dimecres, 27 de febrer de 2013

Algunes sensacions desagradables i una de molt agradable

   Exemples extrets de la que s´ha convertit en la nostra lectura preferida en genovès:

quand'o vedde seu figgio accoegòu pe tæra e sensa i pê pe davvei, o ghe fà mäprô
Pinocchio, Cap. 7. Quando vide il suo Pinocchio sdraiato in terra e rimasto senza piedi davvero, allora sentì intenerirsi.
Quand´o vedde o Pinòsso ch´o sbatte pe tutti i versci, o ghe fà mäprô (..)  -ormai ti m´æ fæto compascion
Cap.11 quando vide (..) quel povero Pinocchio, che si dibatteva per ogni verso, (..) principiò subito a commuoversi (..) oramai mi sono impietosito.
O Pinòsso o mangia o primmo pei e o fa pe cacciâ via o rosiggio. O Beppin o ghe tëgne o brasso e o ghe dixe: - No cacciâlo via, peu vegnî ben tutto a sto mondo.
- Ma mì o rosiggio no ghe penso manco a mangiâlo, o me fa angoscia.
Cap.7. Quando Pinocchio (..) ebbe mangiata la prima pera, fece l’atto di buttar via il torsolo: ma Geppetto gli trattenne il braccio, dicendogli: Non lo buttar via: tutto in questo mondo può far comodo. 
 Ma io il torsolo non lo mangio davvero!..
-No pòsso: hò promisso a mæ moæ d´ëse a cà primma che segge neutte, sedonca a sta in anscietæ.     -Cōs´a g´ha poìa, teu moæ, che te màngian i ratti-pennughi*
Cap. 30. La mia buona Fata vuole che ritorni prima di notte.(..) Ho indugiato anche troppo. La Fata starà in pensiero per me.       — Povera Fata! Che ha paura forse che ti mangino i pipistrelli?
Là 'n gio no gh'ea manco na casa (..), e l'ea zà anæto zù o sô. Ao Pinòsso ghe vegniva tòsto da patî Cap. 21. Per la paura di trovarsi solo e al buio in mezzo a quei campi, il burattino principiava quasi a svenirsi

 * Al voltant de la paraula lígur per 'ratpenat' Fiorenzo Toso ens explica que Nel galloitalico lucano-calabro (golfo di Policastro), per ‘pipistrello’ prevale il tipo rattapannòtta (“ratta-pennata”) (..) che trova (..) corrispondenza in tutta la Liguria occidentale, in contiguità con analoghe forme provenzali.


  Fâ mäprô.-Del pro llatí deriven un munt de paraules i expressions (moltes d´elles per mitjà de prode, al seu torn procedent de prodest -recordem el famòs cui prodest senequià-): en anglès improve o proficiency, el prou francès i català, profit i bon profit, o el buena pro del castellà antic i el buon pro italià (l´original toscà de Pinocchio, sense anar més lluny, està ple d´exemples de l´estil buon pro ti faccia, de vegades amb sentit irònic).
  Però ja veiem que en genovès les coses poden fer mal profit, en el sentit de fer pena o saber greu. (Al text l´expressió sembla tenir subjecte: ell (o això?) em fa pena. No tenim clar si l´ús sense subjecte és també possible: me fa mäprô (che)).    Evidentment hi ha moltes més maneres, i possiblement més habituals que el mäprô, per denotar un disgust emocional: fâ despiaxeì, desgûsto, o les que incorporen la paraula cheu, 'cor'1


 Vegnî da patî. El verb patir és molt habitual en català (potser podriem dir idiosincràsic) però no en coneixem un ús com aquest, amb el sentit de 'estar a punt de perdre el coneixement'2
 

   Fâ angoscia.- si l´angòscia italiana té el mateix significat que l´angoixa catalana, el significat de la genovesa angóscia s´apropa més en canvi al de angúnia tal i com la fem servir en l´expressió fer angúniaés a dir, 'produir una impressió de desplaer insuportable'. Expressió i ús que, curiosament, no trobem encara al Diccionari Alcover, on l´únic significat atribuït a la paraula és el de opressió de l'esperit; cast. angustia, congoja. Seguim amb l´Alcover per veure que l´etimologia d´angúnia està en relació amb angoixaAngúnia: del llatí agŏnia amb contaminació de angŭstia3. 
 Al voltant de la paraula genovesa Franco Bampi ens diu: In genovese angóscia non significa ansia, affanno ma nausea e, figuratamente, avversione, ripugnanza.
 i pel que fa a l´adjectiu:
Però un tipo angosciôzo è uno noioso, uno che infastidisce. Franco Bampi; Parolle de Zena

(de fet les comèdies "dialectals" genoveses estan farcides de personatges pesats, o sigui angosciosi)
  
 En relació al català el substantiu genovès potser té un sentit més fort, més vinculat a la reacció fisica i, com hem vist, a la nàusea; per això es pot aplicar, per exemple, en el cas del mareig provocat per la navegació: Aveì angoscia pe-o mâ

   Per acabar aquesta secció: una de les coses que pot fer angúnia és el lépego, la viscositat. La paraula és d´origen incert; Ernesto Parodi la va relacionar amb les llengües germàniques:

queste infatti [le lingue germaniche] ci offrono l’ant. nordico sleppa, effugere,angloss. slipan, cui corrispondono il mod. ted. schlüpfen, passar leggermente,detto dei corpi lubrici (..), col suo aggettivo schlüpfrig untuoso, lubrico, l´ingl, slip, oland. slippen, isl. sleppa. Una tale radice slip il cui senso concorda perfettamente con quello del nostro vocabolo, fu aumentata col suff. -ic-, ed inoltre perdette s iniz. per la difficoltà che faceva (..) l’ingrato gruppo sl-.


 sigui com sigui és remarcable la similitud entre lepegôzo/a i llefiscós/a (o entre lépego i llefre), que ens sembla exactament la mateixa paraula, potser amb una contaminació amb lliscós en el cas de l´adjectiu; el mot també és considerat als diccionaris de català com d´origen incert (i de nou de possible origen germànic segons l´Alcover:  de l'ant.alt-alemany leffur, ‘llavi’)

  Notem, però, l´existència en provençal del mot pégous, 'enganxifós':


PégousPoisseux, qui colle aux doigts. La langue française a adopté l'adjectif pégueux, du prov. pegous, de pego, colle, poix.

(Maius Autran: Lexique des termes provençaux)

   EDIT Maig 2014: Al dialecte de Ventimiglia (intemelio) sembla que el substantiu és lüpegu i l´adjectiu, en comptes de ser lupegusu, és lepegu. Vegem totes dues formes, substantiu i adjectiu, combinades en una frase d´un fitxer de la web Impariamoilventimigliese on se´ns parla de la pell llefiscosa o lliscosa d´alguns peixos:
   a pele a pö aveghe e scaglie o nu aveghene e esse cuverta de lüpegu, ch’u a rende lepega

.
                                          ***********************************

  Ara la sensació agradable: la que ens produeix el fet que la Società Ligure di Storia Patria hagi començat a digitalitzar les seves revistes històriques, posant a l´abast de tothom 150 anys d´estudis històrics i científics. Com aquest volum penjat fa uns dies que conté el Saggio di etimologie genovesi d´E.G.Parodi, del que ja hem aprofitat un fragment una mica més amunt.




 1-L´italià fa servir els verbs dispiacere o spiacere però en italià antic hi havia expressions com mi sa male (equivalent a la castellana) o mi sa peggio, amb el verb sapere en el seu significat originari, és a dir relacionat amb 'sabor'. O també es feia servir la construcció ésser+ grave (semblant en aquest cas a la catalana).
En romanesc antic hi ha la forma sapere+rio; desconeixem l´origen i significat d´aquest segon element rio: fo conceduto la corona a Palamedes, la quale cosa sappe molto rio ad Acilles.
 

  2.- A Le avventure di Pinocchio trobem exemples del patire italià amb el significat de 'suportar', el que en català diríem 'no poder sofrir': Il burattino, in tempo di vita sua, non aveva mai potuto patire le veccie: a sentir lui, gli facevano nausea, gli rivoltavan


 3.- Una contaminació semblant és la que fa que la paraula agonia es digui en molts dialectes, no només de la Ligúria, angonia o angunia. Vegeu per exemple aquesta pàgina o aquest vocabulari lígur.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada