Al bell mig de l´extrem

 En vam parlar a l´entrada anterior: al seu Saggio sui dialetti gallo-italici (1853) Bernardino Biondelli es va mostrar sorprès que la majoria de dialectes emilians no tinguessin gairebé gens de literatura escrita, -més enllà d´algun diccionari i poca cosa més. Quan va arribar al dialecte de frontera entre l´emilià de Parma i el lígur -però enquadrat a la seva obra dins el grup emilià; de fet no va incloure el lígur dins el seu estudi- va constatar que la cosa era encara pitjor: el no-res més absolut

Biondelli va anomenar borgotarese el dialecte de municipis com Borgo Val Taro, una zona a l´extrem sud de la província de Parma, a mig camí entre les ciutats de Parma i Gènova. Però va deixar clar que la cosa no estava clara: és a dir, que els dialectes del voltants s´anaven decantant més cap a formes lígurs o emilianes. Al mapa veiem enquadrats Borgotaro, Bedonia i Berceto -en aquest darrer, situat a la banda Est del riu Taro, com Parma, la parla ja és emiliana. Piacenza, una altra protagonista de l´entrada, és a l´oest i lleugerament al nord de Parma; a la part sud de la província també hi ha dialectes de transició cap el lígur o directament lígurs.

 
Per sort avui dia sí que trobem testimonis del dialecte de la zona. 

 .A la pàgina Bulgnais.com en Daniele Vitali i companyia han recollit la versió local d´una paràbola ("El vent i el sol")

https://www.bulgnais.com/ventoesole/VS-Borgotaro.html


Llegint la versió de Borgo Val di Taro, sembla clar que aquesta parla és "a mig camí", o segons com es miri, a l´extrem final de l lígur o de l´emilià, dues llengües molt diferents. A municipis a l´oest -municipis que, tal i com ens diuen aquí, han "mirat" històricament menys cap a Parma del que ho ha fet  Borgotaro- el dialecte adopta ja formes sens dubte lígurs; i en canvi a l´Est el dialecte de Berceto (municipi que té a sud les parles emilianes de Massa i Carrara) és clarament emilià

Aquí pengem el començament de tres versions de la faula. Hem situat els fragments per ordre de més a menys "emilianitat", o menys a més "liguricitat": Berceto, Borgotaro, Bedonia. Als àudios que trobem a la web les diferències entre els dialectes es poden apreciar encara millor

 .Un diari local ha estat publicant recentment un breu vocabulari del dialecte de Bedonia. Podem trobar-ne totes les entregues aquí. A la corresponent a la lletra A esperàvem trobar i no hem trobat una atestació "extrema" d´una paraula molt lígur, l´equivalent del nostre Aviat. En realitat sí que hi és, però: hauríem d´haver cercat a la lletra D

deviau = sveltamente

 per cert que a un dels vells diccionaris piacentins citats pel Biondelli trobem aquest "aviadament" (actualment en desús):

I a l´altre diccionari piacentí de l´època, també citat al Saggio del Biondelli, veiem que Aviat pot voler dir 'acostumat' -com el lígur aviòu;

 també en parmigià segons el vell diccionari de Peschieri. On de pas veiem una altra cosa interessant: a l´igual que en occità, els catalans Vegada/Cop/Camí poden ser un Viatge:



(un verb Aviàrs que malgrat les aparences suposem que hauria de tenir el mateix origen que l´Avvezzar(si) de la traducció italiana i que el nostre Avesar i Aveat -derivats tots ells de Vici. Però veient tots aquests diccionaris -els lígurs també- sembla en realitat el mateix Aviar derivat de Via amb significat 'posar en camí')

 .De fet ja gairebé contemporàniament al Biondelli es va publicar un llibre amb la traducció d´un text italià a diferents dialectes, entre ells el borgotarese, el parmigià, i el piacentí. 

Abans de penjar-ne un fragment, dues coses sobre el piacentí:  a la part sud de la província es repeteix la situació de la província de Parma: hi ha parlars apenínics propers al lígur o directament lígurs. A la resta de la província, capital inclosa, el dialecte és emilià. El Biondelli va incloure el gruix emilià del piacentí dins d´un grup parmigià, però alhora va destacar les diferències entre les parles de Parma i Piacenza. Algunes d´aquestes diferències són degudes a l´originalitat piacentina; d´altres, al fet que és dialecte de transició cap al llombard; en paraules de l´article en piacentí de la wikipedia emiliana -paraules que segurament haurien pogut ser millor triades:

L'é un dialët imbastardì parché l'é cuntaminä a bota da la lëingua lumbärda

(negreta nostra..)

A sota pengem un fragment del llibre; el text és una conversa entre un padró i el seu servidor, en italià italià, piacentí, parmigià i borgotarès; hi trobem, per exemple, la traducció de l´italià Molto (o més concretament "in quantità"), que és: 

 -en piacentí i borgotarese Abota (o escrit separat, a bota, com al text de wp que hem vist tot just ara).  
 -en parmigià Mond bein, precursor de l´actual Bombén 

 Per tant aquí el dialecte de Borgo Taro va, si més no en aquest text, junt amb el de Piacenza. En un diccionari antic piacentí donaven en canvi com a traducció de 'molto' Mondbéin -i a l´altre vell diccionari piacentí trobem un equivalent del nostre Gaire, Guer, utilitzat a les interrogatives (en aquest segon diccionari apareix Abotta, escrit amb accent a la segona edició: Abòtta);  

però aquí ens confirmen que entre les diferents mots per 'Molt' que fan servir avui dia els dialectòfons piacentins no hi ha ni Mondbéin ni Guèr. I que Abota sembla tenir un valor qualitatiu: a'm pièsa a bota ´m´agrada molt', a'm pièsa mia a bota 'No m´agrada gaire'. 

•  Per les quantitats es fa servir una altra expressió: “Da razon” è usato quando si parla di molto in senso quantitativo. Ad esempio: ce ne vogliono molte, a'gh ni vö da razon

 En parmigià, ja ho hem dit, es manté l´expressió antiga lleugerament modificada: Bombén. Aquí un dels principals promotors del dialecte la fa servir: en temps de confinament, ens diu, què millor que llegir obres en Pramzan? N´hi ha Bombén..
 Però a l´oest de la ciutat, només passat el riu Taro a la seva part propera al Po, els municipis de la província ja fan servir A bota. Són municipis que, dins de les classificacions post-Biondelli dels dialectes emilians, formen part d´un sotsgrup Piacentí o Emilià occidental, diferent del parmigià

Una altra paraula parmigiana -i reggiana- per 'molt' és Pran. D´origen, sembla, molt diferent al nostre Prou i al Pro piemontès, però amb un significat semblant al mot català quan precedeix un adjectiu: Pràn, pur anche. Assai. * 'L é pràn béla!, di una donna molto bella.(..) *J ò pràn paidì!, esclamazione auto-commiserante

 El fragment penjat més a munt continua amb l´enumeració dels peixos que el servidor ha comprat; alguns d´ells són:

poques paraules però que donen per molt: l´us de Tor per comprar, l´ús o no del partitiu, el fet que el borgotarese de vegades elimini la vocal final (o enmig de paraula) a l´emiliana, d´altres la mantingui a la lígur..

però no podem evitar dir un parell de coses sobre un dels ictiònims: el Nasell(o) és el lluç; no sembla tan popular com el bacallà -que per exemple a Piacenza o al veí Piemont és un menjar típic que acompanya la polenta- però potser s´hi apropa; de fet al primer diccionari parmigià d´Ilario Peschieri el nasello és pres com a referència a l´hora de donar la traducció/definició de Branzèin -que és el llobarro, el branzino 

Aquest és el diccionari, ja l´hem vist més a munt. Però no va ser fins al primer suplement (1831) que va aparèixer el nostre mot. En un segon suplement (1853) el Peschieri va modificar l´entrada

               1831                                               1853

• 
  
  
• 
  
• 
  
• 
  
• (Aquest Ràgana que trobem a l´entrada del 1853 és la nostra Aranya o algun peix similar; per d´altres autors el Dragó de mar. Potser la barreja de noms ve del fet que un dels noms toscans del llobarro és Ragno. També algun nom vènet del lluç és un derivat de llop, com en el cas del llobarro)
• 
  
• A la 1ª edició (1836) d´un dels primers diccionaris piacentins no hi ha entrada Branzèin; a la segona corregida (1855):

És a dir, similar barreja però amb un nom científic clarificador: Sciaena labrax -escrit amb una "m" a l´entrada del diccionari, "lambrax"- és un dels sinònims del llobarro

Un altre dels sinònims del llobarro a l´entrada del segon diccionari parmigià, el de Malaspina (1856); una entrada molt més precisa i que ens treu l´espina de la dels anteriors diccionaris:

• 
  
• 
  
• 
  
• 
  

per cert que al diccionari piacentí trobem un liguríssim Gianchetto -tan liguríssim com el nostre Xanguet; a Parma Gianchètt:

Potser us pot interessar també:

 La Polenta:
https://llengualigur.blogspot.com/2020/04/assaig-sobre-els-dialectes-sense.html

 La Saraca
https://llengualigur.blogspot.com/2019/07/llegendariament-miserable.html

 Aviat
https://llengualigur.blogspot.com/2012/11/fer-via.html 

 Peixos blancs (xanguet) i menjar blanc
https://llengualigur.blogspot.com/2014/05/llibre-recomanat-ii_1.html