dijous, 9 de maig de 2019

La nostra amiga

Es tracta d´un ocell, una tórtora -més concretament una tórtora turca-  que ens ha estat visitant darrerament. La seva parella és menys sociable i els primers dies es mantenia més allunyada 

                                                     Primer dia:

                                                               Dia 2 

                                                             Dia 3

 No sabem gairebé res d´ornitologia o d´ornitonímia. A més a més els noms regionals d´aquests ocells no semblen donar gaire joc -són gairebé sempre simples derivats de la denominació onomatopèica llatina Turtur (també seria onomatopèica la denominació d´un altre ocell, el Tord). Però tot i així un petit article l´escriurem: ho farem per amistat.

 Hi ha encara un tercer petit -però fascinant- inconvenient a l´hora de trobar material "dialectal" sobre aquest ocell: és una espècie que fins fa unes dècades era gairebé introbable a la major part del continent europeu; de manera que la majoria de textos que hem localitzat (com els d´E.Malan en dialecte de Ventimiglia) es refereixen en realitat a la tórtora vulgar, la "de tota la vida" -o bé es refereixen a la nostra però són encara incomplerts, com l´entrada de wikipedia en piemontès: 'només un esborrany'
nòm an piemontèis: tórtola domestia, tórtora domestia. 
Costo artìcol a l'é mach në sboss. Da finì.



 Una espècie nouvinguda

Fa molt poquet que les tenim entre nosaltres. Pel cas català vegeu l´entrada de Viquipèdia o aquest article. Pel que fa al Nord d´Itàlia:

https://www.researchgate.net/publication/267370321_Immigrazione_ed_espansione_della_Tortora_dal_collare_orientale_Streptopelia_decaocto_in_Italia/download


en aquest text del 1902 parlen d´aquest mateix únic exemplar trobat a Modena -i consideren per tant el nostre ocell una espècie no pròpia d´Itàlia:




Denominacions i textos 

En occità sí trobem una denominació no derivada de Turtur; la veiem a Mistral -aplicada a la tórtora vulgar; per cert que Mistral va parlar també de la tórtora turca o del collar: Tourtourello coulassado-:








La cita final del text de Mistral és gascona; precisament a la web Gasconha.com trobem un parell de comentaris sobre aquesta denominació de la tórtora (la vulgar, recordem, no la nostra), on semblen relacionar-la amb poule 'gallina' -o els seus equivalents occitansPourrait avoir "poule, poulet" pour racine./(..) La pourute, c’est la tourterelle sauvage.

en aquest mapa de l´Atlas Linguistique de la France hem marcat en vermell, a dalt a l´esquerra, aquest únic punt on hi ha una denominació diferent -que de fet conviu amb la derivada de Turtur:


 Al Nord d´Itàlia també trobem només -creiem- derivats de Turtur (amb variants que se n´allunyen més o menys; vegeu per exemple aquest Tuldra d´un dialecte llombard). Al text piemontès de més a amunt ja hem vist que conviuen, a l´igual que en català, les formes en -r i -l: tórtora/tórtola. Al Diccionari venecià de Boerio constatem la mateixa dualitat

 i a propòsit de Venècia, aquí una vella poesia dedicada a la tórtora vulgar



 A aquest autor li va semblar que les formes en -l eren impròpies i contràries a l´origen onomatopèic del mot:







 Els següents textos provenen de la província de Cremona -Llombardia, on el nostre ocell és, pel que sembla, abondant







http://www.treccani.it/enciclopedia/dialetti-lombardi_(Enciclopedia-dell%27Italiano)/#gallery-1




Pel que diuen els que hi entenen, al Nord de la província de Cremona s´hi parla el cremasc, conjunt de dialectes semblants als de Bèrgam i Brescia (llombard oriental). A la resta, dialectes de transició cap a l´emilià


aquí ens diuen que el nostre ocell és la tùrtula de paés -a causa de la seva tendència, que hem comprovat en primera persona, a triar zones urbanitzades:
 tùrtula de paés (a.cr.): tortora dal collare orientale (Streptopelia decaocto).  La specificazione, de paés, coglie un aspetto caratteristico di questa specie, che si mostra legata soprattutto alle aree urbanizzate


 una poesia en cremasc:


pel que veiem en aquest article, el darrer mot del fragment que hem penjat, sucàda, vol dir 'filera de soques'. Sembla clar que el mot està relacionat amb el nostra Soca i, de fet, aquí citen el mot dialectal fent-lo derivar del català
Sòca  Ceppo di legno; probabilmente dal catalano soca; dicesi anche di persona di scarso comprendonio;

Hipòtesi que agraïm però que no sembla probable, tenint en compte la gran difusió de formes com such, sòc, sòca (de vegades en un mateix dialecte en masculí i femení, a l´igual que en català) etc. Vegeu aquí pel veronès, aquí o aquí pel brescià, aquí pel piemontès.. o les pàgines 17-18 d´aquest article per un munt de variants més, que derivarien totes -com també el francès souche- d´un gàl.lic *tsukka . També el zocco italià o el ciocco toscà -que és la seva soca de Nadal.


 Durant uns dies de fort vent les nostres amigues no es van deixar veure, però finalment han tornat. En tot cas no patim (gaire) perquè un altre amic, en aquest cas un humà, ens comenta que si les tractem bé -i creiem que ho esten fent- tornaran cada any:

Tortoa da-o còlén ò tortoa orientale, dæto ch'a l'é òriginaia de l'Asia, a l' arìva in primaveia  a pàrte in aotùnno. A sta inti pàrchi çitadìn, dónde a fa o nîo, a preferìsce i pìn a frasca larga (Pinus Pinea),ma a peu falo into teu pogiölo; in pö de granagge e ægoa inte 'n copìn e ritorniàn tùtti i anni.


 Acabem amb més imatges, d´un dia qualsevol

                                           Aterratge al nostre balcó

                                          Mengen enmig dels sons idíl.lics de la ciutat

                                                Tomben el pot del menjar

                                              Intenten fer el mateix amb el de l´aigua


i unes hores més tard:

ja són dues més de la família

Adéu-siau:

dilluns, 22 d’abril de 2019

Desig -innocent o no tant-


 La paraula genovesa Coæ (pronunciada kwE:) vol dir 'ganes, desig'. De nou la fonètica genovesa és desconcertant, i potser per això trobem intents d´explicació etimològica tan curiosos com aquest:
    https://archive.org/details/dellidiomaedell01randgoog/page/n193

la variant que trobem en genovès antic i en dialectes actuals de Ponent lígur, però, és cuvéa, l´equivalent del català antic cobea -i del fr. convoiter-











http://www.storiapatriagenova.it/Docs/Biblioteca_Digitale/SB/aaf535a76b222e2018bb2778067e0f7b/Estratti/678f03d250e76a56b5c6a46dfa71c68e.pdf 










 https://archive.org/details/archivioglottolo08fireuoft/page/342

Veiem però que en certa manera l´autor d´aquests textos, G. Flechia, va vincular també ell el nostre mot amb el desig de menjar, perquè el llatí cupedia és la gana o la golafreria. Una etimologia lleugerament diferent la que donen els estudiosos contemporanis o la que ja va donar l´Alcover-Moll pel nostre cobea
 COBEEA (i ses var. cobeesa, cobesa, cobea). f. ant.  Cobdícia. (..) Per enueja ab cobea e ab engan, Llull Gentil 155.(..) Etim.:del llatí  *cupĭdĭtĭa, mat.sign.

Si el nostre llatí no ens enganya, la cupiditia és un desig un pèl menys innocent. Aquest matís potser es manté en el nostre participi cobejat i sobretot en l´adjectiu cobejós. També en l´occità cobés: cobés,-esa, adj. et s. Cupide, convoiteux; envieux; avare. Dér. cobesejar, convoiter; envier, désirer vivement diu el diccionari Alibert. 

(parlant de diccionaris: si algú vol saber si l´altre mot relacionat amb el nostre, cobdícia, és un cultisme, el GDLC li ho mig aclareix[1354; forma mig sàvia del b. ll. cŭpĭdĭtĭa, del ll. cl. cupiditas, -atis, íd.]

i un munt de formes occitanes semblants, aquí: Cupiditat, Cobeitat, Cubitia, Cubiticia, Cobezeza..)

en tot cas sembla que a les parles lígurs on trobem alguna variant de la paraula, el sentit actual és mitigat: expressa el simple desig o ganes de fer o tenir alguna cosa -i adoptant una forma negativa No g´ho c, denota la mandra- Ja al diccionari Casaccia veiem que la coae pot ser traduida en darrera instància amb brama ('desig fort'), però que per tal d´expressar aquest desig immoderat es podia afegir un reforçatiu (matta) -vegeu de tota manera a baix de tot del post, on l´Enrico Malan dóna per cuvéa també el sentit cupidigia 'avarícia' i 'desig sexual'
https://archive.org/details/dizionariogenove00casauoft/page/233



més avall veurem algun exemple on coae s´apropa a significar 'desig sexual'. De moment pengem una imatge que ens va donar a conèixer fa uns dies el genovesista Fiorenzo Toso: es tracta d´una il.lustració medieval genovesa on un home, arrossegat pel desig, és a punt de perdre la recta via per desesperació de DéuNostroSenyor



i parlant d´obres antigues i de pecats -carnals o no-, aquí un text antic genovès, traducció d´un de català. La part curiosa és que on el català feia servir el verb cobejar ("cobega més"), el traductor no va utilitzar l´equivalent lígur ("donava menys..")

                                   *********************

Exemples i comentaris (o en el cas del primer text off-topics) varis. El primer en genovès; el text descriu els primers dies d´un nou-vingut a Cornigén (Cornigliano), barri de Gènova

 Aveivan pigiòu pe câxo ‘n porpo, ch’o s’êa arecoviòu in sce ‘n rappo de moscoli e êan stæti tutti d’acördo de dâmelo comme regallo de benvegnûo a Cornigen (..) Se a distansa de squèxi çinquant’anni, me vegne a coæ de contâ quello che l’è sucèsso o primmo giorno da mæ vitta inte sta delegaçion, l’è perché ò avûo ‘n mâvigioso inpatto co-a gente de chì.


 La localitat protagonista del fragment, Cornigén va ser municipi independent fins a la seva annexió a "la Gran Gènova". La pèrdua de la independència en va provocar una altra: els seus habitants van veure tallat l´accés al mar -un cas semblant al d´altres dos barris, en vam parlar aquí i aquí- . També van veure desaparèixer part del patrimoni arquitectònic local

 L´altra cosa que destaquem d´aquest primer text és la paraula  móscoli, els nostres 'musclos'. Derivaria de mus 'ratolí' -etimologia no totalment demostrada-, però aquí ens interessa perquè fa un temps va ser protagonista d´un incident que mostra la fragilitat institucional en què viuen les llengües minoritzades. Se´n va fer ressò genovesistes com l´Andrea Acquarone: Moscoli e lengoe   i fins i tot l´Acadèmia de la llengua italiana:   In Liguria le cozze scalzano i muscoli 


  exemples en Sanremascu  i ventimigliusu. El primer parla d´una trobada semi-clandestina entre un home i una dona. El segon és part d´una faula on un gos avariciós confon el seu reflex a l´aigua amb un altre gos, i li vol robar (es vol robar per tant) l´os que duu:

-Sta brava dona, ch’a se ciama “Maria Cristina” mentre a l’éirimu in sce-a machina, piài da l’asciamu e da-a cuvéa de finì bèn a seirana pe’ passà magara da l’amicissia a caicousa...a caicousa..(..) -A l’ho acapiu... aa cuvéa de fatene carà ina.. pata
 https://www.facebook.com/groups/61086464812/permalink/10156881271134813/ 


Sensa pensaghe tantu u se gh’asbriva adossu
Asciamau d’â cuvea de purtaghe via l’ossu.
Ma u can ch’u l’àva vistu, a l’eira a sou sciumbria
che, ciumbandu inte l’aiga, aviau a l’è sparia: 
http://www.cumpagniadiventemigliusi.it/vecchiosito/Ventemigliusu/Barma.htm

Al segon exemple trobem aquest aviàu 'aviat' o, potser millor 'de seguida' sobre el qual vam parlar aquí

I en tots dos exemples apareix associat a cuvea asciamu 'excitació' També hi ha un verb asciamà i, força habituals als textos dialectals, els participis asciamàu/à/ai..
Giovanni Soleri, parlant d´un dialecte ponentí i autor d´articles com aquest, ens comenta això al voltant de la paraula: asciàmu significa, dalle mie parti (lig. occ.), ansia, affanno, quindi direi anche angoscia. L'etimo potrebbe essere: deverbale da exa(ni)mare.

Ens sembla sugestiu pensar en una altra possible opció: que el verb i els corresponents participis provinguin de sciamu 'eixam'; el moviment constant i taquicàrdic de les abelles en un eixam sembla una bona metàfora de l´excitació causada per un desig fort. Al text de sota veiem que aquesta opció ha estat presa en compte -i de pas en veiem una altra: que asciamu provingui de 'flama'






al diccionari d´Enrico Malan sí trobem sciamu i la resta de les  paraules citades -però sense proposta etimològica.
asciamà, affollare
asciamàsse, 1 affannarsi 2 darsi da fare3 preoccuparsi  
asciamàu, 1 affollato 2 affannato 3 ansioso
asciàmu,1 affanno 2 ambascia 3 angoscia 4 batticuore 5 apprensione 
sciama, fiamma
sciamà, fiammata
sciamu, sciame

més textos des de Sanremo i Ventimiglia: 

 ina cuvéa de vive vurenté u l’ha sentiu növa, e… inveza de cantà! / una voglia di vivere ha sentito nuova, e… desiderio di cantare!  http://upaise.blogspot.com/2015/11/cuvea-de-vive-di-aldo-bottini.html


A l´igual que en l´exemple lul.lià de més a munt (Per enueja ab cobea e ab engan) en aquest text acabem de veure cuvea associat a inveza. De nou el mot català -en aquest cas l´actual- sembla tenir una connotació més negativa, i en canvi el mot lígur seria semblant al fr. envie.

Per cert que l´enveja catalana pot designar una  Taca inesborrable que es té a qualsevol part del cos, i que, segons la gent vulgar, és conseqüència d'un desig insatisfet de la mare durant l'embaràs. Al diccionari d´Enrico Malan sobre la parla de Ventemiglia trobem que aquest concepte és designat precisament amb cuvéa:

cuvéa, 1 desiderio fregola voglia 
cuvéa, cupidigia
cuvéa, voglia, angioma cutaneo di colore rosso vinoso originato, secondo la credenza popolare,da una voglia insoddisfatta della madre incinta  

Hem acabat la primera part amb una imatge. Ara una de menys històrica, però molt descriptiva del que és el desig... de no fer res

http://www.sergiomarini.it/voglia-lavorare_001.jpg


(aquest article és una revisió d´aquest. Mantenim l´original i no l´esborrem del blog perquè conté comentaris varis d´un lector -l´Andrea Acquarone precisament)

dilluns, 25 de març de 2019

llum en la foscor


   Dedicat a Franco d´Imporzano, que ara és a la banda fosca de la muntanya

 Lùvego -amb les variants que anirem veient- és una paraula lígur que vol dir 'fosc, tètric':
 Lûvego(dizionario Casaccia 1876) o lùvego (Grafia ofiçiâ) o Luvego (grafia semplificata) (..) indica luoghi oscuri, dove non batte il sole. Ha in se però tutta una serie di ulteriori significati che la rendono unica nel suo genere. Si usa per indicare un luogo ombreggiato, cupo, tetro malinconico, scuro e umidiccio..

La paraula al diccionari de ventmigliese -dialecte de l´extrem ponent lígur- d´Enrico Malan, i a sota un exemple extret de la seva magnífica web:
 bacìo, 1 lübagu 2 übagu
 lübagu, 1 bacìo 2 luogo in posizione ombrosa

[I Rusignöi 'els rossinyols']: I se pön truvà int’i boschi ch’i perde e föglie o in buscaglie. I preferisce posti d’aiga o a lübagu. 

en aquest text en sanremasc -Sanremo és una mica a l´Est de Ventimiglia- el mot és adjectiu, i ens el tradueixen com 'humit':
intu recantu lübagu d’ina banchina / nell’angolo umido di una panchina

 aquí en Franco Bampi escriu el mot en genovès
 Cielo scuro, coperto si dice acabanòu, lùvego


 així doncs aquesta paraula pot ser tant adjectiu com substantiu; veiem primer un diccionari modern, el TIG (Traduttore italiano-genovese), i a continuació un d´antic, el d´Angelo Paganini -en alguns vocabularis actuals ja només apareix com a adjectiu:

 tetro agg (opposto di solatìo) = lùvego (..)
 bacio/2 (bacìo: dove non batte il sole) = lùvego (..)
 ombroso = onbrôzo, lùvego (..)
 cupo/2 (scuro) = scûo, lùvego (..)



en aquesta poesia que trobem a la web de Franco Bampi l´adjectiu descriu un ésser animat -un arbre
Èrxo (Quercus ilex) De lóngo sério, ànsi lùvego,inböso, scûo,

creiem que la parola no s´aplica (o no gaire) als éssers humans. Pels humans a Ventemiglia farien servir per exemple sutürnu. Aquest i un altre mot per definir el caràcter llunàtic, stondâio -relacionat possiblement amb l´alemany Stunde, i també amb el català 'estona', mereixeran alguna entrada futura. De moment el que tenim és la confirmació per part d´un nostre amic de Sestri Ponente -antic municipi i actual barri de Gènova- que a la seva zona la situació és la que acabem de comentar:  riferio a personn-a satùrno e apatornîo a Sestri no o deuviemmo, dìmmo o no parla mâi  o morción o stondâio


                            *****************************

Petit parèntesi musical: La nostra paraula en una cançó de Fabrizio de André, on diu (reproduim el fragment en la grafia que hem trobat a Internet): Poi te tucca un purtè lepegusu e una stansia luvega


