llum en la foscor

   Dedicat a Franco d´Imporzano, que ara és a la banda fosca de la muntanya

 Lùvego -amb les variants que anirem veient- és una paraula lígur que vol dir 'fosc, tètric':

 Lûvego(dizionario Casaccia 1876) o lùvego (Grafia ofiçiâ) o Luvego (grafia semplificata) (..) indica luoghi oscuri, dove non batte il sole. Ha in se però tutta una serie di ulteriori significati che la rendono unica nel suo genere. Si usa per indicare un luogo ombreggiato, cupo, tetro malinconico, scuro e umidiccio..

La paraula al diccionari de ventmigliese -dialecte de l´extrem ponent lígur- d´Enrico Malan, i a sota un exemple extret de la seva magnífica web:

 bacìo, 1 lübagu 2 übagu

 lübagu, 1 bacìo 2 luogo in posizione ombrosa

[I Rusignöi 'els rossinyols']: I se pön truvà int’i boschi ch’i perde e föglie o in buscaglie. I preferisce posti d’aiga o a lübagu. 

en aquest text en sanremasc -Sanremo és una mica a l´Est de Ventimiglia- el mot és adjectiu, i ens el tradueixen com 'humit':

intu recantu lübagu d’ina banchina / nell’angolo umido di una panchina

 aquí en Franco Bampi escriu el mot en genovès

 Cielo scuro, coperto si dice acabanòu, lùvego

 així doncs aquesta paraula pot ser tant adjectiu com substantiu; veiem primer un diccionari modern, el TIG (Traduttore italiano-genovese), i a continuació un d´antic, el d´Angelo Paganini -en alguns vocabularis actuals ja només apareix com a adjectiu:

 tetro agg (opposto di solatìo) = lùvego (..)

 bacio/2 (bacìo: dove non batte il sole) = lùvego (..)

 ombroso = onbrôzo, lùvego (..)

 cupo/2 (scuro) = scûo, lùvego (..)

en aquesta poesia que trobem a la web de Franco Bampi l´adjectiu descriu un ésser animat -un arbre
Èrxo (Quercus ilex) De lóngo sério, ànsi lùvego,inböso, scûo,

creiem que la parola no s´aplica (o no gaire) als éssers humans. Pels humans a Ventemiglia farien servir per exemple sutürnu. Aquest i un altre mot per definir el caràcter llunàtic, stondâio -relacionat possiblement amb l´alemany Stunde, i també amb el català 'estona', mereixeran alguna entrada futura. De moment el que tenim és la confirmació per part d´un nostre amic de Sestri Ponente -antic municipi i actual barri de Gènova- que a la seva zona la situació és la que acabem de comentar:  riferio a personn-a satùrno e apatornîo a Sestri no o deuviemmo, dìmmo o no parla mâi  o morción o stondâio. 

                            *****************************

Petit parèntesi musical: La nostra paraula en una cançó de Fabrizio de André, on diu (reproduim el fragment en la grafia que hem trobat a Internet): Poi te tucca un purtè lepegusu e una stansia luvega

Hem marcat en negreta Lépegusu/ôzo 'llefiscós' perquè és una altra paraula interessant: es tracta d´un adjectiu, però el substantiu corresponent lépego (a Ventimiglia també lüpegu, potser la forma més antiga) 'llefre, viscositat' també pot fer d´adjectiu. Els textos de sota provenen, un cop més, de la web d´Enrico Malan. Veiem com lépegu/a hi és definit com a substantiu però en els exemples alterna amb lepegusu fent funció d´adjectiu:
 lépegu, 1 muco 2 agglomerati di vegetali marini che rendono viscide le parti legnose

 lüpegu, muco

 lépegusu, 1 scivoloso 2 untuoso 3 viscido 

[a alguns peixos] a pele a pö aveghe e scaglie o nu aveghene e esse cuverta de lüpegu, ch’u a rende lepega. 

[dormilegues] I piglia u nome d’â sou pele lepegusa 

un exemple que ens ve de l´altre extrem del Nord d´Itàlia, del Vènet:

xe ben star ’tenti a no tocar indove che xe ’pena passà na imèga: podarìa restarve tuto el déo lìpego

Més avall veurem una altra paraula que en origen volia dir 'relliscós'. I aquí un article sobre aquestes paraules i els seus nombrosos parents a les llengües romàniques i germàniques
https://www.persee.fr/doc/onoma_0755-7752_2008_num_49_1_1496


una altra aparició musical del nostre mot, en una cançó dels Buio Pesto: o computer o l´é lùvego, ens diuen 

per cert que el mot italià buio que forma part del nom del grup és també alhora substantiu i adjectiu, 'foscor' i 'fosc'. Una altra cosa interessant al voltant de buio: pel que sembla estaria relacionat amb el grec pyrros 'de color vermell fosc' i en darrera instància amb pyr 'foc'; relacionat per tant amb l´element que de fet ens il.lumina enmig de la foscor i la fa desaparèixer.

 Alguns dialectes mantenen encara la -r originària; exemple romanyol:
 U-s fa bur d'pösta / Si fa buio completo

                          *****************************

 La nostra paraula és molt expressiva i té una sonoritat ideal pel concepte expressat; tant potser com els nostres lúgubre -derivat del llatí lugere 'plorar'- o llòbrec -de lubricus 'relliscós'. Però pel que diuen els que en saben, lùvego és l´equivalent, amb l´article enganxat, del nostre '(a l´) obac, mot que és substantiu però també adjectiu com l´opacus llatí del qual deriva -en català existeix a més a més l´adj. obegós-. 
Al diccionari de Ventimiglia ja hem vist una forma sense article übagu; i en aquest vocabulari de Didier Lanteri sobre el tendasc (Tenda és de parla lígur però a l´estat francès) trobem això:
L’adret désigne les versants d’une vallée de montagne qui bénéficient de la plus longue exposition au soleil. Le versant opposé de la vallée est l'ubac (‘übàgu’ en tendasque). 

 Carlo Randaccio ja havia establert el paral.lelisme amb ubac -però va acabar prenent en consideració una etimologia totalment diferent:

https://archive.org/details/dellidiomaedell01randgoog/page/n205

potser el va desconcertar la forta mutació fonètica del mot genovès: no només l´article incorporat a la paraula sinó el so ü en comptes de l´esperat u, el canvi de lloc de l´accent i la -e en comptes de la lletra -a (que es manté a Ponent, tal i com hem vist; la -e en genovès podria provindre de la influència de mots com precisament lépego?-) 

 Curiosament, a lùvego trobem l´article inserit dins la paraula i, en canvi, a formes catalanes com bac el que ha passat és en certa manera el contrari: en la combinació article+substantiu 'l´obac' la -o ha estat reinterpretada com a part de l´article (Vegeu la Gramàtica Històrica de Moll. I aquí totes les variants del mot). En aquest article veiem que entre les moltes variants occitanes (o potser arpitanes) hi ha luba i libac

 Giacomo Parodi va intentar explicar els motius de totes aquestes mutacions en aquest article 

 També en va parlar Giovanni Flechia en un text que partia de la forma modenesa (emiliana) del mot però que continuava amb moltes altres, com la genovesa -i la catalana:

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a1/Archivio_Glottologico_Italiano%2C_vol._II%2C_1876.pdf 

Seguim a Mòdena: l´ambient en aquest video és a estones lùvego, però la cançó és llum enmig de la foscor: un noi de menys de 20 anys que canta (t)rap en la llengua local

el nostre agraïment a Zòrzo Celoria, de Sestri Ponente, i a Alessandro Rossi, de Sanremo