dissabte, 19 de maig de 2012

Menjar i pair

(Actualització d´una entrada que en el seu dia vam publicat a un altre blog)

   Segons el Diccionari Moll, l´etimologia del verb pair (que significa digerir però també sofrir, tolerar), és insegura. Les formes dialectals italianes paidire i paidir han fet suposar que la base era una forma llatina *paidīre, d'origen desconegut (..). Segons G. de Diego Dicc. 4847, pair ve del llatí vg. patīre ‘sofrir’.

   En paraules de Joan Coromines, Els estudiosos alemanys i italians se n'han ocupat durant generacions, i han acabat per declarar-la insoluble [..], jo me n'he preocupat incessantment durant 50 anys.

  50 anys i 5 pàgines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, on l´etimologia proposada per de Diego és rebutjada per motius fonètics: una forma patire hauria conservat la "t" als dialectes italians del Sud i l´hauria transformat en "d" al Nord; el cas contrari del que trobem en realitat. Coromines s´oposa també a l´hipòtesi segons la qual el català hauria rebut la paraula del sicilià. I ni es planteja una possible "conexió genovesa" perquè considera molt marginal la presència de la paraula als dialectes lígurs (de fet considera que la mig provençal/mig lígur Niça hauria rebut el mot via Piemont, no a través de la Ligúria)


                                                                         *******

    El genovès i gairebé tots els dialectes lígurs són considerats parlars "gal.lo-itàlics" però, podríem dir, només d´aquella manera. Una de les diferències més grans amb la llengua de la veïna Emília és el tractament de les vocals i les consonants: si els emilians (i romanyols) es mengen la majoria de les vocals àtones (fins al punt que les paraules acaben sent tan impronunciables que han d´acabar afegint-hi vocals prostètiques), els ligurs en canvi tenen tendència a menjar-se les consonants, amb especial avidesa per les "r" intervocàliques. Per il.lustrar aquest fet el dialectòleg Giacomo Devoto va explicar l´anècdota del genovès que, parlant amb un toscà sobre un ocell que aquest deia haver vist, li va preguntar si tenia ales: a éia e âe?

 Potser no resulta sorprenent, doncs, que la llengua genovesa s´hagi cruspit la "d" de l´hipotètic *paidire i en resulti un verb gairebé idèntic al català:

  Nel genovese urbano ,infatti, "paímmu"(..) è la 1a p. pl. del verbo "paî" /pa'i:[coll'accento sulla i] che indica una laboriosa digestione  (http://www.zeneize.net/ziardua/magister/2000.html)
 



 [Apèndix culinari:

Menjar i digerir; és el que fa -amb certs problemes a l´inici- l´Einstein genovès d´aquest video.

Una petita història de la cuina medieval a Gènova aquí

Més cuina antiga: una recepta genovesa del Llibre del Coch

  Per acabar: aquests nens i nenes de Carloforte, Sardenya, són descendents de genovesos, no ho poden dissimular.]






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada