llum en la foscor

   Dedicat a Franco d´Imporzano, que ara és a la banda fosca de la muntanya

 Lùvego -amb les variants que anirem veient- és una paraula lígur que vol dir 'fosc, tètric':

 Lûvego(dizionario Casaccia 1876) o lùvego (Grafia ofiçiâ) o Luvego (grafia semplificata) (..) indica luoghi oscuri, dove non batte il sole. Ha in se però tutta una serie di ulteriori significati che la rendono unica nel suo genere. Si usa per indicare un luogo ombreggiato, cupo, tetro malinconico, scuro e umidiccio..

La paraula al diccionari de ventmigliese -dialecte de l´extrem ponent lígur- d´Enrico Malan, i a sota un exemple extret de la seva magnífica web:

 bacìo, 1 lübagu 2 übagu

 lübagu, 1 bacìo 2 luogo in posizione ombrosa

[I Rusignöi 'els rossinyols']: I se pön truvà int’i boschi ch’i perde e föglie o in buscaglie. I preferisce posti d’aiga o a lübagu. 

en aquest text en sanremasc -Sanremo és una mica a l´Est de Ventimiglia- el mot és adjectiu, i ens el tradueixen com 'humit':

intu recantu lübagu d’ina banchina / nell’angolo umido di una panchina

 aquí en Franco Bampi escriu el mot en genovès

 Cielo scuro, coperto si dice acabanòu, lùvego

 així doncs aquesta paraula pot ser tant adjectiu com substantiu; veiem primer un diccionari modern, el TIG (Traduttore italiano-genovese), i a continuació un d´antic, el d´Angelo Paganini -en alguns vocabularis actuals ja només apareix com a adjectiu:

 tetro agg (opposto di solatìo) = lùvego (..)

 bacio/2 (bacìo: dove non batte il sole) = lùvego (..)

 ombroso = onbrôzo, lùvego (..)

 cupo/2 (scuro) = scûo, lùvego (..)

en aquesta poesia que trobem a la web de Franco Bampi l´adjectiu descriu un ésser animat -un arbre
Èrxo (Quercus ilex) De lóngo sério, ànsi lùvego,inböso, scûo,

creiem que la parola no s´aplica (o no gaire) als éssers humans. Pels humans a Ventemiglia farien servir per exemple sutürnu. Aquest i un altre mot per definir el caràcter llunàtic, stondâio -relacionat possiblement amb l´alemany Stunde, i també amb el català 'estona', mereixeran alguna entrada futura. De moment el que tenim és la confirmació per part d´un nostre amic de Sestri Ponente -antic municipi i actual barri de Gènova- que a la seva zona la situació és la que acabem de comentar:  riferio a personn-a satùrno e apatornîo a Sestri no o deuviemmo, dìmmo o no parla mâi  o morción o stondâio. 

                            *****************************

Petit parèntesi musical: La nostra paraula en una cançó de Fabrizio de André, on diu (reproduim el fragment en la grafia que hem trobat a Internet): Poi te tucca un purtè lepegusu e una stansia luvega

Hem marcat en negreta Lépegusu/ôzo 'llefiscós' perquè és una altra paraula interessant: es tracta d´un adjectiu, però el substantiu corresponent lépego (a Ventimiglia també lüpegu, potser la forma més antiga) 'llefre, viscositat' també pot fer d´adjectiu. Els textos de sota provenen, un cop més, de la web d´Enrico Malan. Veiem com lépegu/a hi és definit com a substantiu però en els exemples alterna amb lepegusu fent funció d´adjectiu:
 lépegu, 1 muco 2 agglomerati di vegetali marini che rendono viscide le parti legnose

 lüpegu, muco

 lépegusu, 1 scivoloso 2 untuoso 3 viscido 

[a alguns peixos] a pele a pö aveghe e scaglie o nu aveghene e esse cuverta de lüpegu, ch’u a rende lepega. 

[dormilegues] I piglia u nome d’â sou pele lepegusa 

un exemple que ens ve de l´altre extrem del Nord d´Itàlia, del Vènet:

xe ben star ’tenti a no tocar indove che xe ’pena passà na imèga: podarìa restarve tuto el déo lìpego

Més avall veurem una altra paraula que en origen volia dir 'relliscós'. I aquí un article sobre aquestes paraules i els seus nombrosos parents a les llengües romàniques i germàniques
https://www.persee.fr/doc/onoma_0755-7752_2008_num_49_1_1496


una altra aparició musical del nostre mot, en una cançó dels Buio Pesto: o computer o l´é lùvego, ens diuen 

per cert que el mot italià buio que forma part del nom del grup és també alhora substantiu i adjectiu, 'foscor' i 'fosc'. Una altra cosa interessant al voltant de buio: pel que sembla estaria relacionat amb el grec pyrros 'de color vermell fosc' i en darrera instància amb pyr 'foc'; relacionat per tant amb l´element que de fet ens il.lumina enmig de la foscor i la fa desaparèixer.

 Alguns dialectes mantenen encara la -r originària; exemple romanyol:
 U-s fa bur d'pösta / Si fa buio completo

                          *****************************

 La nostra paraula és molt expressiva i té una sonoritat ideal pel concepte expressat; tant potser com els nostres lúgubre -derivat del llatí lugere 'plorar'- o llòbrec -de lubricus 'relliscós'. Però pel que diuen els que en saben, lùvego és l´equivalent, amb l´article enganxat, del nostre '(a l´) obac, mot que és substantiu però també adjectiu com l´opacus llatí del qual deriva -en català existeix a més a més l´adj. obegós-. 
Al diccionari de Ventimiglia ja hem vist una forma sense article übagu; i en aquest vocabulari de Didier Lanteri sobre el tendasc (Tenda és de parla lígur però a l´estat francès) trobem això:
L’adret désigne les versants d’une vallée de montagne qui bénéficient de la plus longue exposition au soleil. Le versant opposé de la vallée est l'ubac (‘übàgu’ en tendasque). 

 Carlo Randaccio ja havia establert el paral.lelisme amb ubac -però va acabar prenent en consideració una etimologia totalment diferent:

https://archive.org/details/dellidiomaedell01randgoog/page/n205

potser el va desconcertar la forta mutació fonètica del mot genovès: no només l´article incorporat a la paraula sinó el so ü en comptes de l´esperat u, el canvi de lloc de l´accent i la -e en comptes de la lletra -a (que es manté a Ponent, tal i com hem vist; la -e en genovès podria provindre de la influència de mots com precisament lépego?-) 

 Curiosament, a lùvego trobem l´article inserit dins la paraula i, en canvi, a formes catalanes com bac el que ha passat és en certa manera el contrari: en la combinació article+substantiu 'l´obac' la -o ha estat reinterpretada com a part de l´article (Vegeu la Gramàtica Històrica de Moll. I aquí totes les variants del mot). En aquest article veiem que entre les moltes variants occitanes (o potser arpitanes) hi ha luba i libac

 Giacomo Parodi va intentar explicar els motius de totes aquestes mutacions en aquest article 

 També en va parlar Giovanni Flechia en un text que partia de la forma modenesa (emiliana) del mot però que continuava amb moltes altres, com la genovesa -i la catalana:

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a1/Archivio_Glottologico_Italiano%2C_vol._II%2C_1876.pdf 

Seguim a Mòdena: l´ambient en aquest video és a estones lùvego, però la cançó és llum enmig de la foscor: un noi de menys de 20 anys que canta (t)rap en la llengua local

el nostre agraïment a Zòrzo Celoria, de Sestri Ponente, i a Alessandro Rossi, de Sanremo

"Hi havia una vegada.." un munt de traduccions dialectals de Pinocchio

  El clàssic Le avventure di Pinocchio ha estat traduït a moltes variants italianes; avui publiquem un article introductori on compararem l´original toscà amb 6 traduccions en “dialectes” del nord d´Itàlia: genovès, banditese -dialecte piemontès de transició cap el lígur-, spezzino -dialecte lígur com el genovès però amb trets que l´allunyen del de la capital de la regió- ferrarese -emilià- padovà i al venecià -aquests dos darrers, dialectes vènets.

Les traduccions són respectivament de Gian-Piero Mecciò (les dues primeres; l´autor és el curador d´aquesta web) de Pier Girgio Cavallini, d´Italo Verri, de Silvano Belloni i de Lele Brunini.

   Hem marcat amb punts negres els 7 municipis protagonistes de l´entrada

 Serem minimalistes i el fragment que intentarem analitzar és la frase incial de l´obra 'Hi havia una vegada..'. Al final del post pengem un fragment més llarg del primer capítol; en aquest fragment final no hem intentat ajustar l´amplària de les columnes i fer que els textos tinguin la mateixa llargària; el resultat no és, estèticament, l´ideal, però el que volíem era precisament veure quina llargària ocupava cada text. Deixant clar que cada traducció és un món, el resultat final d´aquest (pseudo)experiment és l´esperat: el text menys llarg és el ferrarès; és a dir, el d´una llengua gal.lo-itàlica on, tot i la presència constant d´alguns pronoms àtons subjecte (que també es dóna en vènet) les paraules i per tant les frases són habitualment més curtes degut a la desaparició de moltes vocals.

Un dels trets que es consideren característics de les llengües gal.lo-itàliques és la caiguda de les vocals -sobretot de les vocals finals llevat de a-; però aquest tret és gairebé absent en lígur, on la tendència és la contrària: la pèrdua de consonants. Potser per això Bernardino Biondelli no va incloure els dialectes lígurs al seu Saggio sui dialetti gallo-italici.

  Els dialectes lígurs sí presenten una altra de les característiques que s´acostumen a veure com a definitòries del grup gal.lo-itàlic: les vocals  germàniques ü i ö... absents en aquest cas en ferrarès. És un dels motius pels quals aquest estudiós del ferrarès no el vol incloure dins el grup -però aleshores tinguem en compte que l´absència d´aquestes vocals comença ja a Parma, i que per tant el territori exclós del grup gal.lo-itàlic seria molt més gran-

  'Hi havia una vegada..'

 -El text original comença amb un locatiu + verb ésser. A altres moments de l´obra apareix un pronom masculí/neutre al davant del verb (p. ex.: — Egli è che noi ragazzi siamo tutti così!) 

 -Sigui quin sigui l´origen de les formes verbals de l´estil gera/iera/jera, les frases padovana/veneciana i la genovesa tenen la mateixa construcció que la toscana. Lígur i vènet, en tot cas, donen tractament impersonal a aquestes frases: quan el subjecte postverbal és plural el verb segueix en singular ('hi havia nens' en comptes de 'hi havien..').

A algunes varietats lígurs hi hauria hagut un pronom o (pronunciat u) inicial. És el cas de la versió de Bandita, de fet. Aquest pronom és el clític masculí, com a les impersonals en francès (il) ;

 Per cert que el verb que fan servir els traductors al francès (com aquí o aquí) és ésser: il était une fois. Aquesta forma sembla més literària que la forma habitual en el parlat amb el verb haver: il y avait.. Potser en part tal i com la fòrmula castellana Érase una vez és preferida a Había una..

Hem mirat també per curiositat el començament de les versions gregues. En grec per 'haver-hi' es fa servir έχει -que vol dir 'té', i que manté per tant el significat de 'tenir' que el nostre verb 'haver' ha perdut amb el temps. Però les traduccions de Pinocchio comencen amb la fòrmula fixa on hi ha el verb ésser -sense cap locatiu que l´acompanyi: Μια φορά κι έναν καιρό ήταν

 -a varietats pienonteses no influenciades pel lígur, el pronom hauria estat a -que és l´habitual per les terceres persones singulars masculina i femenina. Mateix pronom a a la versió ferraresa (agh jéra 'na volta), però aquí no coincideix amb els masculí (al) ni femení (la). Sembla per tant una forma amb una certa, diguem-ne, neutralitat de gènere. Però pel que sembla aquest pronom neutre a -que trobem en un munt de dialectes emilians, vènets, lígurs etc, tindria origen en un pronom masculí

                                         Pavao Tekavčić Il non-accordo tra il predicato composto con essere ed il soggetto (1967)

La forma spezzina (La gh´ea na vòta) sí que es pot considerar neutra: és diferent del pronom masculí (i) i, tot i coincidir amb el femení (la) tindria en realitat el seu origen en el locatiu llatí illac. (la + ghe serien per tant dos locatius junts).Vegeu aquí, o el text que pengem a continuació

(..) given the tendencies observed cross-linguistically in the development of expletives, illac is, a priori, the most plausible source of Romance expletives having the form la (also found in some Alpine dialects of Occitan)

                                   http://www.deniscreissels.fr/public/Creissels-fluid_intransitivity.pdf 

Ens aturem un moment en el cas spezzino perquè sembla fascinantment complex. Abans un aclariment: el pronom de 3ª persona plural masculí i femení és i (igual que el de 3ª singular masculí); el de 1ª singular i 1ª i 2ª plural és a.

 Si veiem les dades recollides per l´Asit (Atlante Sintattico d´Italia) hi trobem:

 el subjecte darrera d´un indefinit sembla, ara sí, un pronom masculí:

	E' venuto anche qualcun altro
	I è vegnù anca quarchedun autro

	Qualcuno arriverà in ritardo
	Quarcun i riveà en retardio

tret de quan aquest pronom és 'ningú': aleshores el pronom i el verb són a la 3ª persona plural -però vegeu el quart exemple, singular

	Nessuno e` arrivato in tempo
	Nisun i eno rivà en tempo

	Nessuno mi capisce
	Nissun i me acapisso

	Non mi ha visto nessuno
	I ne m'an visto nissun

	Non è arrivato nessuno
	I n'è rivà nissun

a les impersonals de necessitat no hi ha pronom subjecte

	Bisogna partire
	Enta partie / Mia partie / Besogna partie

	Non bisogna arrivare tardi
	Ne mia (besogna) rivae tardi

amb les impersonals meteorològiques torna a ser el "neutre" la

	Piove
	La ceva

	Se non piove, venite da noi?
	Se la ne ceva, a vegnì da noi (noiaotri)?

també a altres impersonals, fins i tot quan no sembla que hi hagi subjecte postposat -com segon exemple-

	Sembra che non abbia gridato nessuno
	La paa ch'i n'agia gridà nisun

	Si dice così
	La se disa cossì

a les frases amb subjecte postposat el clític és el personal -però al tercer exemple, amb subjecte femení (o es tracta del presentatiu la?), el participi és masculí; cf. l´exemple fiorentí, on passa el mateix: L'è venuto solo la maestra -potser l´adverbi "només" contribueix a generar aquest resultat?

	Arriva un bambino
	I riva en fanteto

	Arriva il postino
	I riva 'r postin

	E` venuta solo la maestra
	L'è vegnù sortanto a maistra

però quan el verb d´aquest subjecte postposat és "haver-hi" (literalment "ésser-hi") la frase torna a rebre el tractament impersonal i hi apareix de nou la -com a la frase inicial de la traducció de Pinocchio

C'è un bambino
	La gh'è en fanteto

	Non c'è nessuno qui
	La ne gh'è nissun chì

 Com a complement d´aquests exemples, pengem un breu text d´un dels pocs autors que escriuen en aquest dialecte a Internet. El text té un to poc "acollidor" envers els nou-vinguts, però aquí ens interessa pel seu vessant lingüístic. Hem marcat en vermell la presència -o absència- de pronoms clítics

 I amighi do sito “Made in La Spezia” (che la n’è ch’i sea ‘n nome tanto spezin, ma a sto mondo [∅] ne se pè aveghe tüto!) i m’han envità a scrive quarcò en spezin (..) Ho lèto tüto quer ch’i è sta scrito ‘n spezin e ho cognossü i mèi poèti spezin de quei tenpi (..)
 s’a ne gh’éimo noi o dialèto spezin i ea ‘nzà bèlo che ‘ndà. Aomai o dialèto spezin [∅] gh’en è ciü pòghi ch’i ‘r parlo (..) Cos’a voré, [∅] ne gh’è ciü gnente da fae.(..) aoa i dizo che a Spèza l’è na sità “mürtiètnica e mürticürtüàle”, ch’en fenita la vè die che la gh’è cen de forèsti (prima a die a veità a i ciamàvimo gabibi) e i dizo ch’i eno na “risòrsa” e aloa me la me paa che dee “risòrse” a gh’en avemo dee bèle!.

                                   *****************

A sota pengem el fragment anunciat, però abans: 

 -aquí una traducció ladina de Pinocchio -on per cert la frase inicial és L´ea na ota

 -si voleu conèixer millor la llengua fiorentina que va fer servir Collodi -que inclou de vegades l´ús de pronoms subjecte absents de l´italià- podeu llegir aquest article. En aquest blog, escrit des d´un municipi proper a Florència, comenten que l´ús del pronom a construccions impersonals no és gaire hanitual al dialecte local -a diferència del que passa en el fiorentí de Collodi:

 gli,pron.,“con uso” impersonale nell’area fiorentina, mentre è raro da noi, per es., nella frase: “Gliè vero!”: è vero (“con valore pleonastico ed enfatico”, nota giustamente De Mauro, secondo cui è derivato da “egli”

 -més traduccions dialectals aquí -però només d´un parell de capítols, per això no les hem fet servir de moment-

 -aquí una traducció "diferent": Pinocchio.. en emoji

 Ara sí, el fragment. N´hem hagut de deixar fora les versions genoveses i banditesa perquè no són traduccions mot a mot sinó adaptacions abreujades de l´original

Toscà	Spezzino	Ferrarese	Padovà	Venecià
— C’era una volta... — Un re! — diranno subito i miei piccoli lettori. — No, ragazzi, avete sbagliato. C’era una volta un pezzo di legno. Non era un legno di lusso, ma un semplice pezzo da catasta, di quelli che d’inverno si mettono nelle stufe e nei caminetti per accendere il fuoco e per riscaldare le stanze. Non so come andasse, ma il fatto gli è che un bel giorno questo pezzo di legno capitò nella bottega di un vecchio falegname, il quale aveva nome mastr’Antonio	—La gh’ea na vòta…—En rè! — i dian d’asbrivà i me letoi pecenin. — No, fanti, a ve se sbagià. La gh’ea na vòta ‘n tòco de legno. I n’ea miga ‘n legno ‘legante, ma ‘n tòco de legno üsüàle, de quei che se üsa d’envèrno pe’ brüzàe ‘nt’a stüfa e ‘nt’er fossigiao da fae ‘r fègo pe’ scaodae e stànsie. A ne sò come l’è ‘ndà, ma ‘n bèo giorno quelo tòco de legno i è capedà ‘nt’a bütéga d’en vècio bancaà, ch’i se ciamava Tògno,	Agh jéra ‘na volta … —Un re! - i dirà sùbit i mjé pìcul lètùr. Eh no, ragazzìtt, avì sbaglià. Agh jéra ‘na volta un pèzz ad légn. Al‘n jéra brisa un légn ad lusso, al jéra sól un zzòcch ad quéi    che d’invèran iss métt int la stua o su l’aròla par impizzàr al fógh o scaldar ill càmar. An sò brisa cóm l’è andada, al fatt l’è che un bèll dì stal zzòcch al va a fnir int la butega d’un vècc falegnam che ad nóm al faseva mastr’Anton	Ghe gera na volta ... - Un re! - i dirà i me pìcoli letori. Nò, tosi, ve gavì sbalià. Ghe gèra na volta un tòco de legno. No 'l gèra un legno de lusso, ma un pòro legno da catasta, de quei che de inverno se usa métare dentro le stue o ne i camineti par inpissare el fogo e scaldare le càmare. No sò come che sia stà, ma 'l fato xe che un bel giorno sto tòco de legno xe capità ne la botegheta de un vecio marangon1, de nome mastro Toneti	Ghe gera na volta… —Un re!, dirà subito i puteli che xe drìo lèserme. Eh nò, cari i me tosi, gavè sbaglià. Ghe gera na volta un toco de legno. No ‘l gera un legno de lusso, ma un toco da bruso, de queli che d’inverno se usa méterli ne le stùe e ne i fogheri pa’ impissar el fogo e par scaldar le càmare. Desso, mi no so come che la sia ‘ndada; fato stà che un serto zorno sto toco de legno el xe capità ne la botega de un vecio marangon che se ciamava Toni

