dilluns, 21 de gener de 2013

Arrambar amb tot

    En català un dels significats secundaris del verb arrambar (probablement el seu significat més d´actualitat) és el de 'prendre, endur-se un d´un lloc tot el que pot': alguns polítics s´aprofiten de la seva situació per arrambar amb tot1

   Arrambar també vol dir apropar molt una cosa a una altra (o en l´ús pronominal apropar-s´hi un mateix), de vegades per fer espai.

   Donat que, tal i com ens diu el GDLC, arrambar és un possible manlleu d´algun dialecte provençal o italià, com a terme nàutic ('acostar molt, abordar'), creiem factible que el manlleu provingui de la Ligúria2. En Joan Coromines va escriure a l´entrada corresponent del seu Diccionari etimològic que és entorn de Gènova (..) on aquest mot presenta els senyals més antics i abundosos d´autoctonisme. Ja el trobem, afegeix, en rimes del s. XIII.


  De fet, segons l´Enciclopedia Treccani la paraula ha arribat a l´italià també a través d´algun "dialecte":

arrembare v.tr. [voce di origine dial., di etimo incerto; cfr. genov. arrembà «appoggiare», pis. arrembà «afferrare»] (..). Assalire una nave per l´arrembagio

 
   Acabem amb uns exemples extrets, un cop més, de la versió genovesa de Le avventure di Pinocchio:

Cap. 6: O l´arremba i pê bagnæ vixin ä stiva [appogiando i piedi fradici (..) sopra un caldano]

12: o l´incontra na vorpe ranga e n´gatto òrbo che se rebellavan avanti, arrembandose ùn contra l´ätro [incontrò per la strada una Volpe zoppa da un piede e un Gatto cieco da tutt´e due gli occhi, che se ne andavano là là, aiutandosi fra di loro]

20: poei arrembâve n´pō da na parte, tanto da lasciâme passâ? [che mi farebbe il piacere di tirarsi un pochino da una parte, tanto da lasciarmi passare?]

36: mostrandoghe n´marionetto tutto stropiòu, arrembòu a na caréga [gli accennò un grosso burattino appoggiato a una seggiola]


 Edit: a més del significat que ens aporta l´Andrea Acquarone al seu comentari, podem afegir també aquesta accepció de la paraula, de nou vinculada a la picaresca: la de 'encolomar, fer passar una cosa pel que no és':
ànche alôa i pescoéi t’arenbâvan di pésci no goæi fréschi. (Franco Bampi)

  


1- El Diccionari Alcover i Moll recull només l´ús no preposicional (arrembar + OD) quan el verb té aquest significat. No és un cas únic, com podem veure aquí. El GDLC admet les dues opcions: arrambar amb alguna cosa i arrambar alguna cosa

2- Als parlars de la Ligúria és bastant habitual trobar una vocal (a) prostètica en paraules que comencen per r: a apart d´arrembâ, seria també el cas d´arrestâ o d´arrufâ (it. arruffare) que té, per cert, un ús molt semblant al del català en expressions com arrufâ o naso, arrufar el nas.


2 comentaris:

  1. a mi em sona també "o gh'à arembou un mascon" osigui li ha fotut una pallissa (no estic segur del català; it. pugno).ho sento per aportar sempre només contribucions de llengua parlada, però al igual son les que no es poden trovar gaire als llibres. dela part dels estudis més cultivats hé descobert que la forma del ligur occidental per dir aquì (zen. chì/chie) que allà diuen "cuzì" (pronunciat a la italiana osigui amb "z" al so meridional dela paraula "zucchero"), i bé al document del segle XV, una reuniò del consell dels grands (conseggio di ansien) comensa dient (no puc citar precis ma il sentit es aquet): "Ecelentissime scignorie che coçì sei reunie,...". A l'italià aulic seria "costì" sinonim de "qui". Però jo li veig mesaviat la similitud amb el ici frances i el açì català. no sé com s'hada dir en occità, suposo algo semblant. Ecelentiscime scignorie, bonha sejanha e bonha neutte

    bonn-a seiann-a e bonn-a neutte; qual et sembla millor? no vull tirar la jaqueta! només un giudici, pel quel, ningù mai s'el pilleria en serio si no es tractes dela seva escullida preferida! i a sobra jo ara escric amb "h", perqué m'hé posat a normalitzar la grafia de en pinòsso - per cert, perqué no pineuggio, quin esit raro aquest pinòsso - i allà està escrit aixì. i és de relleu el fet. testimonia que encara ara està en us la primera grafia normalitzada, del 1830s, que proposava la "h". es sempre el vas de pandora, una condamna pels genovesistes, que sempre a part d'escriure'l tenen una teoria sobre com s'escriu o s'havia d'escriure l'ortografia...bojos, jo hi m'enscric...però ghò a sensaçion che sta vòtta gh'a priescimo far! que vaji bé tot allà per barna! ciao!

    ResponElimina
  2. La llengua parlada és justament a la que menys accés tinc, per tant aquest o gh'à arembou un mascon (li ha fotut un cop de puny, un clatellot..) és molt ben vingut; gràcies un cop més.
    En occità-provençal es diu "aicí". Crec (no m´ho facis jurar) que la primera part tant del "cuzì" lígur com del "costì" (i del "cosí" també) prové del ecce llatí, que també va donar lloc al "ecco" italià.
    La grafia en nh em va resultar estranya al començament. Ara m´hi he acostumat i m´agrada tant o més que l´altra.
    Per cert, el nom Pinocchio crec que no és un compost amb la paraula occhio. Per això en genovès no han traduït pineuggio. De wikipedia:
    "L'origine del nome non è chiara: se è vero che pinocchio significa «pinolo»,[1] esistono molti altri cognomi simili con pin- che derivano da Pino, ipocoristico aferetico di Giuseppino (a sua volta diminutivo o vezzeggiativo di Giuseppe, come anche lo stesso Geppetto) o anche di Filippino (da Filippo) e Iacopino (da Iacopo o Giacomo).[2] Pinocchina indicava inoltre, nel fiorentino vernacolo di qualche tempo fa, una gallina o donna piccola e un po' grassoccia ma ben proporzionata.[3]"

    Ciao!

    ResponElimina