Entrada/esborrany d´octubre 2022, emmagatzemada aquí
La producció científica llombarda del segle XIX és relativament àmplia, impossible d´abarcar en una sola entrada. Ens centrem aquí en l´obra de dos grans ictiòlegs del s. XIX. Els autors -l´un milanès i l´altre comasc- i les seves obres són:
Filippo De Filippi Pesci finora osservati in Lombardia1844
Maurizio Monti Ittiologia della provincia e diocesi di Como1846 i
Pesci di Como e Sondrio e del cantone Ticino1864
i veurem què van dir sobre un peix concret: el que rep el nom italià oficial de Lasca, en llombard Strigg (o similars). L´hem triat tot i que -o més aviat precisament perquè- no l´hem vist mai i potser no l´arribarem a veure: sembla que ja ha desaparegut d´alguns rius i és en camí de fer-ho a la resta.
intentarem veure el gran mèrit i també les limitacions d´aquests autors; limitacions que són en realitat les pròpies de l´època, degudes en gran part al fet que la fauna a banda i banda dels Alps és diferent, amb peixos norditalians absents a França o Suïssa o a l´inrevès, i amb un munt d´espècies semblants però diferents -també anant cap el Sud
El De Filippi en va parlar, de la lasca, com si fos ell el primer de fer-ho -amb nom científic propi
Però el peix ja havia estat descrit per Bonaparte uns pocs anys abans. En una trobada de naturalistes, recollida en aquest llibre de 1845, el mateix De Filippi va admetre la confusió i en va explicar les causes
El Monti al seu primer llibre va dedicar només 3 línies -les darreres al text que pengem- a parlar del peix. Això és degut a que és poc habitual a la zona que ell considerava i a que va incloure´n la descripció dins un paràgraf dedicat a un altre peix del mateix gènere (la savetta, anomenat a alguns llocs també Strigg; el nom científic que encapçala el text, C.nasus, és, ho hem vist més amunt, el d´una espècie que en realitat es troba més al Nord)
també a d´altres com el piacentí (emilià) Foresti -1ª i 2ª edició
També al diccionari romanyol del Morri. On a més veiem una cosa que ja vam comentar a l´entrada sobre els noms del moll i les llisses: el barb era sovint considerat una mena de llissa -un mulus o, com en aquest text, un cefalo. De fet Berb sembla tenir la segona accepció 'bagra' 'llissa de riu'
Ens preguntem si el De Filippi, en donar el nom científic C. jaculum, no havia pensat, ell també, en la Vandoise. Peix que és anomenat també Dard per la manera com es llença cap endavant, i que el naturalista suís Jurine havia anomenat Cyprinus jaculus (tot i que, això sí, aquest peix que ell va anomenar Vandoise és en realitat un altre, d´aleta anal àmplia)
(el vènet De Betta havia pensat de fet que el nom jaculum del De Filippi podia provenir de la forma allungata e sottile del peix)
al text d´un altre llombard, el brescià Bertoni, una altra possible confusió: anomenar Lasca el peix que és en realitat el cosí padà de l´ablette francesa
Pel que fa a la qüestió del nom dialectal: el De Filippi -ho hem vist al primer text de l´entrada- no només va donar el nom local de la Lasca sinó que va fer un breu intent d´etimologia. Al primer text del Monti hem vist que l´autor comenta que el nom Savetta és d´origen llombard però també que el naturalista semblava més interessat per l´aparició dels ictiònims en autors clàssics. Al segon llibre, en canvi, va donar la mateixa importància a la discussió sobre noms locals (el text que pengem a continuació és ampliació de la meitat dreta del text penjat més amunt) i va comentar per exemple que el nom Savetta es feia servir també més enllà de la Llombardia
en un altre text llombard -ara actual- una explicació sobre el nom Stigg:
la forma del corpo, più compressa lateralm.(ossia “stretta”), affusolata e slanciata rispetto a quella della savetta sta alla base del nome dialettale. ¶ Dial. strèt/strèc “stretto”
Tal i com veiem a la Treccani l´adjectiu italià Lasco vol dir 'allargat'. Estaríem temptats de veure-hi una motivació semblant a la del nom llombard: la referència al cos estirat del peix. Però sembla que l´origen és un altre -i és normal que així sigui: el nostre peix allargassat de fet no és autòcton a la Toscana, i el nom que ara el designa s´ha aplicat a altres peixos no tan subtils (Ja Belon i Rondelet el van considerar nom italià del rodanxó gardon francès; el peix és absent a Itàlia, però probablement els dos ictiòlegs van veure aplicar el nom a algun peix semblant). Veiem per exemple l´entrada del diccionari etimològic Pianigiani -al final de la qual torna a aparèixer el nom científic que no toca- i la de la Treccani --que ens condueix a una altra consideració ictiològica que ens sembla interessant
[dal longob.aska «temolo» (ted.mod.Äsche), con agglutinazione dell’articolo; fu prob. chiamato così per il colore cenerognolo della pelle (ted.Asche «cenere»)]. – 1. Nome di diverse specie di pesci d’acqua dolce della famiglia ciprinidi, poco apprezzati come alimento: oltre alla comune lasca (Chondrostoma toxostoma), indica a Roma e in alcune località del Lazio il triotto (Rutilus rutilus).
la Treccani, ho veiem, parla de toxostoma com a peix italià, quan en realitat només es troba a la part Sud-Est de les terres d´òc. Sembla un error de la Treccani, a no ser que segueixin una classificació (relativament) antiga que considera toxostoma i genei (i també la madrilla catalana) una sola espècie. Vegeu aquí:
en aquest interessant article (pp.58-61 del PDF) sobre els noms aragonesos dels peixos de riu, tornem a trobar aquesta identificació -en aquest cas entre l´espècie occitana i´aragonesa-catalana:
-Chondrostoma miegii Steindachner. A madrilla ye un pex endemico d’a cuanca de l’Ebro y a redolada. Ye bien conoxita. Catalán y castellano madrilla, basco loina txikia. Un sinonimo zientifico ye Chondrostoma toxostoma Steindachner.
per tant, potser en el fons hi ha alguna opció que arribem a veure el nostre peix -però no al Nord Itàlia sinó a casa nostra o al Llenguadoc.
Un petit apèndix llenguadocià per acabar: aquest peix, el toxostoma, va ser descrit per Vallot només un parell d´anys abans que Bonaparte donés a conèixer la lasca. Pengem un fragment del seu text i, al costat, fragments de Rondelet -algun dels quals citat per Vallot:
(tal i com va dir Vallot, a la figura 1 de Rondelet veiem, en efecte, el que sembla un chevesne. Té per exemple l´aleta anal convexa, mentre que toxostoma i vandoise la tenen còncava -vegeu aquí per exemple-)
els noms llenguadocians i en general occitans són molt interessants i d´etimologia en general poc clara. -vegeu per l´Aude aquí per exemple, o pel Tarn aquí i aquí, dos textos on intercanvien totalment els noms d´aquests peixos tan semblants com toxostoma i vandoise:
Prenem per exemple Sièjo 'vandoise o similar'. Mistral en va donar una derivació que potser, indirectament, seria també una explicació del llombard Saeta (que però aquí fan derivar d´un estri de sabaters, i Barbier va creure equivalent a it.ciabatta)
Opció criticada per Thomas:
La comparació entre la vandoise i la "sagitta", en tot cas, ja apareix a Aldrovandi:
Creiem que això és una vandoise, vista a Cessenon. No té un aire punxegut però sí que es llença cap endavant com una fletxa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada