Entrades
A prop de la
frontera amb el Departament francès Alpes-Maritimes hi ha la Vall Ròia;
els dialectes que es parlen a l´alta i mitjana vall són anomenats roiascs, i inclouen un subgrup anomenat brigasc. El Brigasc pren el seu nom del municipi de Briga,
antic poble del Piemont que el 1947 va quedar fragmentat: una part va
anar a parar a França, una a la Ligúria, una altra va seguir al Piemont.
El roiasc és habitualment considerat una parla lígur, i encara més des
que el niçard J-P Dalbéra va publicar aquest llibre, de l´aparició del qual se celebren 20 anys aquest 2014. En aquest article seu trobem un resum de les seves aportacions1.
A la dreta el riu Ròia. Els municipis més propers a la costa (Ventimiglia i Airole, tots dos a la regió Ligúria ) encara no són de parla Roiasca. A continuació ja venen Olivetta
San Michele,
(Ligúria) i altres nuclis administrativament lígurs o piemontesos, més
alguns altres que des del 1860 o des del 1947 formen part de l´estat
francès. Els municipis francesos de Sospel i Menton, aquest darrer a la
costa francesa, habitualment són considerats gavots i per tant occitanòfons. Werner Forner considera que Menton és de parla roiasca
La polèmica
va sorgir quan uns quants municipis de la part italiana es van auto-declarar
totalment o parcialment occitanòfons per tal de poder tenir accés als
ajuts que l´Estat italià atorga a les anomenades minories lingüístiques. A la dreta el riu Ròia. Els municipis més propers a la costa (Ventimiglia i Airole, tots dos a la regió Ligúria ) encara no són de parla Roiasca. A continuació ja venen Olivetta
San Michele,
(Ligúria) i altres nuclis administrativament lígurs o piemontesos, més
alguns altres que des del 1860 o des del 1947 formen part de l´estat
francès. Els municipis francesos de Sospel i Menton, aquest darrer a la
costa francesa, habitualment són considerats gavots i per tant occitanòfons. Werner Forner considera que Menton és de parla roiasca Els prestigiosos lingüistes Fiorenzo Toso i Werner Forner van rebatre ràpidament la suposada occitanitat d´aquests dialectes. Va haver-hi rèpliques, contrarèpliques, contrarèpliques creuades, crides a la calma (poc exitoses:vegeu les pàgines 63-65 d´aquest article de F. Toso). Des d´aquest blog també van tenir lloc llargues discussions (en alguns casos amb fins a gairebé 300 respostes a la corresponent entrada).
Les postures de Toso i Werner van ser potser massa viscerals, i deixaven de banda el fet obvi que si alguns municipis han de recórrer a auto-classificacions dubtoses es deu al fet que Itàlia només reconeix les minories que parlen llengües ja reconegudes a altres estats o que són considerades alienes al sistema lingüístic italià (incloent-hi friülà i el sard). Encara recentment Toso, en un (magnífic per cert) article introductori sobre els dialectes lígurs, parlava de decisions preses en base a "motivazioni tutt´altro che chiare".
*************************
Però no podem deixar de notar que en qualsevol discussió els arguments acostumen a ser presesentats d´una manera o altra en funció de la tesi a demostrar. Posarem l´exemple d´alguns textos al voltant de les formes de participi en brigasc:
Un dels defensors de l´occitanitat d´aquests dialectes, en Franco Bronzat, va destacar que la formació dels participis allunya aquests dialectes de les parles lígurs
Nel
ligure inoltre si conserva, dopo la caduta di d intervocalico, la u
[w] del maschile nei participi passati: mangaw “mangiato“. Brig.
mangá. Briga (e Olivetta) non conoscono questo trattamento fonetico
tipicamente ligure..
centrant-se, com veiem, en només dues localitats; i potser passant per alt el fet que aquesta forma dels participis podria ser deguda senzillament a la influència del piemontès.
Des de l´altre "bàndol", en Werner Forner, en un article on criticava un intent de normalització gràfica a l´occitana dut a terme pel brigasc Didier Lanteri (de qui, d´altra banda, Forner parla en termes elogiosos), va dir que la forma escrita l’a chovuT ('ha plogut') és incorrecta, i argumentava:
les participes royasques dérivent d’une forme sans T,D (nos dialectes ont d’abord perdu la T, ensuite la voyelle finale; l’occitan c’est l’ordre inverse: Cette inversion chronologique est une des clés des différences entre l’occitan et le galloitalien). C’est pourquoi a Tende on dit «chouvüO», non «chovuDo». Et c’est pourquoi, d’ailleurs, si partout à la Côte on mange le «pan bagnaT» (c’est-à-dire «pan bagna»), à Monaco on vous offrira du «pan bagnaU»).
L´argumentació és correcta però potser hauria pogut afegir que el fenomen en qüestió (la caiguda de -T intervocàlica) és compartit amb una gran zona de parla occitana, bàsicament la de l´anomenat vivaro-alpí o gavot3 (es tracta de fet d´un tret areal compartit amb francoprovençal, piemontès o francès)4 .
*************************
Tot això va ser fa uns anys però en parlem ara perquè, tot i que, com va dir un lector del blog citat més amunt, hi ha problemes més greus i la zona està gairebé despoblada ('els nostres carrerons són buits' i nostri carugi sun voidi), no deixa de ser un tema interessant. I que encara genera estudis: justament fa uns dies, el ja citat Didier Lanteri ha publicat aquest llarg article, que llegirem amb calma, sobre alguns aspectes del verb brigasc (l´article reprodueix el text més antic en brigasc, la Paràbola del fill pròdig). Esperem que a ningú li sàpiga greu que en Lanteri l´hagi publicat a la web de l´Institut d´Estudis Occitans.
1. La síntesi que fa Dalbéra dels trets que separen el roiasc de l´occità és tan bona que la copiem i enganxem:
- l'existence d'une métaphonie (ex. sg [m'O(r)tu], pl. [m'oe(r)ti] « mort(s) »)
- la chute de la consonne finale en syllabe posttonique (ex. [s'ente]< SENTIS « tu entends »)
- un système désinentiel nominal de type m.sg -u, f.sg -a, m.pl -i,f.pl -e (ex. [s'eku, s'eka, s'iki, s'eke]) « sec »)
- la distinction des personnes dans le verbe assurée en partie par des pronoms (ex. [ti k'anta/ a(r) k'anta] « tu chantes / il chante »)(..)
- l'absence de la diphtongaison secondaire de o bref d'origine (ex. [k'Osta] < COSTA vs [kw'Osta]
- le traitement des groupes consonantiques à second élément - L d'origine (ex. [tS'aù] <PLANU, [tS'aa] < CLARU)
- le réagencement du système verbal avec constitution d'une classe caractérisée par un infixe -g- à la 1e personne du présent de l'indicatif et aux trois personnes du singulier du subjonctif présent: (ex. [v'agu] < VADO, [st'agu]< STO)(2) .
- l'existence d'une métaphonie (ex. sg [m'O(r)tu], pl. [m'oe(r)ti] « mort(s) »)
- la chute de la consonne finale en syllabe posttonique (ex. [s'ente]< SENTIS « tu entends »)
- un système désinentiel nominal de type m.sg -u, f.sg -a, m.pl -i,f.pl -e (ex. [s'eku, s'eka, s'iki, s'eke]) « sec »)
- la distinction des personnes dans le verbe assurée en partie par des pronoms (ex. [ti k'anta/ a(r) k'anta] « tu chantes / il chante »)(..)
- l'absence de la diphtongaison secondaire de o bref d'origine (ex. [k'Osta] < COSTA vs [kw'Osta]
- le traitement des groupes consonantiques à second élément - L d'origine (ex. [tS'aù] <PLANU, [tS'aa] < CLARU)
- le réagencement du système verbal avec constitution d'une classe caractérisée par un infixe -g- à la 1e personne du présent de l'indicatif et aux trois personnes du singulier du subjonctif présent: (ex. [v'agu] < VADO, [st'agu]< STO)(2) .
