La cançó de Fabrizio de André Crêuza de mä (inclosa al disc del mateix títol) és famosa no només a la Ligúria.
El text de la cançó es pot trobar fàcilment a Internet. Però el que ens transcriu un amable lector de Sestri Ponente (antic municipi independent annexionat a Gènova el 1926), en Giorgio (Zòrzo) Celoria, són els crits dels venedors/es ambulants que se senten cap al final de la cançó; les venedores eren anomenades regatonn-e. En Zòrzo ha escrit un interessant text on combina italià i genovès, ple de records però concís i sense concessions a la nostàlgia:
A
Genova (noi delle delegazioni non diciamo andiamo in centro, ma a
Genova) c'è sempre stato il porto, ma non la spiaggia con le
barche (forse per questo regatonn-a = VENDITRICE DI ERBE) che si
estendeva da Cornigliano (vedi il tipico gozzo genovese con la
prua all'indietro, come le canoe, detto "Cornigiotto" al
contrario di quelli detti alla "Catalann-a"), sino a
Voltri. A Sestri (..) e regatonn-e vendéivan pésci pe-e stràdde,
e criâvan pe fâse sentî ascì da e donne inte caze.
Òua
a spiâgia a l'é sparîa squæxi tùtta,ne resta bén pöca
(Mortiòu,Pêgi e Ôtri) ma fin a-i ànni 50-55 (..) mi anâvo
co-i mæ amîxi in bàrca pe demôa fin-a Pêgi, squæxi tùtti i
giòrni.
Non
tutte le parole si capiscono, quello che ti trascrivo coincide in
parte, ma ricordo per averlo udito quello che gridavano:
Amiæ
che ròba gentæ! anciôe bélle, inpanévele, frizzéivele dònne!
e àn piggæ òua! Anciôe. anciôe bélle, donne miæ
che ròba. Tutti i finali di parola erano allungati quasi una
canzone (dònneee, anciôeee, bèlleee, boggivelee).
Il
gioco di parole che scrivo adesso, non so se è una barzelletta o
realtà, ma nei primi anni del dopoguerra, a Genova vendevano per
strada anche le banane a lire 60 cadauna: "banànne ,a
sciusciànta l'unn-a che
ha lo stesso suono di: A sciuscià inta
lùnn-a e qualche spiritoso di passaggio rispondeva a
sciuscià into só
|
A Gènova
(nosaltres dels districtes no diem 'anem al centre' sinó 'a
Gènova') sempre hi ha hagut el port, però no la platja amb les
barques (potser per això allà una regatonn-a=venedora
d´herbes*) que anava de Cornigliano (vegeu la típica barca
genovesa amb la proa cap enrera, com les canoes, anomenada
'Cornigiotto', al contrari de les anomenades 'a la catalana'**),
fins a Voltri. A Sestri les regatonn-e venien peix pels
carrers, i cridaven per tal que les sentissin les dones a les
cases. Ara la platja ha desparegut gairebé tota, en resta ben poca (Mortiòu, Pêgi i Ôtri) però fins als anys 50-55 anava amb els amics en barca per passar una estona a Pêgi, quasi cada dia. No totes les paraules s´entenen; el que transcric coincideix en part, però recordo el que cridaven perquè ho havia sentit: Mireu quin material gent! seitons macos, dones, per arrebossar, per fregir. Tot just els han agafat ara! Seitons macos dones, guaiteu quin material. Tots els finals de paraula allargats com en una cançó (donees, seitoons, macoos, per fregiir) El joc de paraules que escric ara no sé si és un acudit o realitat, però als primers anys de postguerra, a Gènova venien pel carrer els plàtans a 60 lires: a seixanta lires un que sona com: a bufar a la lluna i algun graciós que passava responia a bufar al sol*** |
*Segons Franco Bampi, la paraula regatonn-a és un hispanisme. No ens en proporciona més detalls, però el suposem relacionat amb el cast. regatear/ cat. regatejar (del llatí *recaptare). Ens ho confirma en Fiorenzo Toso:
Deriva dalla voce castigliana regatón (femminile regatona) che significa 'rivenditore al minuto', (..) probabilmente dal latino tardo *recaptare ossia 'ricomprare', rifatto su accaptare, che è la voce dalla quale deriva anche il genovese accattâ.
i també els diccionaris catalans; l´Alcover-Moll diu:
1. ant. Revenedor a la menuda; cast. Regatón. (..) Etim.: del mateix radical que regatejar.
s. XIV; del ll. *recaptare 'tornar a comprar', der. de accaptare 'comprar';
aquest article sobre la pesca a Tarragona reprodueix un text antic que fa:
Que tot revenedor o revenadora, regater o regatera de peis que hauri comprat bestina, aquella age tenir en les taulas e pedrissos on és acostumat a tallar bestines a vendre, e no en altra loch
(un dels primers textos, per cert, on no es fa servir un masculí genèric sinó que s´hi afegeix la forma femenina)
** Per apreciar bé la diferència entre el gozzo (la barca) cornigiotto i el gozzo lígur a la catalana, vegeu aquest i aquest video i aquesta web. Si volem més informació sobre barques catalanes, llenguadocianes o provençals, hi ha també aquest blog occità.
*** Una variant de l´acudit (veritablement intraduïble) del darrer paràgraf, en aquest video del còmic genovès Giuseppe Marzari
Dos apunts més, el primer, etimològic: la paraula "anxova" hauria pogut passar del genovès a l´occità i d´aquest al francès; també hi ha l´opció que s´hagués propagat a partir del sicilià. L´origen inicial seria llatí o grec (ja ho va proposar per exemple Joseph Anglade, però sense gaire convicció). Ens ho recorda també aquest blogger occità (basant-se en l´entrada del diccionari Trésor)
Lo nom ven dau grèc αφυη passat pel latin vulgar apiua, e sembla qu'es la forma Genovesa anciöa que donèt las autras formas mediterranencas
Però hi ha més opcions: donat que l´anxova és en català o castellà el peix -el seitó, cast. boquerón- un cop assecat i conservat, una possible etimologia de la paraula la faria provenir del basc antzua, 'eixut, sec'. (Antzua sembla ser també un dels noms amb què es coneix el peix a l´illa de Sardenya). Altres noms dialectals occitans i lígurs (de la rivera de Ponent) com Amplona o Amplova, però, semblen fer difícilment acceptable aquesta opció basca.
Barbier fils va semblar tendir per l´opció de relacionar el nom del nostre peix amb la base llatina per 'agut' -que potser en el cas de l´anxova no, però sí que va servir per molts altres noms de peixos; vegeu el Lessico Etimologico Italiano-:
Barbier fils; RLR LIII
En tot cas, una cosa curiosa és que, segons l´enciclopèdia Treccani, l´anxova sembla ser en italià el peix sense conservar; el peix salat rep un altre nom: alice.
Que alice no designi el peix sencer també té la seva lògica si tenim en compte el possible origen del mot; tal i com llegim a Wikipedia: Il termine alice, di area italiana meridionale, napoletana e siciliana (alici), deriva dal latino hallēx,allēx, alēc, hallēc o allēc, -ēcis, una salsa simile al garo, fatta con interiora fermentate di pesce, a sua volta dal greco ἁλυκόν halykón, da confrontare con ἁλυκίς halykís "salamoia"[3].
Una cerca per internet dóna resultats oposats al que com hem vist diuen alguns diccionaris o al que sembla dir l´autor del darrer text: molta gent considera que és Collodi qui, per dir-ho d´alguna manera, té raó, i que per tant en italià les anxoves són el peix salat (però també trobem l´opinió segons la qual la diferència rau en l´edat: l´alice és el peix jove). Un exemple:
Talvolta si intende con alici il pesce fresco e quello vivo nel mare, mentre le acciughe sono quelle sotto sale.
In realtà acciuga è sinonimo di alice, è come dire gatto o micio, sono la stessa cosa.
L´assumpte es complica perquè en aquest llibre, de títol Alice o acciuga, llegim el següent:
L’ uso poi vuole che si utilizzi il termine Acciuga, quando si parla di pesce fresco o salato, mentre si parla di Alici quando queste sono state trasformate in filetti. Els lígurs, al menys els/les de Gènova, s´han estalviat aquests maldecaps i a la seva llengua els dos mots no coexisteixen. De fet el propi Zòrzo ens confirma que la paraula alice o equivalent li és estranya: per ell l´acciuga és el peix fresc i el peix salat es diu senzillament 'anxova sota sal', ancióe sotto sâ; millor si són pescades a la Ligúria per cert:
niâtri gh'émmo sôlo l' anciôa (e a sardenn-a che no a sâemo) ch'a l'é péscâ into nostro mâ, e ghe scrîvan " Nostræ" e âtre són anciôe e no én pigiæ chi (da Monterósso inte Cinque Tære a -o savonéize).
Cómme quella vótta che vinçendo a difidénsa de mæ mogê:"ma no me pàn nostræ, no,no, són de Montrerósso ghe l'asegùo", o giorno aprêuo a l'inbrogión a gh'à dito, "saiàn passé da Monterosso ma no e àn pigiæ la, mànco o gàtto o no e veu".
No adêuviémmo "ALICE" a me pâ 'na paròlla in italiàn a Séstri dìmmo ancióe e ancióe sâæ o sotto sâ. A cunfuxón a l'é in Italian.
Això ho diem com a petit homenatge al peixeter triestí que va rebre fa un temps una multa de més de 1.000 euros per haver escrit els cartells de la seva parada en la seva llengua i la dels seus clients/es.
Aquest diccionari vènet tradueix anxova amb sardela salada, i sardina -no seitó- amb sardela
Per acabar, seguint a Trieste: al mateix diari en línia d´on treiem la notícia del peixeter multat, descobrim que acaba de ser publicada la primera gramàtica del triestí:
http://bora.la/2016/03/07/xe-va-cola-x-ecco-la-prima-grammatica-del-dialetto-triestino/
Per acabar, seguint a Trieste: al mateix diari en línia d´on treiem la notícia del peixeter multat, descobrim que acaba de ser publicada la primera gramàtica del triestí:
http://bora.la/2016/03/07/xe-va-cola-x-ecco-la-prima-grammatica-del-dialetto-triestino/
Escrivo per afegir dues coses al simpatic i interesant post (en que hi ha una mica de tot!). Avui en dia, potser després de molt i molt temps, hi ha vendua directa de peix al centre de Genova, quand tornan els pescadors a la Darsena. Son barquetes petites, mes aviat com la mjida del peix que porten (els toscans riferint'se als ligurs li deien: "mare senza pesci, monti senza alberi, donne senza vergogna"). Tot i que la mes part dels pescadors em semblan originaris de la bassa Italia, l'altre dia passetgiant per allà hé sentit dos d'ells que cusint les xarxes, amb tota la calma del mon, parlavan ligur. Com passa sovint, no son pas - o no només - els ligurs poc dialectofons, sino que son molt pocs en relaciò a la quantitat de gent que viu aquì.
ResponEliminaSegona cosa, jo m'els recordo els crids al mercat, quan anava da petit acompanyant la meva mare o avia. Potser ara fa molt no els sento, però quand ascolto en de André, al final de la cansò, per a mi s'evoca una cosa que m'ha estat familiar. Es a dir que probablment la generaciò de la meva germana, que té deu anys mens que jo, ja li sembla algo realment del passat. Eren molt bonics aquells crids; no eran només en genovés els que em recordo jo, però sempre molt ironics, molt musicals.
La llengua genovesa i la veneta tenen algu en comù, i especialment tenien al passat, perqué - creg - tot i ser-hi tota una part de Italia que separa les dues regions, per mar estavan molt en contacte.
Teclejant al Google aquesta dita que ens has posat ("mare senza pesci..") el primer que m´ha sortit és aquest article sobre la Ligúria i el mar:
ResponEliminahttp://www.gruppocarige.it/gruppo/html/ita/arte-cultura/la-casana/2007_2/pdf/36_43.pdf
que fa bona pinta i que llegiré en quan pugui.
Sempre s´aprenen coses noves, gràcies Andrea!
Ascoltant el passatge de en Marzari - en orari de feina, doncs bastant "trafelato" (google translate dona "panteixant", en genovés dsfortunatament no em vé l'equivalent) - just després de "sciuscianta l'unha" el comic diu: "da quande çèrcan d'anar in scià lunha".
ResponEliminaEs raro perché a mi en Guasoni m'ha corregit varies vegades dient'me que aquesta manera d'expressar'se es un italianisme, que s'hauria da dir "çercar a far quarcòsa" i no pas "çercar de far quarcòsa"; doncs "çercar a anar in scià lunha".
Dic que es raro perqué normalment s'agafa en Marzari per tenir idea de bona pronuncia i del genoves modern però pur. Es veritat que la registraciò, sent del 1969, es bastant recent, i potser reflectia ja l'evoluciò del genoves parlat...normalment les coses de en Marzari son més antigues.
Afegeixo que també a la web de l'Academia do Brenno hi ha l'expressiò "aregordar a no perde tante belle paròlle"; doncs a part de "çercar" també "aregordar" regeix la costrucciò.
Ara no me recordo si en català es diu com en italià o com en genovés pur. Em sembla com en italià.
Dic això just per no olvlidar la tendencia a ocupar'se principàlment de gramàtica que té aquest blog!
Alegri!
Breu recerca: "trafelato", encara que s'ha da veure si la traducciò catalana és correcta, en genovés es pot dir "aximou", o més especialment "abötìo". Hi ha aquì un peitit misteri. No tenint amb mi el diccionari millor (pel meu intendre) que es el del Olivari, miro el tascable del Toso. Posa aximou aböfìo. Vaig a mirar als diccionaris historics de Frisoni (per altre, autor de una gramatica catalana en italià dela primera decada del noucent!) i de Casaccia. Em formo la idea que per el que volia dir jo "aböfìo" era més adeguat que "aximou". (En tot això el diccionari de en Bampi no té la paraula "trafelato"). El misteri és: Toso escriu "aböfìo", mas als diciconaris historics escriuen "abötìo". El Casaccia diu: abötìo: trafelato. Si és va a mirar la part genovés-italià del tascable del Toso es troben les dues paraule abötìo i aböfìo. La segona, coherentment amb la traducciò que donava de l'italià, voldira dir trafelato, i la primera (osigui la forma present als historics, i que segons els historics vol dir trafelato) valdria com "intontito, sfinito". Esperant de poder veure l'Olivari, no sé doncs si estava aböfìo o abötìo, o si hauria dit abötìo visquent fa un segle tot i sent ara aböfìo. A veure si incontro algù a qui poder-li demanar! Comuniqueré el resultat de les recerques! Ciao! Bon primer de maig!
ResponEliminaEp Andrea, jo ara també estic escrivint des de la feina i estic abötio/aböfio.
ResponEliminaEl Marzari crec que és sobretot un exemple de pronúncia. La seva gramàtica estava italianitzada ("menu male" i coses així); en tot cas en aquest expressió que cites potse es tracta més que res d´una qüestió fonètica (com que es troben les dues “a” s de “a anar”).
En català en aquest cas és com en italià. Altres vegades és el verb seguit directament de l´infinitiu (intentar+fer). I l´italià “continuar a” és en català continuar + gerundi però a mi de vegades se m´escapa l´italianada ;-)