Hem marcat en negreta Lépegusu/ôzo 'llefiscós' perquè és una altra paraula interessant: es tracta d´un adjectiu, però el substantiu corresponent lépego (a Ventimiglia també lüpegu, potser la forma més antiga) 'llefre, viscositat' també pot fer d´adjectiu. Els textos de sota provenen, un cop més, de la web d´Enrico Malan. Veiem com lépegu/a hi és definit com a substantiu però en els exemples alterna amb lepegusu fent funció d´adjectiu:
 lépegu, 1 muco 2 agglomerati di vegetali marini che rendono viscide le parti legnose
 lüpegu, muco
 lépegusu, 1 scivoloso 2 untuoso 3 viscido 


[a alguns peixos] a pele a pö aveghe e scaglie o nu aveghene e esse cuverta de lüpegu, ch’u a rende lepega
[dormilegues] I piglia u nome d’â sou pele lepegusa 

un exemple que ens ve de l´altre extrem del Nord d´Itàlia, del Vènet:

xe ben star ’tenti a no tocar indove che xe ’pena passà na imèga: podarìa restarve tuto el déo lìpego

Més avall veurem una altra paraula que en origen volia dir 'relliscós'. I aquí un article sobre aquestes paraules i els seus nombrosos parents a les llengües romàniques i germàniques
https://www.persee.fr/doc/onoma_0755-7752_2008_num_49_1_1496


una altra aparició musical del nostre mot, en una cançó dels Buio Pesto: o computer o l´é lùvego, ens diuen 


per cert que el mot italià buio que forma part del nom del grup és també alhora substantiu i adjectiu, 'foscor' i 'fosc'. Una altra cosa interessant al voltant de buio: pel que sembla estaria relacionat amb el grec pyrros 'de color vermell fosc' i en darrera instància amb pyr 'foc'; relacionat per tant amb l´element que de fet ens il.lumina enmig de la foscor i la fa desaparèixer.

 Alguns dialectes mantenen encara la -r originària; exemple romanyol:

 U-s fa bur d'pösta / Si fa buio completo


                          *****************************

 La nostra paraula és molt expressiva i té una sonoritat ideal pel concepte expressat; tant potser com els nostres lúgubre -derivat del llatí lugere 'plorar'o llòbrec -de lubricus 'relliscós'. Però pel que diuen els que en saben, lùvego és l´equivalent, amb l´article enganxat, del nostre '(a l´) obac, mot que és substantiu però també adjectiu com l´opacus llatí del qual deriva -en català existeix a més a més l´adj. obegós-. 
Al diccionari de Ventimiglia ja hem vist una forma sense article übagu; i en aquest vocabulari de Didier Lanteri sobre el tendasc (Tenda és de parla lígur però a l´estat francès) trobem això:
L’adret désigne les versants d’une vallée de montagne qui bénéficient de la plus longue exposition au soleil. Le versant opposé de la vallée est l'ubac (‘übàgu en tendasque). 

 Carlo Randaccio ja havia establert el paral.lelisme amb ubac -però va acabar prenent en consideració una etimologia totalment diferent:



https://archive.org/details/dellidiomaedell01randgoog/page/n205

potser el va desconcertar la forta mutació fonètica del mot genovès: no només l´article incorporat a la paraula sinó el so ü en comptes de l´esperat u, el canvi de lloc de l´accent i la -e en comptes de la lletra -a (que es manté a Ponent, tal i com hem vist; la -e en genovès podria provindre de la influència de mots com precisament lépego?-) 


 Curiosament, a lùvego trobem l´article inserit dins la paraula i, en canvi, a formes catalanes com bac el que ha passat és en certa manera el contrari: en la combinació article+substantiu 'l´obac' la -o ha estat reinterpretada com a part de l´article (Vegeu la Gramàtica Històrica de Moll. I aquí totes les variants del mot). En aquest article veiem que entre les moltes variants occitanes (o potser arpitanes) hi ha lubalibac

 Giacomo Parodi va intentar explicar els motius de totes aquestes mutacions en aquest article 

 També en va parlar Giovanni Flechia en un text que partia de la forma modenesa (emiliana) del mot però que continuava amb moltes altres, com la genovesa -i la catalana:

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a1/Archivio_Glottologico_Italiano%2C_vol._II%2C_1876.pdf 

Seguim a Mòdena: l´ambient en aquest video és a estones lùvego, però la cançó és llum enmig de la foscor: un noi de menys de 20 anys que canta (t)rap en la llengua local


el nostre agraïment a Zòrzo Celoria, de Sestri Ponente, i a Alessandro Rossi, de Sanremo

dijous, 21 de març de 2019

"Hi havia una vegada.." un munt de traduccions dialectals de Pinocchio

  El clàssic Le avventure di Pinocchio ha estat traduït a moltes variants italianes; avui publiquem un article introductori on compararem l´original toscà amb 6 traduccions en “dialectes” del nord d´Itàlia: genovès, banditese -dialecte piemontès de transició cap el lígur-, spezzino -dialecte lígur com el genovès però amb trets que l´allunyen del de la capital de la regió- ferrarese -emilià- padovà i al venecià -aquests dos darrers, dialectes vènets.

Les traduccions són respectivament de Gian-Piero Mecciò (les dues primeres; l´autor és el curador d´aquesta web) de Pier Girgio Cavallini, d´Italo Verri, de Silvano Belloni i de Lele Brunini.




   Hem marcat amb punts negres els 7 municipis protagonistes de l´entrada


 Serem minimalistes i el fragment que intentarem analitzar és la frase incial de l´obra 'Hi havia una vegada..'. Al final del post pengem un fragment més llarg del primer capítol; en aquest fragment final no hem intentat ajustar l´amplària de les columnes i fer que els textos tinguin la mateixa llargària; el resultat no és, estèticament, l´ideal, però el que volíem era precisament veure quina llargària ocupava cada text. Deixant clar que cada traducció és un món, el resultat final d´aquest (pseudo)experiment és l´esperat: el text menys llarg és el ferrarès; és a dir, el d´una llengua gal.lo-itàlica on, tot i la presència constant d´alguns pronoms àtons subjecte (que també es dóna en vènet) les paraules i per tant les frases són habitualment més curtes degut a la desaparició de moltes vocals.


Un dels trets que es consideren característics de les llengües gal.lo-itàliques és la caiguda de les vocals -sobretot de les vocals finals llevat de a-; però aquest tret és gairebé absent en lígur, on la tendència és la contrària: la pèrdua de consonants. Potser per això Bernardino Biondelli no va incloure els dialectes lígurs al seu Saggio sui dialetti gallo-italici.


  Els dialectes lígurs sí presenten una altra de les característiques que s´acostumen a veure com a definitòries del grup gal.lo-itàlic: les vocals  germàniques ü i ö... absents en aquest cas en ferrarès. És un dels motius pels quals aquest estudiós del ferrarès no el vol incloure dins el grup -però aleshores tinguem en compte que l´absència d´aquestes vocals comença ja a Parma, i que per tant el territori exclós del grup gal.lo-itàlic seria molt més gran-


  'Hi havia una vegada..'




 -El text original comença amb un locatiu + verb ésser. A altres moments de l´obra apareix un pronom masculí/neutre al davant del verb (p. ex.: — Egli è che noi ragazzi siamo tutti così!) 

 -Sigui quin sigui l´origen de les formes verbals de l´estil gera/iera/jera, les frases padovana/veneciana i la genovesa tenen la mateixa construcció que la toscana. Lígur i vènet, en tot cas, donen tractament impersonal a aquestes frases: quan el subjecte postverbal és plural el verb segueix en singular ('hi havia nens' en comptes de 'hi havien..').

A algunes varietats lígurs hi hauria hagut un pronom o (pronunciat u) inicial. És el cas de la versió de Bandita, de fet. Aquest pronom és el clític masculí, com a les impersonals en francès (il) ;

 Per cert que el verb que fan servir els traductors al francès (com aquí o aquí) és ésser: il était une fois. Aquesta forma sembla més literària que la forma habitual en el parlat amb el verb haver: il y avait.. Potser en part tal i com la fòrmula castellana Érase una vez és preferida a Había una..

Hem mirat també per curiositat el començament de les versions gregues. En grec per 'haver-hi' es fa servir έχει -que vol dir 'té', i que manté per tant el significat de 'tenir' que el nostre verb 'haver' ha perdut amb el temps. Però les traduccions de Pinocchio comencen amb la fòrmula fixa on hi ha el verb ésser -sense cap locatiu que l´acompanyi: Μια φορά κι έναν καιρό ήταν

 -a varietats pienonteses no influenciades pel lígur, el pronom hauria estat a -que és l´habitual per les terceres persones singulars masculina i femenina. Mateix pronom a a la versió ferraresa (agh jéra 'na volta), però aquí no coincideix amb els masculí (al) ni femení (la). Sembla per tant una forma amb una certa, diguem-ne, neutralitat de gènere. Però pel que sembla aquest pronom neutre a -que trobem en un munt de dialectes emilians, vènets, lígurs etc, tindria origen en un pronom masculí

                                         Pavao Tekavčić Il non-accordo tra il predicato composto con essere ed il soggetto (1967)

La forma spezzina (La gh´ea na vòta) sí que es pot considerar neutra: és diferent del pronom masculí (i) i, tot i coincidir amb el femení (la) tindria en realitat el seu origen en el locatiu llatí illac. (la + ghe serien per tant dos locatius junts).Vegeu aquí, o el text que pengem a continuació
(..) given the tendencies observed cross-linguistically in the development of expletives, illac is, a priori, the most plausible source of Romance expletives having the form la (also found in some Alpine dialects of Occitan)
                                   http://www.deniscreissels.fr/public/Creissels-fluid_intransitivity.pdf 

Ens aturem un moment en el cas spezzino perquè sembla fascinantment complex. Abans un aclariment: el pronom de 3ª persona plural masculí i femení és i (igual que el de 3ª singular masculí); el de 1ª singular i 1ª i 2ª plural és a.

 Si veiem les dades recollides per l´Asit (Atlante Sintattico d´Italia) hi trobem:

 el subjecte darrera d´un indefinit sembla, ara sí, un pronom masculí:

E' venuto anche qualcun altro
I è vegnù anca quarchedun autro

Qualcuno arriverà in ritardo
Quarcun i riveà en retardio

tret de quan aquest pronom és 'ningú': aleshores el pronom i el verb són a la 3ª persona plural -però vegeu el quart exemple, singular

Nessuno e` arrivato in tempo
Nisun i eno rivà en tempo

Nessuno mi capisce
Nissun i me acapisso

Non mi ha visto nessuno
I ne m'an visto nissun

Non è arrivato nessuno
I n'è rivà nissun

a les impersonals de necessitat no hi ha pronom subjecte

Bisogna partire
Enta partie / Mia partie / Besogna partie

Non bisogna arrivare tardi
Ne mia (besogna) rivae tardi

amb les impersonals meteorològiques torna a ser el "neutre" la

Piove
La ceva

Se non piove, venite da noi?
Se la ne ceva, a vegnì da noi (noiaotri)?

també a altres impersonals, fins i tot quan no sembla que hi hagi subjecte postposat -com segon exemple-

Sembra che non abbia gridato nessuno
La paa ch'i n'agia gridà nisun

Si dice così
La se disa cossì

a les frases amb subjecte postposat el clític és el personal -però al tercer exemple, amb subjecte femení (o es tracta del presentatiu la?), el participi és masculí; cf. l´exemple fiorentí, on passa el mateix: L'è venuto solo la maestra -potser l´adverbi "només" contribueix a generar aquest resultat?

Arriva un bambino
I riva en fanteto

Arriva il postino
I riva 'r postin

E` venuta solo la maestra
L'è vegnù sortanto a maistra
però quan el verb d´aquest subjecte postposat és "haver-hi" (literalment "ésser-hi") la frase torna a rebre el tractament impersonal i hi apareix de nou la -com a la frase inicial de la traducció de Pinocchio
  C'è un bambino
La gh'è en fanteto

Non c'è nessuno qui
La ne gh'è nissun chì


 Com a complement d´aquests exemples, pengem un breu text d´un dels pocs autors que escriuen en aquest dialecte a Internet. El text té un to poc "acollidor" envers els nou-vinguts, però aquí ens interessa pel seu vessant lingüístic. Hem marcat en vermell la presència -o absència- de pronoms clítics

 I amighi do sito “Made in La Spezia” (che la n’è ch’i sea ‘n nome tanto spezin, ma a sto mondo [] ne se pè aveghe tüto!) i m’han envità a scrive quarcò en spezin (..) Ho lèto tüto quer ch’i è sta scrito ‘n spezin e ho cognossü i mèi poèti spezin de quei tenpi (..)
 s’a ne gh’éimo noi o dialèto spezin i ea ‘nzà bèlo che ‘ndà. Aomai o dialèto spezin [] gh’en è ciü pòghi ch’i ‘r parlo (..) Cos’a voré, [] ne gh’è ciü gnente da fae.(..) aoa i dizo che a Spèza l’è na sità “mürtiètnica e mürticürtüàle”, ch’en fenita la vè die che la gh’è cen de forèsti (prima a die a veità a i ciamàvimo gabibi) e i dizo ch’i eno na “risòrsa” e aloa me la me paa che dee “risòrse” a gh’en avemo dee bèle!.

                                   *****************

A sota pengem el fragment anunciat, però abans: 

 -aquí una traducció ladina de Pinocchio -on per cert la frase inicial és L´ea na ota

 -si voleu conèixer millor la llengua fiorentina que va fer servir Collodi -que inclou de vegades l´ús de pronoms subjecte absents de l´italià- podeu llegir aquest article. En aquest blog, escrit des d´un municipi proper a Florència, comenten que l´ús del pronom a construccions impersonals no és gaire hanitual al dialecte local -a diferència del que passa en el fiorentí de Collodi:

 gli,pron.,con uso” impersonale nell’area fiorentina, mentre è raro da noi, per es., nella frase: “Gliè vero!”: è vero (“con valore pleonastico ed enfatico”, nota giustamente De Mauro, secondo cui è derivato da “egli”

 -més traduccions dialectals aquí -però només d´un parell de capítols, per això no les hem fet servir de moment-

 -aquí una traducció "diferent": Pinocchio.. en emoji


















 Ara sí, el fragment. N´hem hagut de deixar fora les versions genoveses i banditesa perquè no són traduccions mot a mot sinó adaptacions abreujades de l´original


ToscàSpezzinoFerraresePadovàVenecià
— C’era una volta... — Un re! — diranno subito i miei piccoli lettori. — No, ragazzi, avete sbagliato. C’era una volta un pezzo di legno.
Non era un legno di lusso, ma un semplice pezzo da catasta, di quelli che d’inverno si mettono nelle stufe e nei caminetti per accendere il fuoco e per riscaldare le stanze. Non so come andasse, ma il fatto gli è che un bel giorno questo pezzo di legno capitò nella bottega di un vecchio falegname, il quale aveva nome mastr’Antonio
La gh’ea na vòta…—En rè! — i dian d’asbrivà i me letoi pecenin.
— No, fanti, a ve se sbagià. La gh’ea na vòta ‘n tòco de legno. I n’ea miga ‘n legno ‘legante, ma ‘n tòco de legno üsüàle, de quei che se üsa d’envèrno pe’ brüzàe ‘nt’a stüfa e ‘nt’er fossigiao da fae ‘r fègo pe’ scaodae e stànsie. A ne sò come l’è ‘ndà, ma ‘n bèo giorno quelo tòco de legno i è capedà ‘nt’a bütéga d’en vècio bancaà, ch’i se ciamava Tògno, 

Agh jéra ‘na volta … Un re! - i dirà sùbit i mjé pìcul lètùr. Eh no, ragazzìtt, avì sbaglià. Agh jéra ‘na volta un pèzz ad légn. Al‘n jéra brisa un légn ad lusso, al jéra sól un zzòcch ad quéi    che d’invèran iss métt int la stua o su l’aròla par impizzàr al fógh o scaldar ill càmar. An sò brisa cóm l’è andada, al fatt l’è che un bèll dì stal zzòcch al va a fnir int la butega d’un vècc falegnam che ad nóm al faseva mastr’Anton
Ghe gera na volta ... - Un re! - i dirà i me pìcoli letori. Nò, tosi, ve gavì sbalià. Ghe gèra na volta un tòco de legno. No 'l gèra un legno de lusso, ma un pòro legno da catasta, de quei che de inverno se usa métare dentro le stue o ne i camineti par inpissare el fogo e scaldare le càmare. No sò come che sia stà, ma 'l fato xe che un bel giorno sto tòco de legno xe capità ne la botegheta de un vecio marangon1, de nome mastro Toneti
Ghe gera na volta… —Un re!, dirà subito i puteli che xe drìo lèserme.
Eh nò, cari i me tosi, gavè sbaglià. Ghe gera na volta un toco de legno. No ‘l gera un legno de lusso, ma un toco da bruso, de queli che d’inverno se usa méterli ne le stùe e ne i fogheri pa’ impissar el fogo e par scaldar le càmare.
Desso, mi no so come che la sia ‘ndada; fato stà che un serto zorno sto toco de legno el xe capità ne la botega de un vecio marangon che se ciamava Toni


 Edit 22-3. La lectora vèneta Éphémère ens fa arribar, amb la seva amabilitat -i competència lingüística- habitual la seva traducció d´aquest primer fragment. El seu dialecte del Poléxine és dels que fan servir el pronom "a" tant a les impersonals com a diferents persones verbals:

 Na 'olta a ghe jèra on... - Rè! - i dirà subito i putìni che i è drio a  lèzarme.
Nò, putèi, a ve sbaliè. Na 'olta a ghe jèra on zòco .
El jèra mia on zòco de nogàra , el jèra  zòca da zocàra, bòna da métare inte le stùe e i fogolàri pa inpizàre el fògo e scaldare le càmare.
No se sà el parché, ma on bel dì sto tòco de legno l'è finìo inte la botéga de on vècio marangon, che i ghe dixéa el Mèstro Tòni.



Potser us interessarà també

http://elpetitespolit.blogspot.com/2014/09/concordanca_18.html

https://llengualigur.blogspot.com/2014/03/a.html