Entrada publicada originàriament aquí, i "transportada" a aquest blog
Aquests peixos barbuts -una barba amb només 2 pèls, però ben visibles- són molls -o rogers de Barcelona en amunt. Es diferencien entre ells perquè el que rep el nom científic Mullus surmuletus, el moll de roca, té el cap menys vertical, arriba a una major grandària, té una primera aleta dorsal acolorida i viu a zones rocoses i més properes a la costa -però d´aquest darrer aspecte parlarem més avall
Rondelet només en va descriure un, a qui en l´edició llatina de la seva obra ja va donar el nom mullus barbatus. Sembla en efecte, pel perfil del rostre, l´actual moll de fang M. barbatus. Això sí: el montpellerenc va dir que hi havia diferents molls amb barba -i a més va incloure a la mateixa "família" i sota el nom mullus (surmulet a l´edició francesa) altres peixos, entre ells alguns com aquests. En parlarem en una altra entrada. Avui direm quatre coses sobre els noms dialectals dels molls, dedicarem un parell d´apartats a parlar de l´etimologia de mullus, i abans d´afegir un petit annex amb textos, direm quatre coses sobre la distribució de les dues espècies. Tot plegat acompanyat d´uns videos que no ens han quedat malament del tot.
Rondelet va resumir els noms regionals del peix -amb aquest moil que, com veurem més avall, no sembla ser (o només ser) una referència a la denominació catalana
(de surmulet derivaria el castellà salmonete -vegeu per exemple el llibre del Miquel Duran, publicat precisament a l´editorial Moll- però a la wikipedia castellana semblen tenir en compte només la comparació amb el salmó)
Surmulet, rouget-barbé, triglia, moll.. són noms que poden ser aplicats a tots dos peixos, però evidentment també trobem denominacions per cadascun d´ells en concret; en resumim (de manera aproximativa) unes quantes:
en francès: rouget de roche i rouget de vase; de vegades surmulet pel primer i rouget pel segon. En occità rogié de roca i rogié testa plana -però hem vist que en temps de Rondelet a Marsella Triga. En lígur (de Ventimiglia) Treglia de scögliu i treglia de fangu:
Treglia barbina, de fangu - Mullus barbatus A Tréglia barbìna a l’à u scafu cu’a furma alongà, in po’ atapìu ai lai, ch’u l’é recüvertu de scaglie de bon strepà.
En vènet, tal i com veiem al diccionari Boerio, els noms són respectivament tria i barbon. Aquest internauta triestí els té clars, i sap que tria correspon al peix que pot arribar a ser més gran (el moll de roca)
e ovviamente che barboni xe triglie? in realtà vedo spesso in pescheria barboni più pici e triglie più grandi. Barbounia xe istesso in grego.
un altre triestí:
beh, per esser esatti barboni xe un termine italian, come senzatetto, el francese clochard... che in triestin i barboni xe i pessi! triglie in italian, barbùnia in grego..
come se disessi in bon triestin sti "barboni"? strazòn?
una cosa interessant que veiem en aquests dos comentaris triestins és que el grec, donant del mot triglia al vènet (i altres llengües italianes), n´ha pres al seu torn el nom barbone. Al text de Rondelet ja hem vist que una forma mixta greco-veneciana era la que es feia servir a Creta
Un fet curiós és que en grec modern, com ens recorden alguns diccionaris, barbouni no només designa aquest peix barbut sinó també... una dona atractiva: µπαρµπούνι (το){µπαρµπουν-ιού|-ιών} 1. ψάρι µε κόκκινο χρώµα,που αλιεύεται κυρ. για το εύγευστο κρέας του ΣΥΝ.τρίγλη 2.(µτφ.) ως χαρακτηρισµός εύσωµου ανθρώπου ή ελκυστικής γυναίκας
Feia temps que no penjavem res sobre les nostres versions dialectals de Pinocchio; aquí va el moment en el qual Pinocchio cau a la mateixa sàrcia que uns molls.
Haurem de preguntar als pescadors si és veritat que pesquen molls... però no els arriben a tastar ni gaire ni gens
Quau pren lu ruget n’en manja pas gayde : “Qui pêche le rouget n’en mange guère” (tant sa vente est lucrative...). la lenga dau grau de Palavas
els que sí que es passen el dia menjant -o mirant de- són ells. Potser per això alguns autors clàssics els van considerar el peix més àvid
*************************
Pel que fa a l´etimologia de mullus: Isidor de Sevilla la va relacionar amb mollis 'tou', vegeu aquí; és una etimologia habitualment descartada pels estudiosos, però aquí semblen prendre-la en consideració.
(com a curiositat: mollis sí que sembla ser al darrera del nom regional per un peix semblant al lluç, el molo, que a la Romanya sembla que anomenen Mulet)
D´altres autors van relacionar el mot amb mulleus, adjectiu aplicat a unes sabates de color vermellós; ho veiem llegint Plini, en una traducció francesa (veurem aquest text ampliat més avall):
Fenestella dit que leur nom de mulles leur est venu de la couleur des mules, espèce de chaussure
en una traducció anterior van sostenir en nota a peu de pàgina que l´ordre era l´invers: el nom de les sabates derivaria del del peix. Al wiktionary semblen creure el mateix
l'efpece de furmulet la plus commune, & en même tems la plus vile, felon l'exprefion de Pline,eft le furmulet barboteux, c’eſt-à-dire le furmulet bourbeux (lutarius) (.) Or il eſt évident que mullus (..) eft fynonyme de lutarius; puiſque fi lutarius vient de lutum, boue, fange, limon, mulus vient, fans contredit, de mul, qui fignifie boue, fange, limon (..) Il réfulte de cette recherche (..) que le Pere Hardouin a eu raifon de fouçonner qu'il falloit, avec Feſtus, dériver la dénomination des fouliers rouges appellés mullei, du poiffon à écailles pourprées, nommé mullus, & rejetter par conféquent l'étymologie bizarre & forcée de Féneſtella.
- De [1] mullus (« surmulet, rouget ») à l’origine un adjectif signifiant « de couleur rouge », usité uniquement dans la locution mulleus calceus.
- Plus avant de l’indo-européen commun *mel [2] (« noir ») qui donne le grec ancien μέλας, mélas («noir»), μύλλος, mýllos («mulet (poisson)»)(..)
cosa curiosa: si és cert que el nom dels nostres peixos deriva d´un myllos grec que denota un color, i si és cert, com va sostenir P.Barbier, que l´afegit "sur" es refereix al color vermellós, aleshores la denominació anglesa red surmulet que veurem més avall voldria dir una cosa així com 'vermell negrós vermellós'
Es tractaria en tot cas sempre d´apel.latius referits al color del peix, però -i aquesta és la part més interessant i per nosaltres desconcertant- habitualment no només es posa en relació el llatí mullus i el grec myllos, sinó que directament es considera que el nom del moll és un prèstec del mot grec que es referia però a un peix totalment diferent -en vam parlar a entrades anteriors; aquí n´aprofitarem algun text-. Aquesta teoria de l´ictiònim grec traspassat al llatí per designar un altre peix sembla la més habitual
Ernout-Meillet; Dictionnaire étymologique de la langue latine
- Mullet. edible type of spiny-finned fish, mid-15c., from Anglo-French molett (late 14c.), Old French mulet, from Medieval Latin muletus, from Latin mulettus, from mullus "red mullet," from Greek myllos a marine fish, related to melos "black"
- https://www.etymonline.com/word/mullet
La teoria de Paul Barbier, a la Revue des langues romanes, va ser molt diferent: només el català moll seria derivat de mullus; surmulet, en canvi, provindria de la comparació amb el mul. El mateix passaria amb la denominació habitual francesa i anglesa per les llisses, mulet
https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19878g/f175.image
Això ens porta a una altra qüestió interessant: la relació entre els noms dels molls i les llisses.
Abans un altre video: és indubtable que als molls els agrada remenar el fang; gairebé ens va saber greu interrompre´ls
Aquí la cosa es complica encara més. Si fem cas de la Treccani, el nom regional per les llisses provindria de mullus 'moll'; és a dir que potser myllos, un nom grec d´un peix desconegut -tot i que per alguns, curiosament, era precisament una llissa- hauria estat pres pel llatí sota la forma mullus per designar-ne un altre, el moll, i d´aquest nom llatí hauria arribat la denominació d´un tercer peix, la llissa:
mulétto2 s. m. [der. del lat. mullus, che indicava però la triglia; la stessa origine e trasposizione di sign. ha il fr. mulet]. – Nome livornese e siciliano di alcune specie di muggini.
(i en canvi fan derivar Surmulotto, nom regional del moll, de mulet, nom de la llissa: surmolòtto2 s. m. [adattam. del fr. surmulet, comp. di sur- «sur-» e mulet «muggine»,(..)]. – Altro nome della triglia di scoglio (Mullus surmuletus) )
La lexicografia francesa sembla apostar en general per una solució intermitja entre Barbier (derivació de mul) i Treccani (derivació de mullus), i parla d´un creuament de formes inicials mullus amb mul.
Siguin quines siguin les etimologies correctes -i no és descartable que la més correcta sigui la que comentem al final-, el cas és que en algun punt els noms francesos i anglesos dels molls i de les llisses es van creuar i han seguit camins gairebé paral.lels, amb aquest "sor" inicial -o els grey i red- que hauria servit per a distingir les denominacions.
Molts autors es van encarregar de destacar les diferències que separen aquests peixos de nom similar
Most of the species belong to the genera Mugil, the mullet of all English-speaking people, although not at all related to the red mullet or surmullet of the ancient Rom-ans, Mullus barbatus.
https://archive.org/stream/guidetostudyoffi02jord#page/219/mode/1up/search/mullet
Pierre Belon, contemporari de Rondelet, i més tard el traductor d´Aristòtil ja van avisar de les possibles confusions entre el mulet -però Belon el va escriure amb dues 'l's- i el surmulet
una de les confusions possibles, extreta del llibre d´en Miquel Duran
Un cas semblant, trobat en un diccionari d´anglès americà -varietat en la qual, com veiem al segon text, mullet sol (sense l´afegit grey) hauria de designar la llissa
https://www.merriam-webster.com/dictionary/mullet
https://www.collinsdictionary.com/dictionary/english/mullet
Per tant mullet sol (sense el grey) seria la llissa en anglès dels Estats units, però veiem a continuació com el traductor americà d´Ateneu va fer servir efectivament el simple mullet per designar de vegades les llisses, però en altres punts va fer servir grey mullets, i en d´altres el simple mullet va designar els molls -anomenats també al llarg del text red mullet- o l´enigmàtic myllos
més endavant en el text va traduir el diminutiu de triglé amb 'little mullets'
en aquest llibre britànic fan servir el simple mullet per anomenar la llissa (que de fet en aquest altre llibre anglès consideren 'the true mullet' per oposició al moll) i per tal de desfer l´error d´un traductor anterior que les havia anomenat barbels
Denominació Barbel que, per cert, a part de servir per designar peixos d´aigua dolça, també és la que va fer servir el primer traductor anglès de Plini per designar... els molls
Of all other fishes of any good account, the Barble is next, both in request, and also in plentie. Great in quantitie they are not: for hardly shall you find any of them weigh above two pound, neither will they feed and grow in stewes and ponds. They are bred onely in the Northren sea
(vegeu el text ampliat a apèndix)
Tornant breument al nostre traductor americà d´Ateneu: en aquesta enumeració de peixos hauria pogut fer servir 3 cops el mot mullet, però ho va deixar així: κεφάλου (..) τρίγλη (..) μύλλος cephalus (..) red mullet (..) mullet. El cephalus és un altre nom grec de llisses, però o bé el traductor no el va considerar segur, o bé no va voler traduir-lo com a mullet -nom repetit al final- I en canvi en una altra traducció, ara anglesa, del mateix clàssic, el grec myllos és el que queda inalterat (myllus) i qui rep el nom mullet és el moll
Aquí alternen mullet i red mullet per designar el moll:
en aquest llibre recent el moll és el mullet i la llissa el sea-mullet
en aquest diccionari francès no tan recent a l´entrada muge 'llissa' van reenviar a 'surmulet' i van acabar dient
com si dos noms coincidents -però potser precisament coincidents per simple coincidència- justifiquessin establir un paral.lelisme entre animals diferents.
i aquí el que semblen directament dos errors, el primer provinent d´un autor de prestigi, que va descriure clarament les llisses però les va anomenar mullus surmuletus -es tracta d´un autor que tendia a anomenar els molls amb un simple mulet-. Al segon text anomenen els molls mugili
els molls s´estan al fons com les escórpores, però a diferència d´aquestes, semblen bons nedadors. Tot i que aquí van acabar perdent la sincronia perfecta que portaven:
Tornem a l´etimologia dels molls i les llisses. Particularment ens sedueix la idea d´un origen diferent pels noms dels molls i de les llisses -amb confluència final en mulet-. Aquest text medieval d´Albert el Gran va separar dos noms mullus i mulus, i seria un punt a favor d´aquesta hipòtesi. Però tal i com diuen aquí, sembla que en realitat aquest mulus està basat en la descripció que va fer Plini dels molls i, en consequència, tant mullus com mulus es referirien a aquest peixos -i el nom Mugil és el que Albert va fer servir per les llisses-
le « limon » ne serait-il pas la nourriture du Mullus barbatus ? L’élément de description (..) fait penser au rouget barbet de vase. (..) Thomas de Cantimpré (..) et Albert le Grand (..) consacrent tous deux un paragraphe au mulus et un autre au mullus, y donnant respectivement à peu près les mêmes informations et s’inspirant, pour le mulus, de Pline et, pour le mullus, d’Isidore de Séville. Or, le mullus de ces deux encyclopédistes est distingué du mulus par Stadler (..) et identifié comme le «grey mullet», le Mugil chelo Cuvier, 1829,(..). Au contraire, De Saint-Denis, dans les deux ouvrages cités plus haut,a soutenu que le mullus de Pline ne pouvait pas être un mulet https://www.unicaen.fr/puc/sources/depiscibus/consult/hortus_fr/FR.hs.4.61
(en aquest altre text, que pengem com a apèndix, sostenen en canvi que aquest mulus sí que és una llissa)
Més important potser: Valenciennes -continuador de l´obra de Cuvier- va considerar que les denominacions Muge,meuille (nom aquest de l´atlàntic,p.ex. del Peiteu; cf Mejèlle a le Marche) i mulet eren totes variants regionals de mugil -no de mullus per tant
En aquest llibre no descarten l´explicació de Valenciennes però tampoc la influència posterior de la comparació amb el mul a l´hora de donar el mot mulet. 
I una cosa semblant hauria pogut passar amb un meill/moil 'moll' procedent de mullus tal i com diuen en aquest diccionari bretó (al mateix diccionari veiem per cert que meill també vol dir 'molí', en bretó). Meuille ´llissa' per una banda i meill 'moll' per l´altra -però potser derivat més probablement de mullus que no pas de mugil-podrien haver confluït en mulet, afegim nosaltres
A aquestes alçades segur que ja heu vist que darrera dels molls sempre hi ha un convidat; en parlem tot seguit
******************************
Evidentment els grecs i llatins van conèixer els nostres peixos. Ho demostra aquest famós text de Plini que, però, deixa dubtes per resoldre. A continuació pengem una traducció clàssica francesa (i al final del post, a mena d´apèndix, dues d´angleses). En aquesta traducció semblen dir-nos que el moll de fang és molt apreciat i, a continuació, que no ho és gaire -i que sempre remena pel fang i té el sard a l´aguait per prendre-li el menjar-. I que el moll de roca no es troba al Mediterrani
XXX. [1] Des autres poissons estimés, les plus recherchés et les plus abondants sont les mulles (rouget, mullus barbatus, L.); leur grosseur est médiocre, rarement ils pèsent plus de deux livres, et ils ne croissent pas dans les viviers et les piscines. Ou ne trouve que dans l'océan du Nord et la partie voisine de l'Occident les mulles de plus de deux livres (m. surmuletus, L.). Au reste, il y en a plusieurs espèces : les uns se nourrissent d'algue, les autres d'huîtres, d'autres de limon, d'autres de poisson. Us ont pour insigne un double barbillon à la lèvre inférieure.
[2] Le rouget de vase est le moins estimé. Il est constamment accompagné d'un autre poisson, appelé sargus : le rouget fouille la vase, et fait sortir l'aliment que l'autre mange.
En tot cas la idea que el moll de roca (el que en canvi en lígur és el 'moll vertader' treglia veràixa -però aquí sostenen que la triglia verace lígur és el moll de fang) no és habitual a les nostres costes sembla haver tingut fortuna. Ja hem vist per exemple que Rondelet (o Belon, però el dibuix d´aquest darrer potser no és tan clar) no en va parlar; en aquest cas però pot ser que senzillament no hagués distingit o cregut important distingir dues espècies que són tan semblants que per alguns autors eren en realitat una; de fet en una traducció francesa que hem vist més a munt (antiga però que creiem posterior a la nomenclatura oficial linneana) van afirmar que de moll només n´hi havia un:
un altre text amb un petit repàs històric sobre aquests dubtes
La idea que el moll de roca és poc comú al Mediterrani va ser repetida per diferents autors. Per exemple Saint-Denis (en un llibre que hem aconseguit recentment):
des de Marsella, la mateixa opinió:
1° Rougié de roco (Pomatomus surmuletus). — Aqueou pei qu'es a boudres din l'Oucean mai que din la Mieterrano, es lou pu gro dei rougié;
2° Rougié a testo plato (Fr. Rouget barbet. Sc. Mullus barbatus). — Aqueou rougié qu'es especiaou a nouestro mar, es pu pichoun que l'aoutre e soun mourre toumbo dre su sa gargamelo
Al seu text veiem, per cert, que les denominacions nissardes dels dos peixos són a 'mig camí' d´Occitània i d´Itàlia: rouget per un però streglia per l´altre. Hem vist més amunt que potser la denominació procedent del Triglé grec també va existir a Marsella
Vegeu també aquí, on el lingüista croat Vojmir Vinja va considerar evident que el barbone citat en un document medieval de Pola (Ístria) havia de ser el moll de roca: Dans de barbonis il s'agit evidemment de rouget de roche (Mullus surmuletus) connu depuis l'Antiquité pour l'excellence de sa chair.
I ara ve quan demostrem un cop més que escrivim sobre coses sense conèixer-les realment: tots aquests molls que estem veient als nostres videos... són molls de roca o de fang?
Diríem que de fang, sobretot tenint en compte la manca de coloració de la primera aleta dorsal -compareu-la amb la d´un moll vist l´any passat a una platja de sorra fina
però ens estalviariem dubtes si en sabéssim més i si a tants llocs no diguessin que el moll de fang es troba a gran fondària -vegeu la imatge inicial, on el situen a partir de 20 metres, o aquest article de la wikipedia francesa, on el situen a partir dels 100 metres-. Potser seria millor que diguessin, com fan a la wiki italiana, que es troba a profondità comprese tra pochi centimetri e alcune centinaia di metri. O dir, com en aquest article sobre la platja de Torredembarra (on per cert ens informen que el moll de roca és més freqüent; potser es tracta d´una platja de sorra fina) que el que es veu a poca fondària són individus joves. O dir com Rondelet, i ara tornem als clàssics, a l´edició llatina del seu llibre: Ariftoteles mullum inter litorales numerat. Item Oppianus & Plinius. Galenus inter pelagios. Qui barbati funt, in litoribus fepius capiuntur
D´altra banda podem asegurar que aquests molls de fang filmats fa uns dies no només eren a poquíssima fondària sinó que eren ben a prop de les roques -de fet naltros ens trobàvem asseguts damunt d´una.
En tot cas està clar que si el moll que Plini i Aristòtil van veure seguit d´a prop de sards és mullus barbatus, aquest ha de poder ser vist mentre remena la sorra a poca fondària.
Si poguessim convidaríem Plini i companyia a una de les platges de Cambrils, farcida de molls -una platja molt romana, per cert- Aquests savis de l´antiguitat podrien comprovar, un cop més, el que ja sabien: que al darrera d´un moll sempre apareix, dissimulant, un sard (o una variada), disposat a aprofitar la feina dels molls per trobar el seu menjar
Foto de l´estiu passat que ara reciclem: el sarg mira el moll i li diu "Què fas que no remenes la sorra? Tinc gana.."
Apèndix
Per qui hi estigui interessat/da o qui domini la gramàtica històrica del llatí -malauradament no som dins d´aquest segon grup-, un text on semblen dir que a la parella llatina mulus-mullus cada membre es va mantenir independent i l´un no va derivar de l´altre:
tampoc hi entenem tant com voldríem d´etimologies llatines-gregues-indoeuropees, però consultant el wictionary sembla que en el fons les dues possibles etimologies de moll, la que el fa vindre del llatí mollis 'tou' i la que el deriva de -mel 'tacat' estarien relacionades, provinents totes dues d´una arrel que vol dir 'esmicolar':
aquest text és molt interessant però també és un clar exemple de la complexitat del tema i dels errors que pot comportar; hi trobem l´afirmació que M.surmuletus no és un peix de la Mediterrània; que el mulus d´Albert el Gran és una llissa -hem vist que la descripció correspon a la del moll; que l´únic derivat de mullus pels molls és "espanyol"; o que els noms del moll derivarien de la comparació amb el mul.. tot i que aquesta comparació no té, diuen, fonament:
C’est un diminutif dérivé de mulus, qui désignait dans la langue classique, un « mulet », mais l’hybride de l’âne et de la jument et non le poisson. Un paronyme écrit avec une géminée, mullus, servait bien à nommer en latin un poisson, mais il s’agissait du rouget, sous les deux espèces du rouget-barbet de vase (Mullus barbatus Linné, 1758), commun en Méditerranée, et du rouget-barbet de roche ou surmulet (Mullus surmuletus Linné, 1758), qu’on rencontre sur les rivages de l’océan Atlantique, de la Manche et de la mer du Nord. En revanche, c’est le terme mugil que la langue classique réservait aux mulets, et plus particulièrement à l’espèce réputée pour son agilité, le mulet sauteur, qu’on peut reconnaître dans les descriptions de Pline (Plin. nat. 9, 54) ou d’Isidore de Séville (Isid. orig. 12, 6, 26)54. (..) ; cependant Albert le Grand distingue mullus, au sens de surmulet, et mulus, qui serait le mulet à grosses lèvres (Mugil chelo Cuvier, 1829 ou Chelon labrosus Risso, 1827)56. Si on considère la postérité des deux termes dans les langues romanes, on constate que mugil pour désigner le mulet s’est maintenu tout au long de la latinité et qu’il a produit des représentants romans bien attestés fr. muge, it. muggine, mugello, et muge, esp. múgil, ptg. Mugem. Il ne semble pas en être de même pour mul(l)us, qui, au sens de rouget-barbet, ne paraît pas avoir connu une grande fortune dans les langues romanes57 57 Une première recherche sur le site Fishbase ne nous a permis de relever que l’espagnol moll. (..) Voir sur ce point les notices étymologiques du CNRTL et d'A. REY, s.v. mulet. L’homonymie des désignations du quadrupède et du poisson, favorisée par les fluctuations dans la notation de la géminée, aura probablement entraîné un glissement de sens du rouget au mulet pour le poisson. La notice du CNRTL consacrée au fr. mulet note que l'aspect du poisson évoque la lourdeur des formes [on peut aussi ajouter la couleur] du quadrupède : or cette ressemblance vaut peut-être pour le mulet, mais certes pas pour le rouget-barbet.
per tot plegat no és estrany que fins i tot els mestres arribin a tenir dubtes:
Joan Coromines;
Llengua i pàtria
Acabem amb les dues primeres traduccions angleses del fragment de Plini:
Of the remaining fish that are held in any degree of esteem, the mullet1 is the most highly valued, as well as the most abundant of all; it is of only a moderate size, rarely exceeds two pounds in weight, and will never grow beyond that weight in preserves or fish-ponds. These fish are only to be found in the Northern Ocean,2 exceeding two pounds in weight, and even there in none but the more westerly parts. As for the other kinds, the various species are numerous; some3 live upon sea-weed, while others feed on the oyster, slime, and the flesh of other fish. The more distinctive mark is a forked beard, that projects beneath the lower lip. The lutarius,4 or mud-mullet, is held in the lowest esteem of all. This last is always accompanied5 by another fish, known as the sargus, and where the mullet stirs up the mud, the other finds aliment for its own sustenance. The mullet that is found on the coast is not6 highly esteemed, and the most esteemed of all have a strong flavour7 of shell-fish. Fenestella is of opinion, that this fish received its name of mullet [mullus] from its resemblance to the colour of the red or mullet-coloured shoes.8
1 Cuvier says that this is the τριγλαof the Greeks, the triglia of modern Italy, the rouget of Provence, and the Mullus barbatus of Linnæus.
2 The coasts of La Manche, Cuvier says, and the Gulf of Gascony produce a kind of mullet of larger size than usual, varied with stripes of a yellow colour. This, the Mullus surmuletus of Linnæus, is also to be found in the Mediterranean, but much more rarely than the smaller kind, which is red all over.
3 Aristotle, Hist. Anim. B. viii c. 5; Ælian, Hist. Anim. B. ii. c. 41; and Oppian, Halieut. B. iii. 1. 435.
4 Hardouin says that it is larger than the sea-mullet; and that it dwells in muddy or slimy spots in the vicinity of the sea-shore.
5 Aristotle, Hist. Anim. B. viii. c. 5.
6 Probably from the fact of its living in the mud. "Doctors differ" on this point. Aristotle, Hist. Anim. B. viii. c. 16, says that shore-fish are superior to those caught out at sea; while Seneca, on the other hand, Nat. Quæst. B. iii. c. 18, says that rock-fish and those caught out at sea are the best.
7 He would almost seem to imply by this that they feed upon shell-fish: but Hardouin has a note to the effect, that Pliny does not mean that they live on shell-fish, as it would be impossible for them to break the shell to devour the fish within, but only that they have the same flavour as shellfish. But query as to this explanation.
8 On the other hand, Isidorus says that the mullet-coloured shoes were so called from the colour of the fish, which, indeed, is most probable. These shoes were made of a kind of red Parthian leather, probably not unlike our morocco leather. Festus seems to say that they were worn in general by all the patricians; but the passage of Varro which he quotes, only shows that they were worn by the curule magistrates, the consul, prætor, and curule ædile.
Of all other fishes of any good account, the Barble is next, both in request, and also in plentie. Great in quantitie they are not: for hardly shall you find any of them weigh above two pound, neither will they feed and grow in stewes and ponds. They are bred onely in the Northren sea: and never shall you see them in the coast of the West Ocean. Moreover, of this fish there be sundrie sorts. And they live all of Reites and Seawds, of Oysters, of the fat mud, and of the flesh of other fishes. They have all of them two beards, as it were, hanging downe evidently from their nether jaw. The worst of all this kind, is that which is called Lutarius. And this fish hath another named Sargus, that willingly evermore beareth him companie: for whiles hee is rooting into the mud (whereof hee taketh his name) then commeth the Sargus, and devoureth the food that is raised therewith. Neither are the Barbels much accepted that keepe neare the shore, and in the river within land. But the best simply are those that tast like unto the shell-fish Conchyliu. Fenestella gave them the name Mulli, of certaine moyles or fine shoes, which in colour they doe resemble. They cast spawne thrice in one year at the least: for so often their yong Frie is seene. Ourgreat belligods say, that a Barble when hee is dying, changeth his hue, and turneth into an hundred colours: the proofe and experience whereof may be seene if he be put into a glase: for through it, it is a pretie sport to see how he altereth and changeth his skales being readie to die, one while into a pale and wan colour, otherwhiles into a reddish hue, one after another for many times together. M. Apicius (who was a man of all others most inventive and wonderfull for his wittie devises to maintaine riot and excesse) thought it was a singular way to stifle and kill these Barbels in a certaine Pickle, called the Romane Allies sauce, (see how even such a thing as that, hath found a surname forsooth and a proper addition.) http://penelope.uchicago.edu/holland/pliny9.html
Entrades