 Edit 22-3. La lectora vèneta Éphémère ens fa arribar, amb la seva amabilitat -i competència lingüística- habitual la seva traducció d´aquest primer fragment. El seu dialecte del Poléxine és dels que fan servir el pronom "a" tant a les impersonals com a diferents persones verbals:

 Na 'olta a ghe jèra on... - Rè! - i dirà subito i putìni che i è drio a  lèzarme.
Nò, putèi, a ve sbaliè. Na 'olta a ghe jèra on zòco .
El jèra mia on zòco de nogàra , el jèra  zòca da zocàra, bòna da métare inte le stùe e i fogolàri pa inpizàre el fògo e scaldare le càmare.
No se sà el parché, ma on bel dì sto tòco de legno l'è finìo inte la botéga de on vècio marangon, che i ghe dixéa el Mèstro Tòni.


Potser us interessarà també

http://elpetitespolit.blogspot.com/2014/09/concordanca_18.html

https://llengualigur.blogspot.com/2014/03/a.html

Sempre és Ara (a J.F. Dalbera)

 U pesciu preve, u l’à stu nome percosa u tegne delongu i ögli e a buca zirài versu u cielu

 u luvassu u l’é in pesciu acustümau a returnà de longu â meixima ura, duve ti brümezi, percose besögna respeità delongu i tempi  

http://impariamoilventimigliese.altervista.org/bestie_pesci_auxeli.pdf 

 la rata de mar, amb els ulls sempre cap al cel 

 llobarros cambrilencs, sempre rondant les mateixes zones de les platges

 Als parlars del nord d´Itàlia Delongo -i variants- significa 'sempre'. Un exemple genovès i un d´una parla de transició lígur/piemontesa, d´entre els molts que es poden trobar a la xarxa:

A moe di belinoin a l'è de longo graia.

La madre degli scemi, è sempre gravida.

A som de longo restat tacat a la coltura d’o nòster canton ma, da suvto, a me son rendut conto que o gh’èst in problema de fondo : tutj lj scritorj i han desvellupat in método de scritura difereinto da composicion a composicion, da scritor a scritor

També freqüents les atestacions en parlars d´òc: com el niçard o el provençal, fins a arribar pel cap baix a Palavas -a prop de Montpeller-

http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?q=longo 

DELUNGA adv. : Toujours ; à longueur de temps ; V. lunga-mays, sempres. http://www.palavaslesflots.com/download/1991-la_lenga_dau_grau_ao_t_2012_vl-pdf

Per poder entendre la (subtil) diferència entre 'sempre' i 'de lóngo' -si més no en el cas genovès- aquest text del blog de Franco Bampi és molt útil. De lóngo seria una mena d´equivalent de 'cada cop, totes les vegades, continuament, sense parar'

’N ascoltatô o l’à invitòu o Volpara a no dî sénpre, perché in zeneize se dixe de lóngo. Sta cösa chi a l’é coretta solo in parte perché de lóngo o veu dî sénpre, ma into senso de continoamente: o parla de longo (= parla in continuazione). Ma gh’é di uxi da paròlla senpre che no veuan dî continoamente e dove de longo o stonn-a: se conoscemmo da senpre, se son molæ pe senpre; o vegne senpre ciù bello, ecc.

Però a algunes varietats vènetes delongo vol dir 'de seguida' ('subito')  Exemples de dos municipis mariners

       Giandomenico Nardo; La pesca del pesce ne'Valli della veneta laguna...

 Dalongo, av: subito,immediatamente; da v. de longo = di seguito, senza interruzione, senza indugio, subito; v,ist. de longo; || vegno  dalongo = vengo subito;xe rivae dalongo le guardie=sono arrivati subito i vigili;

i ha dao logo dalongo = se ne sono andati subito;  http://www.algraisan.it/d.html

(la pàgina algraisan.it ja no existeix.. una veritable llàstima)

Chioggia, al Sud de Venècia, i Grado

 Aquest text de Fiorenzo Toso, extret d´un article publicat en una revista catalana, sembla confirmar que el de longo lígur -i l´occità?- no té el significat 'de seguida' que trobem en vènet. Parlant del ντλόυγγο grec Toso diu:

raramente è accaduto che voci di probabile origine veneziana siano state attribuite al genovese, come ντλόυγγο ‘subito’, per il quale Ramondo (1940: 22), evocando genov. delungu ‘sempre’, trascurò un’analoga forma veneta il cui significato (‘senza indugio’) pare più vicino a quello della voce neogreca  Fiorenzo Toso; L´isola di Chios e l´influsso lessicale genovese in Grecia

 Consultant la famosa tesi de Geoffrey Hull sobre les llengües nord-italianes (i suïsses), hi trobem això:

delong (<*DE LONGU) 'everywhere’:Bad. dlunk,Gard. Dlónk.(..)

delong(a) (< DE LONGU) 'at once': Lig. delòngu, Pm. dlung, UValt. delónk,Eng. dalúm, dalunga, Ven. de longo, Plav. delónk, Em. dló.g.

I en notes a peu de pàgina:

1 In Liguria and Monferrat delong,properly 'immediately', is used in the sense of 'always', as is the Ticinese adès.

  3 The Old Venetian adeso was also used in the sense of 'at once'. Some modern synonyms are (..) Surs. kuninagá <CUM UNA VICATA (..)

 Tot plegat és doblement interessant pel fet que el sempre català també significava, en la llengua antiga, 'de seguida'

 Sempre: (..) En ancien français et en ancien occitan, ce mot a servi à exprimer une idée de postériorité immédiate. Nos matériaux prouvent qu'il a eu la même signification aussi en ancien catalan. Or, tandis que sempre (sempres) a disparu totalement en français, il est resté en catalan avec le sens «toujours, encore».  Lars Lindvall; Sempre,tost et leurs synonymes en catalan ancien Etude lexicographique

 2. ant. Tot seguit, immediatament; cast. en seguida.  (..) El rey en fo molt despagat e sempre féu armar un leny, Desclot Cròn., c. 2. E nós sempre fem-nos venir tots los còmits, Pere IV, Cròn. 133.   http://dcvb.iecat.net/

Lars Lindvall, citat dos textos més amunt, considera que el significat 'de seguida' és el més antic -tot i que ens presenta una frase de les Homilies d´Organyà on el mot té el sentit actual-:

Un des exemples attestés par AM [Alcover-Moll] pour ce sens est très ancien (L'esperii d'om qui sempre dura);il nous vient des «Homilies d'Organyà» (.) Les autres textes cités illustrant l'emploi de ce sens sont beaucoup plus tardifs (.) De l'autre côté,il est évident que la locution conjonctive sempre que signifiant «amb tal que; mentre que (amb valor condicional)» n'est pas organiquement associée à cette valeur de sempre (.). Il s'agit plutôt d'une parenté sémantique avec l'emploi plus tardif de sempre signifiant «toujours».

el semper llatí ja semblaria relacionat amb el concepte d´immediatesa (cf. anglès at once), però el seu significat és més aviat el de '1 a 1' o, en paraules de Meillet 'chaque fois':
sem-per from Proto-Indo-European *sḗm (“one”), whence also Latin semel (“once”).
https://en.wiktionary.org/wiki/semper 

https://archive.org/details/DictionnaireEtymologiqueDeLaLangueLatine/page/n314


Per cert que aquest significat de la base llatina -sem s´hauria mantingut en l´expressió genovesa de semme 'n çento 'un cop de cada 100, de tant en tant'

https://archive.org/details/dellidiomaedell01randgoog/page/n34 

Un cas semblant: el de Sovint: del ll. sŭbĭnde 'tot seguit; successivament', i ja en ll. vg. adv 1 Gran nombre de vegades; freqüentment

(i que en provençal, per cert, pot anar seguit de Fes 'vegada': souvènti-fes)

 Tornem al vènet: un cas on el pas d´un significat a l´altre, més evident del que podria semblar en un primer moment, apareix més clarament, és el de l´adverbi (in)drioman: vegem la paraula de nou a la web algraisan.it, amb un exemple 

Drioman, av: continuamente, di seguito, uno dopo l’altro; = v, ist; fri, daurman; || (..) co’ la sente l’aqua la vien drento drioman = con l’alta marea l’acqua entra continuamente;

 segons llegim aquí, l´adverbi es pot traduir de vegades com a 'amb molt de gust' -i per tant 'de seguida'? (i el component 'man' provindria del llatí mane 'de bon matí'):
«drioman» e «indrioman» (con le varianti «dietroman» del fiumano, «dreioman» del rovignese, «indriodeman» del capodistriano e «daùrman» del friulano) che valgono «in continuazione, di seguito, senza interruzione» e, in qualche caso, «con sollecitudine»,  


Fent un tomb per la web Gasconha.com encara hem trobat un cas semblant: el del gascó Dàuit, que no vol dir exactament 'de seguida' però sí 'aviat', i que segons diu el curador de la web sembla provenir del llatí 'de habitu': http://www.gasconha.com/spip.php?page=paraula&id_paraula=3481 

i ja que hem citat una llengua d´òc, un darrer recordatori a un lingüista que ens ha deixat:

      J.F. Dalbera: fins sempre 
https://opinion.jornalet.com/lenga/blog/2773/joan-felip-dalbera 



 PS. Sovint llegim amb interès la wikipedia lígur, però un dels darrers articles que hi trobem conté una afirmació que no ens ha semblat gaire científica, i amb la qual creiem que J.F.Dalbera no hauria estat gaire d´acord. Es tracta d´aquesta descripció del dialecte de Menton -considerat de base occitana, o si més no de transició, pel nostre lingüista:
revendicau cuma "occitan" da i separatisti occitanisti che nun u cunusciu 

Editem amb data 5-3 per afegir aquest comentari d´una lectora vèneta -gràcies éphémère-:

penso anca mi o almanco, storicamente ga da èsare stà cussì se tsercando de longo tel  http://tlio.ovi.cnr.it/TLIO/ el me dà le prime attestazioni veneziane  cofà 'continuament' , mentre te l' Archivio digitale veneto (pavàno) a ghe ne cato 36 e scoaxi tute col sinhificà de 'de seguida'.
Sì, 'de seguida' el ga da èsare el tout de suite del francexe... però, 'tènti a no sbaliàre : 

REMARQUE Il ne faut pas confondre de suite et tout de suite : de suite veut dire l'un après l'autre ; tout de suite veut dire sans délai, sur-le-champ ; cependant il se prend quelquefois pour de suite ; mais de suite ne doit jamais se prendre pour tout de suite.

J'y vais de suite, pour j'y vais tout de suite, locution condamnée, Genlis, Mém. t. v, p. 94, dans POUGENS.