dimecres, 29 d’agost de 2012

Quatre bèsties marines

Quando de scuoeggio in scuoeggio va Maitinna
accuoeggiando patelle gritte e zin,*
l'egua deven crestallo puro e fin
e de sarà ven doce ra marinna.

Cuando de escollo en escollo va Maitina
recogiendo telinas, cangrejos y erizos de mar,
el agua se hace de cristal puro y fino
y de salado se convierte en dulce el mar.

PAOLO FOGLIETTA (Génova, 1520 – 1596) (text i traducció provenen de http://www.genoves.com.ar/textos/XVIfoglietta.html )


   La nostra limitació de coneixements sobre el tema ens obliga a només fer quatre pinzellades (literalment, quatre) sobre els noms lígurs d´animals marins. Però probablement s´en podria fer un llibre. O dos, com va fer Miquel Duran amb els peixos de la mar catalana.



  El Loâso és en els dialectes de la Ligúria el nostre Llobarro. En diferents llengües italianes (com podem veure, per exemple, en aquest web) el nom d´aquest peix prové de la comparació amb el llop, però pel que sembla només a la Ligúria se l´ha acabat anomenant, com en català, per mitjà de l´augmentatiu.

Un altre animal marí amb nom català derivat de llop és el llamàntol. El diccionari Alcover-Moll ens diu:
La forma llop màntol, que apareix en un doc. del segle XIV (Archivo, i, 367),sembla indicar un compost de llop i un mot màntol de significat i origen desconeguts.

El Gran diccionari de la llengua catalana, però, sembla tenir clar l´origen de la segona part del mot:
[del gr. lykopánthēr,comp. de lýkos 'llop' i pánthēr 'pantera', amb terminació llatina usual -ulus, que hauria donat *locobàndol, d'on llomàntol, llamàntol] 
 
   Sigui com sigui, sembla que en aquest cas els lígurs van anar a cercar la comparació en un altre lloc, i del voraç crustaci en qüestió en diuen Longobardo.


  El nom lígur de la Solea vulgaris, el llenguado, és Lengua o Sola secca, basat evidentment en la forma del peix. El que és interessant en aquest cas és que, com ens recorda de nou Miquel Duran, els dialectes que van estar en contacte directe amb la Corona d´Aragó mantenen el nom més genuinament català, Palaia:

s’ha mantingut el nom de palaia a terres italianes que estigueren sotmeses a la Corona d’Aragó i per tant a influència cultural catalana. (..). palaria a Càller, paraiozza a Òlbia, palai a Bari, palaia verace a Nàpols, simplement palaia a Reggio Calabria, Taranto i Terracina, i pilaja a Nicotera.
 


   Per acabar, una curiositat: si peculiar és la denominació cambrilenca de l´escamarlà, gadegang, el dialecte de Ventimiglia no es queda enrere i l´anomena Dugubàn

   EDIT MARÇ 2014. Rectifiquem l´error del paràgraf anterior: el dugubàn (o millor düguban) correspon en realitat al nostre llamàntol.


 (més sobre fauna marina i sobre l´estiu i la calor que agermana els litorals de la Ligúria i Catalunya aquí)


  * Dos apunts al voltant del nom de l´eriçó de mar:
 Il genovese distingue ancora tra riccio terrestre:rìsseu,e riccio di mare:zin. Curiosamente ad Arenzano quest'ultimo lo chiamano in forma ripetitiva: zin-zin http://www.circololuigirum.genova.it/Castagne_Trippe.htm




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada