dissabte, 14 de juliol de 2012

Pronoms clítics subjecte

   La presència de pronoms clítics subjecte en els parlars ligurs (i en general en els del Nord d´Itàlia) és un dels trets que aparentment els diferencien més de llengües com el català.1 Farem un breu intent (clarament insuficient davant d´una qüestió tan complexa) de descripció de l´ús dels clítics en el parlar de Gènova, prenent com a referència uns extractes d´un interessantíssim text (que tracta sobre la cuina genovesa):

(..) A cösa ciù inportànte a l’êa o pàn, tànto l’é vêa che tùtto o rèsto o se ciàmma conpanægo (..). Intànto sémmo che a pàsta a l’êa za aprêxâ: lazàgne, corzétti, “fidelis et macaronis” cómme se lêze inte ’n àtto notarîle do 1200 (..); o pésto o saiéiva arivòu bén bén ciù tàrdi. Gh’êa i formàggi locâli cómme formagétte, rechéutta e prescinsêua (..). E êuve ascì êan ’na risòrsa inportànte (..). Un mangiâ comûne a l’êa a fainâ de çéixai, i legùmmi ciù difûxi into Mediterànio, che ancón òua a ne gùsta tànto e a l’é sénsa dùbbio o mêgio “fast food” che ghe ségge. A vegnîva ciamâ Scripilîta e con quésto nómme a s’atrêuva inte ’n’ordinànsa zenéize do 1447 (..) Scrovìmmo ascì che, chi avéiva de poscibilitæ, adêuviâva tànto e spéçie (..) No l’êa ancón arivòu i nêuvi òrtàggi da l’América, coscì se mangiâva çéixai, cereâli, cöi, giæe, çiòule, borâxe, meizànn-e, radìcce, spinàsci, insalàtte. (..)
    (Ebe Buono Raffo, In cuxìnn-a a-i ténpi do Medioêvo)


  Diferents apunts sobre l´ús dels pronoms:
  • El primer, una constatació òbvia: els pronoms de tercera persona o (masc.) i a (fem.) són obligatoris. Ho són inclús, contràriament al que passa en francès, en presència del subjecte lexical:o pésto o saiéiva arivòu bén bén ciù tàrdi2. També és obligatori el clític de 2º persona singular.
    En molts dialectes lígurs és habitual que també ho siguin els de 3ª persona plural, però en certa manera aquests clítics es poden considerar superfluus: així com els clítics de 3ª p.sing. es fan servir amb subjectes referencials (o l´é arivòu, en comptes de la construcció l´é arivòu+ Subjecte no referencial postposat), en el cas de la 3ª p. plural el subjecte referencial anirà acompanyat d´un verb en plural i el remàtic d´un en singular, tal i com vam veure a l´entrada Concordança.
    Tant el pronom de 2ª persona com l´eufònic l, del que parlarem tot seguit, van postposats a la negació (no ti, no l´). 

  • un aspecte molt interessant: en frases copulatives com la que encapçala el text, A cösa ciù inportànte a l’êa o pàn, el clític subjecte és femení (perquè referit a A cösa) però donat que en realitat el subjecte lògic, aquell del qual constatem un atribut (el fet de ser inportànte) és el SN postposat al verb, la frase hauria pogut ser A cösa ciù inportànte o l’êa o pàn. De fet poc més avall trobem la frase : Un mangiâ comûne (masc.) a (fem.) l’êa a fainâ (fem.) 
     
  • No l’êa ancón arivòu i nêuvi òrtàggi da l’América. Segons l´opinió de molts experts (com l´Académia do Brenno ) aquesta l és eufònica, no un veritable expletiu. I en els casos en que apareix combinat amb els pronoms o i a és obviament així ( a l’êa; el pronom ha quedat fossilitzat al davant de les formes en vocal del verb ésser) Però no creiem descartable que es tracti d´un residu d´un veritable expletiu, equivalent al il francès o al egli del toscà. Un expletiu ja atestat antigament (vegeu la nota 1 d´aquesta entrada) i que al davant de consonant adopta la forma de l´article masculí (o) (en frases com Fâ ûn gesto da ninte o costa poco). Aquest expletiu es manté habitualment davant del verb ésser (en les seves formes començades per vocal) i s´hauria perdut a Gènova en frases amb subjecte postposat (vegne i figeu/arriva i figeu i no o (o la) vegne com a altres dialectes en el primer cas, o l´arriva com, per exemple, en el dialecte de Ventimiglia en el segon) i en les impersonals meteorològiques: cieuve, en comptes del o cieuve d´altres parlars ligurs o del genovès "poc correcte" dels nens:
I verbi impersonali non prendono articolo, salvo al passato prossimo, quando si adopera l'ausiliare ëse o avéi: ciêuve, neiva, lampezza, trõnn-a, bexinn-a; l’é ciovûo, l’é nevòu (..) Pare tuttavia che un tempo vi fosse l'uso di far precedere, come in francese, l'articolo o. Lo fa pensare il grido dei ragazzi(..)quando nevica: o neia! (Alfredo Gismondi Nuovo Vocabolario genovese italiano)

  • els verbs reflexius, ambigus a totes les llengües romàniques pel que fa a la veu, van precedits de l´article quan són referencials: o rèsto o se ciàmma conpanægo. Si són impersonals del tipus que en català podriem traduir amb hom + verb, no apareix el clític si es considera que no hi ha cap cap subjecte referencial: a pàsta a l’êa za aprêxâ (..) cómme se lêze inte ’n àtto notarîle do 1200
    o bé, en cas que sí que n´hi hagi, es fa servir el clític subjecte on el català i altres llengües farien servir el pronom objecte: o rèsto o se ciàmma conpanægo3
    De totes maneres l´ús o no del clític en les reflexives (on hi pot haver el dubte de si es tracta en realitat d´impersonals o de passives reflexes) i en general la distinció referencial/no referencial no sembla sempre previsible, i així trobem per exemple que una de les dites més famoses en genovès, Sciusciâ e sciorbî no se peu, que curiosament vol dir que no es poden fer dues coses diferents a l´hora, de vegades adopta la forma Sciusciâ e sciorbî o no se peu.


   NOTES

  1-Al voltant de la possible existència d´expletius en varietats balears del català, vegeu per exemple els articles de Marc-Olivier Hinzelin
  2- Al text trobem l´excepció (força habitual) del cas del pronom relatiu chi: chi avéiva de poscibilitæ, adêuviâva tànto e spéçie.
  3- En aquest article Giaclone/Sansò ens recorden que la construcció impersonal amb Hom existeix també en genovès antic (i en la majoria de llengües romàniques i, en general, europees). Els mateixos autors, aquest cop en un altre escrit, ja citat en un altre post, defensen la teoria segons la qual el si inicialment només passiu va ser reinterpretat en italià antic com un "marker of generic human agency", no gaire diferent de hom; en aquest cas l´element postverbal seria un veritable objecte directe. En canvi, ens recorden, una altre teoria no veuria en aquestes oracions més que la típica construcció amb subjecte postposat al verb inacusatiu (amb la pertinent manca de concordança que vam veure aquí i aquí). Creiem que la teoria de Giaclone i Sansò es pot aplicar al cas de l´italià i també del català, però que en llengües com el genovès difícilment es pot parlar d´una veritable construcció impersonal amb els verbs transitius, donat que a les frases on català i italià farien servir un pronom objecte directe (lo si chiama, se l´anomena) el que fa servir el genovès no és altra cosa que el pronom subjecte, com hem vist a la frase o rèsto o se ciàmma conpanægo. Giampaolo Salvi considera, de fet, que possiblement calgui buscar l´origen de la construcció italiana en el fet que el pronom subjecte dels dialectes del Nord i del Toscà va ser reanalitzat com a pronom acusatiu. 
Varietats del Vèneto i del Friül fan conviure sense problemes les dues opcions, impersonal se la vede (se la veu, hom la veu), i passiva la se vede ((ella) és vista), mantenint sempre el subjecte en la posició canònica, al davant del verb i la resta de clítics (vegeu aquest article de M. Parry)
Al voltant de la qüestió de l´ús impersonal de es en català, trobem per exemple aquest interessant article d´Albert Jané.

6 comentaris:

  1. Volia comentar el fet que trovo aquest bolg molt peculiar i interesant. M’agradaria saver si en Pep té conexion amb Gènova, i si no com es que li ha sortit l’idea. Espero que continui publicant d’aquests estudis que fa; per a mi que parlo tant català com genovés (ancara que el català, com es pot veure, ancara no he pogut aprendre a escriure’l bé) son molt interessants.
    Faig notar che “cieuve”, o sigui “plou”, s’escriu i es pronuncia “cieuve”, amb el sò “eu” a la francesa; ho dic perqué hé vist escrit “ciove” (que es legiria “txuve” amb la normes catalanes), i ancara que es pugui trovar escrit aixì a vegades, es mal escrit.
    El tema de la manera d’escriure el genovés es font de baralla entre el “genovesistes” desde fa molt de temps. Per exemple per el sò “nn-” de “Barçelonn-a”, per exemple, s’han fet servir en el temps varies solucions, com “nh” (a la occitana o portuguesa) o “ñ”. Jo personalment prefereixo aquesta ùltima, que era la del segle XVIII.
    D’altra part els de l’Academia do Brenno, que jo conec de persona, amb la seva obsesiò de fer correspondre el sò del parlar amb l’escrit estan implusan una manera d’escriure (una normalisaciò) que em sembla molt complicada. Per portar un exemple hé re-escrivit el passatge del “pà” tal com ho escriuria jo (aquì no es pot notar, però jo també faig server la “r muda” come en català i francés per les paraules – basicament verbs a l’infinit – que ho justifiquen etimologicament. Aixì es escrivia en genovés en el segle XV).
    Es noterà que hi ha molt menys d’accents, però que això no affectaa gens la possbiltat de llegir correctament. Les regles d’aquesta grafia estan aquì: http://www.famigliaacquarone.org/notletzen.html
    Només hé cambiat una paraula (“semmo” in “savemmo”, català “savem”) no tant perqué la forma de l’Academia no sigui corecta, sinò perqué es pot confondre amb el verbe “ese” (“ser” català), i si està bé quan es parla dir “semmo” per dir “savemmo”, escrivint semblà mes intelligent escriure “savemmo”, que es la forma mes extesa.
    Hé cambiat també les “é” in “è” a la tercera singular, perqué jo parlo aixì i la meva forma es admisa a nivell paritari amb l’altra, segon la Gramatica de en Toso, maxim studios de la llengua genovesa.

    (..) A còsa ciù importante a l’ea o pan, tanto l’è vea che tutto o resto o se ciamma companægo (..). Intanto savemmo che a pasta a l’ea za aprexâ: lazagne, corzetti, “fidelis et macaronis” comme se leze inte n atto notarile do 1200 (..); o pesto o saieiva arivou ben ben ciù tardi. Gh’ea i formaggi locali comme formagette, recheutta e prescinseua (..). E euve ascì ean na risòrsa importante (..). Un mangiâ comune a l’ea a fainâ de çeixai, i legummi ciù difuxi into Mediteranio, che ancon oua a ne gusta tanto e a l’è sensa dubbio o megio “fast food” che ghe segge. A vegniva ciamâ Scripilita e con questo nomme a s’atreuva inte un’ordinansa zeneize do 1447 (..). Scrovimmo ascì che, chi aveiva de poscibilitæ, adeuviàva tanto e speçie (..) No l’ea ancon arivou i neuvi òrtàggi da l’América, coscì se mangiava çeixai, cereali, còi, giæe, çioule, boraxe,meizàñe, radicce, spinasci, insalatte. (..)

    Em despedeixo recordant que a Genova ancara es en us un antica forma de despedirse que crec fagi bastant de gràcia, es a dir: “Alegri!”.

    ResponElimina
  2. Gràcies per tot Andrea,

    La meva relació amb Zena és la següent: vaig viure a Parma un any i un cop allà vaig conéixer gent de Gènova i em va atreure el "dialecte" que parlaven. El record d´una breu visita a la ciutat, el meu interès per la lingüística i el fet que sembla que no hi hagi gaire cosa escrita en català sobre la llengua de la Ligúria, han fet la resta (tot això juntament amb una lesió als genolls que m´ha proporcionat mooolt de temps lliure per poder escriure les primeres 10 entrades del blog).

    A més a més, tinc la sensació que, tot i que la situació de la llengua genovesa sigui complicada, encara hi ha esperances, perquè molts (o al menys uns quants) consideren que no es pot deixar que mori.
    (a Parma, en canvi, la sensació que em transmetia la gent era: "ens sap greu que mori el nostre estimat dialecte, però no hi podem fer res").

    Pel que fa a la grafia: sóc conscient que és un tema complexe, per això fins ara (i en el futur) m´he limitat a posar algun lligam. Per cert: acabo d´afegir la seva pàgina i els seus "Aponti de Istòia catalaña e zeneize" a l´entrada "links". Vosté sí que és una veritable connexió catalano/genovesa!

    Un altre tema que no tractaré al blog és la sociolingüística; però no certament per falta d´interès. Per exemple, els genovesos que vaig conéixer em van comentar que a zones com Vötri (Voltri) la llengua encara es transmet de pares a fills, és així?

    Pel que fa a l´error que em comenta, émmo corètto!

    Fins aviat; crec que en el proper post parlaré de la calor que fa a Barcelona i (suposo) a Zena...

    (malgrat això, Alegri!)

    ResponElimina
  3. Cao Sciô Pep, dæto quello che sciâ me conta, ò pensou de scrìveghe in zeneize, che maniman ghe faià piaxei; podama mi no son n’ötoritæ in sciâ gramàtica comm’a l’è l’Academia, ma a-o manco sciâ vedià na trassa da lengoa viva, parlâ ancheu.

    Avanti de tutto, pe quello che gh’à a vedde co-i aspeti sòçio-lengoìstichi, no ghe pòsso confermar che a Vòtri in areo se mòstre o zeneize a-i figeu, òsæ, ghe porieiva esighe da veitæ, ma a sitoaçion a l’è un pitin ciù conplicâ: se l’è vea che a Zena çentro e còse van ben ben pezo che da de atre parte, l’aresta pòi da vedde caxo pe caxo.
    De seguo inti paixi giusto feua de Zena – e Vòtri, sciben ch’o fasse parte da çitæ da de n ponto de vista amministrativo, o l’è ancon un paize – o dialetto o se sente parlar ciù che in çentro, ma però, de soventi, da de persoñe de na çerta etæ. No veuggio dir che no ghe segge di zoeni che o zeneize ô san parlar, e maniman ô vorian mostrar a-i seu figeu, ma che – Vòtri ò no Vòtri – se chì no se fa quarcòsa pe dindavei a livello polìtico, quande mi saiò vegio (gh’ò vint’eutto anni) saiò un di ùrtimi zeneixi chi conosce a lengoa di mesiavi. A soçietæ sola, mi creddo, no ghe â porieiva far. A-o momento, a sola realtæ felice a l’è l’Izoa de San Pê in Sardegna, comme sciâ savià, ch’a l’è a comunitæ ciù dialetòfona d’Italia.

    Quanto a-a “conescion”, l’è vea ch’a l’è na defiçion che me s’ataggia; de fæto, se tutto va ben, finiò pe aveighe ina famiggia catalaña-zeneize, inte na babele lengoìstica che no ve ô stò manco a dir! (aquì no hi ha error de concordança, perqué “no ve ô stò manco a dir” es una expressiò idiomàtica). Catalan, castiggian, italian, zeneize…ciù e atre lengoe che conven imprende…va bé!

    Ma ciù de tutto ghe voievo dir, che creddo che a seu reçerca a pòsse dar di fruti insperæ: pe quello che veddo inti mæ studdi in sciâ relaçion tra niatri e viatri, podama ina monografìa in catalan dedicâ a-o temma a no saieiva na cativa idea. Mi, ciancianin, son apreuvo a inandiala. Gh’è tanto da pe dir, e gh’ò l’imprescion che no ghe segge ninte de scìmile de publicou in catalan. Ò finìo pe fame l’idea che, levæ e parte de l’Italia che en stæte colònia da coroña aragoneize, i rapòrti ciù importanti che gh’à avuo i catalen co-i italien séggian co-i zeneixi.
    Se sciâ veu, co-o tempo, ne parliemo.

    In sciâ fin, ghe lascio dötrei sugestioin pe e seu reçerche. “L’any que vé”, che in italian o se dixe “l’anno prossimo”, in zeneize o se dixe “l’anno ch’o ven” (ò “l’anno chi ven”). E pòi: l'“enciam”, che into zeneize d’ancheu ghe dimmo “insaladda-insalatta”, antigamente a l’ea dita “insiamme”. Do pasaggio a-a forma toscanizâ se ne amagoña za un poeta (o Cavalli) into sécolo XVI. "Rapenat", che in italian o se dixe "pipistrello", e che inti dialetti itàlichi o l'à de longo di nommi dispægi, in zeneize o se dixe "ratopenugo". Oua no me ne sciòrte de atre, ma gh’aseguo che into parlar catalan tutti i giorni screuvo de semegianse che me làscian “bocabadat”.

    E donca ninte; voeivo faghe arivar l’æxìa (paròlla ch’a veu dir segge “bressa legia do vento”, segge “alegrìa”) che m’à provocou o leze in catalan in sciâ lengoa di mæ nònni. A-a pròscima!
    Que vagi bé tot!

    ResponElimina
  4. hé escrit "esighe", ma es "ésighe". Si no seria "esìghe". adeu!

    ResponElimina
  5. 28 anys, aleshores, com que jo també sóc -relativament- jove, ens podem tutejar.

    Bé, tenint en compte que treballo en una llibreria -Abacus Urquinaona-, si aquesta recerca que estàs fent acaba apareixent en forma de llibre, ja farem “negocis”. I si acaba sent “virtual” també,evidentment.

    Gràcies pels suggeriments. El del ratpenat ja fa temps que l´estic “madurant”, sobretot desprès d´haver llegit aquest article de F. Toso: http://www.galloitalico.org/images/PDF/saggi_e_studi_toso.pdf

    També algun dia algú hauria d´escriure alguna cosa sobre el vostre “maniman” ..

    i aprofito i faig dues preguntes breus: “sciben ch’o fasse” es podria posar amb el verb en present i no en subjuntiu (que potser sona més italianitzat?)

    la segona: no coneixia la paraula “podama”. Pel context veig que vol dir “potser”, oi? (que en català es pot dir també “poder”)

    ResponElimina
  6. Ola,
    "sciben ch'o fa" també sta bé, igual es ancara mes tipic del genovés parlat d'ara;
    "podama" significa effectivament "poder-potser". Tenim "fòscia", "magara", en algun cas "maniman", i "podama", per expressar aquest concepte, amb varies esfumatures.
    Jo no el coneixia, però l'hé vist utilitzat per en Guasoni en els seus sis contes "Barcoin", que son molt guais, i l'hé fet part del meu vocabolari; com que s'assembla al català em surt facil.
    En Guasoni es el major escriptor contemporani en genovés.

    Al igual ens veurem un dia o l'altre a la llibreria; jo de moment ancara no tinc el twitter...!

    Ultima cosa: por si ha cas te la legiras, no fagis gaire cas a la lengua que hé utilitzat en la meva pàgina web, specialment en les biografies. Ancara m'hé da posar amb calma, perqué moltes son traduccions de l'italian, e quedan molt "italianitzat".

    Bueno, molt bé tot, doncs,
    adeu!

    ResponElimina