dilluns, 7 de juliol de 2014

La llengua sense nom

   Hem dit mai que la web Cumpagnia d´i ventimigliusi és una meravella? Doncs ara ho repetim: una meravella.
  A continuació pengem la segona part d´un text que hi hem trobat. El va escriure el ventimigliès Alessandro Varaldo l´any 1935.
   A la primera part ens explica com, de petit, li van regalar un llibre escrit en francès (i en alguna cosa més, com veurem). Ell desconeixia la llengua perquè tot i ser Ventimiglia a tocar de França no calia saber francès, amb alguna paraula de mentonasc o de niçard n´hi havia prou per fer-se entendre a l´altra banda de la frontera: basta mesccià caiche parola mentunasca o nissarda au ventemigliusu pe’ fàse capì da l’autra parte d’a frunteira. Però malgrat no saber-lo llegir sortia a voltar amb el llibre en mà per fer-se l´interessant davant els seus amics pescadors (que per cert veiem que el tractaven de 'vostè'
)

Cun aria d’impurtança tiru föra u mei libru e fassu zirà e pagine cume u prevostu d’u Cuventu u l’avereva zirau chele d’u sou breviariu, che següramente u saveva a memoria.
     - I sun puesie.
     - Puesie?  Scià ne leze caicüna.
     - Ma i sun in françese.
     - E ben, fa’ ninte. Scià e leze u mèiximu.
        (..)  Sun ciapau int'a mei ciàpura. Cume l’è che me l’arrangiu ?  Vieva za’ a facia stunà de Giuà e Piè mirame cun in faturisu de compasciun. Me fassu curagiu e drövu u libru. Digu:
     - Da ina parte gh’è u françese e da l’autra u dialetu.
     - Scià leze u dialetu, alura !
      Int'a sou ingenuità i pensava forsci ch’u fusse ventemigliusu. Ma mi’, int'a mei ingenuità  - cun tütu che duvesse regordàme d’i versi che Dante int'u Pürgatöriu u fa’ dì a Arnaldo Daniello  - pensava ch’u fusse in parlà difiçile, da nu’ acapine ren ...  E ben, facile nu’, a prima vista, e mancu semplice, (..) ma chì e la sautava föra de parole che i mei amighi pescavui i capiva, ch’i l’eira nostre, ascàixi ventemigliuse o munegasche.
      - (...) paire, maire, aigo, gaire .....
    - Cume i ghe ciama a sta puesia ?  - u me dumanda Giuà.
     - Mireio ...




Amb aires de persona important trec el meu llibre i faig voltar les pàgines com el prebost del Cuventu hauria fet voltar les del seu breviari, que segur que es sabia de memòria.
   -Són poesies
   -Poesies? Llegeixi´n una
   -Però són en francès.
   -Tant se val, llegeixi-les igualment.
(...) He caigut a la meva trampa. Com me´n surto? Veig ja la cara sorpresa del Giuà i del Piè mirant-me amb un somriure compassiu. Prenc coratge i obro el llibre. Dic:
   -A una banda hi ha el francès i a l´altra el dialecte.
   -Llegeixi en dialecte, doncs!
En la seva ingenuïtat potser es pensaven que era dialecte de Ventimiglia. Però jo, en la meva d´ingenuïtat -tot i que recordava els versos que Dante fa dir en el Purgatori a Arnaut Daniel- em pensava que era una parla difícil, que no hi entendria res... Bé, fàcil no, a primera vista, ni tampoc simple (...) però per aquí i per allà saltaven paraules que els meus amics pescadors entenien, que eren nostres, gairebé de Ventimiglia o de Mònaco.
   -(...)
Paire, maire, aigo, gaire....
   -Com es diu aquesta poesia? -em demana en Giuà.
  
Mireio...

2 comentaris:

  1. "En la seva ingenuïtat potser es pensaven no fos dialecte de Ventimiglia."

    Que si que pensaven que ho fòs!

    Molt bonic aquest texte; és veritat que Ventimilla és una ciutat amb molta tteciò per la parla local. Allà hi ha una demografia desquilibrada car l'Estat italià inviava al "confino" molta gent da tot arreu. Sembla quels vintimillosos siguin ni una tersera part. Però passa que els foresters s'hagin integrat molt bé (a vegades menys) i n'hi ha que fan els "sbadieratori" medievals, i altres coses de la tradicciò.

    Es nota al texte original la forma: se custùmava de lascià infirà e braghe. Forma catalana també, que ne genovés de Genova no existeix.

    ResponElimina
  2. bones Andrea!

    'no fos' = 'que fos' en català (o al menys jo ho faig servir d´aquesta manera, ara dubto!). En un primer moment no tenia clar si escriure-ho així perquè podia portar a confusió... ara ho he canviat per si de cas.

    una vegada vaig llegir un text a un fòrum on un jove de Ventimiglia deia que els seus companys se´n fotien d´ell perquè deia frases en dialecte.. i els que més se´reien eren els que tenien cognoms típics de la zona. Bé, esperem que siguin les coses de l´edat i amb els anys canviïn ;-)

    gràcies un cop més per la teva aportació!

    ResponElimina