 1784. Sargantana seria, com en català, nom dels llangardaixos petits. Fardacho el dels grans -més avall veiem que en parlars aragonesos hi ha també l´equivalent del nostre llangardaix
Aquí l'entrada Sargantana al Diccionari Coromines -per qui lacerta s´hauria creaut amb mots com basc Suge 'serp'.
el text segueix analitzant el mot basc:
(més noms i variants en el llibre de Rohlfs citat més amunt. Aquí un article amb la següent afirmació: suge et ses dérivés = serpent, lézard, est répandu sur le Sud-Ouest de la France et dans le Languedoc, dans le Sud-Est de la France, en Suisse romande, en Catalogne, en Aragon, Rioja et Navarre, en Andalousie, dans l’Ouest de la langue d’Oïl et aussi dans son centre-Est, ainsi qu’en Sardaigne. I un mapa a pàg.7 per acompanyar-la)
Aquí la traducció aragonesa d'
un interessant article de W.Elcock sobre les denominacions dels llangardaixos -Sargantana seria derivat del llatí Lacerta amb reinterpretació de la síl.laba inicial com a article i canvi a article salat. El text és tot ell interessant -impossible citar-lo sencer, en resumim una part: molts noms aragonesos de llangardaixos petits tenen un sufix diminutiu, i a més són femenins; els dels més grans són masculins i incorporen un augmentatiu -per exemple -acho. A la topada entre el fet que aquests darrers són masculins d'una banda però llur primera síl.laba era interpretada com a femenina es deu el fet que l'hagin perduda -la primera- o modificada.
Llegint la versió aragonesa del text, una cosa interessant: els traductors fan servir Fardacho i Gardacho com a mots genèrics per traduir l'anglès Lezard. És a dir, podrien ser augmentatius (vegeu el text de De Asso més a munt) però també són mots generals. De fet de nou en català Fardatxo pot ser l'equivalent local de 'llangardaix' en sentit general i a més designar-ne un de concret i gran -que en euskara rep el nom Gardatxo. Aquest mot Fardatxo, per cert, tindria un origen diferent -com ja deixa intuir el text anglès que estem citant, ho veiem més avall. Vegeu per exemple el Petit Atles lingüístic del domini català o el Diccionari Coromines. També aquest altre text de Coromines, on veiem aquesta hipòtesi tan internacional sobre l´origen del mot: FARDACHO, ‘lagarto’, arag., del mismo origen que el cat. merid. fardatxo: cruce del ár. Ʌardûn ‘lagarto’ con el preislámico valenciano de origen bizantino sarvacho. A l´Alcover, el sentit invers: sarvatxo seria posterior: Sarvatxo: de fardatxo, amb la f- canviada en s
També al PADLC -on ens sembla però percebre una etimologia circular?
aquesta concepció "animal que guarda/protegeix (la veiem a moltes altres llengües, veg.p.ex.aquest text cremonès, pp 62-63, o textos romanesos aquí sota la veu Soparla) no sembla ser darrera de la forma Gardatxo. De manera intuïtiva hi veuríem l´equivalent de (lla/n)gardaix. Aquesta és la teoria d´Elcock -que aleshores però va tenir problemes per interpretar la variant amb F, fardatxo, i va citar una hipòtesi àrab (però la del Diccionario, la rebutjada posteriorment per Coromines)
aquest text de Coromines és molt complert: desprès de donar atestacions de Fardatxo a València, Franja i Catalunya (Terra Alta, Priorat..) afegeix:
però sense cap al.lusió a la forma Gardatxo -que aquí, en canvi, cau de nou dins l´òrbita àrab: existe una variante gardacho ‘lagarto’.. explicable por otra trascripción del fonema semítico h,
el text de Schuchardt citat per Coromines és aquest; una breu però interessant nota on llegim que el Hardun àrab seria el Stellio de Llevant -del qual alguna varietat arribaria també al Ponent nordafricà. Hi veiem també que la desinència àrab -un és -com en català- diminutiva. No sabem àrab però suposem que això no suposa cap inconvenient de cara a la identificació Hardun-Stellio, i que el mot seria en efecte diminutiu del que designa algun dels grans rèptils africans
el text de Coromines tot just citat conté també aquests interessants paràgrafs, farcits d´escorpins i dragons:
Uns quants vocabularis en línia de parles aragoneses ribagorçanes: de Nord a Sud Lierp, Graus, Fonz (aquest darrer municipi ja a la comarca del Cinca Mitjà):
un mapa molt complert, que trobem en aquesta pàgina del Consello d´a Fabla Aragonesa:
una sargantana a Montjuïc; la segona a Vallvidrera -inicialment sota una pedra, es va deixar gairebé tocar, semblava una cria malferida o malalta. La tercera al Guinardó -i aquesta no sota sinó damunt d´una pedra, escalfant-se al sol de.. desembre. Creiem que totes tres són exemplars de la "sargantana catalana" Podarcis liolepis:
L´altra sargantana que veiem sovint a Montjuïc és Psammodromus algirus. Per la mida de cos -petit- una veritable sargantana. Però amb una cua extraordinàriament llarga -probablement per això a punts de l´Aragó la diuen intermitja entre llangardaix i sargantana. Veiem de nou Vidaller, enquestes de lèxic natural citades més amunt, i un altre text seu (hem perdut el compte de tots els seus articles citats en aquesta entrada): Gripia: Anguis fragilis (aso., barbe., bs.); Psammodormus algirus? “Un día en o poyo de casa o lolo mío bido una gripia debaxo y dizió que ye mala y fiza; yo pienso que yera una sagardiana larga”
Els noms occitans de la sargantana
en aquest text de R.Geuljans podem veure més noms com ara occità Langrola i lígur Lagheu -designant el primer la sargantana grisa, el segon L.viridis, el llangardaix gran i verd; derivats probablement d´un mot que trobem a Plini -en parlem més avall. En aquest clàssic estudi de G.Bertoni veiem altres propostes etimològiques -com la que diu que aquests noms derivarien de aboculus 'el cec'
Mistral va semblar situar Engrolo -que al Tresor, sota veu Angloro dóna com a típic de Nimes- i variants dins la "família" del mot Grisolo sense oferir-ne etimologia -potser donant per suposat que vindrien de 'Gris'; o potser intuia que en realitat l´ordre seria l´invers: Grisolo variant d´Engrolo. En un diccionari llenguadocià publicat el 1879 (Aimé Vayssier, aveironès) veiem donar a tots aquests mots el significat 'gris': ENGROLA n. f., contr. d’engrisola : Petit lézard gris
Mais engrisola est une forme provenant d’un sous-jacent (en)grousolo où le –grou- a été remplacé par –gris- par étymologie populaire, l’engrousolo étant gris.
Caix 1878 va proposar l´etimologia vista més amunt (sense citar el mot lígur (L)agueu, que suposem que s´inclou dins la mateixa família):
Article Languria del FEW aquí. I el text de Plini amb el mot languria (langurium) aquí. Per cert que pel Parodi1885 el mot plinià seria a la base del nom genovès de la sargantana, Grigoa -amb la qual cosa potser un mateix mot llatí va donar origen a dos noms, el de la sargantana i el del llangardaix, que a primera vista són força diferents (grigoa i lagheu): L´etimologia del Caix va ser ampliada per Dauzat 1921, que va aclarir que a l´espai occità aquests mots derivats de *languria designaven el "lézard gris" (les sargantanes). I que va afegir-ne una altra, d´etimologia, diferent a la de Mistral, pel provençal Lagramuso; pengem aquest darrer fragment:
Lagramuso/Lacrimusa en un text escrit a Lyon, circa 449, comentat el 1906 per A.Thomas: per Thomas el mot designaria la sargantana -Lacerta seria el nom del llangardaix. En canvi a Saineanu interpretació contrària -i aproximació del mot a 'llàgrima':
El mot es troba per tant també a territori francoprovençal i Piemontès -i a les "colònies gal.loitàliques" suditalianes, vegeu Rohlfs. (és també tangencialment lígur; vegeu el text de Soleri citat més amunt). Pengem fragments d´un estudi pioner sobre l´occità de les Valls del Piemont, del diccionari de 1848 de l´alpenc Honnorat -on veiem per primer cop la teoria que el mot prové del llatí per 'Lacerta del murs' (però encara amb el nom científic agilis, no muralis), i d´una refutació de la teoria
El niçard Lagramua, que per Rolland designava el dragonet, seria en realitat de nou nom de sargantana -en parlen en aquest recent article:
Lei diccionaris niçards de Toselli (1864), Pellegrini (1894), Calvino (1903), donan per “lagramua” lo sens just de “lézard gris et plat“.Pellegrini ajusta un autre sens “sorte de gecko“. Sembla lo rebat d’una confusion dins leis apelacions populàrias que lei diccionaris seguents an pas clarificada.. En realitat nòstra espècia de “gecko” si ditz a la gròssa d’en pertot e dins un fube de lengas a pauc près coma l’occitan “taranta” (tarentola mauritanica).
a un dels diccionaris citats, però, la descipció potser barreja trets de la sargantana i del dragonet -el fet de viure a cases Calvino, Dictionnaire Niçois-Français
En canvi Flechia,1878, i Schuchardt,1884, van fer de Lacerta la font de la majoria de noms vernaculars -Schuchardt ampliant la llista a noms com Gratamuro o, indirectament, Sernalho. També al nostre Sargantana -tot i que la referència sembla una mica vaga. Va rectificar així les teories de Bonaparte,1882 (text citat més amunt) al voltant de la no-derivació de Lacerta d´alguns noms.
Part del text de Schuchardt:
Entrada Angrolo als diccionaris Azaïs (llenguadocià, 1863; general occità 1878); al primer llibre el mot és masculí -error corregit al segon: 
(la identificació que veiem al text amb Lacerta agilis (sargantana no tan habitual com L.muralis) és motivada segurament pel fet que, tal i com veiem a Cuvier, Linné havia fet de L.agilis una mena de nom receptor de totes les espècies de sargantana -i de llangardaix. De fet el genovès Paganini sembla errar en identificar el llangardaix amb la L.agilis Daudin -aquest autor havia deixat clar que aquest nom científic no podia englobar diferents espècies, i encara menys les de mida gran. Pengem un text seu i el del Paganini:
l´error del Paganini potser prové d´aquest llibre 10 anys anterior -on en canvi sí que van escriure correctament el nom Podarcis. A sota pengem altres sinonímies de llangardaix i sargantana a 3 importants diccionaris de Boerio1829,venecià; Morri1840,romanyol; i Malaspina1856,parmigià -a d´altres, com el Casaccia, no n´hi ha de sinonímia. Pengem també fragments d´un diccionari brescià de 1817 i les entrades Llangardaix-Sargantana del Dic.Labèrnia, de 1840 -sense noms científics però amb una interessant assignació de noms que veiem també al dic.brescià: pel llangardaix, més gran, el llatí Lacertus; per la Sargantana, Lacerta (a priori els 2 noms llatins són perfectament sinònims; creiem que va ser Gesner el primer a fer servir el masculí Lacertus viridis pels llangardaixos); més avall però veurem un vell text on Lacerta sembla designar el llangardaix -per tant el rèptil més gran.
Tornem a l´occità: entre els 2 diccionaris Azaïs hi ha el del gardenc Boucoiran, 1875:
Aquest Sarnalho també es troba en aranès i al Nord-Oest del domini català. Del llibre de Coromines sobre el gascó una proposta etimològica -diferent de la de Mistral- amb una al.lusió a Elcock:
Aquest és un Butlletí publicat a Carcassona (Aude, Llenguadoc) el 1894. Hi trobem dos textos de dos autors diferents -l´un resident a Tolosa, a la frontera amb el gascó, l´altre de Carcassona- i amb dos noms diferents per designar la sargantana (i també dos mots diferents per designar la llengua local:
Més gascó -en aquest cas des de Pau, Bearn: Lespy1892.Amb 2 dels noms gascons i 2 dels leitmotivs sobre les sargantanes, magror i protecció contra les serps De nou des del Gard, D´Hombres, 1884. En aquest diccionari d´una zona ja propera al provençal però encara llenguadociana -tal i com indica de fet el títol del diccionari- veiem el mot provençal Lagrémuso que però reenvia a una veu molt més llarga (l´hem retallada):
Tot i afirmar que Lagramuso és el nom provençal de la sargantana, Mistral va fer servir Angrolo com a nom de la protagonista del Pouèmo dóu Rose. Però l´explicació del motiu pel qual Mistral va fer servir aquest mot la trobem aquí -el personatge en qüestió és del Gard, del Roine, i en l´ús del mot hi ha une correspondance entre le nom et l’origine familiale prêtée au personnage..Son nom est le nom nîmois (elle est d’Aramon, dans le département du Gard) du lézard gris25.. Il s’agit en effet d’un terme typiquement “rhodanien”, comme l’attestent les relevés, de part et d’autre du fleuve et très proches, de l´Atlas linguistique et ethnographique de la Provence , par J.-C. Bouvier et C. Martel26, qui donne comme terme général pour le lézard gris la lagramuso, mais la [lëgolo] à Boulbon (112) et la [lâgolœ] à Raphèle (139)el text recorda també la nota explicativa de Mistral al Pouèmo.., que és aquesta: Angloro: un des noms du lézard gris (Lacerta agilis) sur la rive droite du Rhône. Com veiem Mistral es guardava molt de dir que Angloro/variants fos provençal -era bàsicament llenguadocià i arriba fins al Rhône. Però en concret Nimes és de dialecte provençal i potser per això alguns autors qualifiquen el mot amb un poc precís "provençal" (vegeu per exemple P.Brocchi,1886: "noms vulgaires: Sarnaillo (Provence) Angloro (Provence)..")
els noms de la sargantana a Nord-Est de la Península ibèrica, Sud de França i Nord d´Itàlia segons E.Klett (extret d´aquí):
A tots els diccionaris occitans citats és absent el mot Rapièto, que per alguns designa de nou les sargantanes -v. per exemple R.Geuljans. El mot es troba a territoris no occitans com al Poitou o al veí Indre. Saineanu el va donar (pàg.77 d´aquest llibre), efectivament, com a poiteví. Al seu text veiem també etimologies sobre els noms occitans de la sargantana, moltes de les quals coincideixen amb les que hem vist al text de Mistral.
ja que hem citat Şăineanu: al seu Diccionari una dita romanesa sobre la soparla (llangardaix/sargantana) aquí ens n´aclareixen el sentit: posa en relleu que les sargantanes i llangardaixos són inofensius -contrariament a les (algunes) serps: cine e mușcat de șarpe se teme și de șopârlă cel care a avut de suferit o dată se ferește și de lucruri inofensive
variant bolonyesa de la dita: Chi é stè musghè da la béssa, ha pôra anch dla lusèrta = Chi è stato morso da una biscia, ha paura anche della lucertola. La stessa cosa: Al can stà scutè da l’aqua chèlda, ha pôra anch dla fradda = Il cane che è stato scottato dall’acqua calda, ha paura anche della fredda.
(i en un dialecte del Laci: lancèstra, s.f.: lucertola.. Chi c'è mozzecato la vipera tè paura lla lancèstra del mateix llibre, la veu taràntola -on s´intueix la presència del gecko: taràntola, s.f.:ragno dal morso ritenuto allucinogeno(fa sorridere sempre e ballare), lucertola dal morso ritenuto velenoso (è innocua e utile)
Filippo de Filippi, llombard d´origen piemontès, que va salpar de Gènova per anar a Pèrsia i descobrir-hi un grapat de rèptils, com aquesta sargantana
Diccionari Azkue: sargantanes i serps surten malparats en dues versions d´una dita popular: 
en aquest recent diccionari Llatí-Euskera Sugandila és la traducció no només de Lacerta i Lacertus, sinó també dels noms clàssics del Dragonet: Ascalabotes:sugandila Stellio: Sugandil, Erube
si cerquem aquest darrer mot en un diccionari en línia, veiem que tradueix 'dragonet' ('salamanquesa' i també.. 'escorpí Salamanquesa 2.Escorpión: Erubeak Penintsula osoan zehar daude, eta Mediterraneoko kostaldean batez ere ugariak dira: Las salamanquesas están por toda la Península, sobre todo son abundantes en la costa del Mediterráneo.
Erubeak baino begi zitalagoakaz begiratu euskun eta erubeak baino mihin luzeagoaz be maldizinoka hasi: Nos miró con unos ojos más despreciables que los del escorpión y empezó a maldecir.
(Azkue però només va donar per Erube: 'Salamanquesa' 'salamandre')
Fragment de Mirèio amb llangardaix verd i salamandra. En pengem traducció anglesa, catalana i triestina -a les dues darreres tradueixen el primer mot amb 'sargantana'. Al text triestí, a més a més, el segon mot (el que tradueix Salamandra) un compost del primer,Sariàndola; la part curiosa és que segons Bertoni Sariàndola potser prové justament de Salamandra
Magali se tu te fas La souleiado,lou verd limbert iéu me farai.. Se tu te rèndes l´alabreno..si tu te fais Le rayonnement du soleil,je me ferai,moi,le verd lézard..la salamandre..
Into a lizard green I´ll change..Should you a salamander change to..
sargantana jo em faré..Si et fas reptil de dura esquena..
se tut´in t´un ti me diventi el sol, sariàndola furbeta me faria..-se ti te fa sariandola de busi..
Article sobre el mite de Phalanx i Arachne: en una variant Phalanx -que així com el mot grec Phalanggion 'tarantula o similar' , hauria d´estar ell també relacionat amb les aranyes- té trets que l´apropen als rèptils; i de fet tots dos personatges acaben convertits en animals "rampants". L´autora de l´article ens diu reptiles et araignées, dans un paysage méditerranéen, se rencontrent fréquemment entre les pierres et peuvent sembler sortir de la terre.
Al llibre de Miquel Duran sobre Ictiònims catalans veiem que alguns peixos de la família Callyonimus reben els noms de Fardatxo, o de Dragó -"per la semblança amb el dragó comú terrestre, Tarentola mauritanica". També rep el nom dragó Synodus saurus, cosí dels peixos anomenats Aranyes; en italià Pesce lucertola, en francès Poisson lézard; a Roma:
foto de fishbase; text: diccionari Dunbar Un altre text provençal -amb llangardaixos compartint protagonisme amb serps i escorpins; i el mot per aquest llangardaix a Mistral:
E.Topsell, segle XVII: un dels mots ebreus per 'sargantana' seria Lanigermusha. Desconeixem totalment si hi podria haver connexió amb Lacrimusa
passatge de la Bíblia: Ell t’ha conduït per aquest desert gran i terrible, infestat de serps verinoses i d’escorpins; en aquesta terra eixuta i sense aigua, ell ha fet brollar per a tu un doll d’aigua
navegant pels cercadors trobem més fragments bíblics amb llangardaixos, per exemple aquest -amb un nom d´animal que els acompanya i que genera un interessant misteri lingüístic: per alguns seria una musaranya, per d´altres un (repugnant) gecko. Una discussió sobre el tema, aquí. També aquí i en el llibre clàssic de Tristam sobre la Història natural de la Bíblia. En aquest comentari romanès a una traducció del Leític consideren que Hardun -el mot d´un vindria Fardatxo- designa l´Stellio del Llevant: Cameleonul (χαμαιλέων) „echivalează ebraicul qowah..După cum se poate deduce din vechile traduceri arabe, unde apare numele hardaun, este vorba aici de o şopârlă de dimensiuni mai mari (Lacerta stellio), care trăieşte în Siria şi Palestina, căţărată pe zidurile în ruină.
Plini, una mica abans del text citat més amunt: The stellio is said to have the greatest antipathy to the scorpion
segurament amb aquesta darrera frase n´hi hauria hagut prou per evitar que alguns veiessin en el Stellio l´escorpí, però el cas és que aquesta identificació es va donar -vegeu aquí
Entrada relacionada:
https://llengualigur.blogspot.com/2023/10/el-monstre-de-vallvidrera.html
Entrades
