Entrades
(Aquesta entrada sobre el mentider més
famós de la literatura no té res a veure amb la
campanya electoral catalana que hem hagut de patir, ni amb alguns polítics, ni amb que
n´estiguem sentint de grosses)
En aquesta web sobre el poble piemontès de Bandita trobem una preciosa versió en genovès del clàssic de Collodi, Pinotxo. El fragment següent, amb l´original italià al costat, correspon al moment en que Mestre Cirera té el primer contacte amb el tros de fusta parlant que acabarà convertit en Pinotxo:
En aquesta web sobre el poble piemontès de Bandita trobem una preciosa versió en genovès del clàssic de Collodi, Pinotxo. El fragment següent, amb l´original italià al costat, correspon al moment en que Mestre Cirera té el primer contacte amb el tros de fusta parlant que acabarà convertit en Pinotxo:
Sta vòtta o Sciô
Çëxa o gh'é arrestòu, co-i euggi feua dä tésta dä poìa, a
bocca averta e a lengua ch'a ghe pendeiva comme quella de'n can.
Appenha o se repiggia n'pō, co-a voxe ch'a trémma, o se mette a
checchezzâ:
-Ma,ma,ma
Fōa
de´n marionetto ch´o se ciamava Pinòsso Cap. I
|
Questa volta
maestro Ciliegia restò di stucco, cogli occhi fuori del capo per la
paura, colla bocca spalancata e colla lingua giù ciondoloni fino al
mento, come un mascherone da fontana. Appena riebbe l'uso della
parola, cominciò a dire tremando e balbettando dallo spavento: -Ma
(..)
|
A la mateixa web hi ha
també la
traducció en el dialecte local. En tractar-se d´una parla de
transició entre piemontès i lígur, no és estrany que la forma que
adopta l´infinitiu quequejar
en la seva darrera sil.laba sigui la que trobem habitualment en piemontès (i en francès) en el
cas dels verbs de la primera conjugació: chechedzè 1
En alguna edició catalana el verb utilitzat no és quequejar sinó barbotejar. La traducció potser resta així fidel a l´original italià però tenim la sensació que perd un pèl de genuïnitat.
Per cert, no podem acabar sense recordar (tal i com va fer aquest blogaire) que, si no fos perquè la cultura catalana es troba des de fa temps supeditada i a remolc d´una altra, el nom amb que coneixem el personatge no seria Pinotxo sinó una cosa així com Pinòquio.
En alguna edició catalana el verb utilitzat no és quequejar sinó barbotejar. La traducció potser resta així fidel a l´original italià però tenim la sensació que perd un pèl de genuïnitat.
Per cert, no podem acabar sense recordar (tal i com va fer aquest blogaire) que, si no fos perquè la cultura catalana es troba des de fa temps supeditada i a remolc d´una altra, el nom amb que coneixem el personatge no seria Pinotxo sinó una cosa així com Pinòquio.
1- El text en
dialecte: Shtavoetta u Sciù Cirexa u jè rishtò, a cui oedx
foera dra tèshta dra paw, ra bucca düèrta e ra làingua ch’a
pendiva me quara d’in can. Apaina ch’u s’arpìa n’shtiminin,
a cu ra vuux ch’a trèmma, us bétta a chechedzè: - Ma,ma,ma (..)
Com que ara ja no visc a Catalunya, sino a Gènova, m'estic mirant per afecte i solidarietat l'streaming de TV3 sobre les eleccions...i aprofito del moment per comentar l'ultim post que trobo molt interessant. Per primera cosa: aquesta traducciò del Pinocchio era a mi desconeguda, llavors és realment un dò aver-la publicada. Remarcable, em sembla, el fet que el senyor Macciò tradueixi en dialecte local i en genovés, significant que ell domina(va?) tant l'u com l'altre. Fins a fa pocs anys la koinè a les regions italianes era el dialecte de la capital de la regiò, que era necessari coneixre per poder'se comunicar entre comarques de la meiteixa regiò. Sovintejava també saver dos dialectes (al cas d'en Macciò segurament genovés i piemontes, tret el del seu poble), tot i no saver parlar un bò italià. A Carloforte, persones amb evidents problemes de fonologia, sintaxi i fins i tot gramatica, a l'ora de parlar italià, em deian que coneixian tant el tabarquì (seva mare llengua) que el sard merdional. Jo quand miro la babele italiana em penso si realment hagues estat possible que anes diferent...
ResponEliminaLa koinè dialectal de nivell regional troban'se a perdre utilitat, car pujava la coneixensa de l'italià, s'han mantingut potser més les mileres de variants locals que la propria "llengua", aixì que per exemple a Ligùria son molts més els qui parlen dialectes ligurs de els que parlan genovés dela vila.
Probablement, si hom vulgues fer una operaciò a la Fabre al cas de Ligùria s'haria d'agafar la llengua parlada al Golf de Tigul.li, que s'assembla molt al genovés ciutadà, tot i adoptant variacions que l'apropan més a un gran numero de altre s parlades de la regiò (ex: la repeticiò del pronom "i" o "e" pels verbe a la tersa plural: liatri i van. A Gènova no es diu, però quasi a tota Ligùria sì. També hé fet cas que sovinteja molt més el sò "sc" en canvi de "s" avans de la "t", fet que en Macciò remarca escrivint "sh". Quasi només a Gènova es diu "stansia", car els altres diuen "shtansia").
Total, que estan molt bé els estudis que es publican en aquest blog; per dir: la meva novia, encara que conegui molt bé la seva llengua, no coneixia la paraula "quequejar".
Esperant de tornar a Catalunya, cosa que passarà per Nadal, m'agradaria domandar a en Pep si em pougues escriure al la mail de la web "famigliaacquarone", per tal de tenir mails privades (perdoni si utlitzo aquest espai per dir-ho).
En ultimissim, veig que la traducciò al genovés fa servir el "nh" pel tipic sò "nn-" (que jo escric amb tilde, samblant'me més elegant!). Pep, tu que ets super partes, qual et sembla la soluciò millor?
Concludo diguent que, tot i aven'se parat de moment l'iniciativa de la Regiò per fer de la nostra parlada una llengua reconeguda, s'estan moguen coses, i jo també estic fen la meva part. En altres ocasions, esperem, podrem comentar coses fetes!
Moltes gracies per aquest travall! També els ultims dos posts m'ahvien agradat molt; jo també havia pensat en la similitud semantica entre aviat i aviou.
Que vagi molt bé i finsa aviat, que quand ving a Barna vindré a la llibreria!
Anacara una cosa, ja que hi som.
ResponEliminaVull parlar de la escriptura dels dialectes que no tenen tradiciò literaria, com aquest banditese. No hé entés mai perqué aquestes escriptures (com a minim a Ligùria) no es refan al model de normalizaciò ortografica de la llengua a qui pertenyen. Faig un exemple, el texte que has publicat:
Shtavoetta u Sciù Cirexa u jè rishtò, a cui oedx foera dra tèshta dra paw, ra bucca düèrta e ra làingua ch’a pendiva me quara d’in can. Apaina ch’u s’arpìa n’shtiminin, a cu ra vuux ch’a trèmma, us bétta a chechedzè: - Ma,ma,ma (..)
Considerant que el "st" aquì es pronuncia "sht", jo escriuria
Staveutta o sciô Criexa o hi è ristò, a co-i eug feura dra testa dra pò, ra bocca duerta e ra laingoa ch'a pendiva 'me quara d'un can. Apainn-a ch'o s'arpìa un stiminin, a co-ra vox ch'a tremma, o 's betta a chechedzè.
Per exemple, en Moccia escriu "cui" però "cu ra". De les dues una: o "cu i" i "cu ra", o "cu-i" i "cu-ra". I desrpés, perqué no acceptar la "o" qe sona "u" (és a dir "co-i", ecc.)? Fins i tot en piemontés s'escriu amb "o"!
Entenc que escriure un d'aquests dialectes de transiciò és realment complicat, fonologicament. Nosaltres tenim una casa al camp en un poble a prop de Bandita, llavors conec la llengua parlada, i és complicat. Però inventar'se una norma grafica nova és controproduent.
També és per això que quand sento parlar de occupar'se de tots el dialectes com si fossin iguals, el de Gènova com el de Bandita, penso que és un discurs una mica frivol. Si volem ententar salvar les llengues regionals hem de infocar els esforços cap a llengua (o allò que s'hi assembla més), i deixar els dialectes al seu destì. Dic jo; potser si fos de Bandita pensaria diferent...!
Interessant el tema que planteges en els dos comentaris: d´una banda hi ha la dispersió dialectal afavorida per la presència d´una koiné que ja no és interna sinó externa -l´italià-. De l´altra, la necessitat, més que mai, d´un estandard fort. Potser precisament per això el traductor ha fet servir una grafia normalitzada pel genovès (amb alguna variació interessant com aquesta -nh- en comptes de nn o ñ); i pel dialecte, en canvi, una grafia pròpia.
ResponEliminaO sigui que amb aquesta grafia tan xocant, plena de “w” i “x”s al final de les paraules, (si no parem atenció, ens pot semblar fins i tot una llengua no romànica) el traductor potser t´està donant la raó quan dius “Si volem ententar salvar les llengues regionals hem de infocar els esforços cap a llengua (o allò que s'hi assembla més), i deixar els dialectes al seu destì.”
fins aviat.