la nota a la qual ens adreça al final del text diu: (2)
Cet infixe -g- est en revanche absent des formes de subjonctif
imparfait;de sorte que le contraste royasque/oc est
clair:[v'agu],[st'agu],[st'es] «je vais,je reste,qu'il restât», en face
de [v'aw],[est'aw],[estag'ese].‚
Pel que fa al tercer punt, les desinències, puntualitzem, això sí, que la posició de Toso és menys precisa que la de Dalbéra: Alla desinenza del
plurale maschile in occitano, che è -s, corrisponde in ligure
la desinenza -i, condivisa dal
brigasco: lig. muru–muri,brig. muru–müri/occ.
mur – murs; lo stesso vale per il plurale femminile,
che in ligure e brigasco è -e, in occitano -s;
Diem que menys precisa perquè d´una banda els plurals femenins de les parles italianes també provenen d´una forma inicial en -s. O al menys això diu la teoria "acusativa", segons la qual els plurals provenen en efecte del nominatiu llatí però aquest nominatiu en llatí vulgar o en protoromanç era -ĀS, i no -AE, a la majoria de noms femenins.
I de l´altra, els plurals en -i existien probablement en occità antic (i marginalment en català antic) i segueixen existint en variants modernes no centrals, majoritàriament a l´estat italià però no només. Aquests plurals en -i poden afectar els determinants, els adjectius (especialment si avantposats al substantiu) i els substantius acabats en -s. Així, 'Tots els homes' es diu:
Tuchi li òme a la majoria de les valls occitanòfones del Piemont (a la resta hi ha plurals sigmàtics)
Tuchi li omes al Queyras, regió francesa propera a les valls del Piemont
Toti es òmes en aranès
L´occità Jean Sibille té nombrosa bibliografia sobre el tema. El propi Forner va escriure un article on, volent demostrar que els plurals del dialecte de Menton (en -e, però provinents, com va demostrar Dalbéra, de formes sigmàtiques) no l´aparten del sistema roiasc, va relativitzar la distinció clàssica de les "dues Romànies" en funció de la formació dels plurals.
2.
No ho tenim tant clar en el cas del dialecte d´Olivetta, sobre el qual
parlarem en un proper post (i també a la nota 3) . De fet als seus
textos Toso i Werner tenen tendència a passar de puntetes per la
descripció d´aquesta parla (sovint limitant-se a recordar entre
parèntesis... que no hem d´oblidar-la).
D´altra banda la denominació "lígur alpí" pot dur a confusions (com la comentada per Forner aquí) perquè pot semblar que denomina la llengua pre-llatina dels lígurs abans de ser romanitzats. En aquest sentit en francès, per exemple, existeix la distinció entre ligure i ligurien, i Forner parlaria de ligurien alpin. La clasificació, a més, pot ser contestada (ho va fer aquí un lector en la resposta nº 112) perquè de vegades Forner ve a dir que el lígur alpí és una llengua a part, allunyada de les altres 3 que l´envolten (provençal, piemontès i lígur)...i tot i això continua considerant-la lígur, com si calgués necessàriament situar-la gairebé amb calçador dins d´un dels sistemes lingüístics. .
D´altra banda la denominació "lígur alpí" pot dur a confusions (com la comentada per Forner aquí) perquè pot semblar que denomina la llengua pre-llatina dels lígurs abans de ser romanitzats. En aquest sentit en francès, per exemple, existeix la distinció entre ligure i ligurien, i Forner parlaria de ligurien alpin. La clasificació, a més, pot ser contestada (ho va fer aquí un lector en la resposta nº 112) perquè de vegades Forner ve a dir que el lígur alpí és una llengua a part, allunyada de les altres 3 que l´envolten (provençal, piemontès i lígur)...i tot i això continua considerant-la lígur, com si calgués necessàriament situar-la gairebé amb calçador dins d´un dels sistemes lingüístics. .
3. A part de la lenició de dental entre vocals, els altres trets del gavot són (citem wikipedia):
Le vivaro-alpin partage avec les autres variétés du nord-occitan (limousin, auvergnat) la palatalisation des consonnes k et g devant a notamment : chantar (« chanter »), jauta (« joue »). L'occitan méridional a respectivement : cantar, gauta.
La désinence verbale de première personne y est -o (comme en italien, catalan nord-occidental et catalan central, castillan et portugais, mais aussi en piémontais, la variété la plus proche de l'italien septentrional): parlo pour parli ou parle (« je parle »), parlavo pour parlavi ou parlave (« je parlais »), parlèro pour parlèri ou parlère (« j'ai parlé, je parlai »).
Un trait fréquent est le rhotacisme de l (passage de l à r) : barma pour balma ou bauma (« grotte »), escòra pour escòla (« école »), saraa ou saraia pour salada (« salade »).
El pas de c a ch no és general, només es dóna a la zona nord del gavot.
Com veiem la desinència de primera persona és -o. És curiós, però, que en alguns dialectes roiascs no sigui així, tot i que aquesta desinència és l´habitual també en lígur. Ho podem constatar en aquesta taula, on també, de pas, veiem els pronoms subjecte obligatoris de cada variant:
Le vivaro-alpin partage avec les autres variétés du nord-occitan (limousin, auvergnat) la palatalisation des consonnes k et g devant a notamment : chantar (« chanter »), jauta (« joue »). L'occitan méridional a respectivement : cantar, gauta.
La désinence verbale de première personne y est -o (comme en italien, catalan nord-occidental et catalan central, castillan et portugais, mais aussi en piémontais, la variété la plus proche de l'italien septentrional): parlo pour parli ou parle (« je parle »), parlavo pour parlavi ou parlave (« je parlais »), parlèro pour parlèri ou parlère (« j'ai parlé, je parlai »).
Un trait fréquent est le rhotacisme de l (passage de l à r) : barma pour balma ou bauma (« grotte »), escòra pour escòla (« école »), saraa ou saraia pour salada (« salade »).
El pas de c a ch no és general, només es dóna a la zona nord del gavot.
Com veiem la desinència de primera persona és -o. És curiós, però, que en alguns dialectes roiascs no sigui així, tot i que aquesta desinència és l´habitual també en lígur. Ho podem constatar en aquesta taula, on també, de pas, veiem els pronoms subjecte obligatoris de cada variant:
| TENDE | SAORGE | BRIGUE | OLIVETTA |
(mi)
k’antu
ti
k’anta
a®/a
k’anta
kant’amu
kant’ai
li/le
k’antaÙ
|
e
kap’iSê
ti
kap’iSê
ê/a
kap’iSê
e
kapiS’emê
e
kapiS’ei
e
kap’iSuù
|
(e)
p’aaRt
ti
p’aRtu
êR
p’aaRt
(e)
paRt’em
(e)
paRt’i
li
p’aRtu
|
d’OErmi
ti
d’OErmi
e/a
d’OErm
dyrm’ema
dyrm’e
d’OErmu
|
(Michèle Oliviéri: Frontières linguistiques)
Com a darrera curiositat, en algunes zones d´aquest àmbit dialectal es fa servir l´article salat procedent del llatí IPSUM.
(Laurenç Revest: la langue d´Oc)
Com a darrera curiositat, en algunes zones d´aquest àmbit dialectal es fa servir l´article salat procedent del llatí IPSUM.
(Laurenç Revest: la langue d´Oc)4-En aquest altre article, més extens, sí va fer referència al vivaro-alpin, però amb una frase entre parèntesi (que marquem en negreta):
La -t finale (in chovuT,b) è scorretta anche dal punto di vista storico: se in occitano (tranne in quello alpino) la perdita della vocale finale ha preceduto la caduta di -T diventato finale (-ATO> -’ado>-’ad>-’a),in roiasco quest’ordine è rovesciato: prima (..) si è avuta la caduta (..) di -T- intervocalica, seguita (..) dall’apocope della vocale finale (-ATO>-’ado>-’au>‘a. L’apocope vocalica in roiasco non è antica né generalizzata: a Tenda e a Fanghetto si dice:[tΣu’vyu].—
Apèndix.
Pengem aquí un fragment de l´article d´A. Venturini que hem citat però que ara no sabem trobar a Internet -d´on en el seu dia el vam treure-:
