Una polèmica

   A prop de la frontera amb el Departament francès Alpes-Maritimes hi ha la Vall Ròia; els dialectes que es parlen a l´alta i mitjana vall són anomenats roiascs, i inclouen un subgrup anomenat brigasc. El Brigasc pren el seu nom del municipi de Briga, antic poble del Piemont que el 1947 va quedar fragmentat: una part va anar a parar a França, una a la Ligúria, una altra va seguir al Piemont. El roiasc és habitualment considerat una parla lígur, i encara més des que el niçard J-P Dalbéra va publicar aquest llibre, de l´aparició del qual se celebren 20 anys aquest 2014. En aquest article seu trobem un resum de les seves aportacions1.

A la dreta el riu Ròia. Els municipis més propers a la costa (Ventimiglia i Airole, tots dos a la regió Ligúria ) encara no són de parla Roiasca. A continuació ja venen Olivetta San Michele, (Ligúria) i altres nuclis administrativament lígurs o piemontesos, més alguns altres que des del 1860 o des del 1947 formen part de l´estat francès. Els municipis francesos de Sospel i Menton, aquest darrer a la costa francesa, habitualment són considerats gavots i per tant occitanòfons. Werner Forner considera que Menton és de parla roiasca

   La polèmica va sorgir quan uns quants municipis de la part italiana es van auto-declarar totalment o parcialment occitanòfons per tal de poder tenir accés als ajuts que l´Estat italià atorga a les anomenades minories lingüístiques.

   Els prestigiosos lingüistes Fiorenzo Toso i Werner Forner van rebatre ràpidament la suposada occitanitat d´aquests dialectes. Va haver-hi rèpliques, contrarèpliques, contrarèpliques creuades, crides a la calma (poc exitoses:vegeu les pàgines 63-65 d´aquest article de F. Toso). Des d´aquest blog també van tenir lloc llargues discussions (en alguns casos amb fins a gairebé 300 respostes a la corresponent entrada). 

Les postures de Toso i Werner van ser potser massa viscerals, i deixaven de banda el fet obvi que si alguns municipis han de recórrer a auto-classificacions dubtoses es deu al fet que Itàlia només reconeix les minories que parlen llengües ja reconegudes a altres estats o que són considerades alienes al sistema lingüístic italià (incloent-hi friülà i el sard). Encara recentment Toso, en un (magnífic per cert) article introductori sobre els dialectes lígurs, parlava de decisions preses en base a "motivazioni tutt´altro che chiare".

                                    *************************
 

  Pel que fa a la qüestió purament lingüística: no hem sentit parlar mai el roiasc (amb el brigasc probablement ja no hi serem a temps: es tracta pel que sembla d´una parla que agonitza) i per tant només hem tingut accés a la llengua escrita; però creiem que Dalbéra, Forner i Toso tenen raó i aquest parlar s´inclou, com diu Forner, en un sistema més ampli anomenat ligur alpí que s´estén més a l´Est fins a zones que han anat amb el temps adoptant trets dels dialectes del litoral i allunyant-se del roaisc2.

  Però no podem deixar de notar que en qualsevol discussió els arguments acostumen a ser presesentats d´una manera o altra en funció de la tesi a demostrar. Posarem l´exemple d´alguns textos al voltant de les formes de participi en brigasc:
  Un dels defensors de l´occitanitat d´aquests dialectes, en Franco Bronzat, va destacar que la formació dels participis allunya aquests dialectes de les parles lígurs

Nel ligure inoltre si conserva, dopo la caduta di d intervocalico, la u [w] del maschile nei participi passati: mangaw “mangiato“. Brig. mangá. Briga (e Olivetta) non conoscono questo trattamento fonetico tipicamente ligure..

centrant-se, com veiem, en només dues localitats; i potser passant per alt el fet que aquesta forma dels participis podria ser deguda senzillament a la influència del piemontès. 

   Des de l´altre "bàndol", en Werner Forner, en un article on criticava un intent de normalització gràfica a l´occitana dut a terme pel brigasc Didier Lanteri (de qui, d´altra banda, Forner parla en termes elogiosos), va dir que la forma escrita l’a chovuT ('ha plogut') és incorrecta, i argumentava:
  
les participes royasques dérivent d’une forme sans T,D (nos dialectes ont d’abord perdu la T, ensuite la voyelle finale; l’occitan c’est l’ordre inverse: Cette inversion chronologique est une des clés des différences entre l’occitan et le galloitalien). C’est pourquoi a Tende on dit «chouvüO», non «chovuDo». Et c’est pourquoi, d’ailleurs, si partout à la Côte on mange le «pan bagnaT» (c’est-à-dire «pan bagna»), à Monaco on vous offrira du «pan bagnaU»). 

L´argumentació és correcta però potser hauria pogut afegir que el fenomen en qüestió (la caiguda de -T intervocàlica) és compartit amb una gran zona de parla occitana, bàsicament la de l´anomenat vivaro-alpí o gavot3 (es tracta de fet d´un tret areal compartit amb francoprovençal, piemontès o francès)4 . 

                                                  *************************

  Tot això va ser fa uns anys però en parlem ara perquè, tot i que, com va dir un lector del blog citat més amunt, hi ha problemes més greus i la zona està gairebé despoblada ('els nostres carrerons són buits' i nostri carugi sun voidi), no deixa de ser un tema interessant. I que encara genera estudis: justament fa uns dies, el ja citat Didier Lanteri ha publicat aquest llarg article, que llegirem amb calma, sobre alguns aspectes del verb brigasc (l´article reprodueix el text més antic en brigasc, la Paràbola del fill pròdig). Esperem que a ningú li sàpiga greu que en Lanteri l´hagi publicat a la web de l´Institut d´Estudis Occitans.

1. La síntesi que fa Dalbéra dels trets que separen el roiasc de l´occità és tan bona que la copiem i enganxem:

- l'existence d'une métaphonie (ex. sg [m'O(r)tu], pl. [m'oe(r)ti] « mort(s) »)
- la chute de la consonne finale en syllabe posttonique (ex. [s'ente]< SENTIS « tu entends »)
- un système désinentiel nominal de type m.sg -u, f.sg -a, m.pl -i,f.pl -e (ex. [s'eku, s'eka, s'iki, s'eke]) « sec »)
- la distinction des personnes dans le verbe assurée en partie par des pronoms (ex. [ti k'anta/ a(r) k'anta] « tu chantes / il chante »)(..)
- l'absence de la diphtongaison secondaire de o bref d'origine (ex. [k'Osta] < COSTA vs [kw'Osta]
- le traitement des groupes consonantiques à second élément - L d'origine (ex. [tS'aù] <PLANU, [tS'aa] < CLARU)
- le réagencement du système verbal avec constitution d'une classe caractérisée par un infixe -g- à la 1e personne du présent de l'indicatif et aux trois personnes du singulier du subjonctif présent: (ex. [v'agu] < VADO, [st'agu]< STO)(2) .

la nota a la qual ens adreça al final del text diu: (2) Cet infixe -g- est en revanche absent des formes de subjonctif imparfait;de sorte que le contraste royasque/oc est clair:[v'agu],[st'agu],[st'es] «je vais,je reste,qu'il restât», en face de [v'aw],[est'aw],[estag'ese].‚

Pel que fa al tercer punt, les desinències, puntualitzem, això sí, que la posició de Toso és menys precisa que la de Dalbéra: Alla desinenza del plurale maschile in occitano, che è -s, corrisponde in ligure la desinenza -i, condivisa dal brigasco: lig. muru–muri,brig. muru–müri/occ. mur – murs; lo stesso vale per il plurale femminile, che in ligure e brigasco è -e, in occitano -s;

 Diem que menys precisa perquè d´una banda els plurals femenins de les parles italianes també provenen d´una forma inicial en -s. O al menys això diu la teoria "acusativa", segons la qual els plurals provenen en efecte del nominatiu llatí però aquest nominatiu en llatí vulgar o en protoromanç era -ĀS, i no -AE,  a la majoria de noms femenins.
  I de l´altra, els plurals en -i existien probablement en occità antic (i marginalment en català antic) i segueixen existint en variants modernes no centrals, majoritàriament a l´estat italià però no només. Aquests plurals en -i poden afectar els determinants, els adjectius (especialment si avantposats al substantiu) i els substantius acabats en -s. Així, 'Tots els homes' es diu:

 Tuchi li òme    a la majoria de les valls occitanòfones del Piemont (a la resta hi ha plurals sigmàtics)

 Tuchi li omes  al Queyras, regió francesa propera a les valls del Piemont

 Toti es òmes   en aranès

L´occità Jean Sibille té nombrosa bibliografia sobre el tema. El propi Forner va escriure un article on, volent demostrar que els plurals del dialecte de Menton (en -e, però provinents, com va demostrar Dalbéra, de formes sigmàtiques) no l´aparten del sistema roiasc, va relativitzar la distinció clàssica de les "dues Romànies" en funció de la formació dels plurals.

 

2. No ho tenim tant clar en el cas del dialecte d´Olivetta, sobre el qual parlarem en un proper post (i també a la nota 3) . De fet als seus textos Toso i Werner tenen tendència a passar de puntetes per la descripció d´aquesta parla (sovint limitant-se a recordar entre parèntesis... que no hem d´oblidar-la).
D´altra banda la denominació "lígur alpí" pot dur a confusions (com la comentada per Forner aquí) perquè pot semblar que denomina la llengua pre-llatina dels lígurs abans de ser romanitzats. En aquest sentit en francès, per exemple,  existeix la distinció entre ligure i ligurien, i Forner parlaria de ligurien alpin. La clasificació, a més, pot ser contestada (ho va fer aquí un lector en la resposta nº 112) perquè de vegades Forner ve a dir que el lígur alpí és una llengua a part, allunyada de les altres 3 que l´envolten (provençal, piemontès i lígur)...i tot i això continua considerant-la lígur, com si calgués necessàriament situar-la gairebé amb calçador dins d´un dels sistemes lingüístics.  .

3. A part de la lenició de dental entre vocals, els altres trets del gavot són (citem wikipedia):

Le vivaro-alpin partage avec les autres variétés du nord-occitan (limousin, auvergnat) la palatalisation des consonnes k et g devant a notamment : chantar (« chanter »), jauta (« joue »). L'occitan méridional a respectivement : cantar, gauta.
La désinence verbale de première personne y est -o (comme en italien, catalan nord-occidental et catalan central, castillan et portugais, mais aussi en piémontais, la variété la plus proche de l'italien septentrional): parlo pour parli ou parle (« je parle »), parlavo pour parlavi ou parlave (« je parlais »), parlèro pour parlèri ou parlère (« j'ai parlé, je parlai »).
Un trait fréquent est le rhotacisme de l (passage de l à r) : barma pour balma ou bauma (« grotte »), escòra pour escòla (« école »), saraa ou saraia pour salada (« salade »).

   El pas de c a ch no és general, només es dóna  a la zona nord del gavot.

  Com veiem la desinència de primera persona és -o. És curiós, però, que en alguns dialectes roiascs no sigui així, tot i que aquesta desinència és l´habitual també en lígur. Ho podem constatar en aquesta taula, on també, de pas, veiem els pronoms subjecte obligatoris de cada variant:

TENDE	SAORGE	BRIGUE	OLIVETTA
(mi) k’antu ti k’anta a®/a k’anta kant’amu kant’ai li/le k’antaÙ	e kap’iSê ti kap’iSê ê/a kap’iSê e kapiS’emê e kapiS’ei e kap’iSuù	(e) p’aaRt ti p’aRtu êR p’aaRt (e) paRt’em (e) paRt’i li p’aRtu	d’OErmi ti d’OErmi e/a d’OErm dyrm’ema dyrm’e d’OErmu

(Michèle Oliviéri: Frontières linguistiques)

   Com a darrera curiositat, en algunes zones d´aquest àmbit dialectal es fa servir l´article salat procedent del llatí IPSUM.
 (Laurenç Revest: la langue d´Oc)

4-En aquest altre article, més extens, sí va fer referència al vivaro-alpin, però amb una frase entre parèntesi (que marquem en negreta): 
La -t finale (in chovuT,b) è scorretta anche dal punto di vista storico: se in occitano (tranne in quello alpino) la perdita della vocale finale ha preceduto la caduta di -T diventato finale (-ATO> -’ado>-’ad>-’a),in roiasco quest’ordine è rovesciato: prima (..) si è avuta la caduta (..) di -T- intervocalica, seguita (..) dall’apocope della vocale finale (-ATO>-’ado>-’au>‘a. L’apocope vocalica in roiasco non è antica né generalizzata: a Tenda e a Fanghetto si dice:[tΣu’vyu].—

Apèndix. 

Pengem aquí un fragment de l´article d´A. Venturini que hem citat però que ara no sabem trobar a Internet -d´on en el seu dia el vam treure-:

La llengua sense nom

   Hem dit mai que la web Cumpagnia d´i ventimigliusi és una meravella? Doncs ara ho repetim: una meravella.

  A continuació pengem la segona part d´un text que hi hem trobat. El va escriure el ventimigliès Alessandro Varaldo l´any 1935.
   A la primera part ens explica com, de petit, li van regalar un llibre escrit en francès (i en alguna cosa més, com veurem). Ell desconeixia la llengua perquè tot i ser Ventimiglia a tocar de França no calia saber francès, amb alguna paraula de mentonasc o de niçard n´hi havia prou per fer-se entendre a l´altra banda de la frontera: basta mesccià caiche parola mentunasca o nissarda au ventemigliusu pe’ fàse capì da l’autra parte d’a frunteira. Però malgrat no saber-lo llegir sortia a voltar amb el llibre en mà per fer-se l´interessant davant els seus amics pescadors (que per cert veiem que el tractaven de 'vostè')

Cun aria d’impurtança tiru föra u mei libru e fassu zirà e pagine cume u prevostu d’u Cuventu u l’avereva zirau chele d’u sou breviariu, che següramente u saveva a memoria.      - I sun puesie.      - Puesie?  Scià ne leze caicüna.      - Ma i sun in françese.      - E ben, fa’ ninte. Scià e leze u mèiximu.         (..)  Sun ciapau int'a mei ciàpura. Cume l’è che me l’arrangiu ?  Vieva za’ a facia stunà de Giuà e Piè mirame cun in faturisu de compasciun. Me fassu curagiu e drövu u libru. Digu:      - Da ina parte gh’è u françese e da l’autra u dialetu.      - Scià leze u dialetu, alura !       Int'a sou ingenuità i pensava forsci ch’u fusse ventemigliusu. Ma mi’, int'a mei ingenuità  - cun tütu che duvesse regordàme d’i versi che Dante int'u Pürgatöriu u fa’ dì a Arnaldo Daniello  - pensava ch’u fusse in parlà difiçile, da nu’ acapine ren ...  E ben, facile nu’, a prima vista, e mancu semplice, (..) ma chì e la sautava föra de parole che i mei amighi pescavui i capiva, ch’i l’eira nostre, ascàixi ventemigliuse o munegasche.       - (...) paire, maire, aigo, gaire .....     - Cume i ghe ciama a sta puesia ?  - u me dumanda Giuà.      - Mireio ...

Amb aires de persona important trec el meu llibre i faig voltar les pàgines com el prebost del Cuventu hauria fet voltar les del seu breviari, que segur que es sabia de memòria.    -Són poesies    -Poesies? Llegeixi´n una    -Però són en francès.    -Tant se val, llegeixi-les igualment. (...) He caigut a la meva trampa. Com me´n surto? Veig ja la cara sorpresa del Giuà i del Piè mirant-me amb un somriure compassiu. Prenc coratge i obro el llibre. Dic:    -A una banda hi ha el francès i a l´altra el dialecte.    -Llegeixi en dialecte, doncs! En la seva ingenuïtat potser es pensaven que era dialecte de Ventimiglia. Però jo, en la meva d´ingenuïtat -tot i que recordava els versos que Dante fa dir en el Purgatori a Arnaut Daniel- em pensava que era una parla difícil, que no hi entendria res... Bé, fàcil no, a primera vista, ni tampoc simple (...) però per aquí i per allà saltaven paraules que els meus amics pescadors entenien, que eren nostres, gairebé de Ventimiglia o de Mònaco.    -(...) Paire, maire, aigo, gaire....    -Com es diu aquesta poesia? -em demana en Giuà.    Mireio...

Abans d´ahir dia 5-7 es va presentar a Barcelona la restauració del monument a Frederic Mistral

Ple com un ou

 Text (i nota) extrets de la web de la cumpagniadiventimigliusi:

[l´expressió] cin cume in övu (..) può calzare per un locale pubblico zeppo di gente oppure per un ubriaco gonfio di vino⁴  

4)(..) difficilmente, si potrebbe immaginare qualcosa di più completamente saturo dell’uovo. Ma la curiosità di questa immagine è anche un’altra, di carattere prettamente filologico: se noi ci spostiamo linguisticamente verso oriente, la ritroviamo tale e quale nel dialetto milanese el teater l´è pien còme òn oeuv! se invertiamo direzione e ci spingiamo a occidente, ci imbattiamo nel catalano estar pie com un ou

Deixant de banda el petit error (*pie en comptes de ple) el text és molt interessant. Podem trobar altres paral.lelismes entre lígur i català, en el cas que sigui la panxa el que està ple; vegem-ne un parell: 

• les comparacions amb peixos, com el lluç (l´exemple és castellonenc):
  

la boteruda panxa del peix (..) ha fet que al Grau es diga "estic fart com un lluç" quan algú ha menjat més del compte. Els nostres peixos


 en aquest exemple lígur, la comparació es fa amb el rap: A poula budego o budega a l'è de longo usâ pe dï unna personn-a grassa.  Un altre exemple, aquí.

(Aquí un exemple provençal,que va en la direcció contrària: Bacala:(..)du provençal bacalaù, merluche (..). On l'utilise (..) pour signaler la maigreur (..) <<Depuis qu'elle a été malade,c'est un vrai bacala>>). Passa el mateix amb el Stoquefiche, que en provençal i en alguns dialectes italians designa quelqu´un de maigre . En genovès només coneixem l´expressió Esse reddeno comme o stocchefiscio; reddeno vol dir 'tibat' -cfr. francès 'raide' -)

 

•   els lígurs també 'tasten' i, sobretot, es poden donar a la disbauxa:
  

 (..)qualcuno potrebbe (..) desbauciàsse: gozzovigliare o mangiare con ingordigia (..)Per assaggiare si usa atastà1, quando si tratta di cibo solido (..)
Nel corso di una bisboccia: desbàuciu, qualcuno può inguràsse: mangiare in velocità, fino ad ingozzarsi (..) u mangià

  Al voltant de la paraula disbauxa podem veure que el que segons el diccionari Alcover és remarcable en el cas català també s´aplica al cas lígur:

  ETIM.: del fr. débauche, mat. sign., segons Spitzer. És sorprenent que la forma catalana conservi el prefix dis- (que la francesa mostra convertit en de-) i la pronúncia diftongal de au. Aquests detalls semblen indicar que el préstec del mot francès al català és molt antic, i en canvi existeix la circumstància que no es troba en català cap document de disbauxa anterior al segle XIX.

   Si la disbauxa fa honor al seu nom, qui hi participa acabarà mamat, ple d´alcohol (cin cume un övu, com hem vist a l´inici); en lígur borratxo es diu cioco o imbraego. 

 Si fem cas dels resultats de la web del projecte Vivaldi, la primera paraula sembla més habitual al ponent de la Ligúria. En tot cas l´extensió geogràfica del mot és considerable, de manera que el trobem també per exemple al Piemont i la Llombardia: inoblidable l´orquestra de borratxos, l´urchestra de ciuchèe, del cantautor llombard Davide Van de Sfroos. 

 

És si fa no fa el mateix sentit lúdic que ha generat la creació al Friül d´una xarxa social anomenada Facecjoc.

(Cioco podria provenir de l´occità chuc: 'suc', de la qual deriva chucar, 'xuclar', i en francès regional tchuquer  'beure molt'; el problema és que el so occità [y] no té equivalència sonora en les variants italianes de la paraula. En relació a aquesta qüestió vegeu aquest fil d´un forum italià, amb participació de dos experts en dialectologia lígur i d´un infiltrat català)

   En aquest text que enganxem a continuació, extret de la web Impariamoilventimigliese, veiem totes dues variants:

 U nome d’u pesciu imbriagu u gh’arriva da a longhessa, föra d’u cumüne, d’i rai liberi d’ê sou ařete d’u peitu.Desganciau d’â re,u se bugia brandandu cume in ciucu (Ubriaco. Il nome è dato a questo pesce per l’eccessiva lunghezza dei raggi liberi delle pinne pettorali. Liberato dalla rete,si muove oscillando come un ubriaco)
 El borratxo (o gallineta o lluerna)



 1-Aquest verb es fa servir també per mostrar incredulitat i perplexitat en l´expressió m´atasto se ghe son: 'no m´ho puc creure'. A l´altra banda de la frontera, a Menton, amb parla de transició entre lígur i provençal, fan (feien) servir el verb 'tocar' en una expressió gairebé idèntica (en aquest relat, un moribund que no té ni un ral vol enredar un notari fent veure que té grans possessions: -Scià scrive, sciù nutari, scià scrive. A mun figl’ Giausè,üna vigna, ver de Guarbi. -Una vigna ver de Guarbi? -U nutari se toca s’y es.

Batalles i la Gran Guerra

  Fa un temps un "vell genovès", en Zòrzo -Giorgio- Celoria, que col.labora amb l´Acadèmia de la llengua genovesa, ens va enviar un text que vam fer servir per una entrada; l´entrada acabava senyalant la (relativa) semblança entre els dialectes lígurs i els vènets. Ara en Giorgio repren el fil d´aquesta similitud amb un text on parla de llengua però també de moltes altres coses. La capacitat de síntesi d´aquest nostre amic és sorprenent: en unes poques línies trobem lingüística, records i anècdotes personals, i també història regional i universal (i ja sabem que a la història de la humanitat la gran protagonista és la guerra)

Ai tenpi de Repùbliche, i Veneçièn no són mâi vegnûi into Mâ Ligùre, ciutòsto en i Zenéixi ch'èn anæti in cà (câza) de liâtri a sunâli a Curtula e a Chioggia, ma nonostânte a rivalitæ, émmo tante paròlle pægie e ch'àn o mèximo són. Inti ànni 50 són anæto (Andæto) con di mæ Bàrbi a sciâ in sciô Bondone vixìn a Trénto. Into rifûgio gh'eâ n'âtro gruppo, parlâmo tùtti cianìn, ma sentìmmo domandâ "panètto", se sèmmo isê domandando s'êan Zenéixi, no êan Trentìn e con nostra sorprèiza l'ommo co-a bàrba ch'o s'êa giòu, ne pàiva de conósce da sénpre, o l'êa o fìggio de Cesare Battisti.

En l´època de les Repúbliques, els venecians no van venir mai a la mar lígur, més aviat són els genovesos que vam anar a casa seva a Cortula i Chioggia* a . Però tot i la rivalitat, tenim tantes paraules semblants i que sonen igual. Als anys 50 vaig anar amb uns oncles a esquiar al mont Bordone** a prop de Trento. Al refugi hi havia un altre grup, parlàvem tots baixet, però vam sentir demanar “panètto”, ens vam alçar preguntant si eren genovesos. No, eren trentins i amb sorpresa nostra l´home de barba que s´havia girat, ens semblava que el coneguéssim de sempre: era el fill de Cesare Battisti***

* i **: Chioggia (al Sud de Venècia) i els Alps, amb Monte Bordone just a l´Oest de Trento:

  

   

  a Chioggia i a Curzola (Dalmàcia) van tenir lloc dues famoses batalles entre genovesos i venecians. 

  (afegim que al segle XII ventimigliesos i genovesos lluitaven entre ells però també col.laboraven amb els catalans en la presa de Tortosa; i que dos segles més tard els lígurs lluitaven contra Venetos, Cathalanos et contra quoscumque inimicos et rebelles comunis Ianue)

 

*** Cesare Battisti, nascut el 1875 a Trento quan el Trentino formava part de l´Imperi Austrohongarès, va ser un irredentista italià. Durant la primera guerra mundial, en la qual va lluitar al bàndol italià, fou arrestat per les forces austríaques i condemnat a mort.

  No sentim cap mena de simpatia envers l´irredemptisme italià (en aquest cas concret tampoc una antipatia especial: Battisti va ser socialista i la seva esposa una coneguda opositora al feixisme), però, veient la cara de satisfacció del botxí de Battisti i la dels assitents a l´execució, no podem deixar de pensar en l´estupidesa que ens distingeix com a humans.

Remenant sorra i etimologies

 Entrada publicada originàriament aquí, i "transportada" a aquest blog

Aquests peixos barbuts -una barba amb només 2 pèls, però ben visibles- són molls -o rogers de Barcelona en amunt. Es diferencien entre ells perquè el que rep el nom científic Mullus surmuletus, el moll de roca, té el cap menys vertical, arriba a una major grandària, té una primera aleta dorsal acolorida  i viu a zones rocoses i més properes a la costa -però d´aquest darrer aspecte parlarem més avall

Ballesteros i Llobet; Flora i fauna de la mar Mediterrània (2015)

Rondelet només en va descriure un, a qui en l´edició llatina de la seva obra ja va donar el nom mullus barbatus. Sembla en efecte, pel perfil del rostre, l´actual moll de fang M. barbatus. Això sí: el montpellerenc va dir que hi havia diferents molls amb barba -i a més va incloure a la mateixa "família" i sota el nom mullus (surmulet a l´edició francesa) altres peixos, entre ells alguns com aquests. En parlarem en una altra entrada. Avui direm quatre coses sobre els noms dialectals dels molls, dedicarem un parell d´apartats a parlar de l´etimologia de mullus, i abans d´afegir un petit annex amb textos, direm quatre coses sobre la distribució de les dues espècies. Tot plegat acompanyat d´uns videos que no ens han quedat malament del tot.

   Rondelet va resumir els noms regionals del peix -amb aquest moil que, com veurem més avall, no sembla ser (o només ser) una referència a la denominació catalana 

(de surmulet derivaria el castellà salmonete -vegeu per exemple el llibre del Miquel Duran, publicat precisament a l´editorial Moll- però a la wikipedia castellana semblen tenir en compte només la comparació amb el salmó)

Surmulet, rouget-barbé, triglia, moll.. són noms que poden ser aplicats a tots dos peixos, però evidentment també trobem denominacions per cadascun d´ells en concret; en resumim (de manera aproximativa) unes quantes:
en francès: rouget de roche i rouget de vase; de vegades surmulet pel primer i rouget pel segon. En occità rogié de roca i rogié testa plana -però hem vist que en temps de Rondelet a Marsella Triga. En lígur (de Ventimiglia) Treglia de scögliu i treglia de fangu:

 Treglia barbina, de fangu - Mullus barbatus A Tréglia barbìna a l’à u scafu cu’a furma alongà, in po’ atapìu ai lai, ch’u l’é recüvertu de scaglie de bon strepà.

 Treglia veràixa, de scögliu - Mullus surmuletus A Tréglia veraixa a l’à u murru alongau e in po’ de sbiecu d’â schina russa, i lai rösai cun tre o catru righe giaune pe’ longu e ina riga russuscüru. (..) Urdinaria inte marine d’Itaglia, a vive da veixin ai fundi de roche
http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf 

En vènet, tal i com veiem al diccionari Boerio, els noms són respectivament tria i barbon. Aquest internauta triestí els té clars, i sap que tria correspon al peix que pot arribar a ser més gran (el moll de roca)

e ovviamente che barboni xe triglie? in realtà vedo spesso in pescheria barboni più pici e triglie più grandi. Barbounia xe istesso in grego. 

un altre triestí:

beh, per esser esatti barboni xe un termine italian, come senzatetto, el francese clochard... che in triestin i barboni xe i pessi!  triglie in italian, barbùnia in grego..

come se disessi in bon triestin sti "barboni"? strazòn?

una cosa interessant que veiem en aquests dos comentaris triestins és que el grec, donant del mot triglia al vènet (i altres llengües italianes), n´ha pres al seu torn el nom barbone. Al text de Rondelet ja hem vist que una forma mixta greco-veneciana era la que es feia servir a Creta

Un fet curiós és que en grec modern, com ens recorden alguns diccionaris, barbouni no només designa aquest peix barbut sinó també... una dona atractiva: µπαρµπούνι (το){µπαρµπουν-ιού|-ιών} 1. ψάρι µε κόκκινο χρώµα,που αλιεύεται κυρ. για το εύγευστο κρέας του ΣΥΝ.τρίγλη 2.(µτφ.) ως χαρακτηρισµός εύσωµου ανθρώπου ή ελκυστικής γυναίκας 

Feia temps que no penjavem res sobre les nostres versions dialectals de Pinocchio; aquí va el moment en el qual Pinocchio cau a la mateixa sàrcia que uns molls.

 Haurem de preguntar als pescadors si és veritat que pesquen molls... però no els arriben a tastar ni gaire ni gens

Quau pren lu ruget n’en manja pas gayde : “Qui pêche le rouget n’en mange guère” (tant sa vente est lucrative...). la lenga dau grau de Palavas

Que pren lou rougié, n'en manjo gé, di lou prouverbi ço que voou dire qu'es un pei requis e que si vende fouesso chier http://www.cieldoc.com/libre/integral/libr0844.pdf

els que sí que es passen el dia menjant -o mirant de- són ells. Potser per això alguns autors clàssics els van considerar el peix més àvid

                               *************************

 Pel que fa a l´etimologia de mullus: Isidor de Sevilla la va relacionar amb mollis 'tou', vegeu aquí; és una etimologia habitualment descartada pels estudiosos, però aquí semblen prendre-la en consideració.
(com a curiositat: mollis sí que sembla ser al darrera del nom regional per un peix semblant al lluç, el molo, que a la Romanya sembla que anomenen Mulet)

D´altres autors van relacionar el mot amb mulleus, adjectiu aplicat a unes sabates de color vermellós; ho veiem llegint Plini, en una traducció francesa (veurem aquest text ampliat més avall):

Fenestella dit que leur nom de mulles leur est venu de la couleur des mules, espèce de chaussure

en una traducció anterior van sostenir en nota a peu de pàgina que l´ordre era l´invers: el nom de les sabates derivaria del del peix. Al wiktionary semblen creure el mateix

l'efpece de furmulet la plus commune, & en même tems la plus vile, felon l'exprefion de Pline,eft le furmulet barboteux, c’eſt-à-dire le furmulet bourbeux (lutarius) (.) Or il eſt évident que mullus (..) eft fynonyme de lutarius; puiſque fi lutarius vient de lutum, boue, fange, limon, mulus vient, fans contredit, de mul, qui fignifie boue, fange, limon (..) Il réfulte de cette recherche (..) que le Pere Hardouin a eu raifon de fouçonner qu'il falloit, avec Feſtus, dériver la dénomination des fouliers rouges appellés mullei, du poiffon à écailles pourprées, nommé mullus, & rejetter par conféquent l'étymologie bizarre & forcée de Féneſtella.

De [1] mullus (« surmulet, rouget ») à l’origine un adjectif signifiant « de couleur rouge », usité uniquement dans la locution mulleus calceus.

Plus avant de l’indo-européen commun *mel [2] (« noir ») qui donne le grec ancien μέλας, mélas («noir»), μύλλος, mýllos  («mulet (poisson)»)(..)

cosa curiosa: si és cert que el nom dels nostres peixos deriva d´un myllos grec que denota un color, i si és cert, com va sostenir P.Barbier, que l´afegit "sur" es refereix al color vermellós, aleshores la denominació anglesa red surmulet que veurem més avall voldria dir una cosa així com 'vermell negrós vermellós'

Es tractaria en tot cas sempre d´apel.latius referits al color del peix, però -i aquesta és la part més interessant i per nosaltres desconcertant- habitualment no només es posa en relació el llatí mullus i el grec myllos, sinó que directament es considera que el nom del moll és un prèstec del mot grec que es referia però a un peix totalment diferent -en vam parlar a entrades anteriors; aquí n´aprofitarem algun text-. Aquesta teoria de l´ictiònim grec traspassat al llatí per designar un altre peix sembla la més habitual

                        Ernout-Meillet; Dictionnaire étymologique de la langue latine 

Mullet. edible type of spiny-finned fish, mid-15c., from Anglo-French molett (late 14c.), Old French mulet, from Medieval Latin muletus, from Latin mulettus, from  mullus "red mullet," from Greek myllos a marine fish, related to melos "black" 

https://www.etymonline.com/word/mullet

La teoria de Paul Barbier, a la Revue des langues romanes, va ser molt diferent: només el català moll seria derivat de mullus; surmulet, en canvi, provindria de la comparació amb el mul. El mateix passaria amb la denominació habitual francesa i anglesa per les llisses, mulet

                                               https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19878g/f175.image 

Això ens porta a una altra qüestió interessant: la relació entre els noms dels molls i les llisses. 

  Abans un altre video: és indubtable que als molls els agrada remenar el fang; gairebé ens va saber greu interrompre´ls 


Aquí la cosa es complica encara més. Si fem cas de la Treccani, el nom regional per les llisses provindria de mullus 'moll'; és a dir que potser myllos, un nom grec d´un peix desconegut -tot i que per alguns, curiosament, era precisament una llissa- hauria estat pres pel llatí sota la forma mullus per designar-ne un altre, el moll, i d´aquest nom llatí hauria arribat la denominació d´un tercer peix, la llissa:

mulétto2 s. m. [der. del lat. mullus, che indicava però la triglia; la stessa origine e trasposizione di sign. ha il fr. mulet]. – Nome livornese e siciliano di alcune specie di muggini.

 (i en canvi fan derivar Surmulotto, nom regional del moll, de mulet, nom de la llissa: surmolòtto2 s. m. [adattam. del fr. surmulet, comp. di sur- «sur-» e mulet «muggine»,(..)]. – Altro nome della triglia di scoglio (Mullus surmuletus) )

https://archive.org/stream/etymologischesw00unkngoog#page/n321/mode/1up/search/mullus 

La lexicografia francesa sembla apostar en general per una solució intermitja entre Barbier (derivació de mul) i Treccani (derivació de mullus), i parla d´un creuament de formes inicials mullus amb mul.

 Siguin quines siguin les etimologies correctes -i no és descartable que la més correcta sigui la que comentem al final-, el cas és que en algun punt els noms francesos i anglesos dels molls i de les llisses es van creuar i han seguit camins gairebé paral.lels, amb aquest "sor" inicial -o els grey i red- que hauria servit per a distingir les denominacions.
Molts autors es van encarregar de destacar les diferències que separen aquests peixos de nom similar

                             Jacques-Joseph Baudrillart; Traité général des eaux et forêts, chasses et pêches (1827)

 Most of the species belong to the genera Mugil, the mullet of all English-speaking      people, although not at all related to the red mullet or surmullet of the ancient Rom-ans, Mullus barbatus.

https://archive.org/stream/guidetostudyoffi02jord#page/219/mode/1up/search/mullet 

  Robert Hamilton; British fishes

Pierre Belon, contemporari de Rondelet, i més tard el traductor d´Aristòtil ja van avisar de les possibles confusions entre el mulet -però Belon el va escriure amb dues 'l's- i el surmulet





una de les confusions possibles, extreta del llibre d´en Miquel Duran

Un cas semblant, trobat en un diccionari d´anglès americà -varietat en la qual, com veiem al segon text, mullet sol (sense l´afegit grey) hauria de designar la llissa

https://www.merriam-webster.com/dictionary/mullet

https://www.collinsdictionary.com/dictionary/english/mullet

 Per tant mullet sol (sense el grey) seria la llissa en anglès dels Estats units, però veiem a continuació com el traductor americà d´Ateneu va fer servir efectivament el simple mullet per designar de vegades les llisses, però en altres punts va fer servir grey mullets, i en d´altres el simple mullet va designar els molls -anomenats també al llarg del text red mullet- o l´enigmàtic myllos

  més endavant en el text va traduir el diminutiu de triglé amb 'little mullets'

 en aquest llibre britànic fan servir el simple mullet per anomenar la llissa (que de fet en aquest altre llibre anglès consideren 'the true mullet' per oposició al moll) i per tal de desfer l´error d´un traductor anterior que les havia anomenat barbels

Denominació Barbel que, per cert, a part de servir per designar peixos d´aigua dolça, també és la que va fer servir el primer traductor anglès de Plini per designar... els molls 

Of all other fishes of any good account, the Barble is next, both in request, and also in plentie. Great in quantitie they are not: for hardly shall you find any of them weigh above two pound, neither will they feed and grow in stewes and ponds. They are bred onely in the Northren sea

(vegeu el text ampliat a apèndix)

Tornant breument al nostre traductor americà d´Ateneu: en aquesta enumeració de peixos hauria pogut fer servir 3 cops el mot mullet, però ho va deixar així: κεφάλου (..) τρίγλη (..) μύλλος  cephalus (..) red mullet (..) mullet. El cephalus és un altre nom grec de llisses, però o bé el traductor no el va considerar segur, o bé no va voler traduir-lo com a mullet -nom repetit al final- I en canvi en una altra traducció, ara anglesa, del mateix clàssic, el grec myllos és el que queda inalterat (myllus) i qui rep el nom mullet és el moll 

 Aquí alternen mullet i red mullet per designar el moll:

en aquest llibre recent el moll és el mullet i la llissa el sea-mullet

en aquest diccionari francès no tan recent a l´entrada muge 'llissa' van reenviar a 'surmulet' i van acabar dient

com si dos noms coincidents -però potser precisament coincidents per simple coincidència- justifiquessin establir un paral.lelisme entre animals diferents.

i aquí el que semblen directament dos errors, el primer provinent d´un autor de prestigi, que va descriure clarament les llisses però les va anomenar mullus surmuletus -es tracta d´un autor que tendia a anomenar els molls amb un simple mulet-. Al segon text anomenen els molls mugili

els molls s´estan al fons com les escórpores, però a diferència d´aquestes, semblen bons nedadors. Tot i que aquí van acabar perdent la sincronia perfecta que portaven: 

Tornem a l´etimologia dels molls i les llisses. Particularment ens sedueix la idea d´un origen diferent pels noms dels molls i de les llisses -amb confluència final en mulet-. Aquest text medieval d´Albert el Gran va separar dos noms mullus i mulus, i seria un punt a favor d´aquesta hipòtesi. Però tal i com diuen aquí, sembla que en realitat aquest mulus està basat en la descripció que va fer Plini dels molls i, en consequència, tant mullus com mulus es referirien a aquest peixos -i el nom Mugil és el que Albert va fer servir per les llisses-

le « limon » ne serait-il pas la nourriture du Mullus barbatus ? L’élément de description (..) fait penser au rouget barbet de vase.  (..) Thomas de Cantimpré (..) et Albert le Grand (..) consacrent tous deux un paragraphe au mulus et un autre au mullus, y donnant respectivement à peu près les mêmes informations et s’inspirant, pour le mulus, de Pline et, pour le  mullus, d’Isidore de Séville. Or, le mullus de ces deux encyclopédistes est distingué du mulus par Stadler (..) et identifié comme le «grey mullet», le Mugil chelo Cuvier, 1829,(..). Au contraire, De Saint-Denis, dans les deux ouvrages cités plus haut,a soutenu que le mullus de Pline ne pouvait pas être un mulet https://www.unicaen.fr/puc/sources/depiscibus/consult/hortus_fr/FR.hs.4.61 

(en aquest altre text, que pengem com a apèndix, sostenen en canvi que aquest mulus sí que és una llissa)


Més important potser: Valenciennes -continuador de l´obra de Cuvier- va considerar que les denominacions Muge,meuille (nom aquest de l´atlàntic,p.ex. del Peiteu; cf Mejèlle a le Marche) i mulet eren totes variants regionals de mugil -no de mullus per tant

Cuvier/Valenciennes; Histoire naturelle des poissons vol 11 (1836)

meuilles i meuilletz a les obres de Rabelais; i en un diccionari antic però penjat molt recentment a la xarxa: G.Musset; Glossaire des patois et des parlers de l'Aunis et de la Saintonge

Duhamel va citar aquest meuille, però fixem-nos que aplica també, creiem que impròpiament, el nom mullus a les llisses. 

 El fet que vagi donar com a traducció alemanya de 'llissa' Meerbarbe, que és el nom habitual dels molls, potser no és ben bé un error: el mot sembla que es pot aplicar, secundàriament, a les llisses. Aquest cop el punt de contacte entre molls i llisses potser seria el Barb: peix de riu amb barba però de forma semblant a la de la llissa

 En aquest llibre no descarten l´explicació de Valenciennes però tampoc la influència posterior de la comparació amb el mul a l´hora de donar el mot mulet. 

 I una cosa semblant hauria pogut passar amb un meill/moil 'moll' procedent de mullus tal i com diuen en aquest diccionari bretó (al mateix diccionari veiem per cert que meill també vol dir 'molí', en bretó). Meuille ´llissa' per una banda i meill 'moll' per l´altra -però potser derivat més probablement de mullus que no pas de mugil-podrien haver confluït en mulet, afegim nosaltres

A aquestes alçades segur que ja heu vist que darrera dels molls sempre hi ha un convidat; en parlem tot seguit

                                                               ******************************

Evidentment els grecs i llatins van conèixer els nostres peixos. Ho demostra aquest famós text de Plini que, però, deixa dubtes per resoldre. A continuació pengem una traducció clàssica francesa (i al final del post, a mena d´apèndix, dues d´angleses). En aquesta traducció semblen dir-nos que el moll de fang és molt apreciat i, a continuació, que no ho és gaire -i que sempre remena pel fang i té el sard a l´aguait per prendre-li el menjar-. I que el moll de roca no es troba al Mediterrani

XXX. [1] Des autres poissons estimés, les plus recherchés et les plus abondants sont les mulles (rouget, mullus barbatus, L.); leur grosseur est médiocre, rarement ils pèsent plus de deux livres, et ils ne croissent pas dans les viviers et les piscines. Ou ne trouve que dans l'océan du Nord et la partie voisine de l'Occident les mulles de plus de deux livres (m. surmuletus, L.). Au reste, il y en a plusieurs espèces : les uns se nourrissent d'algue, les autres d'huîtres, d'autres de limon, d'autres de poisson. Us ont pour insigne un double barbillon à la lèvre inférieure.

[2] Le rouget de vase est le moins estimé. Il est constamment accompagné d'un autre poisson, appelé sargus : le rouget fouille la vase, et fait sortir l'aliment que l'autre mange.

ara vegem Cuvier matisant que el moll de roca sí és present al Mediterrani a una de les notes que va fer per l´altra traducció francesa clàssica 

En tot cas la idea que el moll de roca (el que en canvi en lígur és el 'moll vertader' treglia veràixa -però aquí sostenen que la triglia verace lígur és el moll de fang) no és habitual a les nostres costes sembla haver tingut fortuna. Ja hem vist per exemple que Rondelet (o Belon, però el dibuix d´aquest darrer potser no és tan clar) no en va parlar; en aquest cas però pot ser que senzillament no hagués distingit o cregut important distingir dues espècies que són tan semblants que per alguns autors eren en realitat una; de fet en una traducció francesa que hem vist més a munt (antiga però que creiem posterior a la nomenclatura oficial linneana) van afirmar que de moll només n´hi havia un: 

un altre text amb un petit repàs històric sobre aquests dubtes

Francis Day; The fishes of Great Britain and Ireland (1880)

 (al mateix llibre veiem per cert que un dels noms del llobarro és white-mullet)

La idea que el moll de roca és poc comú al Mediterrani va ser repetida per diferents autors. Per exemple Saint-Denis (en un llibre que hem aconseguit recentment):

                                                    P. OVIDII NASONIS HALIEUTICON. VOLUME ll

des de Marsella, la mateixa opinió:

1° Rougié de roco (Pomatomus surmuletus). — Aqueou pei qu'es a boudres din l'Oucean mai que din la Mieterrano, es lou pu gro dei rougié;

2° Rougié a testo plato (Fr. Rouget barbet. Sc. Mullus barbatus). — Aqueou rougié qu'es especiaou a nouestro mar, es pu pichoun que l'aoutre e soun mourre toumbo dre su sa gargamelo

 però als Annales del Museu de Marsella gairebé només van citar el moll de roca, i el nissard Risso va considerar-lo més habitual (la qual cosa va generar l´estranyesa d´altres autors)

Al seu text veiem, per cert, que les denominacions nissardes dels dos peixos són a 'mig camí' d´Occitània i d´Itàlia: rouget per un però streglia per l´altre. Hem vist més amunt que potser la denominació procedent del Triglé grec també va existir a Marsella

 Vegeu també aquí, on el lingüista croat Vojmir Vinja va considerar evident que el barbone citat en un document medieval de Pola (Ístria) havia de ser el moll de roca: Dans de barbonis il s'agit evidemment de rouget de roche (Mullus surmuletus) connu depuis l'Antiquité pour l'excellence de sa chair.


 I ara ve quan demostrem un cop més que escrivim sobre coses sense conèixer-les realment: tots aquests molls que estem veient als nostres videos... són molls de roca o de fang? 
Diríem que de fang, sobretot tenint en compte la manca de coloració de la primera aleta dorsal -compareu-la amb la d´un moll vist l´any passat a una platja de sorra fina

 però ens estalviariem dubtes si en sabéssim més i si a tants llocs no diguessin que el moll de fang es troba a gran fondària -vegeu la imatge inicial, on el situen a partir de 20 metres, o aquest article de la wikipedia francesa, on el situen a partir dels 100 metres-. Potser seria millor que diguessin, com fan a la wiki italiana, que es troba a profondità comprese tra pochi centimetri e alcune centinaia di metri. O dir, com en aquest article sobre la platja de Torredembarra (on per cert ens informen que el moll de roca és més freqüent; potser es tracta d´una platja de sorra fina) que el que es veu a poca fondària són individus joves. O dir com Rondelet, i ara tornem als clàssics, a l´edició llatina del seu llibre: Ariftoteles mullum inter litorales numerat. Item Oppianus & Plinius. Galenus inter pelagios. Qui barbati funt, in litoribus fepius capiuntur 

  D´altra banda podem asegurar que aquests molls de fang filmats fa uns dies no només eren a poquíssima fondària sinó que eren ben a prop de les roques -de fet naltros ens trobàvem asseguts damunt d´una.

 En tot cas està clar que si el moll que Plini i Aristòtil van veure seguit d´a prop de sards és mullus barbatus, aquest ha de poder ser vist mentre remena la sorra a poca fondària. 

Si poguessim convidaríem Plini i companyia a una de les platges de Cambrils, farcida de molls -una platja molt romana, per cert- Aquests savis de l´antiguitat podrien comprovar, un cop més, el que ja sabien: que al darrera d´un moll sempre apareix, dissimulant, un sard (o una variada), disposat a aprofitar la feina dels molls per trobar el seu menjar

Foto de l´estiu passat que ara reciclem: el sarg mira el moll i li diu "Què fas que no remenes la sorra? Tinc gana.."

Apèndix

Per qui hi estigui interessat/da o qui domini la gramàtica històrica del llatí -malauradament no som dins d´aquest segon grup-, un text on semblen dir que a la parella llatina mulus-mullus cada membre es va mantenir independent i l´un no va derivar de l´altre:

What about cases like mūlus ‘mule’ vs. mŭllus ‘mullet’ the two contrasts of which are reflected in Cat. mul vs. Moll  http://conf.ling.cornell.edu/weiss/Observations_on_the_littera_rule.pdf  

tampoc hi entenem tant com voldríem d´etimologies llatines-gregues-indoeuropees, però consultant el wictionary sembla que en el fons les dues possibles etimologies de moll, la que el fa vindre del llatí mollis 'tou' i la que el deriva de -mel 'tacat' estarien relacionades, provinents totes dues d´una arrel que vol dir 'esmicolar':

Mollis From earlier *molduis, from Proto-Indo-European  *(h₂)moldus  (“soft, weak”), from Proto-Indo-European  *mel- (“soft, weak, tender”). Cognates include Latin mola, 

Mola From Proto-Indo-European *melh₂- (“to grind, crush”), from *mel-. Cognate with Latin mollis, Ancient Greek μύλη (múlē), English meal.

Μέλας From Proto-Indo-European *melh₂-.

aquest text és molt interessant però també és un clar exemple de la complexitat del tema i dels errors que pot comportar; hi trobem l´afirmació que M.surmuletus no és un peix de la Mediterrània; que el mulus d´Albert el Gran és una llissa -hem vist que la descripció correspon a la del moll; que l´únic derivat de mullus pels molls és "espanyol"; o que els noms del moll derivarien de la comparació amb el mul.. tot i que aquesta comparació no té, diuen, fonament:

C’est un diminutif dérivé de mulus, qui désignait dans la langue classique, un « mulet », mais l’hybride de l’âne et de la jument et non le poisson. Un paronyme écrit avec une géminée, mullus, servait bien à nommer en latin un poisson, mais il s’agissait du rouget, sous les deux espèces du rouget-barbet de vase (Mullus barbatus Linné, 1758), commun en Méditerranée, et du rouget-barbet de roche ou surmulet (Mullus surmuletus Linné, 1758), qu’on rencontre sur les rivages de l’océan Atlantique, de la Manche et de la mer du Nord. En revanche, c’est le terme mugil que la langue classique réservait aux mulets, et plus particulièrement à l’espèce réputée pour son agilité, le mulet sauteur, qu’on peut reconnaître dans les descriptions de Pline (Plin. nat. 9, 54) ou d’Isidore de Séville (Isid. orig. 12, 6, 26)54. (..) ; cependant Albert le Grand distingue mullus, au sens de surmulet, et mulus, qui serait le mulet à grosses lèvres (Mugil chelo Cuvier, 1829 ou Chelon labrosus Risso, 1827)56. Si on considère la postérité des deux termes dans les langues romanes, on constate que mugil pour désigner le mulet s’est maintenu tout au long de la latinité et qu’il a produit des représentants romans bien attestés fr. muge, it. muggine, mugello, et muge, esp. múgil, ptg. Mugem. Il ne semble pas en être de même pour mul(l)us, qui, au sens de rouget-barbet, ne paraît pas avoir connu une grande fortune dans les langues romanes57 57 Une première recherche sur le site Fishbase ne nous a permis de relever que l’espagnol moll.  (..) Voir sur ce point les notices étymologiques du CNRTL et d'A. REY, s.v. mulet. L’homonymie des désignations du quadrupède et du poisson, favorisée par les fluctuations dans la notation de la géminée, aura probablement entraîné un glissement de sens du rouget au mulet pour le poisson. La notice du CNRTL consacrée au fr. mulet note que l'aspect du poisson évoque la lourdeur des formes [on peut aussi ajouter la couleur] du quadrupède : or cette ressemblance vaut peut-être pour le mulet, mais certes pas pour le rouget-barbet.

https://www.cairn.info/load_pdf.php?ID_ARTICLE=ANNOR_622_0139 

per tot plegat no és estrany que fins i tot els mestres arribin a tenir dubtes:

                                 Joan Coromines; Llengua i pàtria

Acabem amb les dues primeres traduccions angleses del fragment de Plini:

Of the remaining fish that are held in any degree of esteem, the mullet¹ is the most highly valued, as well as the most abundant of all; it is of only a moderate size, rarely exceeds two pounds in weight, and will never grow beyond that weight in preserves or fish-ponds. These fish are only to be found in the Northern Ocean,² exceeding two pounds in weight, and even there in none but the more westerly parts. As for the other kinds, the various species are numerous; some³ live upon sea-weed, while others feed on the oyster, slime, and the flesh of other fish. The more distinctive mark is a forked beard, that projects beneath the lower lip. The lutarius,⁴ or mud-mullet, is held in the lowest esteem of all. This last is always accompanied⁵ by another fish, known as the sargus, and where the mullet stirs up the mud, the other finds aliment for its own sustenance. The mullet that is found on the coast is not⁶ highly esteemed, and the most esteemed of all have a strong flavour⁷ of shell-fish. Fenestella is of opinion, that this fish received its name of mullet [mullus] from its resemblance to the colour of the red or mullet-coloured shoes.⁸ 

1 Cuvier says that this is the τριγλαof the Greeks, the triglia of modern Italy, the rouget of Provence, and the Mullus barbatus of Linnæus.

2 The coasts of La Manche, Cuvier says, and the Gulf of Gascony produce a kind of mullet of larger size than usual, varied with stripes of a yellow colour. This, the Mullus surmuletus of Linnæus, is also to be found in the Mediterranean, but much more rarely than the smaller kind, which is red all over. 

3 Aristotle, Hist. Anim. B. viii c. 5; Ælian, Hist. Anim. B. ii. c. 41; and Oppian, Halieut. B. iii. 1. 435.

4 Hardouin says that it is larger than the sea-mullet; and that it dwells in muddy or slimy spots in the vicinity of the sea-shore.

5 Aristotle, Hist. Anim. B. viii. c. 5.

6 Probably from the fact of its living in the mud. "Doctors differ" on this point. Aristotle, Hist. Anim. B. viii. c. 16, says that shore-fish are superior to those caught out at sea; while Seneca, on the other hand, Nat. Quæst. B. iii. c. 18, says that rock-fish and those caught out at sea are the best.

7 He would almost seem to imply by this that they feed upon shell-fish: but Hardouin has a note to the effect, that Pliny does not mean that they live on shell-fish, as it would be impossible for them to break the shell to devour the fish within, but only that they have the same flavour as shellfish. But query as to this explanation.

8 On the other hand, Isidorus says that the mullet-coloured shoes were so called from the colour of the fish, which, indeed, is most probable. These shoes were made of a kind of red Parthian leather, probably not unlike our morocco leather. Festus seems to say that they were worn in general by all the patricians; but the passage of Varro which he quotes, only shows that they were worn by the curule magistrates, the consul, prætor, and curule ædile.

http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus%3Atext%3A1999.02.0137%3Abook%3D9%3Achapter%3D30

Of all other fishes of any good account, the Barble is next, both in request, and also in plentie. Great in quantitie they are not: for hardly shall you find any of them weigh above two pound, neither will they feed and grow in stewes and ponds. They are bred onely in the Northren sea: and never shall you see them in the coast of the West Ocean. Moreover, of this fish there be sundrie sorts. And they live all of Reites and Seawds, of Oysters, of the fat mud, and of the flesh of other fishes. They have all of them two beards, as it were, hanging downe evidently from their nether jaw. The worst of all this kind, is that which is called Lutarius. And this fish hath another named Sargus, that willingly evermore beareth him companie: for whiles hee is rooting into the mud (whereof hee taketh his name) then commeth the Sargus, and devoureth the food that is raised therewith. Neither are the Barbels much accepted that keepe neare the shore, and in the river within land. But the best simply are those that tast like unto the shell-fish Conchyliu. Fenestella gave them the name Mulli, of certaine moyles or fine shoes, which in colour they doe resemble. They cast spawne thrice in one year at the least: for so often their yong Frie is seene. Ourgreat belligods say, that a Barble when hee is dying, changeth his hue, and turneth into an hundred colours: the proofe and experience whereof may be seene if he be put into a glase: for through it, it is a pretie sport to see how he altereth and changeth his skales being readie to die, one while into a pale and wan colour, otherwhiles into a reddish hue, one after another for many times together. M. Apicius (who was a man of all others most inventive and wonderfull for his wittie devises to maintaine riot and excesse) thought it was a singular way to stifle and kill these Barbels in a certaine Pickle, called the Romane Allies sauce, (see how even such a thing as that, hath found a surname forsooth and a proper addition.) http://penelope.uchicago.edu/holland/pliny9.html